Revisió del 02:01, 24 feb 2015 modifica ArnauBot (discussió \| contribucions) Bots 660.208 edits Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors ← Edició anterior		Revisió del 15:10, 28 feb 2015 modifica desfés Bestiasonica (discussió \| contribucions) 244.771 edits corregeixo la data de defunció (lapsus calami?) Edició següent →
Línia 7: \| data de naixement = {{Data naixement\|1793\|3\|1}} \| lloc de naixement = [[Barcelona]] \| data de mort = {{Data defunció i edat\|~~1849~~1851\|12\|25\|1793\|3\|1}} \| lloc de mort = Barcelona \| nacionalitat = Línia 27: Soci Corresponsal de la [[Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València]] (1843) }} '''Andreu Avel·lí Pi i Arimon''' ([[Barcelona]], [[1 de març]] de [[1793]] - ibídem, [[25 de desembre]] de [[~~1849~~1851]]) és conegut per ser un [[historiador]] i [[epigrafia\|epigrafista]] centrat sobretot en la [[història de Barcelona]], i sobretot per la seva obra ''Barcelona Antigua y Moderna''. D'orígens humils dedicà el seu ofici a la [[gestió\|gestió administrativa]] tant a l'àmbit castrense com a l'àmbit civil. Fou marit de Maria Molist amb qui tingué qui seria el conegut metge [[Emili Pi i Molist]].<ref>Pi i Molist mateix és el que signa els Apunts biogràfics al pròleg de ''Barcelona antigua y moderna''. Podria ser origen d'unes interpretacions esbiaixades dels fets. </ref> == Joventut i ofici== Nasqué a la casa de la plaça de Montcada de Barcelona a la cantonada esquerra del carrer dels Sombrerers, adscrita de la parròquia de [[Santa Maria del Mar]],<ref>No només adscrita a la parròquia sinó que era escassos metres de l'església de Santa Maria. A més la ciutat en aquell temps es limitava al que avui s'anomena [[Ciutat Vella de Barcelona\|Ciutat Vella]]</ref> essent el tercer fill d'una família de baix poder econòmic. Rebé els noms baptismals de Andrés Avelino, Ramon Nonato i Rosendo. Els seus progenitors foren Vicente Pi, botiguer, i Isabel Arimon. Tenia dos germans: José Ignacio, més gran que ell i Vicente -germà petit-; i una germana gran (Isabel). El seu pare morí essent ell un infant, limitant les escasses rendes familiars. Rebé [[educació primària]] i en acabar-la fou admès al [[Seminari de Barcelona\|Seminari Episcopal de Barcelona]], on cursà [[llatí]], [[retòrica]] i principis de [[filosofia]], amb la pretensió d'esdevenir professional de caràcter intel·lectual amb el que pogués millorar les condicions de vida de la seva família. La [[guerra del Francès\|invasió francesa]] de Barcelona el [[1808]] estroncà aquestes esperances. Per ardor patriòtic s'afilià a l'[[exèrcit espanyol]]. El 28 de juny de 1813 fou nomenat escrivent eventual del parc general de campanya del Primer Exèrcit i el 8 de maig següent, arranjat el [[~~batalla~~Batalla de Tolosa (1814)\|conveni de Tolosa]] del 18 i 19 d'abril entre [[Lord Wellington]] i el [[Nicolas Jean de Dieu Soult\|mariscal Soult]], fou comissionat del cos d'[[artilleria]] per a assistir a D. Juan de Ulúrrun, capità del primer [[regiment]] d'artilleria, que venia a Barcelona per a encarregar-se del comandament de l'artilleria de la plaça ocupada encara pels francesos. En aquesta comissió fou el primer soldat espanyol uniformat a entrar lliurement a Barcelona després de sis anys de domini del [[Primer Imperi Francès]], sent rebut amb alegria pels seus conciutadans. En aquesta etapa Pi feu de guarda dels magatzems com a segon [[oficial]] d'artilleria del [[Castell de Montjuïc]] i dels altres forts i bateries de la ciutat. Rebé les [[creu de guerra\|creus de guerra]] del Primer Exèrcit de les campanyes de 1813 i 1814 i la del [[Setge de Tarragona (1811)\|setge de Tarragona]]. Acabada la guerra fou llicenciat i remogut d'aquesta destinació el 4 de gener de 1815. La manca d'una font d'ingressos amb la que assegurar el sustentament familiar li feren acceptar una plaça d'interventor [[interinitat\|interí]] de les [[Muntanya de sal de Cardona\|Salines de Cardona]] que li fou oferta, ocupant aquesta plaça el 11 de febrer de 1815. Quan la seva plaça fou assignada a un [[funcionari]] d'ofici, cessà el 6 de novembre d'aquell mateix any, entrant a l'equip del [[Port de Barcelona]], destinat a tasques de manteniment com a “''Revistador de operarios''”. En aquest lloc anà ascendint en l'escalafó administratiu, rebent successivament els càrrecs de ''Sobrestante mayor de la Intervención'' (15 de novembre de 1819), i posteriorment guanyant la plaça d’''Interventor'' en propietat (nomenat el 12 de gener de 1837), agregant-se-li les funcions de “''Pagador''” (31 de juliol de 1841) i de “''Guarda-Almacén''” (5 de maig de 1846), per supressió d'aquestes places. Per aquest ofici entrà en contacte amb D. Simón Ferrer y Bosch, amb qui travà una forta amistat. Línia 44: En el seu temps lliure Pi el dedicava a l'estudi de la [[història de Barcelona]]. Determinà els límits de la [[muralla romana de Barcelona]], amb l'ajuda de D. [[Serafí Maria de Soto i Ab-Ach\|Serafí de Soto]], comte de Clonard, i els arquitectes D. José Oriol y Beruadet i [[Josep Oriol Mestres i Esplugas\|Josep Oriol Mestres]], nomenats per la [[Junta de Comerç]], que a instàncies de D. [[Josep Marià de Cabanes i d'Escofet \|Josop Marià de Cabanes]], es prestà a col·laborar en l'empresa. Degut al lamentable estat d'abandonament de l'[[Arxiu Municipal de Barcelona]] s'oferí Pi i Arimon al seu amic i regidor de l'ajuntament D. Pablo Soler y Trens el 22 d'abril de 1834, encarregar-se d'ordenar-lo. El cos municipal instituí una “Comissió de Restauració de l'Arxiu”, composta pels regidors Soler, el Marqués de Llió i D. José Maria de Llinás, a la que fou agregat Pi. També es dedicà a l'[[epigrafia]], sobretot de les làpides romanes, formant una col·lecció depurant els errors i malentesos en les col·leccions dels espanyols [[Finestres]] i [[Masdeu]]; i dels estrangers [[Gruter]] i [[Ludovico Antonio Muratori\|Muratori]], entre altres. a la que agregà un manual original per a la interpretació de les làpides romanes sota el títol «''Memoria sobre la inscripción romana esculpida en un mármol en la esquina de la calle de Arlet de la ciudad de Barcelona, ó Ensayo sobre el método de describir esta clase de monumentos, á fin de generalizar en España su aprecio por medio de la genuina interpretacion de su contenido''». Presentà aquest treball a la ''[[Real Academia de la Historia]]''. En aquest treball desvetlla el contingut d'una làpida on el ~~centurió~~ [[centurió]] Luci Cecili]] institueix un [[Llegat (successions)\|llegat]] en profit de la ciutat per a que es realitzessin uns festejos pagats amb els interessos del dipòsit del qual es dedueix l'interès del les usures romanes ''semissis'' i ''centessima'', tema no del tot ben establert en aquella època, en que Pi fixà l'[[interès]] ''semissis'' en un 6% anual. Per aquest treball la ''[[Real Academia de la Historia]]'' el feu Acadèmic Corresponsal el 4 d'abril de 1834.<ref>Val a dir que si bé modernament hi ha un acadèmic corresponsal a cada província d'Espanya, en aquella època no existia aquesta reglamentació tant "regular", vegeu una explicació que en donen al lloc web de la RAH sobre els acadèmics corresponents. [http://www.rah.es/laAcademia/academicos/academicosCorrespondientes.htm rah.es → La Academia → Académicos → Académicos Correspondientes] {{es}} </ref> L'[[Acadèmia de Bones Lletres]] el nomenà Soci Numerari el 15 de desembre de 1835, i soci resident de la [[societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País]], el 22 de gener de 1838; i la [[Reial Societat Econòmica d'Amics del País de València]] Soci Corresponsal el 18 de maig de 1843. Començà a confegir una guia sobre Barcelona a partir d'una sèrie de notícies que havia recopilat anys enrere, que havia de sortir sota el títol «''Barcelona Antigua y moderna, ó descripcion é historia de esta ciudad desde su fundacion hasta nuestros dias''», finançada per subscripció del públic. Abans que s'imprimís fou denunciat a principis de 1849 per un afer sobre la seva activitat professional al Port, causa de la que fou [[absolució\|absolt]] però que minà la seva salut agreujant-se una afecció estomacal. A mitjans del 1851 residí dos mesos a [[Olot]] acompanyat de la seva muller per a prendre les [[aigua medicinal\|aigües medicinals]] d'aquella comarca. Retornant de camí a Barcelona, li sobrevingué un infart cerebral, del que es recuperà tornant a Barcelona pitjor del que havia tornat. Aliè a aquests afers de salut Pi i Arimon intentà seguir fent la seva vida anant de tant en tant algunes tardes a la seva oficina del Moll Nou. Tanmateix la matinada del 24 de desembre li sobrevingué una "sufocació" letal morint a les quatre de la matinada del dia de [[Nadal]]. Línia 52: == Bibliografia == * {{citar ref\| tipus = llibre \| cognom1 =Pi y Arimón \| nom1 =Andrés Avelino\| títol = Barcelona antigua y moderna descripción é historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros dias Tomo 1 \| url =https://archive.org/details/barcelonaantigua01piya\| editor = Imprenta y Librería Politécnica de Tomás Gorchs\| capítol = Breves Apuntes Biograficos - D. Andrés Avelino Pi y Arimon \| lloc = Barcelona \| data =1854 \| consulta = 7 de febrer de 2015 \| pàgines = 652 - 656 \| llengua = castellà}}~~</ref>~~ [[Categoria:historiadors barcelonins contemporanis]]

Andreu Avel·lí Pi i Arimon: diferència entre les revisions