Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
{{història universal}}L''''antiguitat clàssica''' és un terme general per referir-se a un període cultural històric del [[mar Mediterrani|Mediterrani]] que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància ([[Homer]], al segle VIII aC) i continuà fins a la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident]] (al [[segle V]] dC), que acabaria amb la dissolució de la [[cultura clàssica]] i el començament de l'[[edat mitjana]]. Encara que aquest període de temps abasta un ample territori i cultures diverses, el concepte d'antiguitat clàssic generalment és utilitzat per referir-se a la visió idealitzada posterior de l'[[Antiga Grècia]] i l'[[Antiga Roma]] i hi inclou el [[període hel·lenístic|període d'expansió hel·lenística]]. És un terme ampli que abasta un llarg període en les àrees dominades per [[Grècia antiga|Grècia]] i [[Antiga Roma|Roma]], és a dir, s'identifica amb el '''període greco-romàgrecoromà''' de l'[[edat antiga]] al [[món grecoromà]]: la [[Conca del Mediterrani]] i el [[Pròxim Orient]].
 
L'antiguitat clàssica es localitza en el moment de plenitud de les civilitzacions grega i romana (segle V aC al segle II) o en sentit ampli, en tota la seva durada (segle VIII aC al segle V aC). El terme s'oposa a l'[[antiguitat tardana]] i remet a l'herència de la civilització grecoromana. És, sobretot, emprat per la historiografia anglosaxona per descriure l'antiguitat. En aquest sentit, es considera que aquest període s'inicia amb la [[Ilíada]], el poema grec d'[[Homer]] (segle VIII-VII aC), el més antic trobat intacte fins als nostres dies. Aquest període engloba l'auge del [[cristianisme]] i el declivi de l'[[Imperi Romà]] i acaba amb la dissolució de la cultura clàssica i el principi del període denominat [[antiguitat tardana]] (300-600 dC) i de l'[[alta edat mitjana]] (500-1000 dC).
 
La dimensió espacial coincideix amb la [[conca del Mediterrani]], estesa cap a l'[[Orient Pròxim]] amb l'Imperi d'[[Alexandre el Gran]] i l'[[hel·lenisme]], i cap a l'[[Europa Occidental]] amb l'[[Imperi Romà]]. L'ús d'aquest terme és una referència per l'Europa dels segles XVIII i XIX, fortament influenciada pel [[classicisme]], a més del [[neoclassicisme]] en la seva cultura, reinventant-se una continuació d'aquest passat per mitjà d'una prolongació indirecta. La laxitud entorn de les idees transmeses per l'Occident cristià és, doncs, evident.
 
El terme [[clàssic]] significa ''digne d'imitació'', i es deriva de l'admiració per l'art, la literatura i la cultura en general de Grècia i Roma que es redescobreix al [[Renaixement]] després d'una [[edat mitjana]] els valors de la qual s'havien desprestigiat. El mateix va passar amb el [[Neoclassicisme]], moviment intel·lectual i artístic que segueix al descobriment de les ruïnes de [[Pompeia]] a mitjan [[segle XVIII]].
La civilització de l'Antiga Grècia ha estat molt influent en la [[llengua]], la [[política]], els [[educació|sistemes educatius]], la [[filosofia]], la [[ciència]], l'[[art]] i l'[[arquitectura]] del món modern, alimentant el [[Renaixement]] de l'Europa occidental i els diversos moviments neo-clàssics dels [[segle XVIII|segles XVIII]] i [[segle XIX|XIX]] tant a Europa com a [[Amèrica]].
 
El terme "[[Antiga Grècia]]" s'utilitza per descriure el món de parla grega de l'[[edat antiga]]. No només es refereix a la península geogràfica de la [[Grècia]] moderna, sinó també a les àrees de la cultura hel·lenísitcalenística on s'assentarien els grecs: [[Xipre]], les illes de la [[Mar Egea]], la costa egea d'[[Anatòlia]], [[Sicília]] i el sud d'[[Itàlia]] (àrea coneguda com la [[Magna Grècia]]) així com els assentaments costaners de [[Tràcia]], [[Egipte]], [[Gàl·lia]], [[Península Ibèrica|Ibèria]], etc.
 
=== Període hel·lenístic ===
{{principal|Període hel·lenístic|Grècia hel·lenística}}
El període hel·lenístic va començar amb la mort d'[[Alexandre Magne]] el 323 aC i va acabar amb l'annexió dels territoris occidentals que ell conqueriria per [[Roma]]. Encara que l'establiment del govern romà no va trencar amb la continuïtat de la societat i cultura hel·lenístiques, que romandrien sense alteració fins al naixement del cristianisme, aquest esdeveniment va marcar la fi de la independència política de Grècia i dels regnes hel·lenísticlenístics de l'[[Orient Pròxim]].
 
El '''període hel·lenístic''' o '''època hel·lenística''' (del [[segle IV aC]] al [[segle I aC]]), llevat dels seus personatges importants com ara [[Alexandre Magne]] i [[Cleòpatra VII]], es considera un període de transició, potser fins i tot de declivi o de decadència, entre l'esplendor del [[Antiga Grècia|període clàssic de Grècia]] i el poder de l'[[Imperi romà]] que el succeiria. A més de l'esplendor de les ciutats, com ara [[Alexandria]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Pèrgam]], la importància de l'intercanvi comercial, el mestissatge de cultures, el paper dominant de la [[llengua grega]] i la seva difusió, van modificar profundament l'[[Orient Pròxim]], que després seria part de l'[[Imperi romà]].
L''''hel·lenisme''' és el fenomen de difusió de l'esperit grec (llengua i cultura) en l'àmbit del món oriental, difusió que suposa una universalització d'aquesta cultura, vehiculada pel grec com a idioma comú ([[grec koiné]]), dins no obstant això d'un procés històric de descomposició de l'imperi macedònic, que passa per les fases de desmembrament, conquesta de Grècia per Roma i el sorgiment de l'imperi romà. Aquesta època de profundes transformacions socials està marcada per l'aparició de les anomenades.
 
El '''període hel·lenístic''' ha estat definit pels historiadors del [[segle XIX]] (el terme "hel·lenístic" va ser utilitzat per primera vegada per l'historiador alemany [[Johan Gustav Droysen]] en el seu llibre ''"Geschichte des Hellenismus"''), a partir d'un criteri lingüístic i cultural, per referir-se a l'expansió de la cultura grega cap als pobles no grecs que van ser conquerits per [[Alexandre Magne]]. D'acord a Droysen,{{CN|data=octubre de 2014}} la civilització hel·lenística va ser la fusió de les cultures de Grècia i l'[[Orient Pròxim]], la qual cosa permetria que el [[cristianisme]] florís en el futur. Els principals centres culturals es van expandir fora de Grècia, a [[Pèrgam]], [[Rodes (ciutat)|Rodes]], [[Antioquia de l'Orontes]] i [[Alexandria]]. Aquest va ser un retrobament de les [[civilitzacions antigues orientals]] i gregues que sovint s'inclou en allò que els historiadors han anomenat l'"'''imperi greco-romàgrecoromà'''". Els límits cronològics del període hel·lenístic són, doncs, convencionals i polítics: comencen amb la conquesta d'Alexandre Magne i acaben amb el suïcidi de l'últim gran sobirà hel·lenístic, la reina d'Egipte, [[Cleòpatra VII]], amb el qual comença la dominació romana.
 
Les recerques arqueològiques i històriques recents han propiciat una revaloració d'aquest període i especialment dos aspectes característics de l'època: l'existència i el pes dels grans regnes encapçalats per les [[dinasties]] d'origen grec o [[Macedònia (territori històric)|macedoni]] (lagides, selèucides, antigònides, atàlides, etc.) i també el paper determinant de les centenes de ciutats la importància de les quals, contràriament a la idea estesa per molt temps, no va declinar.
 
Els exèrcits d'Alexandre van conquerir l'[[Àsia Menor]], [[Egipte]], [[Regió de Mesopotàmia|Mesopotàmia]], la plana d'[[Iran]], l'[[Àsia]] Central i algunes regions d'[[Índia]]. Després de la mort d'Alexandre i d'una lluita per la successió coneguda com les Guerres dels Diàdocs. El 281 aC es van establir quatre estats territorials:
* La '''dinastia ptolemàicaptolemaica''' a [[Egipte]] amb capital a [[Alexandria]] ([[Egipte Ptolemaic]]).
* La '''dinastia selèucida''' a [[Síria]] amb capital a [[Antioquia]] ([[Imperi selèucida]]).
* La '''dinastia antigònida''' a [[Regne de Macedònia|Macedònia]] i la [[Antiga Grècia|Grècia]] central ([[Regne de Macedònia]]).
Els successors d'Alexandre van controlar el territori a l'oest del [[Tigris]] per un temps, i van controlar l'[[Àsia Menor]] i l'[[Orient Pròxim]] fins a l'arribada dels romans els segles II i I aC. La major part del territori oriental va ser pres pels partians, però, la cultura hel·lenística es va conservar en el regne Greco-Batrià i el regne Indo-Grec. La cultura hel·lenística seria la cultura dominant de l'Imperi Romà fins a l'arribada del [[cristianisme]].
 
Es considera que la fi del període hel·lenístic va ser el [[31 aC]], data en què el regne ptolemàicptolemaic d'Egipte va ser derrotat pels romans en la batalla d'[[Actium]].
 
== Imperi cartaginès ==
{{principal|Imperi cartaginès}}
L''''Imperi cartaginès''' o simplement '''Cartago''' fou una [[monarquia]] i posteriorment una [[república]] de [[ciutats-estat]] fenícies del [[nord d'Àfrica]] i la [[península Ibèrica]] que va durar des del [[650 aC]], amb la independència de la [[metròpoli]] [[Tir]] fins al [[146 aC]]: Estava més o menys sota el control de la ciutat-estat de [[Cartago]] després de la caiguda de [[Tir]] aen mans de l'[[Imperi Selèucida]]. En l'apogeu de la influència de la ciutat, tenia el control de la major part de la [[Mediterrània]] occidental. L'imperi estava en un estat constant de lluita amb la [[república romana]], que va donar lloc a una sèrie [[Guerres Púniques]]. Al final de la [[Tercera Guerra Púnica]], Cartago va ser destruïda i ocupada per les forces de la [[República Romana]] i gairebé tot l'Imperi va caure en mans romanes.
 
== Guerres púniques ==
La República Romana va ser establerta el [[509 aC]], establint un sistema de magistrats electes anualment. Els més importants eren els dos consols, que exercien l'autoritat executiva anomenada ''imperium'' i el comandament militar. Tanmateix, els cònsols havien de contendre amb el Senat, originalment un consell de la noblesa (els [[patricis]]), que creixeria en grandària i poder amb el temps. Originalment només els patricis podien ser magistrats però després es va permetre l'entrada del poble comú, o els [[plebeus]].
 
Els romans van sotmetre gradualment els altres pobles de la península italiana, incloent-hi els [[etruscs]]. Els romans van assegurar les seves conquestes fundant colònies en àrees estratègiques i establint un control estable de les regions. Durant la segona meitat del [[segle III aC]], Roma es va enfrontar amb [[Cartago]] en la primera de les [[Guerres Púniques]]. Aquestes guerres van permetre la conquesta dels primers territoris fora de la península italicaitàlica, [[Sicília]] i [[Península Ibèrica|Ibèria]], consolidant Roma com a potència imperial. Després de la derrota del [[Regne de Macedònia]] i de l'[[imperi Selèucida]] al [[segle II aC]], els romans es van convertir en el poble dominant del [[mar Mediterrani]].
 
Tanmateix, el poder a l'exterior va dur a les disputes interiors. Els [[senator]]s es van enriquir a costa de les províncies, però, els soldats, majoritàriament pagesos, es trobaven lluny de llurs llars i no podien treballar la terra; va augmentar el nombre d'esclaus estrangers. Les despulles de la guerra, el mercantilisme amb les noves províncies, i els impostos sobre l'agricultura van produir una nova oportunitat de riquesa per a les classes baixes, formant una nova classe de comerciants: l'[[orde eqüestre]]. Encara que els eqüestres tenien molts recursos, encara eren considerats membres de la classe baixa, els [[plebeus]], i per tant, no podien accedir al poder polític. El Senat renyia constantment, bloquejant les reformes agràries i no va donar als eqüestres una veu al govern. Grups violents dels desocupats, controlats per senadors rivals, intimidaven els votants violentament. La situació va esclatar a finals del [[segle II aC]] amb els germans Gracs, dos [[tribuns]] que tractaven d'aprovar una reforma agrària que redistribuïa les terres dels patricis entre els plebeus. Ambdós van ser morts però el Senat va aprovar algunes de llurs reformes per tal d'apaivagar als plebeus i a la classe eqüestre. Negar la ciutadania italiana a les ciutats aliades italianes va dur a la guerra social del [[91 aC|91]] al [[88 aC]]. Les reformes militars de [[Gai Màrius]] van augmentar la lleialtat dels soldats al comandant però no pas a la ciutat. Això culminaria amb la dictadura brutal de [[Lluci Corneli Cinna]] el [[81 aC|81]] al [[79 aC]].
El seu successor [[Teodosi I el gran]] ([[379]]-[[395]]) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un "renaixement teodosià". Però quan va morir tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
 
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a [[Flavi Honori]] [[Imperi Romà d'Occident|Occident]] i a [[Arcadi]] l'[[imperi Romà d'Orient|Orient]]. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents. L'Imperi d'Orient, salvat de la invasió germànica, viurà, -amb el nom d'[[Imperi Bizantí]],- mil anys més que el d'Occident, que sucumbirà l'any 476.
 
== Vegeu també ==
492

modificacions