Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

(en procés de correcció ortogràfica)
[[Fitxer:Tombofmartyrs.jpg|right|thumb|Sepulcre cristià de [[Niculiţel]] on es troben localitzades les restes dels primers màrtirs cristians a la Dàcia]]
 
El [[376]] la regió fou conquerida pels [[huns]] que dominaren als [[ostrogot]]s, per la seva banda els [[visigot]]s es desplaçaren a les fronteres de l'Imperi Romà per poder entrar-hi com a poble federat. Els huns van mantenir el domini a la regió fins a la mort d'[[Àtila]] el [[453]]. Aleshores els [[gèpides]], dirigits per [[Ardaric]], van erigir el seu regne que va subsistir fins al [[566]] quan fou destruït pels [[llombards]], que foren desplaçats pels [[avar]]s (segona meitat del [[segle VI]]). Aquests van dominar la regió durant uns 230 anys quan el regne fou destruït per [[Carlemany]] a finals del [[segle VIII]] ([[791]]). Al mateix temps començaren a arribar els [[pobles eslaus|eslaus]] que s'establien pacíficament i foren considerats la classe baixa i servil de la societat. Se'ls permetia l'assentament al territori per produir productes agrícoles, però a poc a poc es van establir arreu i es van fusionar amb altres grups que haguerenhavien quedat a la regió com celtes, guetes, dacis o romans. Destruït el regne [[avar]], el seu lloc fou ocupat pels [[Hongria|hongaresos]], que elal [[segle IX]] van entrar a Dàcia i només van trobar camperols eslaus organitzats per clans i sense poder central. Aquests eslaus eren els [[valac]]s o ''vlakhs'' (ells s'anomenaven ''rumunii'') quei eren una barreja d'eslaus, celtes, guetes, dacis, romans i altres pobles que haviahavien estat vivint a les muntanyes o a llocs allunyats però amb predomini dels eslaus. El [[segle X]] els valacs ja estaven sotmesos a Hongria.
 
El 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un valac. L'Imperi Búlgar va caure en poder de [[Bizanci]] el [[1018]]. Els valacs en foren aliats de Bizanci i van servir al seu exèrcit però les incursions dels [[petxeneg]]s o ''patzinak'' (finalment establerts al nord-est de [[Bulgària]]) va provocar l'emigració de molts valacs i sobretot dels [[dacoromà|dacoromans]] del sud del Danubi al [[segle XI]]. Les guerres amb Hongria i les incursions dels [[uzes]], una tribu turca, vers el 1100, van ajudar a aquesta emigració; aquests emigrants es van dividir: uns cap a l'oest, on van originar les comunitats arumanes de [[Dalmàcia]] (morlacs o mavrovlakhs que vol dir valacs negres) i [[Regió d'Ístria|Ístria]] (istroromans); altres cap al sud, on van originar els arumans que viuen avui a [[Grècia]], Bulgària, [[República de Macedònia|Macedònia]] i [[Albània]], països on van originar les branques dels kutzovalacs (Grècia), dels walaohians i dels vlakhs (a Bulgària), dels txobans o farseroti (a Albània), dels meglenorumans a Macedònia. A [[Sèrbia]] els arumans van originar comunitats de cultura comuna conegudes avui pels noms de [[tsintsar]]s (''cincars'', també anomenats timok vlakh, torlacs, xopes o tribalis). Els que van emigrar al nord van originar el dacoromans (els romanesos actuals); els macedoromans (aromans de Romania) són probablement emigrants posteriors.
 
Pel que fa la presència i la difusió del [[cristianisme]] a la regió es creu que aquest arribà a la mateixa de la mà de l'apòstol [[Sant Andreu apòstol|Sant Andreu]], que va fer una tasca evangelitzadora pels territoris de l'actual Romania, [[Ucraïna]], la costa russa del [[Mar Negre]] i el [[Caucas]], assentanti que va fixar possiblement la seva residència a Tomis (Constanţa) al llarg d'un ampli període, motiu pel qual la ciutat romana va passar a ser considerada seu episcopal, tal com ho demostren els nombrosos documents que parlen de l'antiga ciutat romana. No és en va que Sant Andreu és el patró de Romania, entre altres països (quela festa d'aquest sant se celebra el [[30 de novembre]] peri commemorarcommemora el seu martiri i mort a mans dels romans). Tot i això, no se sap amb seguretat si les poblacions dàcies es van convertir al cristianisme o si majoritàriament varen romandre en llurs creences romanes o d'origen daci.
 
Un cop el cristianisme es va convertir, amb l'[[Edicte de Milà]] ([[313]]), en la religió de l'Imperi, aquest es va anar difonent més àmpliament per l'antiga província romana de la Dàcia, ja que a la regió es va traslladar el bisbe arrià [[Ulfias]] (345) (ordenat com a tal pel bisbe arrià [[Eusebi de Nicomèdia]]), per tal de convertir al cristianisme els [[Got (poble germànic)|gots]] presents als territoris de la Dàcia, més concretament, a l'[[arrianisme]]. Ulfilas va difondre la paraula de [[Crist]] en llengua grega, goda i llatina i posteriorment va ser l'autor de la traducció de la Bíblia a la [[llengua gòtica]], però cap al [[348]] va haver de fugir d'aquests territoris i refugiar-se més enllà del Danubi, ja que els cabdills visigots desconfiaven de la seva presència.
[[Fitxer:Turnu Severin Kirche.jpg|thumb|Restes d'una primitiva església ortodoxa a [[Drobeta-Turnu Severin]].]]
 
Certament és encara una incertesa la difusió real del cristianisme a aquesta part dels [[Balcans]], evidenciant-se però hi ha evidències que a aquesta regió la religió cristiana era present, potser de forma feble i en un estat incipient, ja que l'antiga província romana de la Dàcia en aquell moment es trobava exposada a l'arribada continuacontínua de pobles germànics o eslaus procedents d'altres parts del continent europeu. En tot cas, s'han trobat les restes d'una església primitiva a la regió del Baix Danubi, a [[Sucidava]]. (semblaSembla que laaquest mateixatemple va ser destruïdadestruït pels huns i reconstruïdareconstruït per [[Justinià I]] en els primers anys del seu mandat com a emperador de l'[[Imperi Romà d'Orient]] ([[527]] – [[565]]), demostrantfet que aixídemostra que va haver-hi una presència real i constant de comunitats cristianes en aquells temps.
 
Pel que fa la província de la [[Scythia Minor]], que també forma part de l'actual Romania, va romandre sota control de l'Imperi Romà i com ja hem dit anteriorment a la seva capital (Tomis) es va crear un [[bisbat]]. Així podem trobar la presència de bisbes de la província de Tomis participant activament als nombrosos [[sínode]]s i [[concili]]s celebrats des de la segona meitat del [[segle IV]] i del [[segle V]] i inclòs lluitant activament contra "l'heretgia arriana". Al llarg del [[segle VI]] el bisbat de Tomis es va consolidar, rebent la consideració de [[província metropolitana]], el titular de la mateixa rebia la consideració de [[metropolità]], tenia sota el seu control a 14 bisbes sufragants (que corresponien a les principals poblacions de la província), responent i depenent directament del [[Patriarca de Constantinoble]]. Vinculat per la llengua a Roma i pel dogma a Constantinoble. S'ha de destacar que varen ser originaris de la regió [[Sant Joan Casiano]] (que fou fundador de diversos monestirs a Marsella) i [[Dionisi l'Exigu]].
La difusió del cristianisme per aquesta regió compresa entre el Danubi i la [[Mar Negra]] va ser molt diferent de la de la resta de la Dàcia, molt segurament perquè la mateixa va romandre sota control romà en el moment en què la religió cristiana va esdevenir religió de l'Imperi. Així trobem que s'han descobert unes 35 basíliques corresponents als segles IV i VI i que es troben localitzades als principals centres urbans de la província, com són Tomis (Constanţa), Callatis (actual [[Mangàlia]]), Tropaeum Traiani (Adamclisi), [[Hístria]] (Istria), Axiopolis (Cernavoda), Troesmis (Iglitia), Dinogetica (Garvani), on s'han trobat nombrosos objectes amb inscripcions corresponents a aquesta època.
 
En definitiva, trobem que mentre a una part del territori de l'actual Romania, la corresponent a la província de la Dàcia, no es té constància d'un procés de cristianització ferm, a la part del territori que va romandre sota control romà sí que se sap que el cristianisme va arrelar àmpliament entre la població de la regió. És per això que no podem donar una data de cristianització de les poblacions que actualment conformen el poble romanès. El procés de cristianització dels dacis romans té unes característiques molt específiques, ja que va durar uns quants segles, com a resultat moltes vegades de l'entrada en contacte de dacis autòctons amb colons de la regió de la Scythia Minor, i del contacte de colons d'aquesta província amb antics [[colon romà|colons romans]] de la [[Dàcia]], o amb integrants de les poblacions germàniques o eslaves assentades a la regió. La [[llengua llatina]] i la religió cristiana varen esdevenir uns factors molt importants en el procés d'unificació ètnica, lingüística i espiritual de totes aquestes comunitats i poblacions (autòctons i nouvinguts) que es trobaven al territori de l'antiga província de la Dàcia. Així, segons sosté la Patriarquia romanesa en els seus principis fundacionals "a Romania la romanització i la cristianització han estat dos processos paral·lels que han donat a la història un poble nou, el romanès, amb una creença nova, la cristiana. En altres paraules, el poble romanès ha nascut cristià".
 
== Domini búlgar i lluita pel reconeixement de l'ortodòxia romanesa ==
 
===Consolidació del cristianisme sota el domini búlgar ===
Al llarg del [[segle VII]] l'organització de l'Església del sud del [[Danubi]] va passar a estar controlada per les tribus avares i eslaves, que inclòsfins i tot van arribar a destruir la seu episcopal de Tomis, fenti van fer desaparèixer aquest bisbat. La presència dels eslaus a la Península Balcànica va provocar que elels contactecontactes entre els dacis i els romans del nord del Danubi (el que reconeixem com a Dàcia) amb les poblacions romanes del sud del Danubi (Scythia Minor) fossin escassos. Les noves poblacions arribades a poc a poc es van anar convertint al cristianisme i es van anar romanitzant fins a imposar-se entre les mateixeselles la religió cristiana. En canvi, a partir del [[segle X]] la [[llengua eslava]] es va acabar imposant en el culte a Romania (aquest fet es mantingué fins al [[segle XVII]]).
 
El fet que desaparegués el Bisbat de Tomis va fer que es reclamés des de les poblacions romaneses del sud del Danubi el nomenament d'un nou bisbe autòcton. No se sap amb certesa si aquesta demanda va reeixir. Hi ha proves que entre els segles XI i XIV va existir una seu episcopal al sud del Danubi anomenada Episcopat dels Valacs, que comprenia un territori que actualment forma part de Sèrbia i Bulgària. També entre els anys [[1185]] i [[1186]] va néixer l'Arquebisbat Valac - Búlgar de Tarnovo, que corresponia al Principat Valac Búlgar de [[Tarnovo]].
 
Amb la consolidació de l'Església búlgara al [[segle IX]] (coincidint amb l'aparició de l'Estat búlgar) es van crear bisbats a les poblacions del sud del Danubi de Vidin i Silistria. L'Església búlgara semblava decantar-se cap a l'obediència directa a Roma, ja que amb la coronació l'any [[869]] del rei dels búlgars [[Boris I de Bulgària|Boris]] i la seva conversió al cristianisme, aquest va declarar la seva obediència al [[Patriarca de Roma]], en part a causa del fet que era un acèrrim enemic de l'emperador bizantí. El gran control que tenien els emperadors bizantins a l'Església i sobre el Patriarca de Constantinoble (en una clara mostra de [[cesaropapisme]]) feia difícil que els cristians búlgars acceptessin el control de l'Església búlgara per part del patriarca de Constantinoble, motiu pel qual es va donar obediència al papa de Roma com a màxima autoritat eclesiàstica. Amb el debilitament de l'estat búlgar, a causa dels continus atacs de diferents pobles eslaus i el definitiu control d'aquest per part de Bizanci, mitjançant l'atac ordenat per l'emperador [[Basili II de Bizanci]] l'any [[1018]], l'Església búlgara va haver de jurar obediència al patriarca de Constantinoble,. aixíÁixí entravava ser com aquesta part de la cristiandat va entrar en el món grec i ortodox del [[cristianisme oriental]].
 
Per la seva banda [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre a la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda a cavallers dels [[ordes teutònics]], a causa del fet que el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar aen territoris moldaus i valacs, en els turons dels Carpats orientals i meridionals, desplaçanti que en molts casos van desplaçar d'aquells territoris a les poblacions autòctones, creant-nei en van crear importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que aquests tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, degut en part queperquè eren de confessió catòlica, rebentvan rebre de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre a la població autòctona –de confessió ortodoxa– i, per tant, a mantenir el domini hongarès a la regió.
 
La zona de [[Valàquia]] i [[Moldàvia]] –que són els altres dos territoris històrics que conformen conjuntament amb Transsilvània i la Dobrudja (Scynthia Minor) Romania– vanva romandre sota control de l'[[imperi Bizantí]] arran de la desaparició de l'estat búlgar des de l'any 1018 fins que l'any [[1185]] els [[búlgar]]s de nou van aconseguir desfer-se de l'ocupació bizantina i van poder reorganitzar el seu estat. Aquest, però, va durar poc perquè a principis del segle XIII, igual que [[Hongria]], aquestsels seus territoris van començar a rebre atacs dels cumans, que finalment van controlar la regió. Així es constituïa el regne de la [[Cumania]]. A aquest regne es van desplaçar uns monjos [[dominic]]s per mirar de convertir el seu cabdill al cristianisme. Com que aquests reeixiren en la seva missió, el Papa [[Gregori IV]] va decidir crear per a ells un bisbat, el de [[Cumania]], essentque anomenadava ser anomenat Seu de [[Milcovia]], en referència al riu Milcov, que era la frontera natural de Moldàvia i Valàquia. El regne dels cumans va durar ben poc, ja que al cap de poc de temps les dissensions internes entre aquests a l'hora de triar un nou cabdill vavan fer que una part dels cumans s'aliessin amb els hongaresos i així el rei d'Hongria va ampliar els seus dominis al regne dels cumans, tot i que era el príncep hereu el que governava aquests territoris en el seu nom.
 
=== Supervivència de l'ortodòxia romanesa i aparició dels principats romanesos ===
 
La persistència de la població de confessió ortodoxa en territori dominat pels hongaresos era una cosa que preocupava relativament les autoritats romanes, tal com ho mostra una correspondència de l'any [[1234]] que va enviar el papa al futur rei dels hongaresos [[Bela IV]], en aquell moment príncep de la Cumania, onen què es queixava de la presència de "walathos" (en referència a la població autòctona i de confessió ortodoxa de la Valàquia) a la Diòcesi de la Cumania, que menyspreant a l'Església de Roma no rebien el sagrament de mans del bisbe de la [[diòcesi]], sinó de bisbes ''heretges'' de ritu grec i ortodox. El mateix passava amb molta de la població autòctona de [[Transsilvània]] que continuaven amb les seves pràctiques religioses ortodoxes. Clarament per aquestes poblacions la seva religió no era ni de bon tros herètica, sinó tot el contrari. Per aquest motiu el papa recomanà al príncep que ordenesmanés al bisbe de la Cumania l'ordenació per a aquesta població d'un bisbe catòlic autòcton ''ili natione conformen'', fent referència a la necessitat que el mateix parlés romanès.
 
Arran de la invasió [[Tàtars|tàrtara]] del [[1241]] la diòcesi de Milcovia es va desfer i la dominació hongaresa a l'antic regne dels cumans va desaparèixer. El regne d'Hongria s'havia afeblit, en part per les contínues campanyes que havia de portar a terme per aturar les ordes invasores de tàrtars i per les disputes internes entre els pretendents al tron. Això va fer que els hongaresos es repleguessin i acceptessin la dominació tàrtara a la regió de la Cumania. El poder tàrtar, que s'organitzava al voltant del [[khan]] no va poder arrelar fortament a la regió, ja que les disputes dinàstiques entre els diferents clans debilitaven el seu poder. Així l'ocupació i dominació del territori de la Cumania no va durar gaire i ja a la segona meitat del segle XIII podem trobar petites entitats feudals que van ser l'embrió dels futurs principats cristians de Moldàvia i Valàquia.
 
Amb l'arribada al tron d'Hongria del primer rei de la [[dinastia Angevina]], [[Carles Robert I]], l'any [[1308]], es va restablir de nou la pressió dels hongaresos sobre Moldàvia i Valàquia per controlar aquells territoris. Aquesta pressió va quedar truncada amb la derrota del rei hongarès davant del príncep de Valàquia [[Besarav]] ([[1330]]). Això va portar alsels hongaresos a encetar una estratègia diferent per prendre el control de la regió i que no passava per l'ús de la força. Aquesta estratègia necessitava l'ajut d'un element prou poderós per a justificar qualsevol acció per tal de dominar la regió. L'ajut buscat pels hongaresos procedia de Roma, encarnat en la figura del papa. Així, el rei Carles Robert I va ordenar enviar un informe a [[Joan XXII]] per demanar-li la reinstauració del Bisbat de Milcovia com a successor del de Cumania i el nomenament del capellà reial, el franciscà [[Vito de Monteferro]] com a cap de la nova diòcesi. Joan XXII va accedir a les peticions del monarca hongarès, tot i que mostrant-sees mostrà caut al respecte, motiu pel qual va escriure al Primat d'Hongria que nomenés un nou bisbe i crees la nova diòcesi. Però el primat d'Hongria i el bisbe de la Cumania (que continuava existint però en precàries condicions) van negar-se a la constitució de la nova diòcesi, ja que això significava perdre el control de les rendes aconseguides de les terres aen aquella part dels Carpats, motiu pel qual es va desestimar el projecte del rei hongarès. L'any [[1347]] el rei [[Lluís I d'Hongria]] va aconseguir expulsar els darrers reductes de tàrtars que restaven a Moldàvia i va aprofitar això per tornar a demanar al papa la creació de la diòcesi de Milcovia, fet que aquesta vegada sí que aconseguí, però si bé no és del tot segur que el bisbe responsable de la seu arribés a residir-hi mai a la mateixa.
 
Pel que fa als principats de Valàquia i Moldàvia, es van assentar com a estats independents, en part per l'expulsió dels darrers reductes tàrtars, en part per la incapacitat dels hongaresos d'articular una forma per aconseguir dominar la regió. Això ho aprofitaren els prínceps valacs i moldaus per demanar al Patriarca de Constantinoble la designació d'un metropolità per llurs territoris. En aquest sentit el príncep valac [[Nicolas Alexandru]] elevà una reclamació a [[Constantinoble]]. L'any [[1359]] el metropolità de Vicina (actual [[Isacea]]) va ser traslladat a Arges, la capital de la [[Valàquia]], creant-nei es va crear així la seu metropolitana de d'[[Ungrovlahia]]. El Papa [[Gregori IX]] també va pensar a traslladar al bisbe de Milcovia a [[Curtea d'Argeş]] per contrarestar la presència ortodoxa, intenció que finalment no es va concretar. A Moldàvia la presència més nombrosa de catòlics va afavorir les aspiracions papals en aquelles contrades. El principat que es va constituir com a tal l'any [[1359]] no va aconseguir que se'l nomenés un metropolità fins a l'any [[1401]].
 
El principat des de la seva constitució fins a l'any de l'assoliment del metropolità va dependre del metropolità de [[Galitza]], que es trobava dins del regne de [[Polònia]] (que era una de les potències europees del moment aen aquella part del continent). A partir de 1365 [[Lluís I d'Hongria]] va encetar una sèrie de campanyes militars per aconseguir la dominació del principat moldau, el príncep Vladislav (conegut també amb el seu apel·latiu [[Laţcu]]) davant de la superioritat dels hongaresos va acudir a demanar ajut a [[Casimir III de Polònia]], que era l'oncle del rei hongarès, i aixíper poder mantenir la independència del seu principat. Però quan l'any [[1370]] el rei polonès va morir sense descendència es va decidir triar alel seu nebot com a rei de Polònia, motiu pel qual [[Moldàvia]] perdia el seu aliat i es quedava totalment indefensa. Davant de la nova situació, el príncep Vladislav va decidir seguir el consell dels franciscans present a llurs dominis i es va dirigir al Papa de Roma, en aquell moment [[Urbà V]], per demanar-li que intercedís en el seu favor davant del rei hongarès i polonès. A canvi, el príncep Vladislav s'oferia a convertir-se ell i tot el seu poble al [[catolicisme]], toti demanantdemanava que la capital de llurs dominis, [[Siret]], fos elevada al rang de ciutat i seu episcopal. Així un any després es va consagrar un bisbe per a la nova diòcesi, que hauria d'estar directament vinculada a Roma, i per tant no dependria ni de Polònia ni d'Hongria. Vladislav abandonà la confessió ortodoxa i abraçà el catolicisme per motius polítics, en la seva conversió sembla que no li l'acompanyaren gaires persones més, ja que la seva pròpia esposa va romandre ortodoxa. Les seus episcopals de Siret i [[Milcovia]] no eren moltgaire importants, en part perquè no rebien gaires donacions i per tant tenien poques rendes ambper les quals poguessinpoder sobreviure. A més, els responsables de la diòcesi eren absents la majorgran part del temps i desconeixien la llengua romanesa. La gran majoria dels catòlics es concentraven en poblacions on la majoriamajor part de la població era d'origen saxó o hongarès. La gran majoria de la població autòctona va romandre en l'ortodòxia, tot i que hi havia gransgran quantitatsnombre de monjos dominics i franciscans al principat amb l'objectiu d'aconseguir conversions al catolicisme.
 
 
Després de la mort de Lluís I, rei d'Hongria i de Polònia, i per tant, amb la divisió de nou dels dos regnes, el príncep [[Pere I de Moldàvia]] va decidir tornar a l'ortodòxia i va demanar al Metropolità de Galitza que consagrés dos bisbes pels seus territoris, un d'ells, Josep, era familiar del mateix príncep. Tan bon punt es consagraren els dos nous bisbes, Pere I va demanar al Patriarca de Constantinoble que nomenés Josep com a metropolità. El Patriarca de Constantinoble va accedir a nomenar un metropolità, però un d'origen grec, negant-sei Pere I as'hi va aixònegar. Davant de la negativa [[Neilos]], Patriarca de Constantinoble, va decidir excomunicar a Pere I i alsels moldaus. El conflicte perdurà fins a [[1401]] quan, una vegada traspassats tant Pere I com Neilos, [[Alexandre el Bo]], príncep de Moldàvia i [[Mateu I]], Patriarca de Constantinoble van acordar la creació de la seu metropolitana de Siret i el nomenament del bisbe Josep com a metropolità. L'assoliment de la seva pròpia seu metropolitana per part dels principats romanesos va servir per consolidar el seu poder i la independènciaseva dels mateixosindependència.
 
Pel que fa als ortodoxos de [[Transsilvània]], aquests no podien organitzar-se en la seva pròpia Església, a més el papa pressionava alsels reis hongaresos per acabar amb la població cismàtica. La manca d'organització de l'Església ortodoxa a Transsilvània provocava que els metropolitans de Valàquia portessin també la titulació de "[[Exarca|Exarques]] d'Hongria i de les Muntanyes". El clergat ortodox vivia en migenmig d'unes precàries condicions i inclòs de persecucions, arribant-sei es van arribar a donar-se casos com el del bisbe ortodox de [[Huneodara]], que va ser detingut per l'inquisidor pontifici [[Joan de Capistrano]] i va ser traslladat a Roma. La conquesta de [[Constantinoble]] (1453) pels [[otomà|turcs otomans]] de confessió musulmana, la derrota dels serbis a [[Smederevo]] (1539) que va suposar la conquesta pels otomans del regne de Sèrbia va significar la pràctica conquesta dels principats de Moldàvia i Valàquia per part dels otomans. Aquests principats van aconseguir mantenir una certa independència i autonomia respecte a la [[Porta d'Or]], tot i que per aquest motiu es pagaven importants tributs i s'enviava a [[Istanbul]] (l'antiga Constantinoble) alsels fills de la noblesa valaca i moldava per assegurar-se així la lleialtat dels futurs prínceps envers l'Imperi Otomà. Amb la derrota hongaresa a [[Mohacs]] ([[1526]]) el regne d'Hongria va perdre bona part dels seus territoris i va estar a punt d'estar ocupat totalment pels otomans. Els hongaresos perderen el principat de [[Transsilvània]] que passà a estar sota control dels otomans, que li donaren una autonomia semblant a la que van rebre la resta dels principats romanesos, però col·locantvan posar-hi al seu capdavant a aristòcrates hongaresos disposats a col·laborar amb els otomans. Sota l'ocupació otomana de tots els territoris romanesos van començar a arribar els primers [[luteranisme|luterans]] i [[calvinisme|calvinistes]].
 
== Domini Otomà i pervivència de l'ortodòxia romanesa entre el catolicisme, el luteranisme, el calvinisme i els uniats ==
Usuari anònim