Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

en procés de correcció ortogràfica
(en procés de correcció ortogràfica)
(en procés de correcció ortogràfica)
 
=== Dominació austríaca i pervivència de l'ortodòxia entre els imperis ===
Amb el [[Setge de Viena (1683)|setge de Viena]] de [[1683]] per part dels otomans i amb la signatura del [[Tractat de Karlowitz]] ([[1699]]) es va encetar una nova dinàmica al centre d'Europa, ja que els otomans van replegar-se cap a la zona sud-est del continent europeu, deixanti van deixar el control de [[Transsilvània]] als [[Dinastia dels Habsburg|Habsburg]]. Des de l'any [[1696]] el principat va deixar de ser governat per prínceps hongaresos autòctons. Això va ser aprofitat per l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] per decretar que el [[catolicisme]], el [[luteranisme]], el calvinisme i l'[[uniatisme]] eren confessions legals, mentre que l'ortodòxia rebia de nou la condició de religió tolerada a [[Transsilvània]]. De seguida els [[jesuïta|jesuïtes]] van establir a la regió una Església uniata. L'any [[1697]] es va oferir al metropolità ortodox de Transsilvània alliberar-se respecte al superintendent calvinista a canvi d'acceptar la Unió amb Roma, però el traspàs del metropolità va fer que el nou metropolità designat, el [[bisbe Atanasi]] anés a Valàquia per ser consagrat com a nou metropolità. A la capital del principat valac va ser rebut amb tot tipus de sospites i se'l va obligar a acceptar l'ortodòxia tal com es recollia a la [[confessió de fe]] de Pere Moghila si volia ser consagrat. L'abril de [[1698]] l'emperador Leopold I va emetre un diploma pel qual tots els clergues ortodoxos romanesos que es passessin a les quatre confessions legals rebrien totes les contraprestacions i privilegis que els clergues d'aquestes confessions gaudien, a més si es convertien al catolicisme i per tant reconeixien l'autoritat única del [[Papa de Roma]] com a cap únic del [[cristianisme]] rebrien encara més privilegis. Al juny de 1698 el [[primat]] hongarès, el Cardenal Kollonitz, va definir els quatre punts a observar per aconseguir la unió de les esglésies cristianes. Aquests eren el reconeixement del Papa de Roma com a cap únic de la cristiandat, l'ús del [[pa àzim]] per la celebració de les [[eucaristia|eucaristies]], el Filioque en el credo i acceptar la doctrina del [[purgatori]].
 
L'octubre de [[1698]] uns trenta sacerdots ortodoxos de [[Transsilvània]] van signar un document on feien pública la seva intenció de fer-se membres de l'[[Església uniata]], tot i que desitjaven la voluntat de mantenir els costums romanesos. Al febrer de [[1699]] [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] va publicar el diploma pel qual s'establia l'Església uniata a Transsilvània sense haver de pagar impostos per les propietats adquirides per la nova Església i importants exempcions fiscals pelsper clerguesals d'aquestaseus clergues (el nom oficial de la nova Església era el d'[[Església Romanesa Unida amb Roma]], però rebia la denominació popular d'Església grecocatòlica). L'any [[1701]] aquests privilegis es van ampliar als fidels de la nova Església. Com que la unió tenia poca acceptació Kollonitz, va cridar al metropolità Atanasi a Viena on va haver de comparèixer davant d'una comissió judicial. Se'l va obligar a signar un document on es comprometia a trencar qualsevol llaç amb el metropolità i el príncep de la Valàquia, a obligar als seus fidels a convertir-se a l'uniatisme i a rebre com a conseller a un teòleg catòlic. El metropolità es va veure obligat a acceptar i seguidament el [[Cardenal Kollonitz]] va repetir la seva consagració sacerdotal ''sub conditione;'', a més es va oferir als seglars que acceptessin la seva conversió a l'uniatisme amb les mateixes condicions favorables que gaudien els catòlics a la regió. La seu metropolitana ortodoxa d'[[Alba Iulia]] es va transformar en un bisbat uniat desapareixent dei Transsilvània va perdre el títol de metropolità ortodox, situació que perdurà fins a l'any [[1864]]. Amb la pèrdua de la seu metropolitana els romanesos de Transsilvània van protestar enèrgicament. Atanasi fou excomunicat pels patriarques de [[Constantinoble]], de [[Jerusalem]], i pel metropolità de Valàquia.
 
Amb el traspàs d'Atanasi l'any [[1713]] i el nomenament de [[Joan Pataky]], que ja s'havia passat al [[ritu llatí]], com a bisbe uniat d'[[Alba Iulia]] es va consolidar la unió i es va traslladar la seu episcopal a [[Fagaras]]. L'any [[1727]] al traspàs de Pataky es va reunir el [[sínode]] de l'Església uniata per elegir el nou bisbe, finalment.Finalment es va triar a un estudiant de tercer de teologia, [[Inocenti Micu]], que no es va traslladar a la seva seu fins a l'any [[1732]]. Micu va ser un bisbe amb una actitud poc complaent envers [[Viena]], ja que va defensar els seus [[sacerdot]]s i fidels, demanantva demanar que es complissin les promeses de la cort de Viena, demananti fins i tot va inclòsreclamar el reconeixement de nació per [[Transsilvània]]. L'any [[1744]] va reunir un sínode onen què amenaçava de trencar amb la unió si no es complien les promeses de l'emperador. Aquest sínode va estar format per sacerdots, [[seglar]]s i inclòsfins i tot membres de l'Església ortodoxa, essentde aixímanera que es pot afirmar que va ser més una reunió nacional que no pas religiosa ni uniata. Per aquest motiu va ser cridat a Viena on va haver de respondre a les imputacions fetes contra ell per una comissió judicial. Condemnat, va ser enviat a Roma on morí.
 
A Micu el va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], contribuintde manera que va contribuir al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxesortodoxos, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània,. elsEls milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniat, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura,: uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans quede llegir-lo, l'emperador el pogués llegir, aquest ja havia signat l'edicte de tolerància ambque eldisposava que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior, ja s'havien assentat les bases pelper al desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].
 
A finals del [[segle XVIII]] l'estat de les esglésies ortodoxes als tres principats romanesos era la següent: A [[Transsilvània]] els bisbes eren d'origen serbi, de [[1796]] a [[1810]] la seu episcopal va quedar vacant i es va haver de demanar permís al govern imperial per nomenar un bisbe romanès,; l'elegit va ser [[Vasile Morga]]. Pel que fa a Valàquia, l'ocupació austríaca d'[[Oltènia]] l'any [[1718]] va fer que les condicions dels ortodoxos s'endurissin. L'any [[1739]], amb l'evacuació de les tropes imperials la situació millorava considerablement. En els anys posteriors tant Moldàvia com Valàquia van haver de patir l'ocupació militar dels [[Rússia|russos]], però aquests en ser també ortodoxos no van fer sinó que assentar aquesta confessió a la regió. En tot cas les esglésies ortodoxes de [[Valaquia|Valàquia]] i [[Moldàvia]] tot i tenir pocs contactes amb l'occident del continent europeu, van ser uns elements importants per mantenir i preservar la confessió ortodoxa aen uns territoris que sota la dominació otomana i austríaca no havien fet més que configurar i confirmar la seva identitat en comúcomuna d'uns territoris, Transsilvània, Valàquia i Moldàvia, els tres principats que en un futur no gaire llunyà esdevindrien en una realitat en comú i permetriaconfigurarien lalentament lenta configuració delel modern estat romanès.
 
== Paper de l'ortodòxia en la constitució de l'Estat romanès modern i supervivència sota el comunisme ==
=== Assoliment de la independència política i religiosa dels principats romanesos de Valàquia i Moldàvia ===
 
El nomenament de [[Vasile Morga]] com a bisbe ortodox de Transsilvània l'any [[1810]] per part de les autoritats imperials va anar precedit d'un de tot un seguit de dures condicions que els ortododoxos de la regió van haver de complir. Aquest va romandre a la seu episcopal fins al seu traspàs l'any [[1845]], moment en què es va nomenar a [[Andreu Saguna]], que va aprofitar el cicle revolucionari de [[1848]] per demanar la creació de nou de la seu metropolitana de Transsilvània, any en què aquest principat va ser annexionat a Hongria, situació que perdurà un any només, ja que l'any 1849 va passar a integrar-se dins de la [[corona austríaca]]. El reconeixement de la seu metropolitana es va aconseguir l'any 1864 quan es va establir la mateixa a [[Sibiu]] i es declaràva nomenar metropolità alel mateix [[Andreu Saguna]]. Tres anys després [[Transsilvània]] era transferida a la corona hongaresa dins de la monarquia dual [[Àustria-Hongria|austrohongaresa]] ([[1867]]).
 
Pel que fa a Moldàvia i Valàquia, els prínceps [[Miquel Sturdza]] (Moldàvia) i [[Alexandre Ghica]] (Valàquia) l'any [[1834]] van invitar a visitar els seus dominis a un grup d'adeptes de la [[Societat Bíblica Britànica]], ja que s'havien creat un seguit d'[[escola lancasteriana|escoles lancasterianes]] als seus principats. L'encarregat de la societat a la regió, [[Benjamin Barker]], després de veure els resultats d'aquestes escoles va acceptar la traducció de la [[Bíblia Protestant]] al romanès. Així l'any [[1838]] apareixia publicat en romanès el [[Nou Testament]], que va servir com a llibre de text a les escoles lancasterianes de [[Valàquia]], ja que a [[Moldàvia]] ess'hi va oposar el [[Metropolità]] i el [[Patriarca de Constantinoble]] va intentar suprimir l'ús de les bíblies protestants a Valàquia.
 
L'any [[1853]] el [[sultà]] [[otomà]] [[Abdülmecit]] va cedir a les pressions franceses per donar el control de l'[[església de la Nativitat]] a [[Jerusalem]] als catòlics. Això va provocar grans protestes per partspart dels ortodoxos. El tsar [[Nicolau I de Rússia]] que es declarà "guàrdia de l'Església ortodoxa" va enviar emissaris per establir un tractat amb el sultà otomà pel qual [[Rússia]] podria intervenir aen aquells llocs on l'ortodòxia estigués amenaçada. Això podia alterar l'equilibri continental preconitzat pel [[Regne Unit]], fet que va fer que els britànics pressionessin alsels otomans per rebutjar el pacte. Quan el tsar va saber de les maniobres britàniques va decidir declarar la guerra als otomans i va envair Valàquia i Moldàvia, amb l'objectiu de salvaguardar l'ortodòxia dels romanesos, però amb l'objectiu amagat de prendre el control dels dos principats. Aquesta acció va provocar l'esclat de la [[Guerra de Crimea]], on els romanesos van haver de participarlluitar al costat dels russos. D'altra banda tant els [[Regne Unit|britànics]], com els [[França|francesos]] i els otomans van formar una coalició per fer front als russos.
 
[[Àustria-Hongria]], que en principi va romandre neutral, va veure com els seus interessos a la regió estaven amenaçats i sense declarar la guerra formalment a Rússia sí que va ajudar els aliats. A petició d'Àustria, que estava fent conjuntament amb [[Prússia]] de mediadora, va demanar als russos la retirada dels dos principats, demanda a la qual va accedir Nicolau I. Finalment l'any [[1855]] Rússia es va rendir. L'any següent es van signar els [[Tractat de París (1856)|Tractats de Paris]] ([[1856]]) entre els russos, els otomans, els britànics i els francesos. Amb aquests tractats el principat de Moldàvia i el de Valàquia van assolir llur independència política respecte a l'[[imperi Otomà]].
 
Aquesta era una independència tutelada per [[França]], [[Prússia]] i els Imperis austrohongarès, rus i otomà. La independència es va concedir pels turcs otomans a canvi de mantenir la seva influència a la regió i de rebre la garantia de les altres potències europees que no es toleraria una unificació dels dos principats en un de sol. Aquesta promesa es va mantenir només tres anys, ja que l'any [[1859]] es va triar com a príncep de Moldàvia (el 5 de gener de 1859) i príncep de Valàquia (el 25 de gener) a [[Alexandru Ioan Cuza]], que tenia el suport de Prússia, de França i de Rússia, produint-sede manera que es va produir la unificació de fet dels principats romanesos en el [[Principat de Romania]]. El nou principat no gaudia d'una independència plena, ja que es trobava sota la influència dels otomans, que contínuament amenaçaven d'intervenir a la regió. Una de les primeres coses que va fer el nou príncep romanès va ser la de secularitzar els [[bé eclesiàstic|béns eclesiàstics]], que en la seva gran majoria pertanyien als [[monestir]]s ortodoxos (on la majoria de monjos eren d'origen grec), a canvi d'unes indemnitzacions. Les protestes formals tant del Patriarca de Constantinoble com dels monjos, no serviren de res. Com que els diners de les indemnitzacionsreligiosos no van voler sercobrar cobradesels pelsdiners religiososde les indemnitzacions, l'Estat romanès va decidir quedar-se amb els mateixos'ls.
 
Una vegada assolida la unió política dels principats es va fer la unificació religiosa de les dues Esglésies ortodoxes de Valàquia i Moldàvia. L'any 1864 es va crear un [[Sínode General]] i l'any següent es nomenava el primer primat romanès, [[Nifon]], que era el [[metropolità]] de [[Valàquia]]. L'any [[1865]] Cuza va fer que el parlament de Romania aprovés una llei per la qual el metropolità romanès fos nomenat [[Patriarca ortodox|Patriarca]] de l'Església Ortodoxa Romanesa i es declarava així la total independència de l'ortodòxia romanesa respecte al Patriarca de Constantinoble, ja que no es volia cap ingerència externa sobre Romania. L'any [[1866]] [[Alexandru Ioan Cuza]] va ser destituït pel Parlament i es va buscar a un noble alemany, [[Carol de Hohenzollern-Sigmaringen]], que va ser nomenat [[príncep]] de [[Romania]] amb el nom de [[Carol I]]. El nou principat es va trobar en migenmig de la [[Guerra russoturca (1877-1878)|Guerra russoturca]], que va ser aprofitataprofitada pels romanesos per aconseguir llur independència de fet respecte als otomans. Amb el [[Tractat de Berlín, 1878|Tractat de Berlín]] ([[1878]]) es posava fi a aquest conflicte i Romania veia com es reconeixia la seva independència com a Principatprincipat respecte a l'[[imperi Otomà]], tot i que havia de cedir una part de [[Moldàvia]], [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]], als russos, al mateix temps que rebia la [[Dobrudja]] meridional. L'any [[1881]] el príncep Carles I va ser proclamat Rei de Romania. Amb la independència de l'estat romanès ja consolidada només mancava la independència de l'Església Ortodoxa Romanesa. Aquest camí es va encetar l'any [[1865]] i va caldre que [[Carles I de Romania|Carles I]] anés a veure personalment alel Patriarca de Constantinoble per veure reconeguda la seva independència. Així l'any [[1885]] el Patriarca de Constantinoble [[Joaquim IV]] reconeixia a l'Església Ortodoxa Romanesa com a església autocèfala dins de l'ortodòxia. Abans ja el [[romanès]] havia substituït alel grec o l'eslau com a llengua de culte i per una llei de [[1872]] del Parlament romanès, s'organitzavava organitzar la vida de l'Església ortodoxa,. onSegons esla disposava quenorma, només es podia designar com a bisbes i metropolitans alsels naturals de Romania. L'any [[1884]] es va crear una Facultat de [[Teologia]] dins de la [[Universitat de Bucarest]].
[[Fitxer:Austria-hungary.png|right|thumb|[[Imperi austrohongarès]].]]
 
Quant a [[Transsilvània]] cal remarcar que quan les possessions dels Habsburg es repartiren en la corona dual que suposà l'[[Imperi Austrohongarès]], la regió dels [[Carpats]] va ser governada directament pel govern hongarès (1867). L'Església uniata romanesa va rebre del papa [[Pius IX]] la consagració del bisbe [[Alexandru Şterca Şuluţiu]] com a metropolità uniat l'any [[1853]]. Però uns anys després es va veure traïda pel govern hongarès, ja que aquest va pactar amb la [[Santa Seu]] de Roma la seva incorporació a l'Església catòlica llatina d'Hongria. En el [[Concili Vaticà I]] el metropolità uniat i els seus delegats varen plantejar el problema de demanar el manteniment del seu ritu oriental. Aquest conflicte va romandre a Transsilvània fins a final del segle XIX. Pel que fa a l'Església ortodoxa de Transsilvània s'ha de dir que aquesta depenia del metropolità de [[Cantó de Buda|Buda]] des de l'any [[1761]] i que ençà de l'any [[1810]] es van tornar a nomenar bisbes ortodoxos per la Diòcesi de Transsilvània. L'any 1864 i per contrarestar el procés d'unificació i independització dels dos altres principats romanesos, l'emperador [[Francesc Josep I]] va decidir donar una autonomia a l'Església ortodoxa, tal com reclamaven els romanesos de la regió. El bisbe de Sibiu (Hermandstadt en alemany) va ser designat arquebisbe i se li van designar a dos bisbes sufragants establerts a [[Arad (Romania)|Arad]] i [[Caransebeş]]. Però la situació de dominació dels romanesos no va millorar i no van poder assolir cap diòcesi més en aquest període d'històriahistòric. La situació va millorar quan en terminaracabar la [[Primera Guerra Mundial]] es va desintegrar l'[[Imperi Austrohongarès]]. Romania, que havia entrat al conflicte europeu amb els aliats, va poder veure reconeguts els seus drets sobre [[Transsilvània]]. En aquell moment l'assemblea de romanesos de [[Transsilvània]] va decidir unir-se als altres dos principats, culminanti va culminar així el procés d'unificació dels tres principats romanesos, però a aquesta decisió es va oposar fermament el govern hongarès, motiu pel qual les tropes romaneses van haver d'envair Budapest i obligar alsels hongaresos a reconèixer la incorporació de Transsilvània a [[Romania]] mitjançant els [[Tractats de pau de Trianon]] ([[1920]]).
 
=== Unificació de Transsilvània amb la resta dels principats romanesos. Constitució de la Gran Romania ===
[[Fitxer:Church of the Patriarchy Bucharest.jpg|thumb|Catedral Patriarcal romanesa a [[Bucarest]].]]
 
L'any [[1920]] existien al territori romanès tres esglésies romaneses, la primera corresponia al Patriacat romanès, amb capital a [[Bucarest]],; la segona a Transsilvània, amb capital a [[Sibiu]], i la tercera a Bucovina (província de [[Moldàvia]] que s'havia integrat dins l'Imperi Rus i que dinsen virtut dels tractats de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial sees va cediacedir de nou a Romania). El principal repte per l'estat romanès era el d'articular en una única Església ortodoxa nacional les tres Esglésies, fet que no era fàcil, ja que les tres havien tingut les seves pròpies estructures i dinàmiques diferenciades des de la seva creació i no estava tant clar que es volgués renunciar a aquest aspecte en benefici d'una Església unificada i nacional. Per Romania era del tot important procedir a aquesta unificació eclesiàstica si no es voliavolien veure perillar les conquestes aconseguides arran de la fi del conflicte armat europeu. Van caldre uns quants anys de llargues converses i trobades per arribar finalment a la promulgació, el [[3 d'abril]] de [[1925]], de la llei per la qual es decretava la unificació de totes les Esglésies ortodoxes romaneses en una de sola, també es creava el Patriarcat de Romania i es designava com a tal al Patriarca de Bucarest, [[Miron Cristea]]. Aleshores es va demanar que el Patriarca de Constantinoble, Basili, ho sancionés. El dia 1 de novembre del mateix any el nou Patriarca era entronitzat com a tal en una cerimònia on varen assistir la resta dels patriarques ortodoxos. Així es culminava el procés encetat ja en els temps immemorables dels segles de l'edat mitjana, on els romanesos aspiraven a tenir un patriarca que representés llur nació.
 
Amb el traspàs del primer Patriarca de Romania l'any [[1939]] es va nomenar com a successor alel bisbe [[Nicodemos]], que li va tocarhaver de viure un dels períodes més convulsos de la història de Romania. El creixent avenç del [[feixisme]] a [[Europa]] i l'eminència de l'esclat d'un nou conflicte bèl·lic d'escala mundial, així com l'agitada vida política i social a Romania, en part provocadacausada per la violència que provocava la [[Guàrdia de Ferro]] ([[antisemita]] i feixista), va provocar que el rei [[Carles II de Romania]] abolís el sistema democràtic i, instaurés la dictadura, erigint-sei ells'erigís com a dictador. Però d'una banda la signatura del [[Pacte Molotov-Ribbentrop]], onpel qual [[Romania]] va haver d'acceptar la cessió de [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]] a l'[[URSS]], del sud de [[Dobrudja]] a [[Bulgària]], i la meitat nord -occidental de [[Transsilvània]] a [[Hongria]], liquidant-sede aixímanera que es va liquidar la [[Gran Romania]],; aixíi comde l'altra, l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] i la inestable situació social, vavan fer que al setembre de [[1940]] fos nomenat|1940 el general ]][[Ion Antonescu]] fos nomenat primer ministre i que Carles II abdiqués,. essent entronitzatLlavors el seu fill [[Miquel I de Romania]] va ser entronitzat.
 
[[Ion Antonescu]], que es va autodenominar cabdill (en romanès ''conducător''), va proclamar l'estat legionari, i amb la intenció d'aconseguir recuperar els territoris ocupats per l'[[URSS]] va portar Romania a la [[Segona Guerra Mundial]] al costat d'Alemanya i Itàlia (juny [[1941]]). Així les tropes alemanyes ocuparen el país i l'exèrcit romanès va participar en l'[[Operació Barbarroja]], l'atac que [[Adolf Hitler]] va llançar contra l'URSS el [[22 de juny]] de [[1941]], ocupantvan ocupar [[Odessa]] i arribantvan arribar a participar activament a la [[batalla de Stalingrad]].
 
Però els bombardejos aliats sobre territori romanès (1943), així com la desfeta de l'exèrcit alemany a la batalla de [[Stalingrad]] i el col·lapse de l'economia romanesa com a motiu de la participació en la guerra (1944) va fer que la classe política i la societat romanesa demanessin la sortida de Romania del conflicte mundial. La més que evident derrota dels alemanys va fer necessarinecessària una reubicació de [[Romania]] dins el conflicte. Així començaren un seguit de contactes diplomàtics amb els [[Estats Units]] i el [[Regne Unit]] per ordresordre de Miquel I, però aquestsque no van reeixir. Tot i això, el 23 d'agost de 1944 el mariscal [[Ion Antonescu]] va ser destituït per [[Miquel I de Romania]] i va ser nomenat un nou govern de concentració nacional (on els comunistes eren presents). El 12 de setembre es va signar la pau amb les [[Nacions Unides]] (nom oficial dels aliats) declaranti es va declarar tot seguit la guerra a [[Alemanya]] i a [[Itàlia]]. Amb la signatura d'aquest tractat Romania recuperava [[Transsilvània]], però renunciava a [[Bessaràbia]], [[Bucovina]] i a la [[Dobrudja]] meridional. Malgrat això, el territori romanès va ser ocupat per les tropes soviètiques, que van esdevenir els grans dominadors de la vida política i social romanesa.
 
A l'octubre de [[1944]] es va constituir un govern de coalició onen què els comunistes controlaven els ministeris clausclau com el de Defensa i Interior. Els anteriors governs de coalició que es constituïren havien caigut per la pressió dels [[soviètic]]s. El [[6 de març]] de [[1945]] [[Ióssif Stalin|Stalin]] va pressionar per quèperquè es constituís un nou govern liderat per [[Petru Groza]], que va convocar eleccions pel [[1946]]. En aquest govern van quedar exclosos els partits tradicionals (Partit Nacional Liberal – PNL -–PNL– i el Partit Nacional Camperol Cristià Demòcrata – PNTCD -–PNTCD–).
 
=== Situació de l'ortodòxia romanesa durant i després del comunisme. De 1946 fins als nostres dies ===
El [[19 de novembre]] de [[1946]] es van celebrar les eleccions. Totes les estimacions donaven per guanyador al PNTCD per una amplaàmplia majoria,; el govern, que es presentava alamb el bloc dels partits democràtics (on els comunistes eren la força més important), va adulterar el resultat dels comicis, ja que els resultats demostraven la seva derrota i va declarar-se guanyador per una majoria del 70 % dels vots emesos cap a favor de la coalició comunista. El 30 de juliol de 1947 el líder del PNTCD, Bratianu, va ser detingut i al novembre del mateix any va ser condemnat com a traïdor de la pàtria. Enmig d'aquest ambient d'instauració d'una dictadura comunista, Miquel I va fer una crida inútil als Estats Units i elal Regne Unit perquè actuessin ia fi evitar el que ja era una realitat. El 30 de desembre el president del govern [[Petru Groza]] va obligar a Miquel I a signar la seva abdicació, obligant-loi el va obligar a marxar a l'exili. iLlavors instaurant-nees va instaurar la [[República Popular de Romania]].
 
Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, si no inclòs a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i el va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguir per la mateixa un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, estenent-lo inclòs a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritu oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part per la simpatia que tenia el mateix envers les idees comunistes.
Usuari anònim