Història contemporània de Catalunya: diferència entre les revisions

A nivell polític, el segle XIX, veu aparéixeraparèixer una nova força ideològica: el naixement del [[catalanisme]] polític.

Entrat el segle XIX, les dificultats per al manteniment de l'ordre tradicional van augmentar. A l'esgotament endogen del sistema tradicional, després d'un prolongat període d'expansió, se li sumava la creixent resistència pagesa a l'acceptació dels mecanismes de transferència de renda cap als senyors i els efectes desequilibradorsdesequilibrants produïts per la implicació catalana i espanyola al cicle de les guerres revolucionàries.

Així, de l'any 1793 al 1807, la despesa anual de l'Estat es va duplicar, mentre que els ingressos interiors es van mantenir estables i l'augment de les transferències dels territoris americans de l'Imperi no va aconseguir assolir els equilibris perduts. La traducció més patent va ser l'emissió massiva de vales realesreals -a mig camí entre diner fiduciari i títols del deute-, que es van depreciar ràpidament, i l'endeutament.

En d'altres modalitats de cessió de la terra, com la del contracte de [[rabassa morta]] per a la plantació de [[vinya]], també era molt gran l'estabilitat de l'establiment agrari. En aquest darrer cas, però, les lleis del període liberal van tendir a impedir la perpetuïtat dels drets dels camperols.

Ideològicament, el '''carlisme''' és tradicional, anti-"liberal" i [[reaccionari]]. Va néixer el 1833 i el seu lema de Déu-Pàtria-[[Furs]]-Rei, avui ho reflecteixen i actualitzen com [[Federalisme]]/[[Confederació]]-[[Socialisme]]-[[Autogestió]]. El seu suport social provenia tradicionalment de les àrees rurals, donat que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de viure amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives [[Desamortització|desamoritzacionsdesamortitzacions]] i també dels constants atacs per a privar-los dels Comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, per la seva defensa d'un catolicisme militant, atès que l'Església llavors no admetia la [[llibertat de culte]], així com tampoc la [[Laicisme|laicitatlaïcitat]] de l'Estat.

[[Fitxer:Caricatura etapas del sexenio La Flaca 1874.jpg|thumb| Caricatura respecte a les etapes del Sexenni Democràtic públicatpublicat a la revista [[barcelonina]] ''[[La Flaca]]'' amb la capçalera de ''“La Madeja”'', alel [[1874]].]]

L'any 1866, tot un conjunt d'opositors al règim monàrquic d'Isabel II acordaren l'anomenat Tractat d'Ostende, tractat amb el qual pretenien acabar amb la dinastia borbònica així com amb el seu contemporani govern corrupte de Narváez. Com a resultat d'aquest pacte, al setembre de 1868, a Cadis, s'incià la coneguda Revolució de 1868, també dita "La Gloriosa". A part de ser un aixecament militar liderat per [[Joan Prim]] i Francisco Serrano, cal tenir present el suport de la població, car en molts pobles la ciutadania ocupà els carrers amb el crit de "Morin els Borbons". Havent triomfat l'aixecament i després de la redacció de la [[Constitució de 1869]], la Constitució més liberal del segle XIX, de seguida sorgí el problema de d'en quina figura havia de recaure la monarquia espanyola. Finalment, [[Amadeu de Savoia]], membre de la família reial italiana que havia dut a terme la reunificació del seu Estat, fou elegit com a nou Monarca constitucional -és a dir, Rei que regna, però que no governa- l'any 1871. No obstant això, el regnat d'Amadeu I durà fins al 1873, moment en què abdicà en vistes de la manca de suport dels diferents partits polítics, de les sublevacions populars decebudes, a més de la [[tercera guerra carlina]] la qual havia estat detonada per la seva elecció com a Rei en comtes del pretendent carlí.

[[Fitxer:Amadeo I frente al féretro del general Prim de Antonio Gisbert 1870.jpg|300px|thumb|[[Amadeu I d'Espanya|Amadeu I]] davant el fèretre del [[general Prim]]. Obra pel pintor alacantí [[Antoni Gisbert i Pérez|Antoni Gisbert]] alel [[1870]].]]

Prim va oferir la corona al duc d'Aosta, fill del rei d'Itàlia, i a Leopold de Hohenzollern, que van rebutjar l'oferta. Llavors Prim va oferir la corona a un nebot del rei d'Itàlia, el duc de Gènova, i va comptar amb el suport de Topete a canvi de prometre-li que el rei es casaria amb una de les filles de Montpensier. La candidatura va ser votada en Corts obtenint 128 vots contra 52. Però el duc de Gènova finalment va rebutjar el tron. Va proposar Prim la independència de Cuba si així ho decidia el poble cubà en referèndum, una amnistia per als patriotes cubans, i una compensació a Espanya garantida per els Estats Units. El projecte, que hagués sanejat la Hisenda, va trobar forta oposició i mai es va portar a terme. Prim va oferir la corona a Espartero, duc de la Victòria, tot i saber que la rebutjaria, com així va ocórrer. Es va tornar a insistir amb el príncep de Hohenzollern que finalment va acceptar si era votat per dos terços de les Corts (Prim havia fet aprovar una llei que requeria majoria absoluta, però el príncep fins i tot la va considerar insuficient) però, per un error, l'acceptació del príncep va arribar quan ja les Corts havien tancat. L'oposició francesa, de l'altra part, va fer que el príncep no renovés la seva acceptació i renunciés a la candidatura. Prim va tornar a oferir la corona a Amadeu, duc d'Aosta, qui va posar com a condició la conformitat de les potències europees, i aconseguida aquesta, va acceptar. El 26 de novembre de 1870 Amadeu (conegut generalment com a Amadeu de Savoia) era elegit per 191 vots com rei ([[Amadeu I]]). El 27 de desembre va sortir Amadeu cap a Espanya.

La figura d'Amadeu era vista amb predilecció per la classe progressista espanyola. Fill d'un rei liberal anomenat el Galant Home que havia conduït la Unificació italiana a bon port. Finalment fou, després de moltes discussions, elegits el duc d'Aosta com a rei d'Espanya. Mentre Amadeu viatjà a [[Madrid]] per a prendre possessió del seu càrrec, el general [[Joan Prim]], el seu principal valedor, mor assassinat. Després d'això Amadeu va tenir serioses dificultats a causa de la inestabilitat dels polítics espanyols, les conspiracions republicanes, els [[Tercera guerra carlina|alçaments carlistes]], el separatisme de [[Cuba]], les disputes entre els seus propis aliats i algun intent d'assassinat. Per tot això el seu regnat va durar tres anys. Va abdicar per iniciativa pròpia l'[[11 de febrer]] de [[1873]], tornant a [[Itàlia]] on va assumir el títol de duc d'Aosta. A la seva marxa es va proclamar la [[Primera República Espanyola]].

Com a resultat, el gener de 1874, [[Manuel Pavía]] va fer un pronunciament lliurant el poder al general Francisco Serrano, qui governà de forma dictatorial durant 12 mesos; finit aquest temps, [[Arsenio Martínez-Campos Antón]], realitzà un cop d'Estat a [[Sagunt]], i el 29 de desembre de 1874 es proclamà rei [[Alfons XII]], fill d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]], amb què es tornava a la monarquíamonarquia borbònica que va iniciar l'època de la Restauració.

Els conceptes de [[llengua]] i [[pàtria]] queden equiparats per [[Johann Gottfried Herder|Herder]] en el romanticisme alemany. La Renaixença es consolida a l'entorn d'una burgesia culta que troba en el [[romanticisme]] un interès pel propi passat. Es reivindica un passat gloriós durant la formació de les diferents nacions europees, a l'[[edat mitjana]]. En el transcurs del moviment que coneixem com Renaixença, s'utilitza poc aquest terme davant ''Renaixement'', referint-se a la llengua, a la literatura i a la pàtria. El primer cop que hi ha constància de l'ús del terme és quan [[Pere de Rosselló]] realitza un discurs com a secretari dels [[Jocs Florals]] de 1869. El 1871, es fundà la revista quinzenal ''[[La Renaixença|La Renaixensa]]'', però en els seus articles es continua emprant el mot ''Renaixement'' per a referir-se a la pàtria i a les lletres catalanes.

{{Cita|Intent de recuperar-i definir- una consciència nacional catalana i, alhora, d'adaptar algun dels corrents més vius de la cultura europea. L'intent es realitza en tots els camps de creació i posa en joc ideologies sovint oposades.|[[Joaquim Molas]]}}