Estats Pontificis: diferència entre les revisions

El [[747]] [[Pipí el Breu]], fill de [[Carles Martell]], [[majordom de palau]], i governant de fet del reialme dels francs, va deposar del tron a [[Khilderic III]], últim rei merovingi, amb el suport del Papa [[Zacaries I]], qui va donar-li el pretext que qui ostenta el poder és qui ha de ser rei, bastant-se en David de l'[[Antic Testament]].

[[Adrià I]], papa el [[774]], va convocar altre cop als francs i va ser Carlemany, com abans havia estat el seu pare, el que va acudir en defensa de la [[Santa Seu]]. El resultat va ser la restitució dels béns de l'Església. La major part d'Itàlia central va quedar constituïda com un estat independent sota el govern dels papes. En agraïment, el Papa va coronar Carlemany com a emperador d'Occident l'any [[800]].

La Itàlia meridional mai no va formar part dels Estats Pontificis però sisí que va ser-ne estat vassall durant el període de domini normand. En 1059, mitjançant el [[concordat de Melfi]], el [[Papa Nicolau II]] va atorgar a [[Ricard d'Aversa]] la investidura del principat de [[Càpua]], i a [[Robert Guiscard]] la del [[Ducat de Pulla i Calàbria]], així com la promesa futura de la senyoria de [[Sicília]]. Com a compensació per la unció papal amb la qual es van veure dignificats, es van comprometre a retre vassallatge al Papa en tot moment. Robert Guiscard va mostrar-se inexorable en les seves conquestes i en pocs anys va ocupar Sicília, expulsant els musulmans de [[Palerm]], [[Messina]], [[Bari (Pulla)|Bari]], [[Brindisi]] i [[Salern]]. Quan el [[1080]] [[Gregori VII]] va necessitar ajuda militar normanda, li va atorgar el beneplàcit apostòlic a les conquestes a canvi de la declaració formal de vassallatge cap a la Santa Seu en tots els territoris que guanyés.

A les acaballes del pontificat d'[[Innocenci II]], cap al [[1143]], coincidint amb un moviment reivindicatiu municipal que s'estenia per les ciutats italianes, el Senat Romà va aconseguir quedar-se bona part del poder civil dels papes. El successor d'Innocenci, [[Luci II]] va intentar restablir per les armes l'ordre anterior i va atacar el Capitoli al frontcapdavant d'un exèrcit, però el Senat i el poble, capitanejat per [[Arnaldo de Brescia]] van derrotar severament al Papa. Sota el seu lideratlideratge es va demanar al Papa i als clergues que es desposseïssin del poder temporal. Roma es va apartar de l'obediència civil al papa i va proclamar la República.

Durant el regnat de l'Emperador [[Federic II]], ([[1215]]-[[1251]]) Els Estats Pontificis van tornar a passar per un moment difícil. Frederic, a més d'emperador del Sacre Imperi també era amo del regne de les [[Dues Sicílies]] i va incorporar al seu imperi la [[Llombardia]] i la Toscana després d'haver derrotat a la la [[Lliga Llombarda]] el [[1239]], Frederic es va proposar annexionar-se el [[patrimoni de Sant Pere]] per dominar tota Itàlia. Va marxar sobre Roma, d'on va haver de fugir el Papa [[Gregori IX]] i va poder passejar-se desafiant per tota Itàlia, nomenant al seu fill Enzio governador del territori peninsular i ell mateix es va erigir com a senyor dels Estats Pontificis. El [[1253]], dos anys després de la mort de l'emperador, el Papa [[Innocenci IV]] va poder tornar a Roma des del seu exili francès i va reprendre el govern de la ciutat i la resta de dominis eclesiàstics.

A inicis del [[segle XVI]], les nacions europees van aconseguir unificar-se i els seus monarques van assumir el poder absolut d'aquestes, l'Església romana no era l'única que veia la descomposició d'Itàlia i les pugnes entre els seus heterogenis i mal avinguts estats la feien vulnerable a la intervenció de francesos, alemanys i espanyols, ni tampoc l'única que temia la implantació d'un estat únic nacional que la privés dels drets governamentals sobre el seu propi territori. Al Papa, com a tots els prínceps italians, només l'hauria satisfet ser ell el líder unificador de tota la península en tornentorn alsdels seus dominis, però amb la diferència que l'església, pel seu tarannà ecumènic i la seva tradició teocràtica universal, estava en millors condicions que els seus possibles competidors per a dur a terme l'empresa. Amb aquest ànim de potencials monarques absoluts d'una Itàlia unida i centralitzada van governar els papes del Renaixement.

La singularitat del Papa [[Alexandre VI]], (el papa [[Alfons de Borja|Borja]]) decau en què concebia l'organització papal com una monarquia personalista. Volia crear un regne a Itàlia, desvinculat de la Santa Seu, perquè algun dels seus fills el governés. Amb aquest propòsit va sotmetre a tirans locals, vassalls nominals de Roma, però que governaven els seus respectius feus com volien. Amb [[Joan Borja]], [[duc de Gandía]] comandant dels exèrcits papals, va conquerir els castells de [[Cerveteri]], [[Anguillara]], [[Isola]] i [[Trevignano]], accions per les quals va nomenar-lo [[duc de Benevento]] i senyor de Terracina i Pontecorvo. Quan Joan va morir assassinat, Alexandre va donar la capitania dels exèrcits al seu fill [[Cèsar Borja]]. Amb l'ajuda militar francesa, Cèsar va conquerir les ciutats d'[[Imola]] i [[Forli]], governades per [[Caterina Sforza]], i després [[Cesena]]. Més tard es va apoderar de [[Rimini]], governada per [[Pandolfo Malatesta]], i de [[Faenza]], de [[Piombino]] i l'[[illa d'Elba]], d'[[Urbino]], Camerino, [[Città di Castello]], [[Perusa]], Fermo, i finalment [[Senigallia]]. Aquestes terres van passar a ser domini del fill del Papa, que va ser nomenat [[duc de Romanya]].

[[Venècia]] amenaçava ambde competir amb els Estats Pontificis pel domini d'Itàlia. Per evitar aquest perill Juli II va formar la [[Lliga de Cambrai]] amb la intervenció de [[França]], [[Espanya]], el Sacre Imperi [[Hongria]], [[Ducat de Savoia|Savoia]], [[Florència]] i [[Màntua]]. Venècia no va poder oposar resistència davant d'un enemic tanttan potent i va ser derrotada a la [[batalla d'Agnadello]] el [[1509]], deixant al Papa sense rival. Amb l'ajuda d'Espanya va aconseguir desfer-se de la presència francesa en terra italiana.

El que el Papa mai aconseguiria seria alliberar Itàlia del domini espanyol, que perduraria intensaintensament i prolongadament, en especial durant els regnats de [[Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles I]] i [[Felip II]], encara que mai van ampliar les seves possessions a costa dels Estats Pontificis. Al contrari, Felip II no va imperdirimpedir que, en contra dels seus desitjos, el Papa [[Climent VIII]] s'annexionés els béns de l'Església de la ciutat de Ferrara el [[1597]].

La invasió napoleònica d'Itàlia el [[1797]] no es va aturar a les portes de Roma: un any després les tropes franceses entraven a la ciutat. Units als francesos, els revolucionaris italians li van exigir al Papa que abdiqués de la seva sobirania temporal. El [[7 de març]] de [[1798]] es va declarar la República Romana (1798-1799) i el Papa va ser segrestat i deportat cap a França. DegutA acausa de la seva edat avançada i al seu estat de salut Pius VI va morir durant el viatge.

El Papa va viatjar a França per coronar emperador Napoleó el [[1804]], però aviat va suposar un nosaestorb pels plans de l'emperador que el [[1809]] es va apoderar dels territoris dels Estats Pontificis, els va incorporar al [[Primer Imperi Francès]] i va retenir a Pius VII presoner a [[Savona]]. Amb la derrota de Napoleó, el [[Congrés de Viena]] de [[1815]] va assegurar la pervivència dels Estats Pontificis dins del nou ordre europeu encara que amb una petita pèrdua territorial en favor de l'[[Imperi Austríac]].

L'esperit revolucionari francès es va estendre per Itàlia. El [[1831]], el mateix any en què va ser escollit Papa [[Gregori XVI]], va esclatar un aixecament a [[Modena|Moòdena]], seguit d'un altre a [[Reggio Emilia]] i poc després a Bolonya on es va arriar la bandera papal i es va alçar la tricolor. En qüestió de setmanes els Estats Pontificis cremaven en una pira revolucionària i es va proclamar el govern provisional de les «Províncies Unides» de la Itàlia central. Gregori XVI no comptava amb suficients efectius militars i va demanar ajuda estrangera per contenir el moviment, ajuda que va rebre d'Àustria. El febrer de [[1831]] les tropes austríaques van entrar a Bolonya expulsant el govern provisional, que es va refugiar a Ancona, en dos mesos la revolta va ser desarticulada. Representants de les grans potències es van reunir a Roma. Àustria, [[Rússia]], [[Anglaterra]], França [[Prússia]], que van analitzar la situació i van elaborar un seguit de reformes que al seu judici eren necessàries en els Estats Pontificis. No totes van ser acceptades per Gregori XVI però si les suficients com per a canviar matèries com la justícia, les finances, l'administració.

Els vents revolucionaris que bufaven a Itàlia van derivar en corrents impulsores de la unificació nacional. El [[Regne de Sardenya-Piemont|rei de Piemont-Sardenya]], [[Carles Albert de Savoia]] va assumir les iniciatives de la unitat i va declarar la guerra a Àustria. El papa [[Pius IX]], que havia pujat al tron el [[1846]], no va voler unir-se a la causa, cosa que el poble romà mai no li va perdonar. A Roma va esclatar la revolució i el Papa es va veure obligat a abandonar la ciutat disfressat de frare el [[1848]]. Es va abolir el poder temporal del papa i es va proclamar la II República Romana (1849). Es va organitzar un contingent militar aportat per diverses nacions catòliques i el [[12 d'abril]] de [[1850]] el Papa va retornar a Roma abolint l'efímera república. L'estiu del [[1859]] algunes ciutats de la Romanya es van aixecar en contra de l'autoritat papal i van prendre la decisió plebiscitària d'annexionar-se al [[Piemont]], cosa que van aconseguir el març del [[1860]]. Aquest mateix any, [[Víctor Manuel II]] va sol·licitar formalment al Papa que li entregués Umbria i les [[Marques]], però Pius IX ho va rebutjar. Les tropes piemonteses es van enfrontar a les del Papa, derrotant-les a Castelfidardo (18 de setembre) i a [[Ancona]] ([[30 de setembre]]). L'Església es va veure desposseïda d'aquelles regions, que juntament amb La Toscana, Parma i Mòdena van annexionar-se al creixent [[Regne de Sardenya-Piemont]] (novembre de 1860), que passà a denominar-se regne d'Itàlia del Nord. Els Estats Pontificis van quedar definitivament desmembrats i reduïts a la ciutat de Roma i al seu entorn, on el Papa, sota protecció francesa va seguir exercint de moment la seva mimvadaminvada autoritat civil.