Dona i ocell: diferència entre les revisions

'''''Dona i ocell'''''{{sfn|Punyet Miró|Gardy Artigas|Calero|2007|p=338-339}} és una [[escultura]] exempta de [[Joan Miró]] que s'aixeca 22 [[metre]]s sobre l'estany artificial del [[parc de Joan Miró]], a [[Barcelona]]. Construïda entre 1981 i 1982 —per bé que inaugurada l'any següent—, l'obra és de pedra artificial, revestida parcialment amb [[ceràmica]] pintada de [[vermell]], [[groc]], [[verd]] i [[blau]] tractada com a [[trencadís]], feta pel ceramista [[Joan Gardy Artigas]].{{sfn|Punyet Miró|Gardy Artigas|Calero|2007|p=338-399}} L'escultura fou la darrera obra pública de Joan Miró.<ref name=Malet>{{ref-web|cognom=Malet |nom=Rosa Maria|enllaçautor=Rosa Maria Malet i Ybern|url=http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/FitxaMonumentAc.do?idioma=CA&codiMonumIntern=357|consulta=22 novembre 2013|títol=Comentari d'obra |obra=Catàleg d'Art Públic|editor=[[Ajuntament de Barcelona]]}}</ref> L'obra té a veure, formalment, amb d'altres de motiu femení. És una forma vertical i complexa: a la part de baix, hi ha una part arrodonida de caràcter orgànic com un element natural que puja. Com si es tractés d'una ceba o una tija que a dalt acaba amb una mena de brot, poncella o cap de bolet. Tanmateix, dalt de tot, hi ha una cosa molt diferent: com un rodet desigual i inclinat, buit, tot de trencadís blanc per dins, lluent quan rep la llum, coronat amb una mena de mitja lluna groga, de banyes ben definides. El color s’usas'usa de forma variada, amb efectes fets mitjançant el [[trencadís]]. S’haS'ha indicat un presumpte significat establint diverses relacions entre l'escultura i diferents òrgans, criatures i elements de la Natura. L’oberturaL'obertura negra, vertical, s’has'ha relacionat amb una [[vulva]] i el fust en conjunt sembla tenir una forma [[Fàl·lica|fàl·lica]].<ref>{{Ref-web|url = http://universitatsirecerca.gencat.cat/web/ca/03_ambits_dactuacio/acces_i_admissio_a_la_universitat/.content/acces_i_admissio_a_la_universitat/proves_d_acces_a_la_universitat__pau/examens_i_informacio_de_les_materies/historia_art/documents/fitxes_noves_obres_historia_art_pau_2014.pdf|títol = Fitxes noves obres d'Història de l'art|consulta = 5/10/2014|llengua = |editor = Departament d'Universitats i Recerca. [[Generalitat de Catalunya]]|data = 2014}}</ref>

Anys més tard, el 1990, es va publicar una crítica d'[[Isidre Vallès]] on analitzava la conjunció entre els dos éssers, el masculí i el femení, que segons el crític ''abans s’enfrontavens'enfrontaven i que ara, impel·lits l'un vers l'altra, s’hans'han fos en una afinitat tel·lúrica que en marca, definitivament, el destí comú''. Vallès deia que l'escultura apareixia com un element [[hermafrodita]], on ''l'home s’has'ha vist metamorfosat en un penis-tòtem monumental que resumeix amb claredat el signe de la seva prepotència, mentre que la dona és present a través de la foscor del seu sexe, que, com un esvoranc gegantí recorre la massa vertical, oberta a tot tipus de goig sexual''. Vallès deia que la lluna-ocell el que feia era donar-li una dimensió còsmica a tot plegat, centrant-se no tant en el seu aspecte eròtic sinó més aviat en l'aspecte d'instrument d'on procedeix la vida, vaque és, en definitiva, la temàtica que, constantment, Joan Miró tracta en la seva obra, temàtica així mateix rememorada amb el basament aquàtic d'on emergeix l'escultura.<ref>Vallès. L’UniversL'Univers simbòlic de Joan Miró, 1930-1980. "D'Art", 16 (III-1990): 156.</ref>