Diferència entre revisions de la pàgina «Georg Wilhelm Friedrich Hegel»

→‎Estètica: Em sembla que ha estat escrit per una persona castellana, així que mirant d'entendre-la he volgut reescriure-ho millor al català :I
(→‎Lògica: He canviat un article femení per un de masculí; he canviat la paraula "cap" per "ment" mes entenedora./"posats com a formes "diria que no cal, així que ho esborro :I)
(→‎Estètica: Em sembla que ha estat escrit per una persona castellana, així que mirant d'entendre-la he volgut reescriure-ho millor al català :I)
== Estètica ==
 
Hegel estudia l'[[art]] com a mode d'aparèixer deel la ideabell en ella bellidea. En les seves lliçons sobre [[estètica]] es va a definir primer el camp en el quequè aquesta ciència ha de treballar.
 
Va a realitzar una distinció entre allò bell natural i allò bell artístic. elEl que és bell artístic seràho considerà superior al bell natural perquè en el primer va a estarestà present l'esperit, la llibertat, que és l'únic veritable. El que és bell en l'art serà bellesa generada per l'esperit, per tant partícip d'aquest, a diferència del bell natural que no va serés digne d'una investigació estètica precisament per no ser partícip d'aquest esperit, que és el fi últim de coneixement.
 
Abans d'analitzar allò Bell artístic, Hegel va refutar algunes objeccions que cataloguen l'art com indigne de tractament científic (amb tractament científic Hegel es refereix a tractament filosòfic i no a la ciència com s'entén avui).
 
Com a primer punt a refutar va a parlar de l'afirmació que torna a l'art indigne d'investigació científica per contribuir a la relaxació de l'esperit, mancant així de naturalesa seriosa. L'art ha de ser pres com un joc. L'art utilitza la il·lusió com a mitjà per a la seva fi, atès que el medi ha de correspondre's sempre de correspondre a la dignitat de la fi, la veritat mai pot sorgir de l'aparença.
 
També Hegel en aquest punt va afer referir-seuna crítica a [[Kant]] per criticar. KantAquest ve a dir que l'art sí que és digne d'una investigació científica aal l'assignar-li el paper de mediador entre raó i sensibilitat. Però Hegel no només no ho creu possible, (ja que tantni la raó comni la sensibilitat no es prestariaprestarien a aquestaquesta mediació i reclamariareclamarien la seva puresa,) sinó que a més aclareix que, sent mediador l'art no guanyaria més serietat, ja que aquest no seria una finalitat en si mateix i l'art seguiria estant subordinat a fins més seriosos, superiors.
 
Dins del camp de l'estètica o filosofia de l'art, Hegel va a distingir entre ''art lliure'' i ''art servil'', tenint aquest últim finalitats aliensalienes a ell, com per exemple el decorar. És l'art lliure el que seràpot ser objecte d'estudi, ja que té propis fins propis, és lliure i veritable perquè és una manera d'expressar allò diví de manera sensible. D'aquesta manera l'art s'aproxima a lales maneraformes de manifestació de la natura, que és necessària, seriosa i segueix les seves pròpies lleis.
 
En la seva qualitat d'il·lusió, l'art no pot separar-se de tota la realitat. L'aparença li és essencial a l'esperit, de manera que tot allò real serà aparença d'per a aquest. Existeix una diferència entre l'aparença en la realitat i l'aparença en l'art. La primera, gràcies a la immediatesa del sensible, es presenta com a veritable, se'ns apareix com el real. En canvi l'aparença aen l'art es presenta com il·lusió, li treu a l'objecte la pretensió de veritat que té en la realitat i li atorga una realitat superior, filla de l'esperit. De manera que encara que la idea es trobi tant pelen el real com en l'art, és en aquest últim on resulta més fàcil penetrar en ella.
 
En tenir, l'art, com essència l'esperit, es dedueix que la seva naturalesa és el pensar, de manera que els productes de l'art bell, més enllà de la llibertat i l'arbitri que puguin tenir, pel que fa partícips de l'esperit, aquest els fixa límits, punts de suport. Tenen consciència, es pensen sobre ells mateixos. El contingut va a determinardetermina una forma.
 
Al ser-li, a l'art, essencial la forma, elcom a mateixtal serà limitat. Hi haurà un moment en què l'art satisfaci les necessitats de l'esperit, però gràcies al seu caràcter limitat això va a deixardeixarà de ser així. Una vegada que deixa de satisfer aquestes necessitats, l'obra d'art va generargenerarà en nosaltres, a més del gaudi immediat, el pensament i la reflexió. Ara l'art genera en nosaltres parer, aquest que va a tenir com a objectiu el conèixer l'art, l'esperit que s'hi apareix, el seu ésser aquí. És per això que la filosofia de l'art és encara més necessària avui que en el passat.
 
Aleshores, els productes de l'art bell seran una alienació de l'esperit en el sensible. La veritable tasca de l'art és dur a la consciència els veritables interessos de l'esperit i és per això que en ser pensat per la ciència, l'art va a complircompleix la seva finalitat.
 
Dins l'art Hegel ve a distingir tres formes artístiques, La ''forma artística Simbòlica'', la ''forma artística Clàssica''i la ''forma artística Romàntica''. Aquestes marquen el camí de la idea en l'art, són diferents relacions entre el contingut i la forma.
 
La ''forma artística Simbòlica'' ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L'home ve a partir del material sensible de la natura, hi construirà una forma a la qual li va adjudicaradjudica un significat. Es dóna la utilització del símbol, aquest, en el seu caràcter d'ambigu, omplísomple de misteri tot l'art simbòlic. La forma serà més gran que el contingut. Hegel ve a relacionar aquesta forma artística amb l'art de l'arquitectura, aquesta, no va a mostrar el diví sinó el seu exterior, el seu lloc de residència. Amb arquitectura va referir-se a l'arquitectura de culte, més específicament a l'egípcia, l'índia i l'hebrea.
 
La ''forma artística Clàssica'' va a aconseguir l'equilibri entre forma i contingut. La idea no només és determinada sinó que s'esgota en la seva manifestació. L'art grec, l'escultura, és l'art de la forma artística clàssica. Les escultures gregues no eren, per als grecs, representacions del déu sinó que eren el déu mateix. L'home grec va ser capaç d'expressar el seu esperit absolut, la seva religió, en l'art. A això va a referir Hegel quan parla del caràcter passat de l'art. L'art, en la seva essència, pertany al passat sempre, perquè és en ell on la compleix, és en l'art grec on l'Art aconsegueix la seva fi últim, la representació total de la idea.
Usuari anònim