Obre el menú principal

Canvis

3 octets eliminats ,  fa 4 anys
m
Corregit: van haver-hi 24 > van haver 24
Com el seu dissenyador, R. J. Mitchell sempre serà conegut per la seva més famosa creació. Tanmateix, el desenvolupament del Spitfire no va parar, a causa de la seva mort prematura en 1937. Mitchell només va viure prou, per veure volar el prototip del Spitfire. De manera que posteriorment, un equip dirigit pel seu cap de [[Delineant|delineants projectistes]], Joe Smith, va desenvolupar moltes variants més potents i capaces, per mantenir a el Spitfire com un avió de primera línia. Com va dir un historiador "Si Mitchell va nàixer per dissenyar el Spitfire, Joe Smith va nàixer per defensar-lo i desenvolupar-lo."<ref>Quill 1993, Pàg. 135.</ref>
 
Hi van haver-hi 24 Tipus (Mk) de Spitfire i moltes variants. Aquestes cobreixen el desenvolupament del Spitfire, des del motor ''[[Rolls-Royce]] Merlin'' (amb diferents versions, incrementant la potència) fins al motor ''Rolls-Royce Griffon'', passant per les variants de reconeixement fotogràfic d'alta cota i alta velocitat, fins a arribar a les variants de diferents configuracions d'ales. Les més fabricades foren el Spitfire Mk V amb 6.487 unitats, seguida del Tipus Mk IX amb 5.656 aparells.<ref name="Air International 1985">Air International 1985, Pàg. (no especificada)</ref> Diferents ales, amb una varietat d'armament, que es van ajustar a la majoria de Tipus (Mk); Les ales de tipus A portaven 8 metralladores de 7.7 m/m, les de tipus B duien 4 metralladores de 7.7 m/m i dos canons de 20 m/m [[Hispano Suiza#Armament|Hispano Suiza HS.404]], i les del C o Ales Universals podrien muntar ja sigui quatre canons de 20 m/m o dos canons de 20 m/m i quatre metralladores de 7.7 m/m. A mesura que la guerra anava progressant, l'ala del tipus C s'anava tornant més comuna.<ref name="Flintham">Flintham 1990, Pàg. 254–263.</ref> Una altra variació d'armament va ser l'ala de tipus E, que muntava dos canons de 20 m/m i dues metralladores Browning M2 de 12.7 m/m.<ref name="Bowyer p64">Bowyer 1984, Pàg. 84.</ref>
 
Supermarine va desenvolupar la versió de dos seients coneguda com el T Mk VIII per ser usat com a [[Avió d'entrenament|entrenador]], pro no es van fer comandes, no més es va construir un sol exemplar (identificat amb matrícula N32/''G-AIDN'' de Supermarine).<ref name="Price 2002, p.224">Price 2002, Pàg. 224.</ref> Amb l'absència d'un dos seients “oficial”, un nombre d'avions van ser cruament convertits en el camp. Entre aquests es pot contar un Mk VB del No. 4 esquadró de la SAAF (Força Aèria de [[Sud Àfrica]]) al nord d'Àfrica, en el que el segon seient es va instal·lar sobre el tanc de combustible, davant de la carlinga (''[[cockpit]]''), encara que no tenia doble comandament de l'avió, es creu que s'han utilitzat com l'esquadró "run-about." (a punt de volar sols)<ref name="Price 2002, p.223">Price 2002, Pàg. 223.</ref> L'única conversió no oficial en dos seients, que muntava doble comandament, es van instal·lar en un petit nombre d'avions Mk IX, deixats o arrendats a Rússia. A ells es refereixen com els Mk IX UTI, i es diferencien amb els proposats per Supermarine per l'ús d'una cabina allargada en comptes de la doble bombolla del Tipus T Mk VIII.<ref name="Price 2002, p.223">Price 2002, Pàg. 223.</ref>
1.113.725

modificacions