Bukharà: diferència entre les revisions

'''Bukharà''' és una de les ciutats principals de l'[[Uzbekistan]]. És la capital de la '''regió de Bukharà''' (''Buxoro Wiloyati'', 39.400 km² i 1.536.424 hab. el [[2005]]) i està situada a l'extrem occidental del gran [[oasi]] de Zeravsan. La majoria de la població de la ciutat (263,400 habitants segons l'estimació del 2009) són [[tadjiks]] de llengua [[persa]]. Juntament amb [[Samarcanda]], són els centres principals de la cultura i la història persa ''tadjik''; fou capital d'un [[khanat de Bukharà|''khanat'']] fins al [[1920]]. Durant l'època [[Unió Soviètica|soviètica]], aquests dos centres foren annexats a la [[República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan]], a desgrat dels ''tadjiks'' de l'Àsia central. Des d'aleshores, les autoritats uzbekes han dut a terme un ambiciós i sever programa d'assimilació i confinament cultural dels ''tadjiks'' de l'Uzbekistan.

El nom de ''Bukharà'' apareix esmentat per primer cop en fons xineses al [[segle VII]], però el nom, tal com apareix en algunes monedes, demostra que es tracta d'una denominació molt anterior, ja que deriva del sànscrit ''vihara'' (monestir). Segurament fou una comuna rural sorgida a l'entorn d'un monestir, que va anar pujant de nivell. Al segle VII, estava governada per una dinastia local coneguda com els ''Bukhar Khudat'' pels musulmans. Es parlava un dialecte del sogdià. Alguns noms dels reis es coneixen per monedes o inscripcions, però la seva història només es comença a conèixer en època musulmana.

La primera expedició àrab al darrere de l'[[Amudarià|Oxus]], dirigida per [[Ubayd Allah-Al·lah ibn Ziyad]], va arribar a Bukharà el [[674]]. En aquest moment, governava a Bukharà KabadjKabaj Khatin, vídua d'un rei mort poc abans de nom ''Bidun'' o ''Bandun'', d'origen turc, com a regent d'un fill menor de nom ''Tughshada''; la regència va durar 15 anys. El [[710]], Turghshada, ja major, fou instal·lat al tron de Bukharà per [[KutaybaQutayba ibn MuslimMúslim]], després de derrotar els rivals. Tusghshada fou assassinat l'agost/setembre del [[739]], al campament del governador àrab del [[Khorasan]], [[Nasr ibn Sayyar]]. Durant el seu regnat, es van produir diverses revoltes contra els àrabs i alguna invasió dels turcs que, una de les vegades, el [[728]]/[[729]], van arribar a ocupar la ciutat, reconquerida pels àrabs l'any següent.

A Tughshada, el va succeir el seu fill KutaybaQutayba, que fou un bon musulmà. El 750, l'àrab SharikXarik ibn ShaykhXaykh va provocar una revolta local contra la nova dinastia abbàssida, revolta que fou dominada per [[Ziyad ibn Salih al-Khuzai|Ziyad ibn Sàlih]], lloctinent d'[[Abu Muslim-Múslim]], amb l'ajut de KutaybaQutayba. Poc després, aquest fou acusat d'haver abandonat la religió islàmica i executat per ordre d'Abu Muslim-Múslim. El va succeir el seu germà Bunyat (potser entremig va regnar un parell d'anys un altre germà, de nom ''Skan'' o similar), que fou també executat el [[782]] per ordre del califa, acusat de ser partidari de l'heretgia d'[[al-Mukanna]]. A partir d'aquell moment, la figura del rei (Bukhar Khudat) va continuar existint però sense poder, gaudint d'influència únicament per les seves grans propietats.

El Bukhar Khudat fou eliminat pel governador samànida [[IsmailIsmaïl ibn Àhmad|Ismaïl (I) benibn AhmadÀhmad]] (885-892), després governador de Transoxiana (892-907). Les seves possessions foren confiscades, però de moment el rei deposat va rebre en diners les mateixes rendes que abans obtenia de les terres que havia perdut, si bé aquesta situació no se sap quant de temps va durar. L'emir o governador de Bukharà depenia de l'emir o governador de [[Khorasan (província del Califat)|Khorasan]], amb capital a [[Merv]] (segle VIII) i a [[Nishapur]] (segle IX). Fins al [[873]], Bukharà estava administrada per un governador nomenat pels [[tahírides del Khorasan|''tahírides'' del Khorasan]], i després va passar als samànides. Yakub ibn al-Layth fou reconegut a Bukharà per un temps breu com a governador de Khorasan, però el clergat local va demanar al samànida [[Nasr ibn Ahmad|Nasr (I) benibn AhmadÀhmad]], governador de [[Transoxiana]] amb seu a [[Samarcanda]], de nomenar un governador particular i Nasr va designar el seu germà IsmailIsmaïl Iibn ben AhmadÀhmad (885-892). El [[892]], quan tota Transoxiana va passar a IsmailIsmaïl, aquest va restar a Bukharà, que fou la seu del seu govern. Quan el [[900]] va derrotar [[Amr I ibn al-Layth]] i fou confirmat pel califa com a governador de Khorasan, Bukharà fou igualment la seva residència.

A la caiguda dels samànides ([[999]]), la ciutat fou governada per delegats delde 'l'Ilek'' Khan dels [[karakhànides|''karakhànides'']]. Al segle XII, una família de savis coneguda amb el nom d'''Al-i Burhan'' ([[Burhànides|''burhànides'']]) va aconseguir establir-hi una mena de jerarquia local, i la regió va esdevenir independent per un temps sota la seva autoritat. Després de la batalla de [[Katwan]] ([[9 de setembre]] de [[1141]]), Bukharà va caure en mans dels [[kara khitay|''kara khitay'']]'','' però els Burhan van conservar el poder local com a feudataris dirigits pel cap de família, el ''sadr'' (plural ''sudur''). Una revolta popular va expulsar els ''burhànides,'' que es van refugiar a la cort ''kara'' ''khitay''. Bukharà es va lliurar el mateix any a [[Muhammad Ala al-Din]] [[khwarizmshah]].

El [[10 de febrer]] del [[1220]], Bukharà es va sotmetre a l'exèrcit mongol de [[Genguis Khan]]. Els mongols hi van entrar a les poques hores, la van saquejar i la van cremar, excepte la gran mesquita i alguns palaus; però es va recuperar aviat. Una revolta de camperols dirigida per Mahmud Tarabi, que a més de líder social es declarava cap religiós, fou reprimida el [[1238]]. Sota els mongols, els ''mullas[[mul·là|mul·làs]]'' i ''sayyids[[sàyyid|sàyyids]]'' foren exceptuats d'imposts, igual que els clergues d'altres religions.

La dinastia uzbeka local, una branca dels uzbeks, fou anomenada els [[djànides|''djànides'']] o [[astrakhànides|''astrakhànides'']] (també [[ashtarkhànides|''ashtarkhànides'']]). El cim d'aquest període fou sota el khan Abd al-Aziz (1645-1680); després, diversos prínceps es van fer semiindependents i els ''atalik'' van governar en lloc del khan, amb plens poder després del [[1747]], quan es va acabar l'ocupació persa, i hi van fundar la dinastia [[Mangit]].

[[Muhammad Rahim]] (1747-1758) va agafar el títol de khan, però el seu successor Daniyal o Daniyar Beg (1758-1785) es va acontentar amb el d{{'}}''atalik'' i va deixar com a khan un descendent dels ''djànides'', fins que finalment el següent ''atalik,'' Masum Shah Murad (1785-1800), va agafar definitivament el títol de khan vers [[1789]]. El seu successor, Haidar Tura Khan (1800-1826), va imposar l'observança estricta de les prescripcions religioses i fou el darrer sobirà que va emetre moneda (excepte el darrer khan). Després de dos breus regnats, va pujar al tron Nasr Allah Bahadur Khan el Butxí (1827-1860), que va reforçar el poder del tron contra els nobles, va estendre els seus dominis i va crear un exèrcit regular; fou considerat un tirà sanguinari. El [[1842]], va conquerir [[Khanat de Kokand|Khokand]], però només temporalment. El [[1860]], va pujar al tron Muzaffar al-Din Bahadur Khan (1860-1886) que, el [[1868]], derrotat diverses vegades pels russos, va haver de cedir la vall del [[Sirdarià]], que els russos ja havien ocupat, i diversos districtes del ''khanat'' amb les ciutats de Djizak, Ura-tube, Samarcanda i Katta Kurghan; el [[1873]], va adquirir diversos territoris occidentals arrabassats al [[khanat de Khivà|''khanat'' de Khivà]]. Sota Sayyid Abd al-Ahad Khan (1886-1910), es va fixar la frontera amb l'[[Afganistan]], amb el riu Pandj com a límit; també es va definir el protectorat rus; es va construir una via fèrria amb estació a Kagan, a uns 16 km de Bukharà. El [[1910]], el fill d'Abd al-Ahad, Sayyid Alim Khan (1910-1920), que havia estudiat a [[Sant Petersburg]], va pujar al tron.

El [[1916]], la regió veïna de [[les Estepes]] es va revoltar contra el reclutament forçós al [[Turquestan]] (el govern del Turquestan comprenia el [[Kirguizistan]], el [[Tadjikistan]] i l'[[Uzbekistan]], amb els dos ''khanats'' de Bukharà i [[Khivà]]) i les tropes russes la van aplanar amb sang, cosa que va deixar molt d'odi a les poblacions locals, fins i tot en territoris com Bukharà, que no van participar en la revolta. El [[juny]] de [[1916]], al Congrés de les Nacionalitats de [[Lausana]], un representant de Bukharà va reclamar la independència.

L'[[abril]] de [[1917]], Bukharà es va proclamar independent i, després de la revolució [[bolxevic]], el govern de [[Moscou]] va renunciar al protectorat el [[18 de març]] de [[1918]]. El [[febrer]] de [[1920]], forces bolxevics van arribar al ''khanat'' i, amb aquest suport, un partit local (el Partit de la Jove Bukhària) va poder prendre el poder. El khan (o emir) va fugir a l'[[Afganistan]] i a Bukharà es va formar un govern provisional liderat per [[Othman Khodja]], líder reformista. A l'[[agost]], es va establir un nou govern que va proclamar la república ([[2 de setembre]] de [[1920]]) i Othman Khodja en fou elegit president el mateix dia, amb un govern de coalició de liberals i bolxevics. A l'[[octubre]] de [[1920]], es va promulgar la constitució, que establí la República Popular de Bukharà. El khan, des de l'Afganistan, va fer una crida a la resistència i una part del país va continuar sent-li fidel, sobretot el governador de [[Hissar]], Ibrahim Beg. Les tribus rebels formaran més tard el nucli inicial dels [[basmatxi]]s. Els reformistes es van veure impotents per realitzar el seu programa, ja que depenien d'una administració conservadora que desitjava mantenir les tradicions socials i religioses, i això els va acostar cada vegada més als bolxevics.