Victòria I del Regne Unit: diferència entre les revisions

Als cap de vuit mesos del seu naixement, el seu pare el duc de Kent, [[Eduard del Regne Unit (duc de Kent i de Streathem)|Eduard del Regne Unit]] moria d'una greu pneumònia i tan sols una setmana després moria el seu avi, el rei [[Jordi III del Regne Unit]], la qual cosa convertia a la jove princesa en segona a la llista de successió a la Corona i presumpta hereva del príncep de Gal·les i futur rei [[Guillem IV del Regne Unit]] que no tenia fills.

A l'edat d'onze anys morí el rei i padrí [[Jordi IV del Regne Unit]] deixant la Corona al rei [[Guillem IV del Regne Unit]] d'edat avançada i sense fills del seu matrimoni amb la princesa [[Adelaida de Saxònia-Meiningen (reina del Regne Unit)|Adelaida de Saxònia-Meiningen]]. La princesa es convertí en hereva a la Corona i per l'Acte de Regència de [[1831]] foren garantitgarantits els títols de duquessa de Kent i de Strathearn a la mare de la futura reina.

Malgrat que es plantejaren importants contratemps en tornentorn del matrimoni, l'oposició del rei que preferia un príncep holandès o aquells que preferien un gran duc rus per la jove princesa, el partit encapçalat per la princesa [[Victòria de Saxònia-Coburg Saafeld]], duquessa de Kent, i el rei [[Leopold I de Bèlgica]], oncle de la princesa, guanyaren la partida. Es veia en l'Albert de Saxònia un jove educat en les millors universitats alemanyes, atractiu i molt capaç, alhora que pertanyia a una petitíssima casa principesca alemanya que no contribuiria a crear obligacions extres al Regne Unit i no dominaria l'agenda de la futura reina. Albert es convertí també en el candidat ideal pel Parlament.

El 10 de febrer de [[1840]], a la Capella Reial del [[Palau de Saint James]] de [[Londres]] es casà amb el príncep [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha]]. En aquell mateix moment Albert adquiria el grau d'altesa reial i el títol de príncep consort del Regne Unit. La parella tingué nou fills i es convertiren en allò que els genealogistes han anomenat com els avis d'[[Europa]], juntament amb el rei [[Cristià IX de Dinamarca]].

Descendents de la reina Victòria són: la reina [[Elisabet II del Regne Unit]], la reina [[Margarida II de Dinamarca]], el rei [[Carles XVI Gustau de Suècia]], el rei [[Joan Carles I d'Espanya]], el rei [[Harald V de Noruega]], el rei [[Constantí II de Grècia]], el rei [[Miquel I de Romania]], la gran duquessa [[Maria de Rússia (cap de la casa imperial de Rússia)|Maria de Rússia]], el príncep [[Alexandre de Iugoslàvia (cap de la casa reial de Sèrbia)|Alexandre de Iugoslàvia]] i el duc [[Amadeu de Savoia-Aosta (V duc d'Aosta)|Amadeu de Savoia-Aosta]], entre d'altres.

L'any [[1837]] moria al [[Palau de Buckingham]] el rei [[Guillem IV del Regne Unit]] i immediatament, es convertia en reina del [[Regne Unit]] la princesa Victòria. Des de l'any [[1714]], els sobirans anglesos eren també electors de [[Hannover]] primer i posteriorment reis de Hannover, pel fet que fou l'elector de Hannover qui esdevindria, l'any 1714, rei anglès amb el nom de [[Jordi I del Regne Unit]]. La unitat dinàstica dels dos territoris no es corresponia però amb una unitat de fet en qüestions de legislació. Per aquest motiu, mentre que a [[Hannover]] encara era vigent la [[llei sàlica]], al [[Regne Unit]] aquesta llei mai s'hi havia instaurat. D'aquesta forma, l'any [[1837]], a la mort del rei [[Guillem IV del Regne Unit]], el regne de [[Hannover]] passà al duc de Cumberland, que es convertiria en el rei [[Ernest August I de Hannover]] i els territoris britànics passaren a la reina Victòria. Els reis i els descendents hannoverians conservarien fins a l'any [[1917]] tots els seus títols britànics i, fins i tot, en l'actualitat formen part de la llista successòria a la Corona anglesa. L'actual cap de la casa dels Hannover és el príncep [[Ernest August de Hannover (príncep de Hannover)|Ernest August de Hannover]] espòs de la princesa [[Carolina de Mónaco|Carolina de Mònaco]].

L'última visita de la reina a [[Irlanda]] es produí l'any [[1900]], mesos abans de morir quan ella anà a l'illa per tal d'apel·lar als homes irlandesos que s'allistessin a l'exèrcit britànic per tal de lluitar a la Segona Guerra Bòer. L'oposició nacionalista féu que [[Arthur Griffith]] establís una organització anomenada Cumann na nGaedheal que uní l'oposició britànica. Cinc anys després, Griffith va emprar els contactes realitzats en la campanya en contra de la visita de la reina per forma un nou moviment polític anomenat [[Sinn Féin]].

L'any [[1851]] es produí a [[Londres]] la Gran Exhibició de [[1851]]. Organitzada magistralment pel príncep [[Albert de Saxònia-Coburg Gotha|Albert]], va ser inaugurada oficialment per la reina l'1 de maig del mateix any. Tot i la por de molts, la mostra fou un rotund èxit que consolidà el [[Regne Unit]] a l'avantguarda dels nous ginys tecnològics i com a país punter en la revolució industrial.

L'any [[1852]] entrà al Govern Lord Derby que no estigué durant gairégaire temps a l'executiu, ja que no pogué mantenir una còmoda majoria parlamentària. La reacció de la reina fou d'ansietat per acabar amb la debilitat i poca durada dels primers ministres que ja arrossegava des de la Crisi de les Cambreres de Cort de l'any [[1842]]. Tant la reina com el príncep consort van encoratjar als polítics a formar grans coalicions que aportessin estabilitat a la vida política del país.

El [[1868]], el conservador [[Benjamin Disraeli]] va entrar a l'executiu britànic. Amb el pas del temps mostraria ser el primer ministre preferit de la reina Victòria. El seu ministeri, malgrat tot, aviat col·lapsà, essent substituït pel Govern de [[Willian Gladstone]] membre del partit liberal. La reina mai mostrà capgens de simpatia per Gladstone ni per les seves polítiques la qual cosa contribuí a augmentar la seva preferència per Disraeli. Fou durant el govern de Gladstone al principi dels anys [[1870]] quan la reina va començar a emergir gradualment com una fortíssima figura social i política abandonant l'aïllament. Amb el suport actiu de la seva família va esdevenir cada vegada més activa.

Disraeli tornà al poder l'any [[1874]] en un moment en què els sentiments imperialistes estaven en voga tant al [[Regne Unit]] com a [[Europa]]. El [[1871]], l'Imperi d'Alemanya havia estat proclamentproclamant ique la filla gran de la reina Victòria, la princesa reial [[Victòria del Regne Unit (reina de Prússia)|Victòria]], un dia esdevindria emperadriu de la principal potència continental d'[[Europa]], esdevenint jeràrquicament superior a la seva mare -que tan sols era una reina.

Per tal de prevenir qualsevol anamoliaanomalia diplomàtica, l'any [[1876]] es va promulgar un nou Acte de Títols Reial pel Parlament, acte en què s'incloïa el títol d'Emperadriu de l'[[Índia]] com a nou títol dels sobirans anglesos alhora Disraeli fou creat comte de Beaconsfield.

Des de [[1880]] i fins a l'any [[1885]], el govern liberal de Gladstone introduí importants reformes sobretot en la llei electoral que malgrat que la reina no acceptava no tingué més remei que donar el seu consentiment. El [[1886]], Gladstone fou substituït pel conservador [[Lord Salisbury]] que creà un nou marc legislatiu independent per l'illa d'[[Irlanda]].

L'any [[1896 ]]ja s'havia convertit en la sobirania més longeva del [[Regne Unit]] superant al rei [[Jordi III del Regne Unit]], el seu avi.

Els últims anys de la reina foren extremadament durs, l'any [[1884]] ja havia vist la mort del seu fill petit, el príncep [[Leopold del Regne Unit]], com a conseqüència de l'hemofília que patia i que li proporcionà la mort al sud de [[França]]. També havia vist a morir a dues de les seves filles i un altre fill seu, la gran duquessa [[Alícia del Regne Unit (gran duquessa de Hessen-Darmstadt)|Alícia de Hessen-Darmstadt]] l'any [[1878]], la mort de la princesa reial [[Victòria del Regne Unit (reina de Prússia)|VictòraVictòria de Prússia]] l'any [[1901]] i la mort del duc d'Edimburg, el príncep [[Alfred del Regne Unit (duc de Saxònia-Coburg Gotha)|Alfred del Regne Unit]]. La mort de la princesa reial fou especialment dura per la reina, ja que mantenia vincles estretíssims amb la seva filla gran que sentia com una dona excepcional.

El 22 de gener del [[1901]], la Reina moria a la seva estimada residència de l'Illa de Wight (la residència havia estat dissenyada pel seu espòs), a l'edat de 81 anys després de 63 anys, set mesos, i dos dies de regnat. El funeral tingué lloc el dia 2 de febrer del mateix any, enterrant la reina al costat del seu espòs al Fragmore Mausoleum.