Viquipèdia

Pablo de Azcárate y Flórez: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors
Línia 6:
Es va dedicar després a la cerca d'ajuda per als republicans que havien abandonat el país, a través del [[Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols]] (SERE). En [[1948]], va ser enviat per l'[[ONU]] com comissionat per a la Treva en [[Mandat Britànic de Palestina|Palestina]], i després va exercir com a secretari de la Comissió de Conciliació de l'ONU que entre 1949 i 1952 va buscar una solució al [[conflicte àrab-israelià]].
 
Posteriorment es va retirar a [[Suïssa]], on es va dedicar a escriure diversos llibres i assaigs basats en les seves experiències. Aquestes obres i els seus arxius particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren d'un gran valor documental.<ref name = elmun>{{citar ref-web|url=http://www.elmundo.es/elmundo/2009/02/24/espana/1235471698.html|títol=Viaje al centro de la memoria|data=30 d'abril de 2010|autor=El Mundo}}</ref><ref>Rumeu de Armas, Antonio, ''La Real Academia de la Historia''. Real Academia de la Historia, 2001. ISBN 84-89512-84-1, pàg. 148</ref>
 
== Biografia ==
Línia 21:
El [[1922]] va entrar a formar part de l'adreça tècnica de la [[Societat de Nacions]], amb seu en [[Ginebra (Suïssa)|Ginebra]] i creada en 1919 amb la finalitat d'establir les bases per a la pau mundial, sent nomenat en [[1931]] director del Departament d'Assumptes de Protecció de Minories Ètniques, substituint al diplomàtic [[Noruega|noruec]] [[Erik Colban]].
 
Ja en 1931 es va haver d'enfrontar als conflictes ètnics de l'[[Alta Silèsia]], a la zona sota sobirania de la [[Segona República Polonesa]], la important població d'origen alemany que hi vivia va denunciar el tracte que sofria. L'assumpte es va solucionar amb una tèbia condemna a la política polonesa de repressió, que no va acontentar [[República de Weimar|Alemanya]].<ref>Fink, pàgs 323-326</ref> En un àmbit similar, va abordar el [[1932]] el problema de la minoria [[Székely]], una ètnia d'identitat [[Hongria|hongaresa]] situada en territori [[Romania|romanès]]. Per a això es va desplaçar a Romania, on es va entrevistar amb representants Székely. Després d'estudiar el cas, el Comitè va decidir adoptar una solució de compromís, lliurant algunes terres en propietat als székely, encara que va ser considerada una solució a curt termini.<ref>{{citar ref-web|url=http://epa.oszk.hu/01400/01462/00015/pdf/173-180.pdf|títol=ETHNIC CONFLICT AND THE LEAGUE OF NATIONS: THE CASE OF TRANSYLVANIA, 1918-1940|data=30 d'abril de 2010|autor= J. Watson, Cameron|editorialeditor= University of Nevada-Reno, Reno, Nevada|idiomallengua=anglès}}</ref>
 
Aquests casos van fer madurar al seu cap alguns conceptes; esdevingué un ferm defensor de les minories i un any més tard denuncià que la [[Carta de les Nacions Unides]] no incloïa cap disposició que tractés el problema.<ref>{{citar ref-web|url=http://dialnet.unirioja.es/servlet/fichero_articulo?codigo=1129367&orden=0|títol=El régimen jurídico para la protección de las minorías nacionales en los países de la Europa Oriental conforme al Derecho previsto en Naciones Unidas|data=1 de maig de 2010|autor= Fernández Puyana, David|editorialeditor= Dialnet}}, pàg. 3</ref>
 
Encara que se mantingué en el càrrec fins al 1934,<ref>Fink, pág 354</ref> de [[1933]] a [[1936]] exercí com a Secretari General Adjunt de la Societat de Nacions.<ref name = socie>Monferrer, pág. 152</ref>
Línia 29:
=== Guerra Civil ===
[[Fitxer:Sir Winston S Churchill.jpg|left|thumb|180px|Azcárate fou rebut amb animadversió per part dels sectors més [[Conservadorisme|conservadors]] de la classe política britànica, rezelosos de la [[Segona República Espanyola]]. Un dels desficis més sonats fou protagonitzat per [[Winston Churchill]], qui refusà donar la mà del diplomàtic espanyol durant una recepció.<ref name = recep/>]]
Després de l'esclat de la [[Guerra Civil Espanyola]], passà uos dies a París ajudant [[Fernando de los Ríos Urruti]] a reorganitzar l'ambaixada espanyola (un autèntic ''mercat'' d'ofertes d'armes, segons les seves pròpies paraules), de la que després se'n faria càrrec [[Álvaro de Albornoz]].<ref>{{citar ref-web|url=http://www.secc.es/media/docs/7_1_Monje_Gil.pdf|títol=La embajada de España en París y el inicio de la Guerra Civil|data=3 de maig de 2010|autor=Monje Gil, Isidoro|editorialeditor=Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales}} pàg. 8</ref> Renuncià al seu càrrec en la Societat de Nacions, i el [[13 de setembre]] assumí el càrrec d'ambaixador del [[Governs de la Segona República Espanyola|govern republicà]] a [[Londres]], on buscà el suport del govern britànic per a la República, encara que [[Neville Chamberlain]] proclamà la [[Principi de no-intervenció|no-intervenció]] el [[1937]]. Des de l'ambaixada, aconseguí atenuar les simpaties que d'antuvi mostrà la societat britànica pels sublevats.<ref name = socie /> Mantingué contactes constants amb els diputats dels partits simpatitzants, proporcionant-los informació i dades que pogueren ser utilitzats en les sessions del [[Parlament Britànic]].<ref>Varis autores. ''Homenaje a Carlos Cid''. Universidad de Oviedo, 1989. ISBN 84-7468-173-1, pàg. 305</ref> Les seves gestions durant aquests tres anys foren constants, i sempre lamentà profundament el suport nul prestat per les autoridats britàniques als republicans espanyols, com reflectí al seu llibre ''Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española''.
==== [[1936]] ====
Azcárate, que comptava amb relacions en el [[Foreign Office]] de la seva etapa com a Secretari Adjunt de la Societat de Nacions, no va ser ben rebut pels sectors més conservadors de la política britànica, especialment per [[Winston Churchill]], que va rebutjar estrènyer la seva mà durant una recepció.<ref name = recep>{{citar ref-web|url=http://www.elpais.com/articulo/cultura/diplomaticos/pocos/franco/elpepicul/20100612elpepicul_1/tes|títol=Diplomáticos (pocos) contra Franco|data=5 de setembre de 2010|editor=El País}}</ref><ref>Bahamonde, pág 56</ref> Mentre, el seu fill [[Manuel Azcárate|Manuel]], dirigent de les [[Joventuts Socialistes Unificades]], va encapçalar una delegació als [[Estats Units]], on durant dos mesos va donar a conèixer la realitat republicana espanyola.<ref>Bahamonde, pàg. 58</ref>
 
==== [[1937]] ====
Al febrer, davant la Societat de Nacions, Azcárate va considerar un error la proposta anglo-italiana, secundada per [[França]], d'impedir l'entrada de voluntaris a Espanya.<ref>Revista Cuenta y Razón «[http://webcache.googleusercontent.com/search?q=cache:8KfAKT3OioMJ:www.cuentayrazon.org/revista/doc/021/Num021_013.doc+persecuci%C3%B3n+franco+pablo+azc%C3%A1rate&cd=14&hl=es&ct=clnk&gl=es La mediación internacional en la guerra civil española]» Consultat el 29 d'abril de 2010</ref> Precisament al març, va enviar al Foreign Office proves documentades de la intervenció [[Itàlia feixista|italiana]] en la contesa espanyola, sol·licitant la seva presentació davant el [[Comitè de No-intervenció]], encara que la seva proposta no va prosperar.<ref>Beevor, pàg. 191</ref> El [[12 de maig]] va assistir, juntament amb [[Julián Besteiro]], que s'havia allotjat en la seva residència, a la coronació del rei [[Jordi VI del Regne Unit|Jordi VI]], visita que va aprofitar Besteiro per entrevistar-se el dia anterior amb [[sir (títol)|Sir]] [[Anthony Eden]], Secretari d'Estat del Foreign Office, amb la finalitat de buscar una mediació en el conflicte espanyol, encara que segons Azcárate no va obtenir més que "bones paraules".<ref>Bahamonde, pàg. 271</ref>
 
El [[20 de juny]], Sir [[Frederic G. Kenyon]] -exdirector del [[Museu Britànic]]- va publicar a ''[[The Times]]'' les seves sospites que el patrimoni [[Pintura|pictòric]] espanyol es trobés deteriorat o fins i tot a l'estranger, al que va respondre Azcárate des de les mateixes pàgines del diari convidant Kenyon a visitar-lo. Aquest es va desplaçar a Espanya al setembre per fer les pertinents comprovacions, i va tornar a Londres confirmant el bon estat de les principals obres, i posant para ''The Times'' en una fotografia al costat de ''[[Las Meninas]]'', una de les obres sobre les quals circulaven més rumors.<ref>{{citar ref-web|url=http://www.museodelprado.es/enciclopedia/cronologia-del-museo/1937/|títol=Cronología del Museo. 1937|data=3 de maig de 2010|autor=Museo Nacional del Prado}}</ref>
 
L'[[1 de juliol]], Azcárate va assistir en [[París]], al costat del president de la República [[Juan Negrín]] i l'ambaixador a França, [[Ángel Ossorio y Gallardo]] a una reunió amb [[Léon Blum]] i el nou cap del govern francès, [[Camille Chautemps]], amb la finalitat de recaptar el suport francès per a la seva causa, davant el perill que suposava la intervenció de la [[Alemanya nazi]] i la [[Itàlia feixista]]. Azcárate era amic personal del Dr. Negrín, i gaudia a París d'un important prestigi entre les personalitats polítiques franceses. Aquest tipus de reunions van ser habituals durant la Guerra Civil, i al març del mateix any havia tingut lloc una altra similar. A pesar que es va produir un principi d'acord, el seu suport no va arribar a materialitzar-se.<ref>Beevor, pàg. 258</ref> La inestabilitat política de França va poder jugar també un important paper en aquest fet.
Línia 55:
 
==== [[1939]] ====
A mitjans de febrer de 1939, va actuar com a intermediari del govern de [[Juan Negrín]] davant el govern britànic, per a una possible mediació d'aquest en l'[[alto el foc]]. Segons [[Neville Chamberlain|Chamberlain]]: ''"El Govern de Sa Majestat té el major afany per veure que la guerra acaba a Espanya sense més vessament de sang, i mantindrà relacions amb ambdues parts per si desitgen els seus serveis per reunir-les"''.<ref>Centro de Estudios Políticos y Constitucionales «[http://www.cepc.es/rap/Publicaciones/Revistas/13/RPI_138_053.pdf La diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española]» pàg 58</ref> Malgrat les negociacions entre Azcárate i el secretari de l'Exterior, el [[Vescomte Halifax]], per intentar aconseguir unes bones condicions de retirada, la resposta de [[Francisco Franco|Franco]] -a través del [[Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó|duc d'Alba]], representant dels revoltats a [[Londres]]- va ser taxatiu i va exigir la rendició incondicional del govern de la República, per la qual cosa les negociacions van quedar trencades.<ref name = centro>Centro de Estudios Políticos y Constitucionales «[http://www.cepc.es/rap/Publicaciones/Revistas/13/RPI_138_053.pdf La diplomacia inglesa y el fin de la guerra civil española]» pàg 59</ref> En aquest sentit, diversos estudis apunten que, malgrat les inquietuds existents, el govern britànic no era conscient de les terribles represàlies que sofririen els vençuts, i no va fer valer la seva influència per evitar-ho.<ref name = centro /> Finalment, el [[27 de febrer]] de 1939, els governs de França i Gran Bretanya van fer públic el seu reconeixement del govern del general Franco,<ref>Bahamonde, pàg. 228</ref> després de la qual cosa Azcárate va renunciar al càrrec d'ambaixador.<ref>{{citar ref-web|url=http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,760829-1,00.html|títol=War in Spain. Monday, Mar. 06, 1939|data=3 de maig de 2010|autor=Time|idiomallengua=anglès}}</ref> El 8 de març va prendre possessió del càrrec Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, XVII [[Duc d'Alba]].<ref>{{citar ref-web|url=http://www.primeraspaginas.com/images/pdf/MadridLondres2.pdf|títol=Madrid-Londres-Berlín: espías de Franco al servicio de Hitler|data=3 de maig de 2010|autor=Primeras Páginas}} pàg. 5</ref>
 
=== Postguerra ===
Davant la seva situació complicada, no va tornar a Espanya, però va continuar defensant la causa republicana. Des de l'[[exili]] de [[França]] va coordinar, com a President des del 27 de març, el [[Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols]] (SERE), una organització creada per Juan Negrín que tenia la funció d'ajudar als refugiats espanyols fugits del [[franquisme]], i que tenia la seva seu a [[París]].<ref>Cervantes Virtual «[http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/78038407652369463054679/p0000001.htm Palabras del exilio 2.]» Consultat el 28 d'abril de 2010</ref> Gràcies a aquest servei, molts republicans van aconseguir fugir a [[Mèxic]], [[Xile]] o [[Argentina]]. Dins de les seves activitats al SERE, Azcárate va dur a terme freqüents visites als [[Camps de concentració francesos|camps de refugiats]] del sud de França, en una de les quals (al [[camp de concentració d'Argelers]]) va ser acompanyat pel seu fill Manuel, que descriuria el lloc com ''un espectacle escruixidor''.<ref name= concentr/> Va abandonar la seva activitat en el SERE a l'octubre de 1939, prenent el lloc [[Tomás Bilbao]].
 
En plena [[Segona Guerra Mundial]], i a causa de l'avanç del [[Wehrmacht|exèrcit nazi]] sobre França, Azcárate va tornar a [[Londres]], on va establir una important infraestructura que va permetre als exiliats desenvolupar una destacada activitat cultural.<ref name = nacim /> Allí va habitar en la seva residència de [[Taplow]] al costat de la seva esposa i varis dels seus fills i néts.<ref name = nieta>{{citar ref-web|url=http://7imig.org/Exilio.htm|títol=“No ... es que yo he nacido en el exilio”|data=2 de maig de 2010|autor= Azcárate Giménez, Carmen|editorialeditor=7imig.org}}</ref> A la [[Gran Bretanya]] també hi buscaren aixopluc dirigents republicans com Negrín, [[Santiago Casares Quiroga]], [[Francisco Méndez Aspe]], [[Manuel de Irujo]] i [[Carles Pi i Sunyer]].<ref>Canal i Morell, Jordi. ''[http://books.google.cat/books?id=coD5GgLSG8cC&printsec=frontcover#v=onepage&q&f=false Exilios: los éxodos políticos en la historia de España, siglo XV-XX]''. Silex Ediciones, 2007. ISBN 84-7737-189-X, pág. 254</ref>
 
A l'agost de 1941 va constituir l'Associació d'Exiliats Espanyols, on va desenvolupar una ingent labor, que incloïa xerrades, i on va aconseguir reunir a nombrosos exiliats.<ref name= retiro>Monferrer, pàg. 154</ref> Després de la Segona Guerra Mundial, va impartir cursos per a estudiants d'[[castellà|espanyol]] a la [[Universitat de Cambridge]].<ref name= cursos>Monferrer, pàg. 137</ref> En aquests cursos va compartir docència amb exiliats coreligionaris seus com [[Margarita Comas Camps]], [[José Castillejo Duarte]], [[Eduardo Martínez Torner]] i [[Esteban Salazar Chapela]], que van acabar els seus dies en [[Londres]].<ref name= cursos /> Allí es va fer el [[30 de maig]] de 1945 un concorregut homenatge a [[Pau Casals]], amb discursos d'Azcárate i del propi Casals davant ambaixadors i ministres [[Llatinoamèrica|llatinoamericans]]. També va col·laborar amb publicacions dels exiliats republicans, com la revista ''[[Independencia (revista)|Independencia]]'', del consell de redacció de la qual en formà part.<ref>van Noortwijk, Annelies; van Haastrecht, Anke. ''Periodismo y literatura''. Rodopi, 1997. ISBN 90-420-0334-0, pàg. 33</ref> Totes aquestes activitats dugueren al règim de Franco a sotmetre'l a una estreta vigilància a través de l'ambaixador a Londres, el Duce d'Alba, qui li'n enviava freqüents informes.<ref name = socie />
Línia 77:
Segons l'ex oficial del Foreign Office H. Eugene Bovis,<ref group=n.>H. Eugene Bovis (n. [[1928]]) va ser oficial del Foreign Office i va servir a Líban, Israel i Egipte. De la seva experiència a Palestina va escriure el llibre ''The Jerusalem question, 1917-1968'' (Vegeu bibliografia)</ref> ''Azcárate va assumir les funcions de Comissionat Municipal amb valentia i vigor, però en aquelles circumstàncies, la seva missió era impossible. No tenia forces militars a la seva disposició amb les quals restaurar o mantenir l'ordre''.<ref name = mision /> Segons Bovis, la part jueva de la ciutat s'havia organitzat com a municipi abans de la sortida dels britànics, i els seus representants es van oferir per cooperar amb Azcárate.<ref name = legion>Bovis, pàg. 59</ref> A la zona àrab no hi havia cap tipus d'organització, i quan va arribar la [[Legió Àrab]], el seu comandant [[Abdullah el Tell]] es va negar a cooperar, al·legant que l'única autoritat existent era la militar.<ref name= legion /> Llavors Azcárate es va desplaçar a [[Amman]] ([[Transjordània]]), on va intentar aconseguir la mediació del rei [[Abd Allah ibn Husayn|Abdullah I]], però el monarca va objectar que no era acceptable cap tipus d'autoritat internacional a Jerusalem.<ref name = legion />
 
Davant la gravetat de la situació, Azcárate va enviar un telegrama urgent el [[26 de maig]] al [[Secretari General de les Nacions Unides]], [[Trygve Lie]], informant-li de les condicions en què es trobava la ciutat..<ref>{{citar ref-web|url=http://unispal.un.org/UNISPAL.NSF/0/3EA550ACECE8299085256A57006AAF14|títol=TELEGRAM FROM DR. PABLO DE AZCARATE TO THE SECRETARY-GENERAL|data=30 d'abril de 2010|autor=UNITED NATIONS. Department of Public Information|idiomallengua=anglès}}</ref> Malgrat tot, fou testimoni, el [[28 de maig]], de la rendició de les forces de [[Haganà]], que defensaven el barri judeu de [[Jerusalem]], davnt l'ofensiva de la Legió Àrab,<ref>Gil Coria, Eusebio, ''Del desencuentro a la comprensión: Israel, Jerusalén, Iglesia Católica''. Universidad Pontificia de Comillas, 2001. ISBN 978-84-8468-023-9, pág. 113</ref> succés després del qual es va declarar una [[treva]]. Així les coses, el [[4 de juny]] es va desplaçar al Caire i va informar Evans de la situació. Aquest, després d'una breu visita a Jerusalem amb el mediador de l'ONU [[Folke Bernadotte]], va renunciar al seu càrrec i va tornar als [[Estats Units]]. Després d'això, el càrrec de Comissionat Especial Municipal va ser eliminat per l'organització.<ref name = legion />
 
De juny a desembre del mateix any, Azcárate va exercir com a representant del mediador de les Nacions Unides (primer Bernadotte, fins al seu assassinat al setembre, i després [[Ralph Bunche]]) amb [[Egipte]] i la [[Lliga Àrab]]. Després d'aquest període, va ser nomenat secretari de la Comissió de Conciliació, que va organitzar diverses reunions i dues conferències: [[Lausana]] (maig de 1949), i [[París]] (setembre de 1951) amb la finalitat d'aconseguir un acord entre palestins i israelians, però que no van conduir a cap solució.<ref name = elpai /> Poc després, va escriure:
Línia 89:
El 1952 es va jubilar de la seva carrera diplomàtica, i es va retirar a Ginebra, on va dedicar els seus últims anys a escriure sobre les seves vivències. Va alternar la seva estada a [[Suïssa]] amb visites esporàdiques a la seva casa de [[Versalles]], on s'havia establert el seu fill Manuel Azcárate, i que va servir de refugi temporal per a altres exiliats com Juan Negrín, [[Blas de Otero]] i [[Julián Grimau]].<ref name = nieta /> El 22 de febrer de 1959, va participar a [[Cotlliure]] en l'acte d'homenatge amb motiu del 20º aniversari de la mort d'[[Antonio Machado]], on va pronunciar un discurs sobre la figura del poeta.<ref name= retiro />
 
Dins de la seva obra literària en aquesta època cal destacar ''Wellington y España'', publicat en 1960, escrit després d'estudiar minuciosament els despatxos del [[Arthur Wellesley de Wellington|Duc de Wellington]] durant la [[Guerra del Francès]]<ref>{{citar ref-web|url=http://www.forohistoria.com/libro.asp?id=996|títol=Hispanomanía|data=1 de maig de 2010|autor=Foro de la Historia}} (Extracte d'una publicació d{{'}}''El Mundo'', edició impresa, Any XII, Nº 240. Crònica diumenge 21 de maig de 2000, pp. 14 i 15, i del llibre ''Hispanomanía'', de [[Tom Burns Marañón]], Plaza y Janés, 2000)</ref> amb el que desmunta la versió del militar britànic sobre el protagonisme dels exèrcits espanyols a la [[Batalla de Talavera (1809)|Batalla de Talavera]] de [[1809]].<ref>{{citar ref-web|url=http://hispanianova.rediris.es/8/HISPANIANOVA-2008.pdf|títol=Los bienes relictos de Antonio Cánovas del Castillo. Algunas notas sobre la novela histórica en el bicentenario del 2 de mayo de 1808|data=2 de maig de 2010|autor=Rilova, Carlos|editorialeditor=Hispania Nova}} pàg. 206</ref> Però potser la seva obra més rellevant per la seva importància històrica va ser ''Misión en Palestina: nacimiento del Estado de Israel'', publicat en espanyol i en [[anglès]] (el 1966, com ''Mission in Palestine, 1948-1952''), basat en la seva experiència com a mediador i utilitzat com a referència en bona quantitat de llibres posteriors al·lusius al conflicte àrab-israelià. ''Missió a Palestina'' va ser publicat a Espanya en 1968 per l'editora Tecnos, creada per [[Enrique Tierno Galván]], i dins de la seva sèrie de [[Relacions Internacionals]] dirigida per [[Antonio Truyol y Serra]].<ref>{{citar ref-web|url=http://www.uam.es/otroscentros/TEIM/archivos/documentos/blg_awraq_xviii.pdf|títol=30 años de arabismo español: El fin de la almogavaría científica (1965-1997)|data=1 de maig de 2010|autor= López García, Bernabé|editorialeditor= Universidad Autónoma de Madrid}} Pàg. 6</ref> Segons va publicar el diari [[ABC (diari)|ABC]] de Madrid en la seva presentació, ''L'atzarosa experiència viscuda durant quatre anys, de difícil negociació i de riscos, sobre el territori de Palestina és relatada [per Azcárate] amb una equanimitat i un luxe de detalls sense precedents''.<ref>Diari ABC, edició escrita. [http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1968/05/16/032.html Madrid, 16 de maig de 1968. pàg. 32] (Hemeroteca ABC)</ref>
 
El 1968 donà el fons documental "Gumersindo de Azcárate" a la [[Institución Libre de Enseñanza]], i poc abans de morir també ho va fer amb el fons "Sanz del Río".<ref>{{citar ref-web|url=http://censoarchivos.mcu.es/CensoGuia/fondoDetail.htm?id=1361194|títol=Institución Libre de Enseñanza|data= 1 de mayomaig de 2010|autor=Ministerio de Cultura de España}}</ref> Actualment aquests fons són gestionats per la Fundación Francisco Giner de los Ríos.
 
;Llegat
Pablo de Azcárate va morir a [[Ginebra]] el desembre de [[1971]], als 81 años.<ref>{{citar ref-web|url=http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F70611F73D591A7493C7A81789D95F458785F9|títol=Dr. Pablo de Azcarate, Official Of League of Nations, 81, Dead|fechaaccesoconsulta=4 de maig de 2010|autor=''The New York Times''|idiomallengua=anglès}}</ref><ref>[[Reial Acadèmia de la Història]] «[http://www.rah.es:8888/ArchiDocWeb-RAH/action/isadg?method=retrieve&id=7284 Pablo de Azcárate y Flórez]» Consultat el 28 d'abril de 2010</ref> El seu fill [[Manuel Azcárate]] va ser dirigent del [[Partit Comunista d'Espanya]] (PCE) fins a 1981. Manuel va publicar el 1994 el llibre ''Derrotas y esperanzas'' (Tusquets Editors, [[Premi Comillas]] 1994) en el que va donar a conèixer part dels diaris escrits pel seu pare, i a través d'ell es van conèixer episodis històrics inèdits, com l'oferiment de Juan Negrín a Franco, a la tardor de 1939, d'una important quantitat de béns dels quals encara disposava el [[República espanyola en l'exili|govern republicà]] a canvi d'una [[amnistia]] per als refugiats que sobrevivien en terribles condicions als [[camps de concentració]] del sud de França, opció que va ser rebutjada per Franco.<ref name = concentr>{{citar ref-web|url=http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12604731999156073087846/p0000001.htm|títol=Españoles en la liberación de Francia: 1939-1945|data=2 de maig de 2010|autor=Santos, Félix|editorialeditor=Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes}}</ref>
 
El 21 d'octubre de [[1987]], i després de rebre a Ginebra la [[Medalla Nansen]] de l'[[Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats]], el rei [[Joan Carles I d'Espanya]] va recordar en el seu discurs la gran contribució de [[Salvador de Madariaga]] i Pablo de Azcárate amb l'organització.<ref>Casa de Sa Majestat el Rei «[http://www.casareal.es/noticias/news/2341-ides-idweb.html Paraules de Sa Majestat el Rei a l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats al rebre la Medalla Nansen]» Consultat el 28 d'abril de 2010</ref>
Línia 105:
L'obra literària d'Azcárate comprèn traduccions de clàssics com [[John Stuart Mill]] i [[Robert Filmer]], anotacions personals i altres publicacions. De les seves vivències en els àmbits de la docència, la política i la diplomàcia, va publicar els següents [[llibre]]s i [[assaig (literatura)|assaig]]s:
 
* ''El régimen parroquial en Inglaterra'' (1912)<ref name = libros>{{citar ref-web|url=http://www.authorandbookinfo.com/ngcoba/az.htm|títol=Author names starting with Az|data=1 de maig de 2010|autor=Author and Book Info|idiomallengua=anglès}}</ref>
* ''La intervención administrativa del Estado en los ferrocarriles'' (1917)<ref name = libros />
* ''La guerra y los servicios públicos de carácter industrial'' (1921)<ref name = libros />
* ''La Liga de las Naciones y las minorías nacionales'' (1944)<ref name = libros />
* ''Spain: past and future'' (1945)<ref>{{citar ref-web|url=http://www.bib.ub.edu/fileadmin/reculls/exili/1exop.htm|títol=L'Exili de 1939 |data=1 de maig de 2010|autor=Universitat de Barcelona|idiomallengua=català}}</ref>
* ''Memoria sobre Los "Vaughan Papers"'' (1957)<ref name = googlib />
* ''La intervención nazi-fascista en la guerra de España'' (1957)<ref>{{citar ref-web|url=http://www.portaldelexilio.org/apl/FPI_BiografiaPersonal.asp?ID=18|títol=Biografías de figuras representativas del exilio Republicano Español|data=1 de maig de 2010|autor=Portal del Exilio}}</ref>
* ''La guerra hispano-americana'' (1960)<ref name = libros />
* ''Wellington y España'' (1960)<ref name = libros />
Línia 120:
* ''Gumersindo de Azcárate, estudio biográfico documental'' (1969)<ref name = googlib />
* ''Sanz del Río (1814-1896)'' (1969)<ref name = googlib />
* ''Tres rincones del siglo XIX leonés'' (1971)<ref>{{citar ref-web|url=http://www.uniliber.com/ficha.php?id=2612736|títol=Tres rincones del siglo XIX leonés|data=1 de maig de 2010|autor=Uniliber}}</ref>
* ''Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española'' (1976)<ref group=n.>Tot i que Pablo de Azcárate va morir el 1971, el 1976 es publicà ''Mi embajada en Londres durante la Guerra Civil Española'', en el que es publiquen notes recollides al seu diari durant els tres anys de guerra civil que dedicà a cercar suport per a la república.</ref><ref name = googlib>{{citar ref-web|url=http://books.google.cat/books?ei=RWPbS87xA82F-QaEtPzhDg&ct=result&q=Pablo+de+Azc%C3%A1rate|títol=Búsqueda de libros de Pablo de Azcárate|data=1 de maig de 2010|autor=Google libros}}</ref>
* ''En defensa de la República'' (2010, editat por [[Ángel Viñas]])<ref>{{citar ref-web|url=http://libros.fnac.es/a398070/Pablo-de-Azcarate-En-defensa-de-la-Republica-con-Negrin-en-el-exilio|títol=En defensa de la República con Negrín en el exilio |dat=3 d'octubre de 2010|autor=FNAC}}</ref>
 
== Notes ==
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Pablo_de_Azcárate_y_Flórez»