Diferència entre revisions de la pàgina «Isadora Duncan»

25 octets eliminats ,  fa 5 anys
m
cap resum d'edició
m (Corregit: completa per els diners, el tingues o > completa pels diners, en tingués o)
m
[[Fitxer:Isadora duncan.jpg|thumb222px|right|Isadora Duncan]]
'''Dora Angela Duncanon''' ([[San Francisco]], [[27 de maig]] de [[1878]] - [[Niça]], [[14 de setembre]] de [[1927]]), més coneguda com '''Isadora Duncan''' fou una ballarina i coreògrafa nord-americana, considerada per molts com la creadora de la dansa moderna.
 
==Joventut ==
== Infancia i joventut ==
Isadora va néixer a [[San Francisco]], [[Estats Units]]. El seu pare Joseph, va abandonar la família quan Isadora era petita, sent posteriorment acusat de frau bancari, i empresonat. Aquest fet va crear a la llar dels Duncan una difícil situació de penúria econòmica, fet que va influir en l'allotjament de la família de fe catòlica que havien professat (Isadora es va declarar molts cops com <<«atea convençuda>>»).
 
Isadora Duncan va deixar l'escola quan tenia 10 anys i començà junt amb la seva germana Isabel a impartir classes de dansa a altres nens del seu barri, mentre la seva mare, Dora, donava lliçons de piano per sustentar la família i s'encarregava de l'educació dels seus fills. Predominaven en les lliçons musicals [[Mozart]], [[Schubert]] yi [[Robert Schumann]], que van tindre una indiscutible influencia en el posterior desenvolupament artístic d'Isadora.
Isadora va néixer a [[San Francisco]], [[Estats Units]]. El seu pare Joseph,va abandonar la família quan Isadora era petita, sent posteriorment acusat de frau bancari, i empresonat. Aquest fet va crear a la llar dels Duncan una difícil situació de penúria econòmica, fet que va influir en l'allotjament de la família de fe catòlica que havien professat (Isadora es va declarar molts cops com <<atea convençuda>>).
 
D'acord amb els seus biogràfics, Isadora era una nena solitària i retreta que acostumava a jugar en la platja mentre observava la mar. La seva fascinació pel moviment de les onades sería el germen del seu art en els anys posteriors. La nena Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven a les onades de la [[badia de San Francisco]], i que seria l'origen del seu peculiar estil de dansa. L’influènciaLa influència de la mar i els seus jocs infantils es recullen en la seva ''Autobiografia,''  publicada al [[1927]].
Isadora Duncan va deixar l'escola quan tenia 10 anys i començà junt amb la seva germana Isabel a impartir classes de dansa a altres nens del seu barri, mentre la seva mare, Dora, donava lliçons de piano per sustentar la família i s'encarregava de l'educació dels seus fills. Predominaven en les lliçons musicals [[Mozart]], [[Schubert]] y [[Schumann]], que van tindre una indiscutible influencia en el posterior desenvolupament artístic d'Isadora.
 
Quan Isadora va arribar a l'adolescència, la família es va mudar a [[Chicago]], on Duncan va estudiar dansa clàssica. La família va perdre totes les seves possessions en un incendi, i es va traslladar novament, aquest cop a''  ''[[Nova York]], on Duncan va ingressar en la companyia de teatre dramaturg  Augustin Daly.
D'acord amb els seus biogràfics, Isadora era una nena solitària i retreta que acostumava a jugar en la platja mentre observava la mar. La seva fascinació pel moviment de les onades sería el germen del seu art en els anys posteriors. La nena Isadora imaginava llavors moviments de mans i peus que acompanyaven a les onades de la [[badia de San Francisco]], i que seria l'origen del seu peculiar estil de dansa. L’influència de la mar i els seus jocs infantils es recullen en la seva ''Autobiografia,'' publicada al [[1927]].
 
Quan Isadora va arribar a l'adolescència, la família es va mudar a [[Chicago]], on Duncan va estudiar dansa clàssica. La família va perdre totes les seves possessions en un incendi, i es va traslladar novament, aquest cop a'' ''[[Nova York]], on Duncan va ingressar en la companyia de teatre dramaturg Augustin Daly.
 
En el albors del segle, Isadora convenç a la seva mare i a la seva germana perquè la família emigri a Europa. Es irònic pensar que aleshores mitja Europa intentava emigrar als Estats Units per allunyar-se de la penúria econòmica i trobar un futur millor, però encara així, las Duncan parteixen el 1900 i s'assenten a [[Londres]] inicialment, i posteriorment a la Ciudad Luz.
 
== ExpresionismeExpressionisme i dansa ==
Durant la seva etapa londinenselondinenca Isadora, sempre inquieta i autodidacta, passa llargues hores al  [[Museu Britànic]]. Li fascinen les expressions artístiques de la  [[Grècia  clàssica]], i molt especialment els gots decorats amb figures dansants. D'elles adoptarà alguns elements característics de la seva dansa, tals com inclinar el cap cap enrere com les bacants.
 
Es en aquesta època quan comença a consolidar-se l'estil únic d'Isadora. Es tracta d'una dansa molt allunyada dels patrons clàssics coneguts fins aleshores, incorporant posades en escena i moviments que tenien més que veure amb una visió filosòfica de la vida lligada potser al  [[expressionisme]]  (línia de pensament artístic incipient per aquella època), i per tant a una recerca de l'essència de l'art que només pot procedir de l'interior.
Durant la seva etapa londinense Isadora, sempre inquieta i autodidacta, passa llargues hores al [[Museu Britànic]]. Li fascinen les expressions artístiques de la [[Grècia clàssica]], i molt especialment els gots decorats amb figures dansants. D'elles adoptarà alguns elements característics de la seva dansa, tals com inclinar el cap cap enrere com les bacants.
 
Isadora era plenament conscient de que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i en aquest sentit es veia a ella mateixa com una revolucionaria precursora en un context artístic de revisió generalitzada dels valors antics. Al mateix temps que el seu estil s'anava consolidant, Isadora, estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues a través dels museus, particularment el '' [[Louvre]]''  de [[París]], la  ''[[National Gallery de Londres]]''  i el '' [[Museu Rodin]].''
Es en aquesta època quan comença a consolidar-se l'estil únic d'Isadora. Es tracta d'una dansa molt allunyada dels patrons clàssics coneguts fins aleshores, incorporant posades en escena i moviments que tenien més que veure amb una visió filosòfica de la vida lligada potser al [[expressionisme]] (línia de pensament artístic incipient per aquella època), i per tant a una recerca de l'essència de l'art que només pot procedir de l'interior.
 
Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però en oposició dels assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven entorn a herois, follets i trasgos. La seva posada en escena era també revolucionaria, i en cert sentit minimalista: tot just alguns teixits de color blau celeste en lloc dels aparatosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, davant els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor en el ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell solt, mentre que l'habitual en aquella època era maquillar-se a consciencia i recollir-se el cabell en un monyo o cua. Es comprensible que l'estil d'Isadora xoqués en un principi al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses indoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, sent notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per  Amèrica del Sur  el [[1916]].
Isadora era plenament conscient de que el seu estil suposava una ruptura radical amb la dansa clàssica i en aquest sentit es veia a ella mateixa com una revolucionaria precursora en un context artístic de revisió generalitzada dels valors antics. Al mateix temps que el seu estil s'anava consolidant, Isadora, estudiava en profunditat la dansa i la literatura antigues a través dels museus, particularment el ''[[Louvre]]'' de [[París]], la ''[[National Gallery de Londres]]'' i el ''[[Museu Rodin]].''
 
== A Argentina ==
Els temes de les danses d'Isadora eren clàssics, freqüentment relacionats amb la mort o el dolor, però en oposició dels assumptes de la dansa clàssica coneguda fins aleshores, que giraven entorn a herois, follets i trasgos. La seva posada en escena era també revolucionaria, i en cert sentit minimalista: tot just alguns teixits de color blau celeste en lloc dels aparatosos decorats dels muntatges coneguts fins aleshores i una túnica vaporosa que deixava endevinar el cos i entreveure les cames despullades i els peus descalços, davant els vestits de tutú, sabatilles de punta i mitges rosades de rigor en el ballet clàssic. Isadora ballava sense maquillatge i amb el cabell solt, mentre que l'habitual en aquella època era maquillar-se a consciencia i recollir-se el cabell en un monyo o cua. Es comprensible que l'estil d'Isadora xoqués en un principi al públic del moment, acostumat al llenguatge de la dansa clàssica. Isadora va haver d'aguantar interrupcions i esbroncades de diverses indoles en les seves sessions de dansa durant algun temps, sent notable en aquest sentit la polèmica que es va desencadenar durant una gira per Amèrica del Sur el [[1916]].
Va arribar a [[Buenos Aires]] per primera vegada al [[1916]]. La ballarina californiana tenia en aquell moment 38 anys i la seva fama i èxit havien arribat, particularment a Europa, a altures extraordinàries. Però el cop atroç que havia representat per a ella la mort el [[1913]] dels seus dos fills en un accident automobilístic prop de [[ParisParís]], va alterar la seva vida d’una manera definitiva. Les extravagàncies d’Isadora (que incloïen una despreocupació completa pels diners, en tingués o no) es van tornar mes acusades i el mateix va passar amb el seu desinterès per les convencionalitats socials.
 
== A Argentina ==
 
Va arribar a [[Buenos Aires]] per primera vegada al [[1916]]. La ballarina californiana tenia en aquell moment 38 anys i la seva fama i èxit havien arribat, particularment a Europa, a altures extraordinàries. Però el cop atroç que havia representat per a ella la mort el [[1913]] dels seus dos fills en un accident automobilístic prop de [[Paris]], va alterar la seva vida d’una manera definitiva. Les extravagàncies d’Isadora (que incloïen una despreocupació completa pels diners, en tingués o no) es van tornar mes acusades i el mateix va passar amb el seu desinterès per les convencionalitats socials.
 
El vaixell que portava des de [[Río de Janeiro]] va atracar a [[Buenos Aires]] a principi de juliol e Isadora va trobar una primera dificultat: les cortines i les catifes que acompanyaven els seus recitals no havien arribat i va tenir que encarregar unes altres noves perquè la primera presentació estava programada per pocs dies mes tard. El cost era aproximadament de 4000 dòlars i com no tenia efectiu per afrontar aquesta despesa inesperada, va arreglar pagar a crèdit. Les partitures orquestrals dels seus programes també estaven al viatge des de [[França]], però va ser fàcil reemplaçar-les gràcies al ajut del director del Conservatori de Buenos Aires, que va prestar les partitures de la biblioteca de la institució.
Tot i que disposava de pocs diners, Isadora es va ajutjar al Plaza Hotel i mentre es preparava per els seus concents va començar a recorrer la ciutat. La seva biografa, la estadounidenca Frederika Blair, explica que va visitar no tan sols els barris mes elegants “si no també La Boca, centre de la rutilant vida nocturna de la ciutat (sic)”.
 
Els espectadors del seu primer concert, el 12 de juliol, van rebre les danses d’Isadora una mica fredament. El públic porteny estava acostumat al llenguatge del ballet, encara en les seves formes renovadores (Vaslav Nijnsky amb els [[Ballets Russes]] s’havien presentat en el [[Teatre Colón de Buenos Aires|Teatre Colón]] tres anys abans amb un èxit colosal) y va trobar pobre i limitada la tècnica d’Isadora. La vispera del segon concert va ser amb un grup d’amics a un club nocturn i allà, impulsada per l’exitació del moment, es va llançar a ballar l’himne nacional. Al dia següent el gerent del Coliseu adduir que ella havia faltat el contracte amb ell al oferir aquella actuació imprevista i va amenaçar amb anular el pròxim concert. Va ser necessari tot el tacte  de Dumesnil, director musical de la gira, per que el gerent tornés enrere amb la seva decisió.
 
Però, altres dificultats s’acostaven. Isadora volia dedicar a [[Richard Wagner|Wagner]] el seu tercer programa i el seu director musical, que era francès, es va negar a cooperar. Dumesnil tenia una licencia de l’exercit del seu país i va considerar que provocaria censures si en un temps de guerra participava en un programa amb obres d’un compositor alemany. Però, tot i que van aconseguir un altre director, el programa [[wagnerià]] va allunyar a molts admiradors d’Isadora, de la mateixa manera que els pro alemanys s’havien vist afectats per la seva interpretació de [[La Marsellesa]].
Isadora va deixar de ballar i es va dirigir a ells d’una manera irada, dient que ja l’havien advertit que els sud-americans no entenien res d’art: “Vous n’étes que de Négres” (“no son mes que negres”), els va increpar, utilitzant una forma (négres) molt despectiva. Aquest esdeveniment va determinar que l’administrador cancel·lés les funcions restants.
 
Abans de partir cap a [[Montevideo]] Isadora va tenir que deixar com a garantia el seu abric d’ermini i les seves arracades de maragdes com a garantia de pagament del  hotel, pagament que no podia fer. La pell i les joies havien estat regals del seu ex amant Paris Singer, un home extraordinàriament ric, hereu de l’imperi Singer de les maquines de cosir, i que havia finançat moltes de les aventures artístiques d’Isadora.
 
== Rússia ==
 
== Mort ==
 
Les tràgiques circumstàncies que envolten la mort d'Isadora Duncan han contribuït en gran manera a la consolidació del mite, i estan embolicades en cert misteri que la història no ha aconseguit aclarir del tot.
 
Isadora Duncan va morir en un accident d'automòbil esdevingut a [[Niça]], [[França]], la nit del [[14 de setembre]] de [[1927]], a l'edat de 50 anys. Va morir estrangulada per la llarga ''chalina'' que portava al voltant del seu coll, quan aquesta es va enredar en la llanda de l'automòbil en què viatjava. Aquest accident va donar lloc al comentari mordaç de [[Gertrude Stein]]: «l'afectació pot ser perillosa». Duncan viatjava al seient del copilot d'un automòbil Amilcar propietat d'un jove i guapo mecànic italià, Benoît Falchetto, a qui ella irònicament havia sobrenomenat «[[Bugatti]]» (la marca de l'automòbil és matèria de debat, però l'opinió general és que es tractava d'un Amilcar francès model GS de 1924. La llegenda va transformar després la marca i el va convertir en un Bugatti, molt més car i luxós). Abans de pujar al vehicle, Isadora va proferir unes paraules pretesament recordades per la seva amiga Maria Desti i alguns companys: «Adieu, mes amis. Je vais à la gloire!»(« Adéu, amics meus, em vaig a la glòria! »). No obstant això, segons els diaris del novel·lista nord-americà Glenway Wescott, que estava a [[Niça]] en aquest llavors i va visitar el cos de Duncan en el dipòsit de cadàvers (els seus diaris són a la col·lecció de la biblioteca de Beineke, a la [[Universitat de Yale]]), destinat admetre haver mentit sobre les últimes paraules de la ballarina, i va confessar a Wescott que aquestes havien estat: «Je vais à l'amour» («Me'n vaig a l'amor»).
 
Pel que sembla, Desti va considerar aquestes paraules poc apropiades com un últim testimoni històric de la seva   il·lustre amiga, ja que indicaven que Isadora i Benoît partien cap a un de les seves trobades romàntiques. Qualssevol que fossin les seves paraules, quan Falchetto va posar en marxa el vehicle, la delicada chalina de Duncan (una estola pintada a mà regal de la seva amiga Desti, prou llarga com per embolicar el seu coll i la seva cintura i onejar per fora de l'automòbil), es va enredar entre la llanda de radis i l'eix posterior del cotxe provocant la mort per estrangulament d'Isadora.
 
En l'obituari publicat al diari New York Times el 15 setembre 1927 podia llegir el següent: «''l'automòbil anava a tota velocitat quan l'estola de forta seda que cenyia el seu coll va començar a enrotllar al voltant de la roda, arrossegant a la senyora Duncan amb una força terrible, el que va provocar que sortís comiat per un costat del vehicle i es precipités sobre la calçada de llambordes. Així va ser arrossegada diverses desenes de metres abans que el conductor, alertat pels seus crits, aconseguís aturar l'automòbil. Es va obtenir auxili mèdic, però es va constatar que Isadora Duncan ja havia mort per estrangulament, i que va succeir de forma gairebé instantània'' »
* {{imdb títol|0063141|La pel·lícula biogràfica ''Isadora'' (del 1968)}}
* {{Ref-web|url = http://vimeo.com/39446725|títol = Who was Isadora Duncan?|consulta = 9 abril 2014|format = vídeo|editor = Companyia de dansa isadoraNOW}}
 
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Duncan, Isadora}}
220.243

modificacions