Translatio imperii: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de Duoda de Septimània (discussió) a l'última versió de Flamenc |
He ampliat la significació del terme translatio imperii a partir de la comparació entre l’universalisme imperial romà i cristià medieval, que es fan coextensius, així com la seva base eurocèntrica. He referenciat igualment la influència teològic |
||
Línia 7:
L'equivalent cultural del ''translatio imperii'' és el ''translatio studii,'' encunyat per [[Chrétien de Troyes]].
La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa Lleó el Gran va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular,Roma, en ''orbis christianus'' i desprésen ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII). Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de Carlemany pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.
La filosofia de Sant Agustí va ser clau en la cració d'una consciència de continuïtat entre l’Imperi romà i l’Edat mitjana llatina amb la divisió de la història en quatre regnes, l’últim dels quals abans de la fi dels temps era el romà<ref>CURTIUS, ERNST ROBERT. ''Edad Media, Edad Media Latina, Romania'', pàg. 51 (material docent de la UOC)</ref>. El concepte de translatio prové de la paraula ''transferre'' (“traslladar”). El regne, imperi o sobirania es podia transferir d’una entitat política a una altra a causa de les “injustícies, violències, greuges i enganys diversos", és a dir, quan s’havia abusat d’un poder que es considerava atorgat per Déu: ''Regnum a gente in gentem transfertur propter iniustitias et iniurias et contumelias et diuersos dolos ''(''Ecclesiàstic de Jesús ben Sirac'', X, 8)<ref>CURTIUS, E. R., ''Edad Media''... pàgs. 52 i 53</ref> En el segle IV ja havia sorgit entre els cristians romans el concepte de “Roma penitent”, que, no obstant, era incorporable a la Cristiandat en la mesura que purgués els “pecats” –entre els quals la persecució dels primers cristians- i abracés la fe cristiana, com va succeir a partir de l’emperador Constantí el Gran.
L’absorció de la teoria clàssica de l’imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la translatio va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut''- amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família, la comunitat i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Sant Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. Aquesta ètica prescrivia la necessitat de buscar l’''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la.
(PAGDEN, 45-46) Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les croades.
==Referències==
| |||