Dril: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Elimino camp perque l\'agafi de Wikidata al ser igual.
m Corregit: entre 12–12'30 h > entre 12-12.30 h
Línia 62:
Tenen un ritme d'activitat diürn. Són animals semiterrestres que, principalment, viuen arran de terra, però que mengen i dormen als arbres.
 
Al cas dels mandrils, s'ha observat que l'àrea vital és d'uns 50 km². No són territorials i diferents àrees vitals de diferents grups es poden solapar. Recorren una distància d'uns 2.5 km al dia, en funció de l'estació, buscant menjar (Hoshino ''et al''., citat a Terdal, 1996); segons Jouventin, aproximadament uns 8 km. Sembla que, en situacions d'alarma o difícil visibilitat, el grup es manté més cohesionat (Gartlan, 1970). Segons Jouventin (1975), a la nit acostumen a dormir junts al mateix arbre. El mascle deu triar el lloc per dormir; cap a les 6–7 h deu baixar de l'arbre i deu dedicar-se a menjar per la zona; a les 9 h deu començar el desplaçament; entre 12–12'12-12.30 h deuen reposar i els juvenils i cries deuen jugar i investigar per la zona (és molt important el paper del mascle subadult en aquesta fase del dia, segons Gartlan); es desplacen fins a les 15–16 h en què alenteixen la marxa fins a les 17–18 h que deuen triar un lloc per dormir.
 
En progressar, els mascles subadults o adults joves obren el camí, mentre el mascle dominant es queda a la rereguarda emetent el típic crit de cohesió ''2-phase grunt''. El mascle adult dominant, amb la seva coloració posterior viva, actua com un far, que lluu entre les ombres del bosc dens i l'identifica com a líder del seu grup. Les femelles, juntament amb les cries, empren la major part del temps pujant i baixant dels arbres a la recerca d'aliment. Mentrestant, els mascles, pel fet de ser molt més pesats i, per tant, no tan àgils, passen la major part dels temps arran de terra ocupats en la vigilància i menjant-se els fruits que deixen caure la resta del grup des dels arbres (Gartlan, 1970; Jouventin, 1975). Així mateix, són els encarregats d'efectuar els marcatges, en refregar les glàndules que tenen al pit i a la barbeta. Schaaf {{etal}} (1990) creuen que els drils de l'illa, en no tenir tants depredadors terrestres com en el continent, podrien ser més terrestres que no els de continent. En tot cas és una teoria que caldria contrastar.