Estel hipergegant: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot inserta {{Commonscat}} que enllaça amb commons:category:Hypergiant stars
m Corregit: necessita de la presència > necessita la presència
Línia 19:
Un possible estel que hipotèticament podria produir aquest fenomen és [[Eta Carinae|η Carinae]], un dels estels més massius i lluminosos mai observats. Encara que amb una massa de 130 masses solars i una lluminositat 4 vegades superior a la del Sol, es pensa que η Carinae pot superar el límit d'Eddington ocasionalment.<ref>"D'aquesta manera, si la pèrdua de massa d'aquestes erupcions succeeix via vent estel·lar, seria un vent super-Eddington conduït per una força de radiació contínua (opacitat de dispersió de l'electró) i no línies (Owocki, Gayley & Shaviv 2004, hereafter OGS; Belyanin 1999; Quinn & Paczynski 1985)."{{Citar publicació | nom = S. P. | cognom = Owocki | coautors = Allard Jan van Marle | títol = Luminous Blue Variables & Mass Loss near the Eddington Limit | llibre = Proceedings IAU Symposium No. 250, 2008| editorial = Bresolin| editor-first = Fabio| editor2-last = Crowther | editor2-first = Paul Joachim Puls| editor3-last = Puls | editor3-first = Joachim| pages = | publicació = International Astronomical Union | any = 2008 | location = | arxiv = 0801.2519 | doi = 00.0000/X000000000000000X | id = | dataaccès = 2010-02-05}}{{en}}</ref> La darrera vegada que l'estel superà aquest límit, el [[1840]]-[[1860]], assolí una taxa de pèrdua de massa molt més gran que el que els models més estesos són incapaços d'explicar.<ref>{{cita publicació| url=http://adsabs.harvard.edu/abs/2004ApJ...616..525O| títol = A porosity-length formalism for photon-tiring limited mass losss from stars above the Eddington limit |autor= S. P. Owocki|coautori = K. G. Gayley; N. J. Shaviv| any=2004| publicació = Astrophysical Journal| volum = 616| pàgines= 525–541| doi = 10.1086/424910}} {{en}}</ref>
 
Aquest tipus de vent estel·lar, a diferència del normals, no necessita de la presència d'àtoms metàl·lics en la [[fotosfera]]; aquest fet és important, ja que els estels més massius són també molt pobres en metalls, la qual cosa significa que el fenomen deu funcionar independentment de la [[metal·licitat]]. De la mateixa manera, el vent estel·lar continu podria també contribuir a un límit de massa superior inclús per a les primeres generacions d'estels, tot just després del [[Big Bang]], que no contenien cap metall.
 
Una altra teoria per explicar els esclats massius de η Carinae és la idea d'un esclat hidrodinàmic situat en profunditat, que expulsi les capes més externes de l'estel; la idea és que, inclús a lluminositats per sota del [[límit d'Eddington]], l'estel no tindria prou [[convecció|calor de convecció]] en les capes interiors causant una inversió de densitat que potencialment podria portar un violent esclat. Això no obstant, aquesta teoria no ha estat molt desenvolupada i no és segur que realment pogués succeir.<ref>{{citar publicació| bibcode=2006ApJ...645L..45S| títol = On the role of continuum driven eruptions in the evolution of very massive stars and population III stars |autor= N. Smith|coautors = S. P. Owocki| any=2006| publicació = Astrophysical Journal| volum = 645| issue = 1|pàgines = L45–L48| doi = 10.1086/506523|arxiv = astro-ph/0606174 }}{{en}}</ref>