|
Cal cercar l'origen del rondó a França, a la segona meitat del [[segle XVII]], amb una grafia francesa (''rondeau'') que ja tenia antecedents en una de les ''formes fixes'' que s'anomenava igual en referència a aquest retorn a una frase ja escoltada i el sentiment de ''roda'', de quelcom rodó que aquest retorn comporta.
Es troben rondós en l'obra de [[Jean Baptiste Lully|Lully]], i en elsla de [[François Couperin]], tant formant part de [[suite]]s com donant forma a composicions per a [[clavecí]] en un sol [[moviment]], com en el cas de François Couperin. En general, els episodis no s'allunyaven gaire de la tornada, ni [[to (música)|tonalment]] -normalment a la [[Tònica (música)|tònica]] o, com a màxim, a la [[dominant]]- ni [[tema (música)|temàticament]], és a dir, sense jugar la carta del contrast obert.
Es troben entre els rondós més coneguts d'aquest període el que conforma el [[preludi]] del [[Te Deum]] de [[Marc-Antoine Charpentier]], especialment conegut com a [[sintonia]] de l'[[Eurovisió]], i el que [[Henry Purcell]] va intercalar, com a peça instrumental, a la seva obra escènica Abdelazar, atès que [[Benjamin Britten]] va agafar-ne la tornada com a [[tema (música)|tema]] per a les [[variació (música)|variacions]] de la seva ''Guia d'orquestra per a joves''.
Al segle XVIII es troba igualment en la música de [[Johann Sebastian Bach]], especialment a les seves [[suite]]s i [[partita]]s.
Cal fer constar que la forma que prenen molts dels [[concert]]s per a un o més instruments [[solista|solistes]] de finals del [[música barroca|Barroc]] a la primera meitat del [[segle XVIII]] en què les aparicions del conjunt de corda són quasi sempre sobre un mateix material temàtic, i entre aquestes aparicions del conjunt es van intercalant les aparicions del(s) solista/és o solistes que cada vegada exposen materials temàtics diferents. De totes maneres, habitualment, cada aparició de l'orquestra és en una [[tonalitat]] nova -amb retorn a la [[´Tònica (música)|tònica]] al final- de manera que aquesta tipologia no pertany a la del rondó sinó a la ''forma ritornello'', que se'n diferencia precisament perquè aquesta només torna a presentar el tema principal en la tònica a la seva darrera aparició. El cas més conegut seria el primer [[moviment]] de ''La primavera'', el primer dels concerts per a violí de ''[[Les quatre estacions (Vivaldi)|Les quatre estacions]]'' de [[Antonio Vivaldi|Vivaldi]]
==Classicisme ==
Com altres [[forma musical|formes musicals]], el rondó es fixa i s'estandarditza en el [[Classicisme musical|Classicisme]]. Per la seva estructura, era una manera fàcil de construir música fàcil d'escoltar i lleugera de caràcter: [[Carl Ditters von Dittersdorf]] pensava que hauria tingut una consideració millor per part dels seus contemporanis si hagués frenat lla seva desmesurada afecció a compondre rondós.<ref>Tobel, R. von: Die Formenwelt des Klassischen Insrumentalmusik. Bern, 1935</ref> Per això mateix, esdevenia un final perfecte per a les simfonies i, en general, per a les peces instrumentals en diversos moviments a través dels quals es pretenia una gradació descendent de la ''densitat'' dels diferents moviments: un rondó lleuger era un final perfecte que no cansés.
a seva desmesurada afecció a compondre rondós.<ref>Tobel, R. von: Die Formenwelt des Klassischen Insrumentalmusik. Bern, 1935</ref> Per això mateix, esdevenia un final perfecte per a les simfonies i, en general, per a les peces instrumentals en diversos moviments a través dels quals es pretenia una gradació descendent de la ''densitat'' dels diferents moviments: un rondó lleuger era un final perfecte que no cansés.
De totes maneres, segons Malcolm Cole<ref>Cole, M.: ''The rondo finale: evidence of the Mozart-Haydn excanhge?'', Mozart Jahrbuch, 1968-70, pp. 242-256.</ref> la moda dels rondorondó com a ''finale'' -de fet aquest va ser el lloc que més habitualment va ocupar durant el [[Classicisme musical|Classicisme]]- es circumscriu als anys 1773-1786, en el cas de HydnHaydn i de Mozart que són els dos compositors que estudia. De totes maneres, la moda es propaga, anys a venir, en l'obra de tants i tants compositors que, d'alguna manera o altra, resten sota la seva influència. Aproximadament la meitat de les simfonies que Haydn va escriure en aquells anys acaben amb un rondó.
Una de les formes en què es va estandarditzar el rondó fou en l'estructura de:
|
