'''Autoironia''' és el fet i la capacitat de riure de si mateix, pot ser tant d'una persona amb sidesi mateix com ambde tot el grup social, o poble al qual hom pertany.<ref name = geluck>{{Ref-llibre |cognom= Geluck|nom= Philippe |enllaçautor= |títol= Peut-on rire de tout? (Podem riure de tot?) |llengua = francès |url= http://www.editions-jclattes.fr/livre-peut-on-rire-de-tout--philippe-geluck-380659 |editorial= Éditions JC Lattès|lloc= París |data= 2013|pàgines= 150|col·lecció= Essais et documents|isbn= 9782709636490|citació= |ref= }}</ref> Pot ser una eina terapèutica<ref>{{ref-publicació |cognom= NN|nom= |enllaçautor= |article= Joel Joan se'n riu de si mateix a 'El crac' |url= http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/tele/joel-joan-sen-riu-mateix-crac-tv-3-3620044 |consulta= 13 de gener del 2015|publicació= [[El Periódico]] |data= {{data inici|2014|10|21}} |citació= “Tinc una gran tendència a riure de tothom, així que ja em tocava riure'm de mi”, confessa l'actor. |ref= }}</ref> així com un procediment [[retòrica|retòric]], artístic i literari dins les diverses formes d'[[humor]]. L'autoironia és considerada com una font principal d'[[autoconeixement]]. Molts la veuen com una condició essencial de la humanitat: per a [[Joan Fuster i Ortells]] «L'home riu, es riu, i la més elemental observació demostra que ''sempre'' riu ''de si mateix''»,<ref>Joan Fuster, 11 de febrer del 1954, citat per: {{ref-publicació |cognom= Borja i Sanz|nom= Joan |enllaçautor= |article= Els relats humorístics d'arrel lingüística|url= http://issuu.com/publicacions-urv/docs/elop02-web/47 |format= ebook |editor =Universitat Rovira i Virgili|publicació= Estudis de literatura oral |data=2013|volum = n°2 |pàgina= 47 }}</ref> segons [[Jaume Perich i Escala]] l'home no hi té cap mèrit, puix que «és l'únic que dóna motius per a això.»<ref>[http://severitorres.org/ampa/joomla/index.php/es-ES/altres-temes/123-frases-per-pensar/897-frases-de-jaume-perich ''Frases de Jaume Perich'']</ref>
Autoironia pot convertir-se en una manera elegant d'[[autodefensa]] que fa part de la cultura de certs grups minoritaris, com els transvestits, o certs pobles com es veu en l'humor britànic o jueu. L'autoironia que pot regnar dins d'un grup de vegades pot ser tant feroç, que si provingués d'un exterior, seria considerada com discriminatòria o racista.<ref>{{ref-publicació |cognom= Halkin|nom= Hillel|enllaçautor= |article= Why Jews Laugh at Themselves (Per què el jueus riuen d'els mateixos)|url=http://www.hagshama.org.il/en/resources/view.asp?id=2180 |format= |llengua= anglès |publicació= Commentary Magazine|data= abril de 2006 |volum = vol.121, n°4|pàgina= 47-54 |citació= |ref= }}</ref> Qui riu de si mateix es pot desensiblitzar del mal fet per la [[ironia]] o els insults de tercers. És l'arma de molts humoristes, que s'atorguen el dret de riure de tot, fins i tot de si mateixos.<ref name = geluck/> Ans al contrari l'absència d'autoironia és una feblesa major dels protagonistes de sistemes polítiques dictatorials o d'ideologies dogmàtiques que només veuen el seu punt de vista i que no poden acceptar qualsevol crítica, [[dissidència]] o [[heretgia]]. La manca d'autoironia és un problema major de moviments [[integrisme|integristes]], com l'ensenyen els atacs recents a ''[[Charlie Hebdo]]'' o al diari ''[[Hamburger Morgenpost]]'' del gener del [[2015]] o a altres mitjans de comunicació.
