Translatio imperii: diferència entre les revisions

[[Jacques Le Goff]]<ref>Le Goff, Jacques. ''La civilisation de l'Occident médieval''. Paris. 1964</ref> va explicar la formulació precisa medieval com la suma de diversos elements: el concepte de la història i del temps que avancen línialment des de la creació (en oposició a altres cosmovisions com la del temps cíclic o la decadència de la història); la necessitat de legitimitat del [[Sacre Imperi Romanogermànic]] i a la tradició del [[dret diví dels reis]] (visible al propi títol de "sacre" de l'imperi germànic). Ja [[Virgili]] va voler augmentar el prestigi dels romans en fer-los hereus d'Enees i per tant de la mítica Troia. Igualment a l'edat mitjana es va voler entroncar els monarques vigents amb l'esplendor clàssic: Brut (fill d'Enees) hauria fundat Gran Bretanya i Astíanax estaria a l'origen del llinatge franc, entre d'altres.

 

 

La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l’Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l’''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular,Roma, en ''orbis christianus'' i desprésen ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d’una missió civilitzatòria universal l’Occident medieval cristià s’hi va identificar. En l’Edat mitjana, el sentiment que per ser “humà” s’havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàlog al del ciutadà de la polis grega, es va transformar en la idea que, a més, s’havia de ser “cristià”. El mecanisme ideològic de la translatio va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d’imperi (per bé que l’etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l’urbs, era transformat en el pagà o l’infidel i l’església i l’imperi medieval cristià assumia la missió de convertir-lo a la religió “veritable”<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII)''. Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref>. La coronació de [[Carlemany]] pel papa l’any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l’universalisme romà i cristià.