|
Els '''termoplàstics''' a temperatura ambient són [[plàstic]]s rígids, que en augmentar la [[temperatura]] es tornen tous i [[mal·leable|moldeable]]s, retornant a un estat sòlid al refredar-se.<ref>BAEURLE, Stephan A.; HOTTA, Atsushi; GUSEV, Andrei A. On the glassy state of multiphase and pure polymer materials. ''Polymer'', 2006, vol. 47, no 17, p. 6243-6253.</ref> Els més coneguts són: el [[polietilè]] (PE), el [[poliestirè]] (PS), el [[Polimetilmetacrilat|polimetilmetacrilats]](PMMA), el [[clorur de polivinil]] (PVC), el [[tefló]] o [[politetrafluoretilè]] (PTFE), [[polipropilè]] (PP), [[policarbonat]] (PC) i el [[politereftalat d'etilè]] (PET). Aquests plàstics mantenen les seves propietats malgrat hagin estat escalfats i modelats diverses vegades, a diferència dels [[plàstic termostable|plàstics termostables]] que en augmentar la temperatura es cremen, resultant impossibles de tornar a modelar. La majoria dels termoplàstics tenen una [[massa molecular]] elevada. Per sobre de la seva [[temperatura de transició vítria]], i per sota del seu [[punt de fusió]], les propietats físiques d'un termoplàsitc canvien dràsticament sense un canvi de fase associat. Això és degut al fet que els plàstics estan formats per llargues cadenes d'àtoms de [[carboni]] que presenten [[forces de Van der Waals]] entre elles. En augmentar la temperatura, aquestes forces es debiliten, causant que el material es torni mal·leable.
== Articles relacionats==
|
