Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

(en procés de correcció ortogràfica)
== Organització ==
=== Òrgans centrals de deliberació i executiu ===
La més alta autoritat de l'Església Ortodoxa Romanesa per a tots els problemes dogmàtics i canònics, així com per a regular les relacions amb les altres esglésies ortodoxes i cristianes, és el Sant Sínode, integrat pel patriarca i els jerarques de l'Església en funcions ([[metropolità|metropolitans]], [[arquebisbe]]s, [[bisbe]]s, [[arquebisbe vicari|arquebisbes vicaris]] i [[arquebisbe vicari|bisbes vicaris]]). Entre les reunions del [[Sant Sínode]] funciona el ''Sínode Permanent'' integrat pel patriarca, els metropolitans i el secretari del Sant Sínode. L'organisme representatiu de l'Església Ortodoxa Romanesa en els apartats administratius, econòmics i aquells que no depenen del Sant Sínode és l{{'}}''Assemblea Nacional de l'Església'', integrada per tres representants de totes les diòcesis -un clergue i dos seculars- que han de ser designats per les assemblees diocesanes respectives per períodes de quatre anys. L'organisme suprem administratiu, conjuntament amb el Sant Sínode i l'Assemblea Nacional de l'Església, és el ''Consell Nacional Eclesial'', integrat per tres clergues i deu seculars, elegits a l'Assemblea Nacional de l'Església per períodes de quatre anys. El patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és el president de tots aquestsels organismes, en qualitat de líder de l'ortodòxia romanesa.
 
=== Vida monàstica ===
* Metropolità ortodox romanès a Alemanya i Europa Central.
* Metropolità ortodox romanès d'Europa occidental i meridional.
* Arquebisbat ortodox romanès a Amèrica i CanadaCanadà.
* Diòcesi ortodoxa romanesa a Hongria.
* Diòcesi ortodoxa romanesa a Sèrbia i Montenegro.
L'estat daci —sota la direcció del cabdill [[Burebista]] (70-44 aC)— es va organitzar en un estat fortament centralitzat que va arribar a amenaçar els interessos a la zona del creixent [[Imperi Romà]]. L'any [[44 aC]], [[Juli Cèsar]] va planificar tot un seguit de campanyes contra els dacis, campanyes que mai va poder dur a terme perquè va morir assassinat. El líder dels dacis, Burebista, com succeí amb el Cèsar romà, va morir assassinat també i l'estat daci es va fragmentar en petites comunitats corresponents a les tribus dàcies. La divisió perdurà fins que l'any [[95 dC]], quan el cabdill [[Decebal]] va unificar de nou el poble daci en un estat que va tornar a ser un potent enemic dels romans a la regió. Per aquest motiu l'emperador [[Trajà]] va començar tot un seguit de campanyes contra els dacis i els seus aliats, els guetes. Aquestes es coneixen amb el nom de les [[Guerres Dàcies]] ([[101]]-[[102]] i [[105]]-[[106]]), en què els dacis i els guetes foren derrotats, el centre i el sud del territori daci van passar a formar part de l'Imperi Romà i es va crear la província romana de la Dàcia. Les muntanyes dels [[Carpats]] i la part nord de l'actual Romania van constituir el territori de la Dàcia lliure, però tot i això el poble daci que es trobava en aquest territori va sofrir una profunda romanització en tots els sentits.
 
Dàcia va esdevenir província romana l'any 107 (Dàcia Trajana o simplement Dàcia) amb uns límits definits: a l'oest el riu Tysia que separava el país de Iaziges metanastes; al nord, les muntanyes dels Carpats; a l'est, el Hierasus fins a la confluència amb l'Ister;, i al sud quedava separada de [[Mèsia]] pel [[Danubi]]. El pont construït per l'arquitecte de Trajà, [[Apol·lodor de Damasc]], a les portes de Ferro assegurava la comunicació amb les terres del sud, això no obstant, fou destruït per odreordre de l'emperador Adrià el 120 per prevenir incursions dels bàrbars a Tràcia. També es van construir carreteres, bàsicament tres, connectades a la via Trajana al sud de Danubi. El 108 es va fundar la metròpoli Ulpia Traiana Augusta Dacica Sarmizegetusa, damunt del que havia estat l'antiga capital de l'estat daci, Sarmizegetusa.
 
La província de Dàcia fou poblada amb romans de moltes procedències; la província era consular i estava administrada per [[Llegat (magistratura)|llegats]]. Dues [[legió romana|legions]] foren estacionades al país. L'any [[129]] es va dividir en dos: Dàcia Inferior i Dàcia Superior. Marc Aureli (161-180) la va dividir en tres províncies: Dàcia Porolissensis (per la ciutat de Porolissum), Dàcia Apulensis (per la ciutat d'Apulum) i Dàcia Malvensis (per la ciutat - desconeguda- de Malva) amb una capital comuna i una assemblea comuna però independents, cadascuna amb el seu procurador, subordinat a un governador de rang consular (procònsol).
[[Fitxer:Tombofmartyrs.jpg|right|thumb|Sepulcre cristià de [[Niculiţel]] on es troben localitzades les restes dels primers màrtirs cristians a la Dàcia]]
 
El [[376]] la regió fou conquerida pels [[huns]], que dominaren alsels [[ostrogot]]s, per la seva banda els [[visigot]]s es desplaçaren a les fronteres de l'Imperi Romà per poder entrar-hi com a poble federat. Els huns van mantenir el domini a la regió fins a la mort d'[[Àtila]] el [[453]]. Aleshores els [[gèpides]], dirigits per [[Ardaric]], van erigir el seu regne, que va subsistir fins al [[566]] quan fou destruït pels [[llombards]], que foren desplaçats pels à[[avar|var]]s (segona meitat del [[segle VI]]). Aquests van dominar la regió durant uns 230 anys quan el regne fou destruït per [[Carlemany]] a finals del [[segle VIII]] ([[791]]). Al mateix temps començaren a arribar els [[pobles eslaus|eslaus]] que s'establien pacíficament i foren considerats la classe baixa i servil de la societat. Se'ls permetia l'assentament al territori per produir productes agrícoles, però a poc a poc es van establir arreu i es van fusionar amb altres grups que havien quedat a la regió com celtes, guetes, dacis o romans. Destruït el regne à[[avar|var]], el seu lloc fou ocupat pels [[Hongria|hongaresos]], que al [[segle IX]] van entrar a Dàcia i només van trobar camperols eslaus organitzats per clans i sense poder central. Aquests eslaus eren els [[valac]]s o ''vlakhs'' (ells s'anomenaven ''rumunii'') i eren una barreja d'eslaus, celtes, guetes, dacis, romans i altres pobles que havien estat vivint a les muntanyes o a llocs allunyats però amb predomini dels eslaus. El [[segle X]] els valacs ja estaven sotmesos a Hongria.
 
El 976 el príncep búlgar David fou assassinat per un valac. L'Imperi Búlgar va caure en poder de [[Bizanci]] el [[1018]]. Els valacs en foren aliats de Bizanci i van servir al seu exèrcit però les incursions dels [[petxeneg]]s o ''patzinak'' (finalment establerts al nord-est de [[Bulgària]]) va provocar l'emigració de molts valacs i sobretot dels [[dacoromà|dacoromans]] del sud del Danubi al [[segle XI]]. Les guerres amb Hongria i les incursions dels [[uzes]], una tribu turca, vers el 1100, van ajudar a aquesta emigració; aquests emigrants es van dividir: uns cap a l'oest, on van originar les comunitats arumanes de [[Dalmàcia]] (morlacs o mavrovlakhs que vol dir valacs negres) i [[Regió d'Ístria|Ístria]] (istroromans); altres cap al sud, on van originar els arumans que viuen avui a [[Grècia]], Bulgària, [[República de Macedònia|Macedònia]] i [[Albània]], països on van originar les branques dels kutzovalacs (Grècia), dels walaohians i dels vlakhs (a Bulgària), dels txobans o farseroti (a Albània), dels meglenorumans a Macedònia. A [[Sèrbia]] els arumans van originar comunitats de cultura comuna conegudes avui pels noms de [[tsintsar]]s (''cincars'', també anomenats timok vlakh, torlacs, xopes o tribalis). Els que van emigrar al nord van originar el dacoromans (els romanesos actuals); els macedoromans (aromans de Romania) són probablement emigrants posteriors.
Pel que fa la província de la [[Scythia Minor]], que també forma part de l'actual Romania, va romandre sota control de l'Imperi Romà i com ja hem dit anteriorment a la seva capital (Tomis) es va crear un [[bisbat]]. Així podem trobar la presència de bisbes de la província de Tomis participant activament als nombrosos [[sínode]]s i [[concili]]s celebrats des de la segona meitat del [[segle IV]] i del [[segle V]] i inclòs lluitant activament contra "l'heretgia arriana". Al llarg del [[segle VI]] el bisbat de Tomis es va consolidar, rebent la consideració de [[província metropolitana]], el titular de la mateixa rebia la consideració de [[metropolità]], tenia sota el seu control a 14 bisbes sufragants (que corresponien a les principals poblacions de la província), responent i depenent directament del [[Patriarca de Constantinoble]]. Vinculat per la llengua a Roma i pel dogma a Constantinoble. S'ha de destacar que varen ser originaris de la regió [[Sant Joan Casiano]] (que fou fundador de diversos monestirs a Marsella) i [[Dionisi l'Exigu]].
 
La difusió del cristianisme per aquesta regió compresa entre el Danubi i la [[Mar Negra]] va ser molt diferent de la de la resta de la Dàcia, molt segurament perquè la mateixa va romandre sota control romà en el moment en què la religió cristiana va esdevenir religió de l'Imperi. Així trobem que s'han descobert unes 35 basíliques corresponents als segles IV i VI i que es troben localitzades als principals centres urbans de la província, com són Tomis (Constanţa), Callatis (actual [[Mangàlia]]), Tropaeum Traiani (Adamclisi), [[Hístria]] (IstriaÍstria), Axiopolis (Cernavoda), Troesmis (Iglitia), Dinogetica (Garvani), on s'han trobat nombrosos objectes amb inscripcions corresponents a aquesta època.
 
En definitiva, trobem que mentre a una part del territori de l'actual Romania, la corresponent a la província de la Dàcia, no es té constància d'un procés de cristianització ferm, a la part del territori que va romandre sota control romà sí que se sap que el cristianisme va arrelar àmpliament entre la població de la regió. És per això que no podem donar una data de cristianització de les poblacions que actualment conformen el poble romanès. El procés de cristianització dels dacis romans té unes característiques molt específiques, ja que va durar uns quants segles, com a resultat moltes vegades de l'entrada en contacte de dacis autòctons amb colons de la regió de la Scythia Minor, i del contacte de colons d'aquesta província amb antics [[colon romà|colons romans]] de la [[Dàcia]], o amb integrants de les poblacions germàniques o eslaves assentades a la regió. La [[llengua llatina]] i la religió cristiana varen esdevenir uns factors molt importants en el procés d'unificació ètnica, lingüística i espiritual de totes aquestes comunitats i poblacions (autòctons i nouvinguts) que es trobaven al territori de l'antiga província de la Dàcia. Així, segons sosté la Patriarquia romanesa en els seus principis fundacionals "a Romania la romanització i la cristianització han estat dos processos paral·lels que han donat a la història un poble nou, el romanès, amb una creença nova, la cristiana. En altres paraules, el poble romanès ha nascut cristià".
 
===Consolidació del cristianisme sota el domini búlgar ===
Al llarg del [[segle VII]] l'organització de l'Església del sud del [[Danubi]] va passar a estar controlada per les tribus avaresàvares i eslaves, que fins i tot van arribar a destruir la seu episcopal de Tomis i van fer desaparèixer aquest bisbat. La presència dels eslaus a la Península Balcànica va provocar que els contactes entre els dacis i els romans del nord del Danubi (el que reconeixem com a Dàcia) amb les poblacions romanes del sud del Danubi (Scythia Minor) fossin escassos. Les noves poblacions arribades a poc a poc es van anar convertint al cristianisme i es van anar romanitzant fins a imposar-se entre elles la religió cristiana. En canvi, a partir del [[segle X]] la [[llengua eslava]] es va acabar imposant en el culte a Romania (aquest fet es mantingué fins al [[segle XVII]]).
 
El fet que desaparegués el Bisbat de Tomis va fer que es reclamés des de les poblacions romaneses del sud del Danubi el nomenament d'un nou bisbe autòcton. No se sap amb certesa si aquesta demanda va reeixir. Hi ha proves que entre els segles XI i XIV va existir una seu episcopal al sud del Danubi anomenada Episcopat dels Valacs, que comprenia un territori que actualment forma part de Sèrbia i Bulgària. També entre els anys [[1185]] i [[1186]] va néixer l'Arquebisbat Valac - Búlgar de Tarnovo, que corresponia al Principat Valac Búlgar de [[Tarnovo]].
 
Amb la consolidació de l'Església búlgara al [[segle IX]] (coincidint amb l'aparició de l'Estat búlgar) es van crear bisbats a les poblacions del sud del Danubi de Vidin i Silistria. L'Església búlgara semblava decantar-se cap a l'obediència directa a Roma, ja que amb la coronació l'any [[869]] del rei dels búlgars [[Boris I de Bulgària|Boris]] i la seva conversió al cristianisme, aquest va declarar la seva obediència al [[Patriarca de Roma]], en part a causa del fet que era un acèrrim enemic de l'emperador bizantí. El gran control que tenien els emperadors bizantins a l'Església i sobre el Patriarca de Constantinoble (en una clara mostra de [[cesaropapisme]]) feia difícil que els cristians búlgars acceptessin el control de l'Església búlgara per part del patriarca de Constantinoble, motiu pel qual es va donar obediència al papa de Roma com a màxima autoritat eclesiàstica. Amb el debilitament de l'estat búlgar a causa dels continus atacs de diferents pobles eslaus i el definitiu control d'aquest per part de Bizanci, mitjançant l'atac ordenat per l'emperador [[Basili II de Bizanci]] l'any [[1018]], l'Església búlgara va haver de jurar obediència al patriarca de Constantinoble. ÁixíAixí va ser com aquesta part de la cristiandat va entrar en el món grec i ortodox del [[cristianisme oriental]].
 
Per la seva banda, [[Transsilvània]] va ser controlada pels hongaresos i els [[magiar]]s al [[segle XI]]. Es va sotmetre la població autòctona a un règim d'esclavatge i de dominació mitjançant la instauració del [[feudalisme]]. Aquesta població també va ser obligada a romandre sota l'obediència al Papa de Roma, quan el rei d'Hongria va adoptar el catolicisme l'any [[1000]], tot i que la majoria de la població era de confessió ortodoxa. El rei [[Andreu II d'Hongria]] a principis del [[segle XIII]] va cridar en la seva ajuda cavallers dels [[ordes teutònics]], a causa del fet queperquè el seu regne estava patint tot un seguit d'atacs per part de poblacions [[cumà|cumanes]] que volien penetrar a Transsilvània. La vinguda de cavallers teutons va servir per rebutjar l'atac i enviar els cumans a [[Moldàvia]] i [[Valàquia]]. També l'arribada dels [[teutó|teutons]] va anar acompanyada de grans quantitats de població procedents de [[Saxònia]] que es van assentar en territoris moldaus i valacs, en els turons dels Carpats orientals i meridionals, i que en molts casos van desplaçar d'aquells territoris les poblacions autòctones, i en van crear importants comunitats germàniques al centre mateix de l'actual territori de Romania. Quan a principi dels [[Dècada del 1230|anys vint]] del [[segle XIII]] es va decidir l'expulsió dels cavallers teutons, ja que tenien pretensions de crear el seu propi regne, es va permetre que les poblacions saxones romanguessin en llurs assentaments, en part perquè eren de confessió catòlica, van rebre de part del rei Andreu II un ampli estatus d'autonomia i tot un seguit de privilegis fiscals a canvi d'ajudar els monarques hongaresos a sotmetre la població autòctona –de confessió ortodoxa– i, per tant, a mantenir el domini hongarès a la regió.
 
La zona de [[Valàquia]] i [[Moldàvia]] –que són els altres dos territoris històrics que conformen conjuntament amb Transsilvània i la Dobrudja (Scynthia Minor) Romania– va romandre sota control de l'[[imperi Bizantí]] arran de la desaparició de l'estat búlgar des de l'any 1018 fins que l'any [[1185]] els [[búlgar]]s de nou van aconseguir desfer-se de l'ocupació bizantina i van poder reorganitzar el seu estat. Aquest, però, va durar poc perquè a principis del segle XIII, igual que [[Hongria]], els seus territoris van començar a rebre atacs dels cumans, que finalment van controlar la regió. Així es constituïa el regne de la [[Cumania]]. A aquest regne es van desplaçar uns monjos [[dominic]]s per mirar de convertir el seu cabdill al cristianisme. Com que aquests reeixiren en la seva missió, el Papa [[Gregori IV]] va decidir crear per a ells un bisbat, el de [[Cumania]], que va ser anomenat Seu de [[Milcovia]], en referència al riu Milcov, que era la frontera natural de Moldàvia i Valàquia. El regne dels cumans va durar ben poc, ja que al cap de poc de temps les dissensions internes entre aquests a l'hora de triar un nou cabdill van fer que una part dels cumans s'aliessin amb els hongaresos i així el rei d'Hongria va ampliar els seus dominis al regne dels cumans, tot i que era el príncep hereu el que governava aquests territoris en el seu nom.
=== Supervivència de l'ortodòxia romanesa i aparició dels principats romanesos ===
 
La persistència de la població de confessió ortodoxa en territori dominat pels hongaresos era una cosa que preocupava relativament les autoritats romanes, tal com ho mostra una correspondència de l'any [[1234]] que va enviar el papa al futur rei dels hongaresos [[Bela IV]], en aquell moment príncep de la Cumania, en què es queixava de la presència de "walathos" (en referència a la població autòctona i de confessió ortodoxa de la Valàquia) a la Diòcesi de la Cumania, que menyspreant a l'Església de Roma no rebien el sagrament de mans del bisbe de la [[diòcesi]], sinó de bisbes ''heretges'' de ritu grec i ortodox. El mateix passava amb molta de la població autòctona de [[Transsilvània]] que continuavencontinuava amb les seves pràctiques religioses ortodoxes. Clarament per aquestes poblacions la seva religió no era ni de bon tros herètica, sinó tot el contrari. Per aquest motiu el papa recomanà al príncep que manés al bisbe de la Cumania l'ordenació per a aquesta població d'un bisbe catòlic autòcton ''ili natione conformen'', fent referència a la necessitat que parlés romanès.
 
Arran de la invasió [[Tàtars|tàrtara]] del [[1241]] la diòcesi de Milcovia es va desfer i la dominació hongaresa a l'antic regne dels cumans va desaparèixer. El regne d'Hongria s'havia afeblit, en part per les contínues campanyes que havia de portar a terme per aturar les ordes invasores de tàrtars i per les disputes internes entre els pretendents al tron. Això va fer que els hongaresos es repleguessin i acceptessin la dominació tàrtara a la regió de la Cumania. El poder tàrtar, que s'organitzava al voltant del [[khan]], no va poder arrelar fortament a la regió, ja que les disputes dinàstiques entre els diferents clans debilitaven el seu poder. Així l'ocupació i dominació del territori de la Cumania no va durar gaire i ja a la segona meitat del segle XIII podem trobar petites entitats feudals que van ser l'embrió dels futurs principats cristians de Moldàvia i Valàquia.
 
Amb l'arribada al tron d'Hongria del primer rei de la [[dinastia Angevina]], [[Carles Robert I]], l'any [[1308]], es va restablir de nou la pressió dels hongaresos sobre Moldàvia i Valàquia per controlar aquells territoris. Aquesta pressió va quedar truncada amb la derrota del rei hongarès davant del príncep de Valàquia [[Besarav]] ([[1330]]). Això va portar els hongaresos a encetar una estratègia diferent per prendre el control de la regió i que no passava per l'ús de la força. Aquesta estratègia necessitava l'ajut d'un element prou poderós per a justificar qualsevol acció per tal de dominar la regió. L'ajut buscat pels hongaresos procedia de Roma, encarnat en la figura del papa. Així, el rei Carles Robert I va ordenar enviar un informe a [[Joan XXII]] per demanar-li la reinstauració del Bisbat de Milcovia com a successor del de Cumania i el nomenament del capellà reial, el franciscà [[Vito de Monteferro]] com a cap de la nova diòcesi. Joan XXII va accedir a les peticions del monarca hongarès, tot i que es mostrà caut al respecte, motiu pel qual va escriure al Primat d'Hongria que nomenés un nou bisbe i crees la nova diòcesi. Però el primat d'Hongria i el bisbe de la Cumania (que continuava existint però en precàries condicions) van negar-se a la constitució de la nova diòcesi, ja que això significava perdre el control de les rendes aconseguides de les terres en aquella part dels Carpats, motiu pel qual es va desestimar el projecte del rei hongarès. L'any [[1347]] el rei [[Lluís I d'Hongria]] va aconseguir expulsar els darrers reductes de tàrtars que restaven a Moldàvia i va aprofitar això per tornar a demanar al papa la creació de la diòcesi de Milcovia, fet que aquesta vegada sí que aconseguí, si bé no és del tot segur que el bisbe responsable de la seu arribés a residir-hi mai.
 
Pel que fa als principats de Valàquia i Moldàvia, es van assentar com a estats independents, en part per l'expulsió dels darrers reductes tàrtars, en part per la incapacitat dels hongaresos d'articular una forma per aconseguir dominar la regió. Això ho aprofitaren els prínceps valacs i moldaus per demanar al Patriarca de Constantinoble la designació d'un metropolità per a llurs territoris. En aquest sentit el príncep valac [[Nicolas Alexandru]] elevà una reclamació a [[Constantinoble]]. L'any [[1359]] el metropolità de Vicina (actual [[Isacea]]) va ser traslladat a Arges, la capital de la [[Valàquia]], i es va crear així la seu metropolitana d'[[Ungrovlahia]]. El Papa [[Gregori IX]] també va pensar a traslladar al bisbe de Milcovia a [[Curtea d'Argeş]] per contrarestar la presència ortodoxa, intenció que finalment no es va concretar. A Moldàvia la presència més nombrosa de catòlics va afavorir les aspiracions papals en aquelles contrades. El principat que es va constituir com a tal l'any [[1359]] no va aconseguir que se'l nomenés metropolità fins a l'any [[1401]].
 
El principat, des de la seva constitució fins a l'any de l'assoliment del metropolità va dependre del metropolità de [[Galitza]], que es trobava dins del regne de [[Polònia]] (que era una de les potències europees del moment en aquella part del continent). A partir de 1365 [[Lluís I d'Hongria]] va encetar una sèrie de campanyes militars per aconseguir la dominació del principat moldau, el príncep Vladislav (conegut també amb el seu apel·latiu [[Laţcu]]) davant de la superioritat dels hongaresos va acudir a demanar ajut a [[Casimir III de Polònia]], que era l'oncle del rei hongarès, per poder mantenir la independència del seu principat. Però quan l'any [[1370]] el rei polonès va morir sense descendència es va decidir triar el seu nebot com a rei de Polònia, motiu pel qual [[Moldàvia]] perdia el seu aliat i es quedava totalment indefensa. Davant de la nova situació, el príncep Vladislav va decidir seguir el consell dels franciscans present a llurs dominis i es va dirigir al Papa de Roma, en aquell moment [[Urbà V]], per demanar-li que intercedís en el seu favor davant del rei hongarès i polonès. A canvi, el príncep Vladislav s'oferia a convertir-se ell i tot el seu poble al [[catolicisme]], i demanava que la capital de llurs dominis, [[Siret]], fos elevada al rang de ciutat i seu episcopal. Així un any després es va consagrar un bisbe per a la nova diòcesi, que hauria d'estar directament vinculada a Roma, i per tant no dependria ni de Polònia ni d'Hongria. Vladislav abandonà la confessió ortodoxa i abraçà el catolicisme per motius polítics,. enEn la seva conversió sembla que no l'acompanyaren gaires persones més, ja que la seva pròpia esposa va romandre ortodoxa. Les seus episcopals de Siret i [[Milcovia]] no eren gaire importants, en part perquè no rebien gaires donacions i per tant tenien poques rendes per poder sobreviure. A més, els responsables de la diòcesi eren absents gran part del temps i desconeixien la llengua romanesa. La gran majoria dels catòlics es concentraven en poblacions on la major part de la població era d'origen saxó o hongarès. La gran majoria de la població autòctona va romandre en l'ortodòxia, tot i que hi havia gran nombre de monjos dominics i franciscans al principat amb l'objectiu d'aconseguir conversions al catolicisme.
 
 
Després de la mort de Lluís I, rei d'Hongria i de Polònia, i per tant, amb la divisió de nou dels dos regnes, el príncep [[Pere I de Moldàvia]] va decidir tornar a l'ortodòxia i va demanar al Metropolità de Galitza que consagrés dos bisbes pels seus territoris,; un d'ells, Josep, era familiar del mateix príncep. Tan bon punt es consagraren els dos nous bisbes, Pere I va demanar al Patriarca de Constantinoble que nomenés Josep com a metropolità. El Patriarca de Constantinoble va accedir a nomenar un metropolità, però un d'origen grec, i Pere I s'hi va negar. Davant de la negativa [[Neilos]], Patriarca de Constantinoble, va decidir excomunicar Pere I i els moldaus. El conflicte perdurà fins a [[1401]] quan, una vegada traspassats tant Pere I com Neilos, [[Alexandre el Bo]], príncep de Moldàvia i [[Mateu I]], Patriarca de Constantinoble van acordar la creació de la seu metropolitana de Siret i el nomenament del bisbe Josep com a metropolità. L'assoliment de la seva pròpia seu metropolitana per part dels principats romanesos va servir per consolidar el seu poder i la seva independència.
 
Pel que fa als ortodoxos de [[Transsilvània]], aquests no podien organitzar-se en la seva pròpia Església, a més el papa pressionava els reis hongaresos per acabar amb la població cismàtica. La manca d'organització de l'Església ortodoxa a Transsilvània provocava que els metropolitans de Valàquia portessin també la titulació de "[[Exarca|Exarques]] d'Hongria i de les Muntanyes". El clergat ortodox vivia enmig d'unes precàries condicions i inclòs de persecucions, i es van arribar a donar casos com el del bisbe ortodox de [[Huneodara]], que va ser detingut per l'inquisidor pontifici [[Joan de Capistrano]] i va ser traslladat a Roma. La conquesta de [[Constantinoble]] (1453) pels [[otomà|turcs otomans]] de confessió musulmana, la derrota dels serbis a [[Smederevo]] (1539) que va suposar la conquesta pels otomans del regne de Sèrbia, va significar la pràctica conquesta dels principats de Moldàvia i Valàquia per part dels otomans. Aquests principats van aconseguir mantenir una certa independència i autonomia respecte a la [[Porta d'Or]], tot i que per aquest motiu es pagaven importants tributs i s'enviava a [[Istanbul]] (l'antiga Constantinoble) els fills de la noblesa valaca i moldava per assegurar-se així la lleialtat dels futurs prínceps envers l'Imperi Otomà. Amb la derrota hongaresa a [[Mohacs]] ([[1526]]) el regne d'Hongria va perdre bona part dels seus territoris i va estar a punt d'estar ocupat totalment pels otomans. Els hongaresos perderen el principat de [[Transsilvània]], que passà a estar sota control dels otomans, que li donaren una autonomia semblant a la que van rebre la resta dels principats romanesos, però van posar-hi al capdavant aristòcrates hongaresos disposats a col·laborar amb els otomans. Sota l'ocupació otomana de tots els territoris romanesos van començar a arribar els primers [[luteranisme|luterans]] i [[calvinisme|calvinistes]].
=== Assoliment de la independència política i religiosa dels principats romanesos de Valàquia i Moldàvia ===
 
El nomenament de [[Vasile Morga]] com a bisbe ortodox de Transsilvània l'any [[1810]] per part de les autoritats imperials va anar precedit de tot un seguit de dures condicions que els ortododoxosortodoxos de la regió van haver de complir. Aquest va romandre a la seu episcopal fins al seu traspàs l'any [[1845]], moment en què es va nomenar [[Andreu Saguna]], que va aprofitar el cicle revolucionari de [[1848]] per demanar la creació de nou de la seu metropolitana de Transsilvània, any en què aquest principat va ser annexionat a Hongria, situació que perdurà un any només, ja que l'any 1849 va passar a integrar-se dins de la [[corona austríaca]]. El reconeixement de la seu metropolitana es va aconseguir l'any 1864 quan es va establir a [[Sibiu]] i es va nomenar metropolità el mateix [[Andreu Saguna]]. Tres anys després [[Transsilvània]] era transferida a la corona hongaresa dins de la monarquia dual [[Àustria-Hongria|austrohongaresa]] ([[1867]]).
 
Pel que fa a Moldàvia i Valàquia, els prínceps [[Miquel Sturdza]] (Moldàvia) i [[Alexandre Ghica]] (Valàquia) l'any [[1834]] van invitar a visitar els seus dominis a un grup d'adeptes de la [[Societat Bíblica Britànica]], ja que s'havien creat un seguit d'[[escola lancasteriana|escoles lancasterianes]] als seus principats. L'encarregat de la societat a la regió, [[Benjamin Barker]], després de veure els resultats d'aquestes escoles va acceptar la traducció de la [[Bíblia Protestant]] al romanès. Així l'any [[1838]] apareixia publicat en romanès el [[Nou Testament]], que va servir com a llibre de text a les escoles lancasterianes de [[Valàquia]], ja que a [[Moldàvia]] s'hi va oposar el [[Metropolità]] i el [[Patriarca de Constantinoble]] va intentar suprimir l'ús de les bíblies protestants a Valàquia.
[[Fitxer:Church of the Patriarchy Bucharest.jpg|thumb|Catedral Patriarcal romanesa a [[Bucarest]].]]
 
L'any [[1920]] existien al territori romanès tres esglésies romaneses, la primera corresponia al Patriacat romanès, amb capital a [[Bucarest]]; la segona a Transsilvània, amb capital a [[Sibiu]], i la tercera a Bucovina (província de [[Moldàvia]] que s'havia integrat dins l'Imperi Rus i que en virtut dels tractats de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial es va cedir de nou a Romania). El principal repte per l'estat romanès era el d'articular en una única Església ortodoxa nacional les tres Esglésies, fet que no era fàcil, ja que les tres havien tingut les seves pròpies estructures i dinàmiques diferenciades des de la seva creació i no estava tanttan clar que es volgués renunciar a aquest aspecte en benefici d'una Església unificada i nacional. Per Romania era del tot important procedir a aquesta unificació eclesiàstica si no es volien veure perillar les conquestes aconseguides arran de la fi del conflicte armat europeu. Van caldre uns quants anys de llargues converses i trobades per arribar finalment a la promulgació, el [[3 d'abril]] de [[1925]], de la llei per la qual es decretava la unificació de totes les Esglésies ortodoxes romaneses en una de sola, també es creava el Patriarcat de Romania i es designava com a tal alel Patriarca de Bucarest, [[Miron Cristea]]. Aleshores es va demanar que el Patriarca de Constantinoble, Basili, ho sancionés. El dia 1 de novembre del mateix any el nou Patriarca era entronitzat com a tal en una cerimònia on varen assistir la resta dels patriarques ortodoxos. Així es culminava el procés encetat ja en els temps immemorables dels segles de l'edat mitjana, on els romanesos aspiraven a tenir un patriarca que representés llur nació.
 
Amb el traspàs del primer Patriarca de Romania l'any [[1939]] es va nomenar com a successor el bisbe [[Nicodemos]], que va haver de viure un dels períodes més convulsos de la història de Romania. El creixent avenç del [[feixisme]] a [[Europa]] i l'eminència de l'esclat d'un nou conflicte bèl·lic d'escala mundial, així com l'agitada vida política i social a Romania, en part causada per la violència que provocava la [[Guàrdia de Ferro]] ([[antisemita]] i feixista), va provocar que el rei [[Carles II de Romania]] abolís el sistema democràtic, instaurés la dictadura i s'erigís com a dictador. Però d'una banda la signatura del [[Pacte Molotov-Ribbentrop]], pel qual [[Romania]] va haver d'acceptar la cessió de [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]] a l'[[URSS]], del sud de [[Dobrudja]] a [[Bulgària]], i la meitat nord-occidental de [[Transsilvània]] a [[Hongria]], de manera que es va liquidar la [[Gran Romania]]; i de l'altra, l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] i la inestable situació social, van fer que al setembre de [[1940|1940 el general ]][[Ion Antonescu]] fos nomenat primer ministre i que Carles II abdiqués. Llavors el seu fill [[Miquel I de Romania]] va ser entronitzat.
El [[19 de novembre]] de [[1946]] es van celebrar les eleccions. Totes les estimacions donaven per guanyador al PNTCD per una àmplia majoria; el govern, que es presentava amb el bloc dels partits democràtics (on els comunistes eren la força més important), va adulterar el resultat dels comicis, ja que els resultats demostraven la seva derrota i va declarar-se guanyador per una majoria del 70 % dels vots emesos a favor de la coalició comunista. El 30 de juliol de 1947 el líder del PNTCD, Bratianu, va ser detingut i al novembre del mateix any va ser condemnat com a traïdor de la pàtria. Enmig d'aquest ambient d'instauració d'una dictadura comunista, Miquel I va fer una crida inútil als Estats Units i al Regne Unit perquè actuessin a fi evitar el que ja era una realitat. El 30 de desembre el president del govern [[Petru Groza]] va obligar Miquel I a signar la seva abdicació, i el va obligar a marxar a l'exili. Llavors es va instaurar la [[República Popular de Romania]].
 
Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, sisinó nofins inclòsi tot a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i el va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguiraconseguí perque lase li mateixaatorgués un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, estenent-loi inclòses va estendre també a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritu oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part pera la simpatia que tenia el mateixMarina envers les idees comunistes.
 
El mateix any 1949 el govern comunista va emetre un decret pel qual les diòcesis no podien tenir menys de 750.000 fidels, motiu pel qual es va passar de 18 a 12 diòcesis. Molts bisbes van protestar, motiu pel qual van ser detinguts,; la resta van decidir acceptar la política de fets consumats dels comunistes.
 
Pel que fa als catòlics de Romania s'ha de dir que a causa del seu augment, sobretot a partir de la incorporació de [[Transsilvània]] a Romania (1919), es va designar un nunci papal a Romaniaaquest país i se signà l'any [[1927]] un [[concordat]] entre la [[Santa Seu]] i Romania. Aquest concordat fou anul·lat l'any [[1948]]. Per la seva banda [[Església Romanesa Unida a Roma|l'Església Unida a Roma]] fou incorporada a l'Església Ortodoxa Romanesa, tal com declarà el patriarca ortodox l'octubre de l'any 1948. Els prop de milió i mig d'uniates de Romania van ser declarats oficialment pel govern comunista creients ortodoxesortodoxos. Els [[monestir]]s i [[seminari]]s uniats foren clausurats, les esglésies dels uniats van passar a mans de clergues ortodoxesortodoxos. Els sis bisbes uniats van ser detinguts, quatre d'ells morienmoriren a la presó, i els altres van romandre empresonats fins a l'any [[1960]] van romandre empresonats. Així cessava l'activitat de l'[[Església Romanesa Unida a Roma]], aquestaque no va tornar a exercir les seves activitats oficialment fins a la caiguda del comunisme al [[desembre]] de [[1989]].
[[Fitxer:Patriarchenpalast Bukarest.jpg|thumb|Palau de la Patriàrquia Romanesa a [[Bucarest]].]]
 
La situació de persecució i de repressió envers els religiosos de qualsevol confessió van seguircontinuar. L'Església ortodoxa va ser víctima també d'aquesta repressió d'una banda, mentre es tolerava relativament la seva existència. Amb la mort de [[Ióssif Stalin|Stalin]] i la relaxació relativa de la pressió que els comunistes exercien envers l'Església ortodoxa, aquesta es va poder adherir al [[Consell Ecumènic de les Esglésies]] l'any [[1961]]. Així es van enviar delegacions a les Assembleesassemblees Generalsgenerals d'aquest organisme a [[Nova Delhi]] (1961), [[Uppsala]] (1968) i [[Nairobi]] (1975), totes elles encapçalades pel metropolità de Moldàvia i Suceava, [[Iustin Moisescu]] –que va ser membre del Consell Central fins a l'any 1977– a l'assemblea de Vancouver (1983) la delegació romanesa va estar encapçalada pel Metropolità de Transsilvània, Antonie Plamadeala. L'Església Ortodoxa Romanesa ha intentat fomentar i promoure el diàleg intercristià dins de la Conferència de les Esglésies Europees, que té la seva seu a Ginebra.
 
Els darrers anys del comunisme romanès van ser molt difícils per a la gran majoria dels romanesos, també ho fouforen per a l'Església Ortodoxa Romanesa, ja que [[Nicolae Ceauşescu]], Secretari General del [[Partit Comunista Romanès]] i President de Romania des de l'any 1965, va començar a aplicar a finals dels anys setanta del [[segle XX]] una política de demolició del centre de [[Bucarest]], ja que volia transformar la ciutat al seu gust personal. Així es van començar a derrocar edificis d'un gran valor artístic, arquitectònic i històric per construir grans avingudes amb edificacions onper concentrar a la població traslladada del camp per treballar a les fàbriques o per construir el segon edifici més gran del planeta, la [[Casa Poporului|Casa del Poble]] (que actualment és la seu del Parlamentparlament romanès). Per aquest motiu es van derrocar nombroses esglésies i monestirs històrics ortodoxesortodoxos. També algunes esglésies es van desplaçar de la seva ubicació original esglésies per construir en el seu lloc edificis o fàbriques. En definitiva l'Església ortodoxa no va poder escapar de la bogeria del dictador romanès i va anar a poc a poc reduint la seva presència en la vida pública del país,. moltsMolts fidels van deixar d'anar a les esglésies, ja que tenien por de les represàlies i molts d'ells van passar a viure la seva religiositat dins de l'àmbit del seu domicili. Aquest malson va terminaracabar el [[25 de desembre]] de [[1989]] quan les forces revolucionàries van afusellar el dictador i la seva dona, posanti van posar fi a 38 anys de comunisme a [[Romania]].
 
Amb la desaparició del [[comunisme]] (1989) la situació es va normalitzar, l'[[Església Romanesa Unida a Roma]] (Església grecocatòlica) va ser reconeguda de nou i el seu metropolità, [[Alexandru Todea]] va ser reconegut oficialment,. Todea havia estat nomenat metropolità pel [[Consell Episcopal Catòlic]] l'any 1986 a Roma. L'any [[1991]] va rebre la dignitat de Cardenal i tres anys més tard va renunciar a les seves responsabilitats, ja que estava malalt. Aleshores va ser nomenat Lucian Mureşan com a metropolità de l'Església uniata romanesa, que l'any 2005 va rebre la consideració d'Arquebisbe Major de l'Església Uniata de Romania.
 
L'ortodòxia ha recuperat el seu paper dins la societat romanesa una vegada que va caure el comunisme i moltes de les propietats que aldurant llarg delel comunisme s'havien confiscat van ser retornades. Actualment l'Església Ortodoxa Romanesa consta de cinc províncies eclesiàstiques, la de d'[[Ungrovlahia]] (que comprèn les [[diòcesi]]s de Bucarest, Buzau i Danubi inferior), la de Moldàvia (amb les diòcesis de Iasi i Roman), la delde l'Ardeal (amb les Diòcesisdiòcesis d'Alba Iulia, Sibiu, Oradea i [[Cluj Napoca]]), la d'Oltènia (amb les Diòcesisdiòcesis de Craiova i Arges), i la del Banat (amb les Diòcesisdiòcesis de [[Timisoara]], Carenbes i Arad). L'actual patriarca de l'Església Ortodoxa Romanesa és des de l'any 1986 [[Teoctist Arăpaşu]], que en la darrera etapa del comunisme va tenir una actitud tolerant amb el règim de Ceauşescu, ja que va aprovar la demolició de 26 esglésies i va oferir diversos regals del patrimoni de l'Església al dictador. El març de 1990 va presentar la seva dimissió, però el Sínode General no li l'hi acceptà. Al llarg del seu pontificat va intentar aconseguir que l'Església Ortodoxa Romanesa recuperirecuperés el seu lloc dins de la societat romanesa, a la mateixa vegada que va participar del moviment ecumènic establint contactes directes amb el Papa de Roma [[Joan Pau II]], que va visitar [[Bucarest]] en diverses ocasions.
 
En l'actualitat dels 22.364.022 romanesos que resideixen a Romania un 86,8% són ortodoxsortodoxos, un 5% romans catòlics, un 3,5% són protestants, un 1% catòlics de ritu grec (uniates), un 1% pentecostals, un 0,5% baptistes i la resta tenen altres tipus de confessions. Per tant, l'Església Ortodoxa Romanesa és la segona Església ortodoxa autocèfala més important en nombre de fidels de l'ortodòxia, només per darrere l'Església Ortodoxa Russa.
 
El 30 de juliol de 2007 i com, a causa d'una complicació del postoperatori de l'operacióla intervenció quirúrgica de [[pròstata]] a què s'havia sotmès, [[Teoctist Arapasu]] moria a l'edat de 92 anys. El 12 de setembre era designat successor seu al capdavant de l'Església Ortodoxa Romanesa [[Dan Ilie Cobotea]], amb el nom de Daniel, prenenti llocva deassumir la Patriarquia el dia 30 de setembre de 2007.
 
=== Presència de l'ortodòxia romanesa a la resta del món ===
Pel que fa als romanesos residents fora de Romania, ben bé no se sap amb exactitud quina és lael sevaseu quantitat,nombre. elsEls que troben als [[Estats Units d'Amèrica]] estan organitzats en la Epàrquia Missional d'Amèrica. A més existeixen nombroses parròquies dependents del Patriarcat de Bucarest, les més destacades són les de [[Londres]], [[Viena]], [[Sofia]], [[Baden-Baden]] i [[Jerusalem]].
 
== Bibliografia ==
Usuari anònim