Lluita: diferència entre les revisions

La lluita, potserjunt amb l'atletisme, és probablement l'esport probablementde competició més antic que és objecte de competicions. A [[Espanya]] hi han sobreviscut dues formes de [[lluita tradicional|lluites tradicionals]] molt arrelades: la [[lluita canària]] i la [[lluita lleonesa]], així com dues més desconegudes: l'[[aluche càntabre]] i la [[lluita baltu]] d'[[Astúries]].

El seu origen és incert i segurament tampoc és comú, ja que molts pobles de totes les èpoques han tingut alguna forma de lluita. En efecte, s'ha trobat representacions de lluitadors en les civilitzacions d'[[Acàdia]] i [[Sumèria]]. Les primeres informacions autèntiques sobre la lluita es remunten al temps dels sumeris: "''El Poema de Gilgamesh''", escrit al voltant del 2300 aC, relata competicions de lluita pròpia d'aquest període. A [[Babilònia]], tanmateix, n'existeixen proves arqueològiques anteriors, com unes figuretes de bronze (2600 aC) i competicions en honor al déu Marduk. Els [[hittites]] també la practicaven i coneixien. A Egipte han aparegut pintures i relleus que es refereixen a la lluita, per exemple a la tomba de Petah Hotep, a Saqqara (2300 aC) o un mural de [[Beni Hassan]] que és un vertader manual de lluita (2000 aC).<ref>{{Ref-llibre |cognom=Burgun |nom=Keith |títol=Game Design Theory: A New Philosophy for Understanding Games |url=http://books.google.cat/books?id=Vs1HRANyoM4C&pg=PA69&dq=beni+hassan+wrestling+tomb+15&hl=ca&sa=X&ei=QqF6UoqEAseb0wWbnIHoDg&ved=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q=beni%20hassan%20wrestling%20tomb%2015&f=false |llengua=anglès |editorial=CRC Press |data=2012 |pàgines=69 |isbn=1466554207}}</ref> A [[Hagia Triada]] ([[Creta]]) s'ha trobat un relleu amb escenes de lluita que daten del període minoic (1600 aC). Els etruscs també han deixat murals de lluitadors en acció als murals de tombes (s. VI aC), per exemple el de [[Tarquínia]].

PeròNo obstant això, la primera representació cèlebre i competitiva de la lluita fou als [[Jocs Olímpics de l'antiguitat]]. A l'[[Antiga Grècia]], la lluita tenia un lloc principal en les llegendes i la literatura. Segons determinats mites, les lleis d'aquest esport havien estat entregades als homes per la deessa [[Atenea]], a través de l'heroi [[Teseu]]. En altres llegendes, s'afirma que la lluita havia sigutestat inventada per [[Hèracles]], per [[Hermes]], per la seua filla [[Palestra]], etc. Ací està la raó per la qual cosa no és estrany que la lluita haja sigut l'esport fonamental no només en els jocs olímpics antics, sinó en tots els jocs realitzats a través de l'antiga Grècia. [[Homer]] (segle VIII aC) ens relata en el cant XXIII de la seua [[Ilíada]] el combat entre [[Àiax el Gran|Àiax Telamoni]] i [[Odisseu]], i també fa referència en el cant VII de l'Odissea. Altres autors que parlen de la lluita són [[Plató]], [[Pausànies (historiador)|Pausànies]], [[Filostrat d'Atenes]], [[Plutarc de Queronea|Plutarc]], Heliodor, etc .. També a la pintura i escultura apareix reflectadareflectida. Molts frescos i decoracions de ceràmica, en relleus i escultures deixen veure moments de combats.

Els romans també practicaven la lluita en la seua preparació física, i encara que. jaEn el 186 aC es van celebrar jocs atlètics (entre ells, la lluita), i [[August]] els donésva donar un gran impuls,; continuaren amb [[Calígula]] i [[Claudi]], i varen assolir el seu apogeu amb Neró (s. I dC),. elEl poble romà no entengué el concepte agonist de l'esport yi siempresempre va veure aquests jocs com a espectacle, preferint altres emocions més fortes, com els combats de gladiadors, les curses de carros o els enfrontaments amb bèsties.

Japó té també una llarga tradició de lluita antiga de més de 2.000 anys: el primer combat trobat en els annals japonesos es remunta al 23 A.CaC.

LaRespecte a la ''Bíblia,'' al ''Gènesi'' enses descriu el combat mític entre [[Jacob]] i l'Àngel, que li val el canvi de nom a Israel: "''el que lluita amb Déu''".

A Espanya, ja [[Estrabó]] (s. I aC) en el llibre III de la seua [[Geografia]], que parla sobre [[Ibèria]], fa referència a quequè els pobles del nord practicaven lluites gimnàstiques.

[[Sant Isidor de Sevilla]], al llibre XVIII de les seues ''[[Etimologies]],'' descriu la lluita com una disciplina en l'educació dels nobles visigots (s. VII).

A l'edat mitjana, la lluita continua sent popular i es beneficia del patrocini de nombroses cases reials, especialment a Anglaterra, França i Japó. És practicada àmpliament per l'aristocràcia feudal, sent una part important de l'educació dels nobles, però donada la seua accessibilitat servia igualment a l'enduriment físic i moral dels camperols i soldats, que a més feien concursos durant les festivitats. Així [[Alfons X el Savi]] l'anomenala menciona al «''Llibre dels jocs'' »(1283), entre els jocs de l'època.

Durant la segona meitat del segle XV, van ser redactats en Alemanya els primers manuals de lluita. El més antic data del 1443, i per primera vegada va ser impresa l'obra de [[Fabien Auerswald]], "''L'art de lluitar"'', en 1539 a Wittenberg. La Lluitalluita es practicava en els mitjans aristocràtics i en l'educació dels seus fills. Èpic va ser el combat el 1520 entre el rei d'Anglaterra [[Enric VIII]] i el Rei Francesc I de França., ja que Nombrososnombrosos escriptors parlen de la lluita: [[Miguel de Cervantes Saavedra|Cervantes]], [[Fray Luis de León]], [[Jorge de Montemayor]], [[Gil Polo]], el [[Marqués de Santillana]], etc.; i fora d'Espanya: Dante, [[Geoffrey Chaucer]], [[Ludovico Ariosto]], Torcuato Tasso, ... {{text imprecís|data=febrer de 2014}}

La lluita també apareix recollida per [[Ginés Pérez de Hita]], un dels cronistes de la guerra dels moriscos, en la segona part del seu llibre Guerres Civils de Granada, quan Aben Humeya, rei dels moriscos sublevats, va convocar un combat de lluita, que s'assembla a la lluita turca (Yagli Gures), al municipi d'Almeria de Purchena el setembre de 1569. A més de la lluita, va convocar una sèrie de proves esportives i musicals, enels el que vaquals donares pervan trucaranomenar Jocs Moriscos. Aquestes proves, inclosa la lluita, s'han recuperat en els darrers anys i és possible assistir i participar anualment en la competició de lluita cada any, a principis del mes d'agost a l'esmentada ciutat d'Almeria.

A altres regions, ja se'l coneix des de fa temps, [[Mongòlia]], per exemple, té una llarga tradició de lluita. A l'Índia i el Pakistan van néixer nombrosos lluitadors famosos. Gairebé tots els països van desenvolupar el seu propi estil de lluita, són les lluites tradicionals o lluites autòctones: el [[Sambo]] a Rússia, el [[Schwingen]] a [[Suïssa]], la [[Glima]] a [[Islàndia]] i el Yagli Gures ((Turkish Oil Wrestling)) a [[Turquia]], on la tradició és molt antiga. A Espanya tenim la sort de comptar amb quatre tipus de lluites autòctones, dues molt populars: la Lluita lleonesa i la Lluita canària; i altres dues una mica menys: la lluita baltu i el Aluche càntabre. Ambdues practicades des de temps immemorials, tenen les seves primeres referències escrites als segles XV i XVI.

La lluita lliure es va admetre en els Jocs Olímpics en la sessió del COI celebrada a París el 1901. Les primeres proves olímpiques van tenir lloc en els Jocs Olímpics d'estiu del 1904, a Saint Louis, als Estats Units. Els oficials olímpics van decidir afegir esta nova disciplina, al passat certament, menys ric i menys noble que l'anterior, però gaudintque gaudeix d'un enorme renom, en particular, a Gran Bretanya i als Estats Units, que. eraEra una de les atraccions estrelles de les revetlles i fires del segle XIX, una forma d'entreteniment professional. Igual que la lluita grecoromana, comptaresta des de llavorsd'aleshores entre les grans disciplines dels Jocs Olímpics.

El 1912, a [[Suècia]], es va crear la [[FILA]] (Federació Internacional de Lluites Associades) que és l'organisme internacional que dirigix aquest esport. En l'actualitat, la Federació Russa domina la lluita, en particular en la grecoromana, però és dominada perpels Estats Units en lluita lliure. A la fila dels països d'on ixen lluitadors de nivell internacional figuren Iran, Turquia i Mongòlia, país on la lluita és l'esport nacional. Per als Jocs Olímpics de Sidney el 2000, es va modificar el programa de lluita. Des del 1972, la lluita es dividia en deu categories de pes en els dos estils. En els Jocs de Sydney, es van presentar només vuit categories de pes en cada estil. Els pesos també van canviar lleugerament i es va suprimir la categoria més lleugera, anomenada comunament "pes semimosca simplement".

El primer campionat del món de lluita grecoromana va ser a Viena el 1904, i el primer de lluita lliure va tenir lloc a Hèlsinki en 1951.

AEn l'actualitat, es compten centenars d'estils de lluita diferents aarreu tot eldel món. I nombrososNombrosos països tenen estils locals, com l'estil Glima a Islàndia, Schwingen a Suïssa o Cumberland a [[Gran Bretanya]]. Però, avui dia, són principalment quatre estils els que es practiquen en el marc de les competicions de lluita aficionada: la lluita grecoromana, la lluita lliure, el judo i el sambo. El judo es considera com un esport de ple dret als Jocs Olímpics. El sambo és una combinació de judo i lluita lliure; sobretot popular a les Repúbliques de l'Antiga Unió Soviètica, mai ha format part del programa olímpic. La lluita lliure és similar a l'estil de lluita universitari americà o lluita folk. Les preses tenen un nombre gairebé il·limitat, a condició deper no ser perilloses i podenpoder-se aplicar a qualsevol part del cos. La lluita grecoromana limita les preses a la part superior del cos. El 2005 es va introduir una nova variant amb caràcter més lúdic i emparentat amb les lluites tradicionals: la [[Lluita platja]].