Obre el menú principal

Canvis

43 octets eliminats ,  fa 4 anys
He fet correccions gramaticals i ortogràfiques
{{millorar ortografia|data=juny de 2014}}
{{polisèmia}}
{{Infotaula aeronau
L'Spitfire va ser dissenyat com a [[interceptor]] de curt abast<ref name="Bodie20">Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> per ''Reginald Joseph Mitchell'', dissenyador en cap a la ''Supermarine Aviation Works'' (creada el 1928 i subsidiària de la Vickers-Armstrong). Mitchell va continuar el refinament del seu disseny fins a la seva mort per càncer el [[1937]], a partir de la qual el seu col·lega Joseph Smith es va convertir en cap de disseny.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 69, i 75–76.</ref> Com que la velocitat era essencial per defensar el territori dels atacs dels bombarders enemics,<ref name="Bodie20">Bodie 1991, Pàg. 20.</ref> els Spitfire d'ales el·líptiques tenien una secció més adequada per a l'alta velocitat que d'altres avions contemporanis, inclòs el [[Hawker Hurricane]].<ref>McKinstry 2007, Pàg. 48–49, 115, i 119.</ref>
 
Durant la [[Batalla d'Anglaterra]], l'Spitfire era percebut pel públic com l'avió de la RAF, mentre que, -en realitat,- el més nombrós [[Hawker Hurricane|Hurricane]], era qui realment assumia una major proporció de la càrrega en contra de la ''[[Luftwaffe]]''. Les unitats de Spitfire, però, tenien una taxa d'abandonament més baixa i una relació de victòries i pèrdues superior a la dels Hurricanes envers dels avions de caça enemics ([[Messerschmitt Bf 109]] sobretot).<ref>McKinstry 2007, Pàg. 118, i 244–245.</ref>
 
Després de la Batalla d'Anglaterra l'Spitfire va esdevenir la columna vertebral del comando combatent de la RAF, en l'acció del teatre d'operacions europees del [[Front Occidental de la Segona Guerra Mundial]], Campanya del [[Mediterrani]], [[Campanya del nord d'Àfrica]], [[Guerra del Pacífic|Campanya del Pacífic]] i de la [[Campanya de Birmània|Campanya del Sud-est Asiàtic]]. Molt estimat pels seus pilots, l'Spitfire va servir en papers difícils, incloent-hi el d'interceptor, fotografia de reconeixement, bombarder, avió de [[portaavions]], i entrenador. Va ser fabricat en diverses variants, utilitzant diverses configuracions d'ala.<ref name="McKinstry 2007, Pàg.3.">McKinstry 2007, Pàg. 3.</ref> Encara que l'estructura original de l'avió estava dissenyada per equipar el motor ''[[Rolls-Royce Merlin]]'' que produïa 1,030 [[Cavall de vapor|CV]], era prou adaptable per a l'ús dels cada vegada més potents Merlin i després del ''Rolls-Royce Griffon'', que estava preparat per donar fins a 2.035 CV.<ref name="McKinstry 2007, Pàg. 6">McKinstry 2007, Pàg. 6.</ref>
R. J. Mitchell va dissenyar, l'any 1931 i seguint les recomanacions de l'especificació F7/30 de l{{'}}''Air Ministrery'' (Ministeri de l'Aire) per a un nou i modern aeroplà capaç d'arribar als 404&nbsp;km/h, el ''Supermarine Tipus 224'', que va resultar un monoplà amb cabina oberta grans ales de ''gavina'' (ales que tenen doble diedre a l'estil del [[Junkers Ju 87|”Stuka”]]) i tren d'aterratge fix, dotat d'un motor [[Rolls-Royce]] Goshawk, de refrigeració per evaporació, que donava 600 CV.<ref>Ethell 1997, Pàg. 6.</ref> Aquest avió va fer el seu primer vol el febrer de 1934.<ref name="Andrews Supermarine p206">Andrews and Morgan 1987, Pàg. 206.</ref> El tipus 224 va ser una gran decepció per a Mitchell i el seu equip de disseny, que immediatament es van embarcar en una sèrie de dissenys "nets", utilitzant la seva experiència amb el ''Trofeu Schneider'' [[Hidroavió|d'hidroavions]] com a punt de partida. Dels set dissenys oferts a l'especificació F/30, només el biplà ''Gloster Gladiator'' va ser acceptat per al servei.<ref name="document p16">Price 1977, Pàg. 16.</ref>
 
Mitchell, d'altra banda, ja estava treballant en un altre disseny, del qual va sorgir l'avió denominat com a ''Tipus 300'' (basat en el Tipus 224), que ja disposava de tren d'aterratge retràctil i amb les ales escurçades 1,8 metres. El Tipus 300 va ser presentat al Ministeri de l'Aire al juliol de 1934, tot i que aleshores no va ser acceptat.<ref>Price 1982, Pàg. 16.</ref> El disseny es va desenvolupar a través d'una sèrie de canvis, inclosa la incorporació d'una cabina tancada, aparell d'oxigen per respirar, ales més petites i més primes, i un motor de nou desenvolupament i més poderós ''Rolls-Royce Merlin PV-XII'' [[Motor de combustió interna#Arquitectura|de 12 cilindres en V]], més tard anomenat com el "''Merlin''". Al novembre de 1934, Mitchell, amb el suport del propietari de ''Supermarine Vickers-Armstrong'', va engegar un detallat disseny de treball per aquesta versió refinada del Tipus 300<ref>Price 1982, Pàg. 17.</ref> i l'1 de desembre de 1934, el Ministeri de l'Aire va firmar el contracte ''AM 361140/34'', proveint-lo de 10,000 [[£]] per la construcció del disseny de Mitchell ''F7/30''.<ref name="document p20">Price 1977, pàg. 20.</ref> El 3 de gener de 1935, el Ministeri de l'Aire va formalitzar el contracte i la nova especificació ''F10/35'' va ser escrita per l'avió.<ref>Price 1999, Pàg. 16 i 17.</ref>
 
Durant l'abril de 1935, l'armament va ser canviat de dues [[Metralladora|metralladores]] Vickers de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]], situades en cada ala, a quatre Browning M1919, també de 7,7 [[Mil·límetre|m/m]],<ref name="document p32">Price 1977, Pàg. 32.</ref> seguint les recomanacions del cap d'esquadrilla ''Ralph Sorley'' del Departament d'Operacions del Ministeri de l'Aire.<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37–38.</ref>
 
El 5 de març de 1936,<ref>Morgan and Shacklady 2000, Pàg. 27.</ref> el prototip (''K5054'') va enlairar-se pel seu primer vol de l'aeroport de ''Eastleigh Aerodrome'' (més tard, aeroport de [[Southampton]]). Als controls hi anava el ''[[capità]] Joseph "Mutt" Summers'', cap dels pilots de prova de la Vickers (Aviació) Ltd., que va informar a la premsa dient: "''No toqueu res''" en el seu aterrament.<ref>Gunston et al. 1992, Pàg. 334.</ref>{{#tag:ref|Encara que això és sovint percebut com que Summers havia trobat que el Spitfire era impecable, aquesta percepció és un error. De fet, el que significava era que Summers, com a pilot de proves, no volia que es toquessin els reglatges previs dels controls fins que ell no hagués consultat amb Mitchell i l'equip de disseny i suggerit algunes millores.<ref>Quill 1983, Pàg. 71.</ref>|group=nb}} Aquests 8 minuts de vol<ref name="Glancey 2006 pp. 37–38">Glancey 2006, Pàg. 37 i 38.</ref> van arribar quatre mesos després del vol inaugural del seu contemporani [[Hawker Hurricane|Hurricane]].<ref>Fleischman, John. [http://www.airspacemag.com/history-of-flight/spits_and_canes.html "Best of Battle of Britain."] ''Air & Space'', March 2008. Revisat el 3 d'abril del 2008.</ref>
 
El ''K5054'' (matrícula del prototip) va ser equipat amb una nova hèlix, i Summers va tornar a volar l'avió el 10 de març de 1936 i, durant aquest vol, el tren d'aterratge va ser retret per primer cop.<ref>Price 2002, Pàg. 38.</ref> Després del quart vol, es va instal·lar un nou motor i Summers va deixar els vols de proves als seus ajudants, ''Jeffrey Quill'' i ''George Pickering''. Va ser la descoberta de l'Spitfire{{#tag:ref|El Ministeri de l'Aire va enviar a Vickers-Armstrongs una llista de possibles noms suggerits per al nou avió, que era conegut com el Tipus 300. Un d'ells era l'improbable ''Shrew'' ([[Musaranya]] en anglès). El nom ''Spitfire'' va ser suggerit per ''Sir Robert MacLean'', director de Vickers-Armstrongs en el temps, que l'hi deia a la seva filla Anna "el petit spitfire". Aquesta paraula ve de quan la reina Anna Elisabeth es referia a una persona ''”fera”'', i en el temps referint-se, a una noia o dona, d'aquest temperament.<ref>[wikt:spitfire|Wikidictionary: spitfire] {{en}}</ref> El nom que tenia anteriorment, i usat oficiosament per Mitchell era de disseny ''F7/30 Tipus 224''. Mitchell es diu que el que va dir era "''just el tipus de nom ximple i sagnant que es triï''".<ref name="McKinstry 2007, p.55."/><ref>Deighton 1977, Pàg. 99.</ref>|group=nb}}<ref name="McKinstry 2007, p.55.">McKinstry 2007, Pàg. 55.</ref> era un molt bon avió, però no del tot perfecte. [[Timó de direcció|El Timó]] era molt sensible a altes velocitats (per sobre dels 528&nbsp;km/h). Petit i ràpid com l'avió dissenyat per ''Sydney Camm'', motoritzat amb el nou Merlin, el Hurricane.<ref>Glancey 2006 Pàg. 43.</ref> Una nova hèlix de fusta va ser la millor manera que el Spitfire arribés als 557&nbsp;km/h, en vol a nivell, a mitjans de maig, quan Summers va volar el ''K5054'' cap al ''RAF Martlesham Heath'' camp d'aviació prop de [[Woodbridge]], comtat de [[Suffolk]]) i va lliurar l'avió al cap d'esquadró ''Anderson'' del ''Departament d'Avions i Armament experimental'' (A & AEE). Allí, el [[tinent]] d'aviació ''Humphrey Edwardes-Jones'' va assumir el prototip de la RAF.<ref>[http://www.rafweb.org/Biographies/Edwardes-Jones.htm Biografia d'Humphrey Edwardes-Jones en {{en}}] ''rafweb.org'' Visitada el 25/08/2011.</ref> Li havien donat l'ordre de volar l'aeronau i després d'aterrar fer el seu informe al Ministeri de l'Aire. L'informe d'Edwardes-Jones va ser positiu. La seva única petició va ser que el Spitfire estigués equipat amb un indicador de posició del tren d'aterratge.<ref>Glancey 2006, Pàg. 44.</ref> Una setmana després, el 3 de juny de 1936, el Ministeri de l'Aire cursava una comanda per 310 Spitfires,<ref>Ethell 1997, Pàg. 11.</ref> després del formal report enviat per la A& AEE, informes provisionals van ser emesos després d'una manera fragmentada.<ref name="price document p25 9">Price 1977, Pàg. 25 i 27.</ref>
 
La primera vegada que el Spitfire va aparèixer en públic va ser a l'aeroport de la RAF de Hendon ([[Londres]]) en una mostra aèria (Air-Display) el dissabte 27 de juny de 1936. Encara que la producció a gran escala havia de començar immediatament, hi va haver nombrosos problemes que no van poder ser superats per algun temps i la primera producció de Spitfire (el ''K9787'') no va sortir de la línia de muntatge de Woolston ([[Southampton]]), fins a mitjanmitjans de 1938.<ref name="Ethell p.12">Ethel 1997, Pàg. 12.</ref> El primer problema i més immediat era que la fàbrica de Supermarine a Woolston estava treballant a ple rendiment per servir les comandes dels [[Hidroavió|”hidros”]] ''Supermarine Warlus'' i el ''Stranraer''. D'altra manera, els contractistes exteriors no haurien pogut fabricar els components més importants del Spitfire, especialment les ales. Vickers-Armstrong (la companyia matriu) es va mostrar reticent a veure com el Spitfire era fabricat a fàbriques externes i eren lents en alliberar els plànols necessaris i subcomponents. Això va suposar retards en la fabricació del Spitfire a plena producció, el Ministeri de l'Aire va posar en marxa un pla en què la producció del Spitfire es va aturar després que la comanda inicial de 310 aparells, després de tot això, es basaria a passar la producció de Supermarine a la ''Bristol Beaufighter''. Les gestions de Supermarine i Vickers van ser capaces de persuadir al Ministeri de l'Aire que els problemes podrien superar-se i es van fer noves comandes per a 200 Spitfires el 24 de març de 1938. Les dues comandes cobrien els prefixos del número de sèrie K, L i N .<ref>Morgan and Shacklady 2000, Pàg. 45.</ref>
 
==== Fuselatge ====
==== El disseny de les ales el·líptiques ====
[[Fitxer:spitfire mark19 ps853 planform arp.jpg|thumb|right|La forma el·líptica de les ales en un Spitfire Mk XIX, vist en el British air show del 2008.]]
En lL'any 1934, Mitchell i l'equip de disseny va decidir utilitzar una forma d'ala semi el·líptica per resoldre dues necessitats contradictòries, l'ala havia de ser prima per no crear massa resistència i alhora havia d'encabir un tren d'aterratge retràctil, l'armament i la seva munició. ''Beverley Shenstone'', l'[[Aerodinàmica|aerodinàmic]] de l'equip de Mitchell, va explicar perquè aquesta forma va ser l'elegida:
{{cita| ''L'ala el·líptica es va decidir molt aviat. L'aerodinàmica d'aquesta forma va ser la millor per al nostre propòsit perquè la resistència induïda, envers la producció d'ascensió, va ser menor quan es va utilitzar aquesta forma. L'el·lipse és, en teoria, la perfecció, per a reduir la fricció, ja que es volia que fos la més baixa possible, degut al gruix d'acord amb la força ascensional necessària.''{{efn|No obstant això, prop de l'arrel, l'ala havia de ser prou gruixuda per donar cabuda al tren d'aterratge retràctil, a les armes i a les municions... Mitchell va ser un home molt pràctic.}} ''L'el·lipse és simplement la manera que ens va permetre l'ala més prima possible, amb espai interior per a dur l'estructura necessària i les coses que volíem ficar dins, i es veia bonic.''|Beverley Shenstone<ref>Price 2002, Pàg. 17–18.</ref>}}
 
Mitchell, en el seu temps, va ser acusat de copiar l'ala del ''Heinkel He 70'', que va volar per primer cop alen 1932. Però va ser Shenstone qui va explicar "''La seva ala és menys espesa, i té diferent secció que la del Heinkel. En tot cas, es pot assegurar de manera senzilla que s'ha fet la mateixa troballa per a dos avions de plantejaments diferents.''"<ref name="document p33–34">Price 1977, Pàg. 33 i 34.</ref>{{#tag:ref|Glancey assenyala que Rolls-Royce va veure el potencial de l'He 70, com un vol de proves per a motors de prototip, amb l'enviament d'un equip a Alemanya per comprar un dels avions directament de Heinkel. El Govern alemany va aprovar l'acord, però només a canvi d'una sèrie de motors ''[[Rolls-Royce]] Kestrel''. També assenyala que Shenstone havia treballat amb ''Ernst Heinkel'' (Cap de la fàbrica Heinkel) a Alemanya.<ref>Glancey 2006, Pàg. 37 i 38.</ref>|group=nb}}
 
La secció de l'ala es va utilitzar a partir del perfil de la NACA sèrie 2200 (NACA és National Advisory Committee for Aeronautics, Comitè Nacional Consultiu per l'Aeronàutica), que havia estat adaptat per crear una relació de gruix a corda del 13% en l'arrel, que quedava reduïda al 9,4% en la punta.<ref>Lednicer, David. [http://www.ae.illinois.edu/m-selig/ads/aircraft.html "The Incomplete Guide to Airfoil Usage." (Guia incompleta dels perfils alars usats en aeronaus) {{en}} ] ''UIUC Applied Aerodynamics Group,'' ([[Universitat d'Illinois]]) 15 de setembre del 2010. Revisat el 27 d'agost del 2011.</ref> Un [[Angle díedre|díedre]] de 6°, va ser adoptat per l'estabilitat lateral.<ref name="Price 2002, p. 20"/>
Al principi les [[superfícies de control de vol]] eren estructures de metall recobertes de tela.{{#tag:ref|La tela usada per a les superfícies de control dels avions ha de ser al més lleuger i forta possible (l{{'}}''Irish linen'' (tipus de tela fabricada a [[Irlanda]]) era d'ús freqüent o [[cotó]] de grau A. Una vegada que el material s'estira, és tractat perquè sigui resistent a la intempèrie i sense problemes aerodinàmics.<ref>[http://thevintageaviator.co.nz/reference/working-irish-linen ''Treballant el Irish linen'' {{en}}] '' thevintageaviator.co.nz'' Visitada el 28 d'agost del 2011.</ref>|group=nb}}Els dissenyadors i els pilots van sentir que els alerons eren massa pesats per anar a gran velocitat i que això provocaria la possible inversió de l'aleró,{{#tag:ref|Quan s'arriba a certa velocitat, i el recobriment de les superfícies de control no és prou rígid, es produeix aquest fenomen, per culpa de les turbulències que es formen, que dóna per resultat que el pilot governa en un sentit i l'avió respon amb la maniobra inversa.<ref>[http://www.vueloavela.org/index.php?option=com_content&task=view&id=229&Itemid=44 ''Fenomen similar a l'aleró invers, en un planador'' {{es}}] ''vueloavela.org'' Visitada el 28 d'agost del 2011.</ref>|group=nb}} els pilots dels avions van triar aturar-ho tot i tirar de les ales. També es va considerar que el combat aeri es portaria a terme a una velocitat relativament baixa i que les maniobres d'alta velocitat serien físicament impossibles.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 88.</ref> Durant la [[Batalla d'Anglaterra]], els pilots van trobar que els alerons del Spitfire eren massa pesats a altes velocitats, restringint severament les maniobres laterals com ara rissos (maniobra que consisteix a dibuixar un tirabuixó en l'aire) i girs d'alta velocitat, que seguien sent una característica del combat aire-aire.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 110.</ref> Les proves de vol van demostrar que la tela que cobreix dels alerons ''"s'inflava"'' a gran velocitat, afectant negativament a l'aerodinàmica. La substitució de la coberta de tela per aliatge lleuger va millorar de manera dràstica els alerons a alta velocitat.<ref>McKinstry 2007, p. 260.</ref>
 
El Spitfire va tenir les puntes de les ales desmuntables, que eren assegurades per dos punts de fixació al final de l'ala principal. Quan el Spitfire va haver de fer vols d'alta alçariaalçària, (Models Mk VI i VII i alguns de Mk VIII) la punta estàndard de l'ala es reemplaçava per una ''punta estesa'', augmentant l'amplada de 11.,23 m fins a 12.,3 m.<ref>Price 1982, Pàg. 147.</ref> Una altra variació de les puntes de l'ala, que va ser molt utilitzada per diverses variants, eren les ales ''retallades''. El final de les ales estàndard era reemplaçat per uns carenats de fusta, el que reduïa l'amplada a només 9,9 m<ref>Price 1982, Pàg. 144.</ref> La majoria dels extrems de les ales eren una estructura de costelles de [[Picea|pi]] recoberta d'aliatge lleuger unit amb caragols de bronze.<ref>Deere 2010, Pàg. 173.</ref>
 
El flux d'aire mitjançant el radiador principal era controlat per una aleta de sortida pneumàtica. A les variants de principis del Spitfire (Mk I a Mk VI) estava governada per una maneta situada a l'esquerra del pilot. Quan es va introduir el [[Sobrealimentació|compressor de dues etapes]] al motor Merlin del Spitfire Mk IX (i versions posteriors amb la mateixa motorització) els radiadors es van dividir en dos per donar cabuda a un radiador [[Motor de combustió interna#Sobrealimentació|intercooler]] (radiador que refreda l'aire després d'haver sigut comprimit en el compressor), Sota l'ala esquerra, es va situar un radiador de refrigeració de la meitat de grandària i al seu costat, el radiador intercooler. Sota l'ala de babord s'hi va ubicar, en un carenat nou i al costat de l'altra meitat del radiador de refrigeració, un radiador d'oli. Les dues aletes dels radiadors eren controlades automàticament per un [[termòstat]].<ref>Price 2000, Pàg. 58, 61 i 167.</ref>
 
==== Armament ====
Degut a l'escassetat de les Browning, que havien estat seleccionades com a nova arma estàndard del calibre 7.,7 m/m de la Royal Air Force el 1934, alguns Spitfire van ser equipats amb solament 4 metralladores i les altres 4 van ser muntades posteriorment.<ref name="Williams p93">Williams and Gustin 2003, Pàg. 93.</ref> Les primeres proves van mostrar que mentre les armes de foc van funcionar a la perfecció a terra i a baixes altituds, tenien tendència a la congelació a grans altures, especialment les armes situades en l'exterior de les ales. Això es devia al fet que les Browning de la RAF havien estat modificades per disparar amb un mecanisme de tanca obert, per prevenir el fenomen de l'autoencès (en anglès ''Cooking off'') de la [[Cartutx (armes de foc)|cordita]] usada en la munició anglesa, i permetre que l'aire fred circulés a través del barril (peça de tanca en les metralladores) sense obstacles.<ref name="Williams p16,93-94">Williams and Gustin 2003, Pàg. 16, 93 i 94.</ref> A Supermarine no es va solucionar el problema fins a l'octubre de 1938, quan van agregar conductes d'aire calent de la part del darrere dels radiadors muntats en les ales, a les armes i mampares de tota la badia d'armes per atrapar l'aire calent a l'ala. Trossos de tela vermella van ser entatxats pels canons per protegir les armes contra el fred, també acumulaven la brutícia i la humitat fins que es treien.<ref name="Williams p93-4">Williams and Gustin 2003, Pàg. 93 i 94.</ref> D'aquesta manera les vuit Browning van funcionar a la perfecció, pro els pilots aviat van descobrir que no eren suficients per destruir un avió més gran. Els informes dels combats van demostrar que calia una mitjana de 4.500 impactes per abatre un avió enemic. Al novembre de 1938 les proves contra objectius blindats i no blindats ja havien indicat que la introducció d'una arma d'almenys calibre 20&nbsp;mm era necessària amb urgència.<ref name="Williams p95">Williams and Gustin 2003, Pàg. 95.</ref> Una variant de disseny del Spitfire amb quatre canons de 20mm Oerlikon havia estat oferta a l'especificació F37/35 però la comanda dels prototips se n'havia anat a l'avió ''Westland Whirlwind'' al gener de 1939.<ref>Buttler 2004, Pàg. 35, 50.</ref>
 
Al juny de 1939, un sol Spitfire va ser equipat amb un canó [[Hispano Suiza#Armament|Hispano Suiza HS.404]],alimentat per tambor, a cada ala. La instal·lació va requerir grans ampolles a l'ala per cobrir el tambor rodó de 60 trets. Els canons van patir freqüents encasquetades, sobretot perquè els canons estaven muntats en els costats del tambor per ajustar-se tant com era possible al cantell de l'ala. Al gener de 1940, el pilot oficial ''George Proudman'' va volar aquest prototip en combat però el canó d'estribord es va aturar després de disparar una sola ràfega, mentre que l'altre canó va disparar 30 bales abans de prendre el mateix camí.<ref name="Williams p93-4"/> Amb un canó aturat, el retrocés de l'altra va desviar a l'aeronau de l'objectiu. No obstant això, es van encarregar 30 Spitfire més, armats amb canons, per a proves operacionals i aquests van ser coneguts com a Mk IB, per a distingir-los dels armats només amb Browning els Mk IA, i van ser lliurats a l'Esquadró núm. 19 a principis de juny de 1940. Els Hispano van resultar ser tan poc fiables que l'esquadra va demanar un canvi dels seus avions per uns altres avions, la major part armats amb Browning, d'una unitat d'entrenament operacional. Per l'agost, Supermarine havia perfeccionat una instal·lació més fiable amb un mecanisme d'alimentació millorat, i les quatre metralladores de 7,7 en altres panells de l'ala. Els avions modificats van ser lliurats a l'Esquadró 19.<ref name="Williams p93-4"/>
L'any 1935, el Ministeri de L'Aire va preguntar a la Morris Motor Company (la posterior fabricant del [[Mini (automòbil)|Mini Morris]]) per la rapidesa amb què es podria transformar la seva planta de Cowley (Comtat d'[[Oxfordshire]]), que fabricava cotxes, per la fabricació d'avions. Aquesta pregunta informal, era per impulsar la capacitat de fabricar avions en grans quantitats durant l'any 1936, això formava part d'un pla conegut com a ''British Shadow Factories'', sota el comandament de Herbert Austin. Austin es va informar de la construcció de nou noves fàbriques, a més de complementar l'actual situació de la fabricació d'automòbils en la indústria britànica, ja sigui per agregar a la seva capacitat total, la de fabricar per l'aviació, o la capacitat de reorganitzar-se per produir avions i els seus motors.
 
Sota les directrius del pla, el 12 de juliol de 1938, el Ministeri de l'Aire va comprar un lloc que constava de camps de cultiu i una [[Depuració de l'aigua|depuradora]] al costat de l'aeròdrom de ''Castle Bromwich'' (Mancomunitat de [[Birmingham]], actualment és l'Aeroport Internacional de Birmingham) en la regió de [[West Midlands]]. Aquesta fàbrica complementaria la fàbrica de Supermarine de [[Southampton]] en la fabricació del Spitfire. Per la fàbrica d'avions de Castle Bromwich, es van comprar les més modernes [[Màquina eina|màquines]] que hi havien, i en dos mesos es van instal·lar i van començar a treballar en la fàbrica.<ref name="Price p.67"/> Encara que Morris Motors sota [[Lord Nuffield]] (un expert en la construcció en massa de motors per vehicles) fos en un primer moment l'administrador i equipés la fàbrica, va ser finançada amb diners del govern. En el moment del projecte, el cost estava estimat en uns 2.000.000 de [[£]] (uns 2.660.000 €), no obstant això, quan es va començar alen 1939, el cost s'havia doblat per sobre dels 4.000.000 [[£]].<ref name="McKinstry 2007, p. 145">McKinstry 2007, Pàg. 145.</ref> La construcció del Spitfire i el seu folrat requerien habilitats d'enginyeria de precisió i tècniques que no estaven a l'abast de l'experiència de la força laboral local, que van requerir una mica de temps en adquirir. No obstant això, els primers Spitfire s'estaven construint al Juny de 1940, tot i que la fàbrica seguia incompleta, a més hi havia molts problemes amb la direcció de la fàbrica, que menystenia les eines i els plànols proporcionats per Supermarine en favor de les eines i els dibuixos dels seus propis dissenys,<ref>McKinstry 2007, Pàg. 152.</ref> i amb les forces de treball amenaçant amb el total cessament de la producció, amb la contínua amenaça de vaga o de "treball lent" fins que les seves demandes d'augment de les taxes de remuneració mitjana van arribar.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 152 i 153.</ref>
 
Fins al Maig de 1940, Castle Bromwich encara no havia construït el primer Spitfire, tot i les promeses que la fàbrica en produiria 60 per setmana a partir d'abril.<ref name="McKinstry 2007, p. 145"/> El 17 Maig ''Max Aitken, 1r Baró de Beaverbrook'', Ministre de la Producció d'Avions, va telefonar a Lord Nuffield perquè maniobrés per obtenir el control de la fàbrica de Castle Bromwich, i aquesta quedés sota el govern del seu Ministeri.<ref>Price 1982, Pàg. 107.</ref> Beaverbrook immediatament va enviar personal directiu experimentat i els treballadors experimentats de Supermarine i li va donar el control de la fàbrica a Vickers-Armstrong. Tot i que perdria algun temps per resoldre els problemes, en Juny de 1940, 10 Supermarine Spitfire Mk II van ser fabricats;<ref>[http://www.sciencemuseum.org.uk/on-line/spitfire/321.asp ''Història de la fàbrica de Castle Bromwich'' {{en}}] ''sciencemuseum.org.uk'' Visitada el 15/09/2011.</ref> 23 o van ser en Juliol, 37 en Agost, i 56 en el Setembre.<ref>Price 1982, Pàg. 109.</ref> La fabricació de Spitfire, en Castle Bromwich, va acabar en Juny de 1945, amb un total de 12.129 Spitfire fabricats (921 Tipus Mk II, 4.489 Mk V, 5.665 Mk IX i 1.054 del Mk XVI). Castle Bromwich Airplane Factory, va passar a ser la fàbrica més gran i de més èxit, del seu tipus, durant el conflicte de 1939-1945. Va ser la fàbrica que més Spitfire va fabricar en Anglaterra. I que va arribar a produir un màxim de 320 avions per mes, va arribar a produir quasi la meitat dels Spitfires produïts que van ser un total d'uns 20.000 avions. Actualment és una fàbrica d'automòbils que produeix per a [[Jaguar Cars|Jaguar]].
Durant la [[Batalla d'Anglaterra]], es van concentrar els esforços de la [[Luftwaffe]] per destruir les fàbriques de producció de Woolston i de River Itchen, situades prop de [[Southampton]] (comtat de [[Hampshire]]). El primer raid, sobre aquestes factories, va tindre lloc el 23 d'agost de 1940. Durant el següent mes, van sofrir altres raids, el 26 de setembre de 1940, van ser completament destruïdes les dues fàbriques,<ref name="Price p.115">Price 1982, Pàg. 115.</ref> amb 92 persones mortes i gran nombre de ferits (molts dels afectats, eren operaris experimentats).<ref name="Smallwood 1996">Smallwood 1996, Pàg. 8–15.</ref><ref>[http://www.plimsoll.org/Southampton/FlyingBoats/Supermarine/Spitfireproduction.asp ''Història de les factories de Southampton'' {{en}}] ''plimsoll.org'' Visitada el 1/09/2011.</ref>
 
Afortunadament pel futur del Spitfire, moltes de les plantilles de producció i màquines-ferramentes ja havien estat traslladades el 20 de Setembre, i s'estaven prenent mesures per dispersar la producció per a petites instal·lacions al voltant de l'àrea de ''Southampton''.<ref name="Price p.115"/> Per aquest fi, el govern britànic va requisar ''Vincent's Garage'' en Station Square de ''[[Reading (Berkshire)|Reading]]'' (comtat de [[Berkshire]]), i altres especialistes en la fabricació dels fuselatges del Spitfire, i ''Anna Valley Motors'' de [[Salisbury]], que es convertiria en l'únic productor dels tancs de combustible del cantell d'atac de l'ala per als Spitfire de reconeixement, així com la producció d'altres components. Una obra especialment dissenyada, especialitzada en la fabricació de fuselatges d'instal·lació de motors, va ser construït a ''Star Road'' de [[Reading (Berkshire)|Reading]] (comtat de [[Berkshire]]).<ref name="Smallwood 1996"/> L'oficina de dibuix, en ella qual tots els dissenys de Spitfire van ser dibuixats, va ser traslladattraslladada a un altre lloc especialment dissenyat a ''Hursley House'', prop de [[Southampton]]. Aquest lloc tenia un [[hangar]] per muntar alguns prototips i models experimentals del Spitfires, ja que no tenia cap aeròdrom associat mai va volar cap Spitfire des de Hursley.
 
Quatre ciutats i els seus aeroports van ser elegits per satèl·lit a ser els punts focals d'aquests tallers:<ref name="Price p.115"/>
 
=== Prova de vol ===
Tota la producció dels Spitfire era provada en el vol abans de l'entrega. Durant la [[Segona Guerra Mundial]], ''Jeffrey Quill'' era el cap dels pilots de la ''Vickers Supermarine'', amb el càrrec de provar en vol, tots els tipus d'avions fabricats per ''Vickers Supermarine'' (estava a càrrec d'un grup de 10 a 12 pilots responsables de les proves de tots els desenvolupaments i la producció dels Spitfire fabricats per la companyia en l'àrea de [[Southampton]]).{{#tag:ref|La base dels pilots de prova es trobava en ''Highpost'' i es traslladaven amb avioneta als altres aeròdroms.|group=nb}} ''Quill'' havia ideat també els procediments de prova estàndard que, amb variacions per al disseny específic de cada avió, va operar des de 1938.<ref>Quill 1983, pp. 138–145.</ref><ref name=Test>[http://www.spitfireperformance.com/spittest.html '' Proves del Spitfire'' {{en}}] ''spitfireperfomance.com'' Visitat el 1/09/2011.</ref> ''Alex Henshaw'', cap dels pilots de proves a ''Castle Bromwich'' des de 1940, es va encarregar de les proves de tots els Spitfires fabricats en aquesta factoria, coordinant un equip de 25 pilots (també va avaluar tots els Spitfire desenvolupats entre 1940 i 1946, ''Henshaw'' va volar un total de 2.360 Spitfire i Seafire, més del 10% del total de la producció).<ref>Price 1991, Pàg. 68.</ref><ref>[http://www.angelfire.com/sd2/spitfirefactory/man.htm "L'home mateix, Alex Henshaw." {{en}}] ''angelfire.com''. Visitat el 1/09/2011.</ref>
 
Henshaw va escriure sobre les proves de vol del Spitfire:
{{Cita| ''Després de realitzar una minuciosa revisió pre-vol s'enlairava i, una vegada a l'altura del circuit, en el seient de l'aeronau intentava arribar a volar recte i anivellat amb les mans fora de la palanca de comandament ... Una vegada que els reglatges eren satisfactoris picava amunt amb el Spitfire a tot gas a 2.850 RPM a l'altura nominal d'un o dos compressors de sobrealimentació. A continuació, m'agradava fer una revisió acurada de la potència del motor, calibrats per l'altura i la temperatura ... Si tot semblava satisfactori, després feia un picat en una immersió a màxima potència a 3.000 RPM, i l'ajusto per volar sense les mans a 740 Km/h IAS (Indicador de la Velocitat de l'Aire). Personalment, mai vaig deixar un Spitfire sense que hi havia dut a terme algunes proves d'acrobàcia per determinar el bo o dolent que era. La prova de producció era generalment un assumpte bastant ràpid: el circuit inicial durava menys de deu minuts i el vol durava principalment entre 20 i 30 minuts. A continuació, l'aeronau rebia un repàs final pels mecànics a terra, els errors eren esmenats i el Spitfire estava llest per l'entrega. Estimo el Spitfire en totes les seves i moltes versions. Però he d'admetre que els últims Tipus (Mk) més, tot i que eren més ràpids que els anteriors, també eren molt més pesats per la qual cosa no els sabia gestionar tan bé. No tenia aquest control positiu sobre ells. Una de les proves de maniobrabilitat era induir un ''Ris'' (maniobra d'aeronàutica, semblant a un tirabuixó) i veure quantes vegades rodava. Amb el Mark II o el Mark V, uns bons dos tirabuixons pro amb el Mark IX més pesat un de sol. Amb les versions posteriors més pesades, encara menys. L'essència del disseny d'avions és el compromís, una millora en un extrem sobre el rendiment poques vegades s'aconsegueix sense un deteriorament en un altre lloc''.<ref>Price 1991, Pàg. 68, 69 i 71.</ref><ref>Price and Spick 1997, Pàg. 70.</ref>}}
 
Quan el darrer Spitfire va sortir en Febrer de 1948,<ref>Price 1982, Pàg. 249.</ref> un total de 20.351 exemplars en totes les seves variants havien sigut fabricades, inclosos els [[Avió d'entrenament|entrenadors]] de dos seients, alguns Spitfire van restar en servei fins als anys 1950.<ref name="Ethell p.117">Ethell 1997, Pàg. 117.</ref> El Spitfire va ser l'únic avió anglès que va estar en producció continua, abans, durant i després de la [[Segona Guerra Mundial]].<ref name="McKinstry 2007, p. 6">McKinstry 2007, Pàg. 6</ref>
 
=== Rècords de velocitat i d'alçada ===
[[Fitxer:Spitfire XI EN 409.jpg|thumb|right|El Spitfire Mk XI pilotat pel cap d'esquadró ''Martindale'', vist després delde l'intent de rècord de velocitat del 27 d'abril de 1944, durant aquest vol va resultar danyat, pro se l'hi va reconèixer una velocitat de 975 Km/h. (en un altre vol)]]
A partir de finals de 1943, es van dur a terme assajos d'alta velocitat en ''picats'' a Farnborough, per investigar el maneig dels avions viatjant a velocitats prop de la [[barrera del so]] (és a dir, l'aparició d'efectes de compressibilitat). Com que va tenir el major [[Nombre de Mach|límit de nombre de Mach]] de qualsevol avió del temps, es va escollir un Spitfire Mk XI per aquestes proves. A causa de l'altura d'alta cota necessària per a aquests vols, un totalment nova hèlix (de la casa Dowty Rotol) va ser muntat per prevenir que el motor passés de voltes (cosa que pot succeir quan aquest és arrossegat). Va ser durant aquestes proves que el ''EN409'', volat pel cap d'esquadró ''J. R. Tobin'', va assolir els 975 Km/h (Mach 0.891) en un picat descendent a 45°. A l'Abril de 1944, el mateix avió va sofrir una avaria de motor en un altre vol pilotat pel cap d'esquadró ''Anthony F. Martindale'' (voluntari en la reserva de la [[Royal Air Force|RAF]]), quan el reductor de l'hèlix es va trencar. Martindale va planejar amb el Spitfire 32 Km cap a l'aeroport i aterra sa i estalvi.<ref name="[http://www.eaach1.org/Design/DGIIcom2.pdf Aircraft performance and design (pdf file)pp.5–6]">[http://www.eaach1.org/Design/DGIIcom2.pdf ''Aircraft performance and design'' (Arxiu .pdf) Pàg.5–6 {{en}}] ''eaach1.org'' Visitada el 02/09/2011.</ref> A Martindale se l'hi va concedir la ''Creu de la RAF'' per aquests fets.<ref>[http://www.flightglobal.com/pdfarchive/view/1944/1944%20-%201304.html ''Pàgina a on es reflecteix l'entrega de la medalla'' document.pdf {{en}}] ''fligthtglobal.com'' Visitada el 02/09/2011.</ref>
 
Un Spitfire va ser modificat per la ''RAE'' (Royal Aircraft Establishment) per realitzar proves d'alta velocitat, amb el conjunt de cua (timons de direcció i de profunditat) del ''Miles M.52'', avió supersònic de recerca. El pilot de proves ''Eric Brown'' de la RAE va realitzar aquestes proves amb èxit durant l'Octubre i Novembre de 1944, aconseguint Mach 0.86 en un vol.<ref name="Discussion">[http://www.space.co.uk/DataBank/VideoGallery/VideoPlayer/tabid/384/VideoId/33/Test-Pilot-Discussion.aspx "Vídeo de la Conferencia del Espai del Regne Unit 2008: Discussió amb els pilots de proves dels primers avions supersònics." {{en}}] ''space.co.uk''. Visitada el 02/09/2011.</ref>
 
El 5 de febrer de 1952, un Spitfire Mk IXX del esquadró No. 81 de la RAF amb base a ''Kai Tek'' ([[Hong Kong]]) registra probablement l'altitud màxima assolida per un Spitfire. L'oficial pilot (''Flight Lieutenant'' rang de [[capità]]) ''Ted Powles'',<ref>[http://obituaries.citizen-times.com/obituaries/obit.php?id=51681 ''Resenya de Edward C. Powles'' {{en}}] ''orbituaries.citizen-times.com'' Visitada el 02/09/2011.</ref> va ser en un vol rutinari per vigilar la temperatura de l'aire a diverses alçades, per un informe de les condicions meteorològiques, en la preparació d'un nou servei aeri proposat en l'àrea. Va pujar als 50.000 peus (15.240 metres) de l'indicador d'alçària, pro la verdadera alçària era de 51.550 peus (15.712 metres). La pressió de la cabina va caure per sota d'un nivell segur i, per intentar reduir l'altitud, va entrar en un descens incontrolable que va sacsejar violentament l'avió. Finalment va recuperar el control per sota dels 3.000 peus (900 metres) i aterrà estalvi sense poder apreciar danys en l'avió. L'avaluació de les dades de vol registrades va suggerir que, en el vol, es va assolir una velocitat de 1.110 Km/h (Mach 0.96), que hauria estat la velocitat més alta mai aconseguida per un avió d'hèlix,; però s'ha especulat que aquesta xifra com a resultat d'error inherent als instruments.<ref name="[http://www.eaach1.org/Design/DGIIcom2.pdf Aircraft performance and design (pdf file)pp.5–6]">[http://www.eaach1.org/Design/DGIIcom2.pdf ''Disseny d'avions i de les seves característiques'' (arxiu .pdf) Pàg. 5–6. {{en}}] ''eaachl.org'' Visitada el 02/09/2011.</ref>
 
El nombre de Mach crític (valor específic per cada model d'avió) del Spitfire, amb l'original perfil el·líptic de les ales, era elevat per conseqüència d'utilitzar un perfil de flux laminar, aquesta forma semicònica també es va utilitzar en la successió d'avions com els [[Supermarine Spiteful]], [[Supermarine Seafang|Seafang]] and [[Supermarine Attacker|Attacker]], il·lustrant com ''Reginald Mitchell'', un pràctic enginyer, va enfocar els problemes de l'alta velocitat.<ref>Price 1991, Pàg. 99.</ref>
Alguns pilots de Spitfire són encara recordats, com [[As de l'aviació#Bibliografia|Johnson J E "Johnnie" Johnson]] (34 avions enemics abatuts),<ref>Price 1995, Pàg. 34, 37, 38, 55, 89 i 92.</ref> que va volar el Spitfire a través de la seva carrera operativa des de finals de 1940 a 1945. [[Douglas Bader]] (20 abatiments) i [[Robert Stanford Tuck]] (R S "Bob" Tuck) (27 abatiments) volaven Spitfires i Hurricanes durant la major part de les batalles aèries de 1940, i tots ells foren abatuts i després fets [[Presoner de guerra|POWs]] quan volaven Spitfires sobre [[França]] durant el 1941 i 1942.<ref>Price 1996, Pàg. 17, 35–37, 41, 62, 66 i 91.</ref> Alguns pilots notables de la [[Commonwealth]] eren [[George Beurling]] (31, {{frac|1|3}} abatiments) de [[Canadà]], [[Adolph Malan]] (A G "Sailor" Malan) (27 abatiments) de [[Sud-àfrica]],<ref>Price 1996, Pàg. 17, 44, 55, 64 i 93.</ref> [[Nova Zelanda|Neozelandesos]] [[Alan Christopher Deere|Alan Deere]] (17 abatiments) i [[Colin Falkland Gray|C F Gray]] (27 abatiments)<ref>Price 1996, Pàg. 11–13, 17, 42, 64, 67–68 i 92.</ref><ref>Price 1995, Pàg. 56 i 57.</ref> i l'[[Austràlia|australià]] Hugo Armstrong (12 abatiments).<ref>Price 1995, Pàg. 47, 82–83 i 95–96.</ref>
 
El Spitfire va seguir exercint cada vegada més papers diversos al llarg de la [[Segona Guerra Mundial]] i després, sovint en altres departaments aeris de la RAF. Per exemple, va ser el primer avió de [[Reconeixement militar|reconeixement aeri]], de gran alçariaalçària, que va operar per la RAF. Moltes vegades desarmat, volava a gran, mitja i baixa alçaries, sovint molt més en territori enemic per observar de prop les [[Potències de l'Eix|Forces de l'Eix]] i proporcionar un flux quasi continu d'informació d'intel·ligència valuosa a través de la guerra. L'any 1941 i 1942, Elsels Spitfires del PRU (Photographic Reconnaissance Unit, Unitat de Reconeixement Fotogràfic) van aportar les primeres fotografies del radar alemany ''Freya'' i del també radar ''Würzburg;'', alel 1943, van ajudar a confirmar allò que els alemanys estaven construint a [[Peenemünde]], les tristament famoses [[Bomba volant V-1|V-1]] i [[V-2]], les ''Vergeltungswaffe'' ("armes de la venjança", en alemany) amb les fotografies que es van fer del territori, a les costes del [[mar Bàltic]] d'Alemanya.<ref>Vader 1969, Pàg. 153.</ref>
 
Ja al [[Mediterrani]], el Spitfire va alleujar els [[Setge de Malta (1940)|durs atacs sobre Malta]] de la ''[[Regia Aeronautica]]'' i de la ''[[Luftwaffe]]'', i des de principis del 1943, va ajudar a preparar la via per les invasions aliades de [[Sicília]] i [[Itàlia]]. El 7 de març de 1942, 15 Mk V amb 90 galons (341 litres) de combustible en els seus tancs interns, es van enlairar del [[portaavions]] HMS Eagle cap a la costa d'[[Algèria]] a uns 966 Km, de vol a [[Illa de Malta|Malta]].<ref>Glancey 2006, Pàg. 102–103.</ref> Aquests Spitfire Mk V eren els primers a sortir de servei, del territori anglès.<ref>Holland 2003, Pàg. 232.</ref> Els Spitfire de la ''RAAF'' (Royal Australian Air Force, Força Aèria Australiana) situats en el [[Territori del Nord]] (Territori federal d'[[Austràlia]]), van ajudar a defendre el port de [[Darwin (Austràlia)|Darwin]] dels atacs aeris de la Força Aèria Naval Japonesa.<ref name="Glancey p122-3">Glancey 2006, Pàg. 122 i 123.</ref> Els Spitfire també van servir en el [[Front Oriental de la Segona Guerra Mundial|Front de l'Est]]. Aproximadament un miler van ser subministrats a la Força Aèria Soviètica. Encara que alguns es van usar en la primera línia en 1943, la majoria d'ells va entrar en servei amb la ''Protivo-Vozdushnaya Oborona'' (Branca de Defensa Antiaèria).
 
Durant la Segona Guerra Mundial, els Spitfire van ser usats per la [[Força Aèria dels Estats Units d'Amèrica|USAF]] en el ''4th Fighter Squadron'' (Quart Esquadró de Vol, pertanyent a l'Ala núm. 388) a on van ser reemplaçats pels ''Republic P-47 ”Thunderbolt”'' en el Març de 1943.
 
El Spitfire apareix a l'apèndix de la novel·la ''KG 200'' com "''se sap que s'han passat volant regularment''" l'agència d'operacions secretes alemanyes ''Kampfgeschwader 200'' (Ala de Combat 200, o KG 200)., Queque provaven i avaluaven, i molt sovint de manera clandestina, avions enemics capturats, durant la [[Segona Guerra Mundial]].<ref>Gilman and Clive (1978), Pàg.314.</ref>
 
== Variants ==
Com el seu dissenyador, R. J. Mitchell sempre serà conegut per la seva més famosa creació. Tanmateix, el desenvolupament del Spitfire no va parar, a causa de la seva mort prematura en 1937. Mitchell només va viure prou, per veure volar el prototip del Spitfire. De manera que posteriorment, un equip dirigit pel seu cap de [[Delineant|delineants projectistes]], Joe Smith, va desenvolupar moltes variants més potents i capaces, per mantenir a el Spitfire com un avió de primera línia. Com va dir un historiador "Si Mitchell va nàixer per dissenyar el Spitfire, Joe Smith va nàixer per defensar-lo i desenvolupar-lo."<ref>Quill 1993, Pàg. 135.</ref>
 
Hi vanva haver 24 Tipustipus (Mk) de Spitfire i moltes variants. Aquestes cobreixen el desenvolupament del Spitfire, des del motor ''[[Rolls-Royce]] Merlin'' (amb diferents versions, incrementant la potència) fins al motor ''Rolls-Royce Griffon'', passant per les variants de reconeixement fotogràfic d'alta cota i alta velocitat, fins a arribar a les variants de diferents configuracions d'ales. Les més fabricades foren el Spitfire Mk V amb 6.487 unitats, seguida del Tipus Mk IX amb 5.656 aparells.<ref name="Air International 1985">Air International 1985, Pàg. (no especificada)</ref> Diferents ales, amb una varietat d'armament, que es van ajustar a la majoria de Tipus (Mk);: Lesles ales de tipus A portaven 8 metralladores de 7.,7 m/m, les de tipus B duien 4 metralladores de 7.,7 m/m i dos canons de 20 m/m [[Hispano Suiza#Armament|Hispano Suiza HS.404]], i les del C o Ales Universals podrien muntar ja sigui quatre canons de 20 m/m o dos canons de 20 m/m i quatre metralladores de 7.,7 m/m. A mesura que la guerra anava progressant, l'ala del tipus C s'anava tornant més comuna.<ref name="Flintham">Flintham 1990, Pàg. 254–263.</ref> Una altra variació d'armament va ser l'ala de tipus E, que muntava dos canons de 20 m/m i dues metralladores Browning M2 de 12.,7 m/m.<ref name="Bowyer p64">Bowyer 1984, Pàg. 84.</ref>
 
Supermarine va desenvolupar la versió de dos seients coneguda com el T Mk VIII per ser usat com a [[Avió d'entrenament|entrenador]], properò no es van fer comandes, no mésnomés es va construir un sol exemplar (identificat amb matrícula N32/''G-AIDN'' de Supermarine).<ref name="Price 2002, p.224">Price 2002, Pàg. 224.</ref> Amb l'absència d'ununs dos seients “oficial”“oficials”, un nombre d'avions van ser cruament convertits en el camp. Entre aquests es pot contar un Mk VB del No. 4, esquadró de la SAAF (Força Aèria de [[Sud Àfrica]]) al nord d'Àfrica, en el que el segon seient es va instal·lar sobre el tanc de combustible, davant de la carlinga (''[[cockpit]]''),; encara que no tenia doble comandament de l'avió, es creu que s'han utilitzat com l'esquadró "run-about." (a punt de volar sols)<ref name="Price 2002, p.223">Price 2002, Pàg. 223.</ref> L'única conversió no oficial en dos seients, que muntava doble comandament, es van instal·lar en un petit nombre d'avions Mk IX, deixats o arrendats a Rússia. A ells es refereixen com els Mk IX UTI, i es diferencien amb els proposats per Supermarine per l'ús d'una cabina allargada en comptes de la doble bombolla del Tipus T Mk VIII.<ref name="Price 2002, p.223">Price 2002, Pàg. 223.</ref>
 
A l'era posterior a la guerra, la idea fou retrobada per Supermarine i una sèrie d'antics Spitfire Mk IX van ser reconvertits en dos seients, en afegir una altra cabina ''aixecada'' prevista d'una cúpula de llàgrima (cabina que permet una visió de 360º). 10 d'aquestes variants ''TR9'', van ser venudes a la ''Força Aèria de l'[[Índia]]'' juntament amb altres sis a la ''Irish Air Corps'' (Força Aèria d'[[Irlanda]]), altres tres a la ''Royal Dutch Air Force'' (Força Aèria [[Països Baixos|Holandesa]]) i un a la ''Royal Egyptian Air Force''.<ref name="Price 2002, p.224">Price 2002, Pàg. 224.</ref> Actualment, se sap que existeixen un grapat dels entrenadors, inclòs el T Mk VIII, un T Mk IX en territori dels Estats Units, i el "Grace Spitfire" ''ML407'', un veterà operacional aldel 1944 per l'esquadró No. 485 de les Forces Aèries de [[Nova Zelanda]].<ref name="Grace Spitfire ML407.">[http://www.ml407.co.uk/pages/index.html '' Historia del Spitfire “ML407”'' {{en}}] ''Grace Spitfire website''. Visitada el 06/09/2011.</ref>{{#tag:ref|La segona cabina d'aquest avió s'havia reduït i estava per sota de la cabina davantera. Aquesta modificació es coneix com la conversió de ''Cabina Grace'', i va ser dissenyada per Nick Grace, que va reconstruir el ML407.<ref name="Grace Spitfire ML407."/> (Per a més detalls dels Spitfire supervivents dirigiu-vos a [[:en:List of surviving Supermarine Spitfires|Llista dels Spitfire supervivents]]|).|group=nb}}
 
=== Seafire ===
[[Fitxer:Seafire F XVII SX 336 wings up.jpg|thumb|right|Vista del ''SX336'' un ''Seafire'' (Spitfire marí) amb les ales plegades per encabir-se en un [[Portaavions]], noteu el ganxo de frenat a la cua]]
El nom de '''Seafire ''', és un derivat de canviar el '''Spit''' (Escopir) per '''Sea''' (mar en anglès) i '''fire''' (foc, en total es podria traduir com ''Mar de foc''),; i era la versió ''naval'' del Spitfire especialment adaptat per operar en un [[portaavions]]. Certament el Spitfire no va ser dissenyat per l'activitat frenètica de les operacions de la coberta d'un portaavions, estava considerat el millor avió disponible en aquell moment, i va passar a fer el servei amb distinció. El disseny bàsic imposava algunes limitacions per l'ús de l'aeronau com un avió amb base en portaavions: pobra visibilitat sobre el morro, per exemple, significava que els pilots van haver de ser entrenats sobre la terra amb el cap fora de la cabina i mirant al costat del capó del seu Seafire, en l'aterratge:<ref>Brown 1978, Pàg. 181.</ref> cosa que també succeïa amb el Spitfire, el Seafire tenia un tren d'aterratge relativament estret, el que significava que no era ideal per a les operacions de la coberta.<ref name="Glancey p108">Glancey 2006, Pàg. 108.</ref> Algunes variacions del Seafire tenien, relativament, poques modificacions respecte al Spitfire estàndard; No obstant això, l'experiència acumulada de primera línia significa que la majoria de les versions posteriors de la Seafire havien reforçat el fusellatge, ales plegables, ganxo de frenat i altres modificacions, culminant en la fabricació del Seafire F/FR Mk 47.<ref>Brown 1978, Pàg. 185.</ref>
 
El Seafire II va ser capaç de superar al [[Mitsubishi A6M Zero]] a baixa alçada quan els dos tipus es van posar a prova, un contra l'altre, durant els exercicis de simulacres de combat
.<ref name="Price WoF pt2 p40">Price ''Wings of Fame'' 1999, Pàg. 40.</ref> Avions embarcats contemporanis dels aliats, eren el [[Grumman F6F Hellcat]] i el [[Vougth F4U Corsair]], que altrament eren considerablement més robusts i pràctics per operar des de portaavions.<ref name="Price WoF pt 2 p36">Price ''Wings of Fame'' 1999, Pàg. 36.</ref> Les prestacions es van veure molt incrementades en versions posteriors, del Seafire, quan es van muntar els motors Griffon. Aquests van arribar massa tard per entrar en ple servei en la Segona Guerra Mundial.<ref name="Andrews&Morgan p255-6">Andrews and Morgan 1987, Pàg. 255 i 256.</ref>
 
=== Variants amb motor Griffon ===
Tot i la posterior motorització, amb el Griffon, no havia perdut les característiques tan favorables del maneig, tal com els predecessors motoritzats amb el Merlin, podien encara enfrontar-se als seus principals enemics alemanys, i d'altres avions nord-americans i britànics dissenyats després.<ref name="Bowyer p. 47">[[#refBowyer1980|Bowyer 1980]], Pàg. 47.</ref>
 
La versió final del Spitfire, el Mk 24 (XXIV), va fer el seu primer vol a ''South Marston'' (comtat de [[Wiltshire]]) el 13 d'abril de 1946. El 20 de febrer de 1948, gairebé 20 anys després que el primer prototip realitzes el primer vol, el darrer Spitfire produït, el ''VN496'', va deixar la línia de producció. El Spitfire Mk 24 no mésnomés va ser utilitzat per una unitat regular de la RAF, l'esquadró No. 80 de la RAF, a on va ser reemplaçat pel [[Hawker Tempest]] l'any 1947.<ref name="spitfiresociety">Graham, Steve. [http://www.spitfiresociety.demon.co.uk/spitdev.htm| "La història del desenvolupament del Spitfire." (Pàgina no activa)| http://www.spitfiresociety.com| ''necessita inscripció'' {{en}}] ''spitfiresociety.demon.co. uk'', 14 March 1999. Revisat: 30 d'Agost del 2009.</ref><ref>Jefford, Wing CommanderC.G. RAF Squadrons, a Comprehensive record of the Movement and Equipment of all RAF Squadrons and their Antecedents since 1912. Shrewsbury, Shropshire, UK: Airlife Publishing, 1988 (second edition 2001). ISBN 1-85310-053-6.</ref> L'esquadró núm. 80 va continuar els seus deures de patrulla i de reconeixement a ''Wunstorf'' (istricte de [[Hannover]]) a [[Alemanya]] com a part de les forces d'ocupació, fins que es va traslladar a l'[[Aeroport internacional de Hong Kong]] (antigament ''Kai Tak Airport''), en Juliol del 1949. Durant la [[Guerra civil xinesa]], l'esquadró núm. 80 va tindretenir com a principal deure la defensa de Hong Kong de les amenaces comunistes. Van mantenir els seus Spitfire fins a l'1 d'abril de 1954, quan va volar l'última sortida operacional amb la RAF amb el Spitfire.<ref name="81squadron">[http://81squadron.com/NOTABLE%20PLANES.htm "Notable Planes. Història del darrer vol." {{en}}] ''81squadron'', 2009. Visitada el 08/09/2011.</ref> En ''l'Operació Firedog'' durant l'''Emergència Malaia'' (conflicte colonial de 1948-1960) en la que els Spitfire van realitzar unes 1.800 sortides operacionals en contra de les forces comunistes malaies.<ref name="deltaweb">Whitehead, Christopher. [http://www.deltaweb.co.uk/spitfire/post_war.htm "El Supermarine Spitfire, i la seva historia operacional." {{en}}] ''DeltaWeb International Ltd'', 1996. Visitada el 08/09/2011.</ref>
 
L'última sortida operacional de la RAF amb el Spitfire, va ser amb el del tipus PR Mk 19, matriculamatrícula ''PS888,'' volant des de l'aeroport de ''Seletar'', a [[Singapur]]. El fotògraf ''George Yallop'' va fer una fotografia del PS888 en la que es veu pintat en el capó del morro les paraules, "The Last" (L'Últim) després del vol final.<ref name="81squadron"/> El últim vol no operacional de la RAF amb Spitfire, va tindre lloc el 9 de juny de 1957, i va ser realitzat pel PR Mk 19, matrícula ''PS583'', des de l'aeroport de la RAF ''Woodvale'' (prop de Southport, districte metropolità de Sefton) per controlar la temperatura i la humitat. Aquest va ser, el darrer vol conegut d'avió amb motor de pistons de la RAF.<ref name="merseyreporter">Trollope, Patrick. [http://www.merseyreporter.com/history/historic/woodvale/index.shtml "RAF Woodvale." {{en}}] ''Merseyside History Section'', 2003. Revisat al 30 d'Agost del 2009.</ref> L'última nació de l'Orient Mitjà en el que hi va volar el Spitfire era [[Síria]], que va mantenir els seus F Mk 22 fins a l'any 1953.<ref name="deltaweb"/>
 
A finals de 1962, el Mariscal de l'Aire Sir ''John Nicholls'' (oficial de la RAF) va promoure un judici quan va ressuscitar un Spitfire PR Mk 19 per lluitar contra un ''English Electric Lightning F 3'', un [[Avió de caça|avió interceptor]] a reacció [[Velocitat supersònica|supersònic]], en simulacres de combat a l'aeroport de la RAF de Binbrook (comtat de [[Lincolnshire]]). Quan les forces de la [[Commonwealth]] es van veure involucrades en possiblepossibles conflicteconflictes de l'acció d'[[Indonèsia]] sobre [[Malàisia]] i Nicholls va decidir desenvolupar tàctiques de vol per la Força Aèria d'Indonèsia, equipada amb avions [[North American P-51 Mustang]], un avió de característiques similars al PR Mk 19.<ref name="Green p. 91">[[#refGreen2007|Green 2007]], Pàg. 91.</ref> Que vaVa arribar a la conclusió que la forma més eficaç i més segura, per què un modern avió de reacció pogués atacar a un avió amb motor de pistons, era atacar des de baix i darrere, contràriament a l'establert en els combats entre avions d'aquell temps.<ref>McKinstry 2007, Pàg. 379 i 380.</ref><ref name="Price p. 158">[[#refPrice1991|Price 1991]], Pàg. 158.</ref>
 
== Supervivents ==
* ''Sentinel Spitfire sculpture'' és una escultura en l'estat de [[Birmingham]] que representa tres Spitfires en vol realitzada per ''Tim Tolkien'' situada en la rotonda de la intersecció entre la A47 i la A452 (Popularment coneguda com a Spitfire Island (L'illa dels Spitfire) prop de ''Castle Bromwich'', commemora l'antiga fàbrica de Spitfire. Aquesta illa està situada en el lloc a on s'ajuntaven les cantonades que formaven l'antiga fàbrica de Castle Bromwich Aircraft i l'aeròdrom .<ref>[http://www.birminghamuk.com/spitfireisland.html ''Preciosa fotografia del Spitfire Island i explicació.'' {{en}}] Visitada el 09/09/2011.</ref> També hi ha els dos el Spitfire i el Hurricane en el proper Museu de la Ciència de Birmingham (Thinktank of Birmingham).<ref>[http://www.thinktank.ac/page.asp?section=241&sectionTitle=Move+It "Secció descobrir el pasat." {{en}}] ''thinktank.ac'' Visitada el 09/09/2011.</ref>
* Una escultura del prototip del Spitfire, el ''K5054'', que es troba a la rotonda d'entrada a l'Aeroport Internacional de Southampton, proper a l'aeròdrom d'Eastleigh, a on va realitzar el primer vol en el Març de 1936.
* ''Jeffrey Quill'', l'instructor dels pilots de proves de Supermarine, va perseguir el projecte de construir una rèplica exacta del K5054, el prototip del Spitfire, per poder ser posat en exposició pública permanent en memòria de RJ Mitchell. Un equip de dissenyadors originals de Supermarine va treballar amb Aerofab Restorations de [[Andover (Hampshire)|Andover]] 10 anys per crear la reproducció. Que esEs va donar a conèixer al públic en Abril de 1993, per Quill en el Museu de la RAF a Hendon, i actualment està en préstec en el Museu d'Aviació Militar de Tangmere.<ref name="Glancey 2006, p. 206">Glancey 2006, Pàg. 206.</ref><ref>[http://www.tangmere-museum.org.uk/flash_page.php?table=museum_aircraft&id=12 ''Fotos i explicacions de la rèplica'' {{en}}] ''tangmere-museum.org.uk'' Visitada el 09/09/2011.</ref>
* Una rèplica en [[fibra de vidre]], està exposada, amb els colors del cap d'esquadró polonès que servia durant la Segona Guerra Mundial, en l'aeròdrom de ''Northolt'', que va ser el darrer aeròdrom a on va servir, durant la [[Batalla d'Anglaterra]].
* Un Spitfire està exposat en la rotonda de Thornaby Road (Thornaby-on-tees, [[Yorkshire]]), rotonda a prop d'una escola, anomenada després, [[Douglas Bader]] As dels Spitfire en la Segona Guerra Mundial. Aquest monument és en memòria del vell aeròdrom de la RAF de Thornaby, que ara és una zona residencial.
* Una rèplica en [[fibra de vidre]] d'un Spitfire damunt d'un pedestal en el Memorial Park, de [[Hamilton (Nova Zelanda)|Hamilton]], en tribut als pilots neozelandessos, que van volar en Spitfire durant la Segona Guerra Mundial.
* En l'antiga oficina de la RAF de ''Bentley Priory'' de [[Londres]], hi ha exposades dues rèpliques en [[fibra de vidre]], d'un Spitfire Mk 1 i un Hurricane Mk 1, que estan col·locats en posició d'atac. Aquest monument és en record de tots els que van treballar a Bentley Priory durant la guerra.
* Monument a prop de la [[torre de control]] de l'aeroport d'[[Edinburgh]] en record de l'esquadró Nº 603 de les Forces Auxiliars de la RAF.
* Una rèplica en [[fibra de vidre]] d'un Spitfire Mk IX esta damunt d'un pilar a ''Jackson Park'' de, [[Windsor (Ontario)|Windsor]] ([[Ontàrio|Ontario]], [[Canadà]]) al costat d'un Hurricane, en memoriamemòria dels pilots de la Royal Canadian Air Force. Aquesta exposició reemplaça a un bombarder [[Avro Lancaster]] que hi era abans, pro que es troba en procés de restauració.
* Un dels pocs Supermarine Spitfire restants amb un registre de temps de la guerra, està exposat (junt amb un Hawker Hurricane) en el Museu en Memoriamemòria del Spitfire i el Hurricane en el Museu de la RAF de Manston, a prop de l'[[Aeroport de Londres-Ashford|Aeroport Internacional de Kent]].<ref>[http://spitfiremuseum.org.uk/spitfire/spitfire.htm "RAF Manston Spitfire & Hurricane Memorial Museum." {{en}}] ''spitfiremuseum.org.uk'' Visitada el 10/09/2011.</ref>
* Lodge Hill Garage, d'Abingdon (Comtat d'[[Oxfordshire]]), hi ha una rèplica de mida natural d'un Spitfire damunt d'unes plataformes. L'amo Peter Jewson va comprar la rèplica amb d'intenció de construir el primer monument nacional per honorar sempre les 166 dones del Transport Aeri Auxiliar (Air Transport Auxiliary, ''ATA''), que volaven els Spitfire des del lloc on eren fabricats fins a les bases de destinació, on havien de prestar servei durant la guerra.<ref>[http://www.abingdonblog.co.uk/?p=3718 ''Fotos i explicació del perquè del monument'' {{en}}] ''abingdonblog.co.uk'' Visitada el 11/09/2011.</ref>
 
=== Rèpliques ===
Diversos fabricants han produït petites rèpliques del Spitfire, ja sigui en avió complet, o com a Kit per ser construït per un mateix. Aquestes abasten des d'una [[Escala (proporció)|escala]] de 3/4 respecte al natural, fins escala natural, alguns són fets de fusta, en lloc de l'original fet tot ell de metall i construcció monocasc. Com a exemples es pot citar el ''Jurca Spit'' (Kit rèplica) francès, fabricat per Tally Ho Enterprises a [[Canadà]],<ref>[http://www.spitfire.org/wilshirespit.html ''Tally Ho Enterprises, a on ho expliquen i mostren fotografies.'' {{en}}] ''spitfire.org'' Visitada el 11/09/2011.</ref> SAC a [[Califòrnia]], USA,<ref>[http://www.spitfireaircraftco.com/home.html ''Spitfire Air Company, on donen tota mena d'explicacions'' {{en}}] ''spitfireaicrraftco.com'' Visitada el 11/09/2011.</ref> i ultralleugers com el ''Silence Twister'' alemany.<ref>[http://www.silence-twister.co.uk/silence%20twister%20Flight%20test%20report.htm "silence Twister, fotos e informe de vol" {{en}}] ''silence-twister.co.uk'' Visitada el 11/09/2011.</ref> La ''Supermarine Aircraft'' de [[Brisbane]] ([[Austràlia]]), fabrica rèpliques al 90% del Supermarine Spitfire Mk 26, amb la particularitat que està fet d'[[alumini]], sent l'única rèplica a escala, que és de fabricació metàl·lica.<ref name="Supermarine">[http://www.supermarineaircraft.com/About.htm "Supermarine Aircraft, fotos i explicacions." {{en}}] ''supermarineaircraft.com''. Visitada el 11/09/2011.</ref> L'''Isaacs Spitfire'' rèplica feta a casa al 60% d'escala.<ref>[http://www.isaacsspitfire.4t.com/ ''Fotos i vídeos'' {{en}}] ''issacsspitfire.4t.com'' Visitada el 11/09/2011</ref>
 
=== Aparicions notables en altres mitjans ===
492

modificacions