Antiguitat tardana: diferència entre les revisions

El terme '''Antiguitat''antiguitat tardana''''' s'usa per a designar un període de transició entre l'[[Antiguitatantiguitat clàssica]] i l'[[Edat Mitjana|edat mitjana]] tant a [[Europa]] com a la conca [[Mediterràniamediterrània]] en general.

Sobre quins en són els límits [[cronologia|cronològics]] exactes, no hi ha unanimitat entre els especialistes; generalment, es considera que aquesta època comença amb la [[crisi del segle III|crisi]] que va viure l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] durant el [[segle III]] i s'acaba amb l'[[expansió musulmana]] dels segles [[segle VII|VII]] i [[segle VIII|VIII]], tot i que, per al cas de certes regions de l'[[Europa occidental]], es pot afirmar que l'inici de l'[[Altaalta edat mitjana]] el marquen les invasions [[invasions bàrbares|germàniques]] del [[segle V]], que van dur a la [[Caiguda de l'Imperi Romà|Caiguda de l'Imperi Romàromà d'Occident]] i a l'establiment al seu territori dels [[regnes germànics]], amb la qual cosa va operar-se la fusió de les tradicions culturals greco-llatinagrecollatines, un element molt important delde qualles quals era el [[cristianisme]], i la germànica.

[[Fitxer:Diptych Barberini Louvre OA9063 whole.jpg|thumb| [[L'ivori Barberini]],: es tracta d'una peça d'[[ivori]] [[Imperi Bizantí|bizantina]], part d'un [[díptic]] imperial, procedent d'un taller de [[Constantinoble]], corresponent a la primera meitat del [[segle VI]]; avui dia, es conserva al [[Museu del Louvre]].]]

A partir de finals del [[segle III]], l'Imperi Romàromà va experimentar unes molt importants [[Reformes de Dioclecià|transformacions socials, culturals i administratives]], que es poden considerar com l'inici d'un nou període denominat [[Baix Imperi Romà|''Baix Imperi'']].

L'emperador [[Dioclecià]] ([[284]]-[[305]]), el regnat del qual es considera com la superació de la crisi del segle III, va instaurar el sistema de la [[Tetrarquia]] en què l'Imperiimperi es dividia en dues parts, [[Imperi Romà d'Orient|Orient]] i [[Imperi Romà d'Occident|Occident]], governada cadascuna per dos emperadors, un de grau superior titulat ''august'' i un altre de grau inferior titulat ''cèsar''. Aquest sistema no va mantenir-se després de Dioclecià, però assenyala l'inici de la pràctica, seguida per d'altres emperadors posteriors, de dividir l'Imperiimperi en Orient i Occident.

En el sistema de la Tetrarquia, l'august d'Orient (Dioclecià) estava instal·lat a a [[Nicomèdia]], el cèsar d'Orient a [[Sirmium]], mentre que la cort de l'august d'Occident era a [[Milà]] i la del seu cèsar a [[Trèveris]]; [[Roma]], doncs, va deixar de ser la capital de l'Imperiimperi; a més, [[Constantí I el Gran]] ([[306]]-[[337]]) va fundar [[Constantinoble]] com a nova capital.

Evidentment, el canvi més profund del Baix Imperi va ser el de la [[cristianització]], inciadainiciada per Constantí i conclosa amb [[Teodosi I el Gran]].

El terme "Spätantike", literalment "antiguitat tardana", l'han usat els historiadors de [[llengua alemanya]] d'ençà de la seva popularització per [[Alois Riegl]] a principis del [[segle XX]].<ref>A. Giardana, "Esplosione di tardoantico," ''Studi storici'' 40 (1999).</ref> Aquest terme va difondre's dins de l'àmbit anglosaxó arran de les obres de l'historiador [[Irlanda|irlandès]] [[Peter Robert Lamont Brown|Peter Brown]], l'obra del qual ''The World of Late Antiquity'' ([[1971]]) revisava la visió establerta per [[Edward Gibbon|Gibbon]] d'una cultura clàssica fossilitzada i estancada, i proposava una visió dels darrers temps de l'Edatedat Antigaantiga com una època d'intensos canvis i renovacions. El seu ''The Making of Late Antiquity'' va proporcionar un nou paradigma per a comprendre els canvis en la cultura occidental de l'època contraposats als de [[Richard Southern]], expressats aen ''The Making of the Middle Ages''.<ref>Glen W. Bowersock, "The Vanishing Paradigm of the Fall of Rome" ''Bulletin of the American Academy of Arts and Sciences'' '''49'''.8 (May 1996:29-43) p 34.</ref>

El concepte "antiguitat tardana" serveix per emfatitzaremfasitzar que les llavors de la cultura medieval ja s'havien desenvolupat en el [[Baix Imperi Romà|Baix Imperi]] i que van continuar germinant en l'[[Imperi Bizantí|Imperi bizantí]], si més no durant el període anterior a les invasions àrabs; és per això, que els qui l'usen acostumen a insistir en les continuïtats existents entre l'Imperi Romàromà posterior a les reformes de Dioclecià i de Constantí i l'Altaalta Edatedat Mitjanamitjana. Així, per exemple, alguns pobles invasors com ara els [[ostrogots]] i els [[visigots]] es veien com els continuadors de la tradició romana.

Així doncs, si "Antiguitatantiguitat tardana" suggereix que gran part dels trets bàsics de l'antiguitat clàssica van sobreviure a Europa durant l'Edatedat Mitjanamitjana, d'altres termes com ara "Altaalta Edatedat Mitjanamitjana" o "Principisprincipis del període bizantí" assenyalen un trencament amb el passat clàssic, igual comque denominar "Períodeperíode de les Migracionsmigracions" les [[Invasionsinvasions bàrbares]] tendeix a minimitzar les ruptures causades per la caiguda de l'Imperi d'Occident i la instauració dels regnes germànics, començant amb el ''[[Foederati|foedus]]'' amb els visigots a l'[[Aquitània]], el [[418]].<ref>Una tesi recentment enunciada per Peter Heather of Oxford assenyala els Gots, els huns i els pobles que passaren el Rin el 406 (Alans, Sueus i Vàndals) com els causants directes del col·lapse de l'Imperi d'Occident; ''The Fall of the Roman Empire: a New History of Rome and the Barbarians'', OUP 2005.</ref>

el [[cristianisme]], el [[judaisme]] rabínic i, finalment, l'aparició de l'[[Islamislam]]. Segons l'[[historiador]] [[Bèlgica|belga]] [[Henri Pirenne]] ([[1862]]-[[1935]]), autor de (''Mahoma i Carlemany''), l'autèntica ruptura amb el [[Edat Antiga|món antic]] va esdevenir-se al [[segle VIII]] de resultes de l'[[expansió musulmana]], ja que la conquesta pels [[àrabs]] de l'[[Orient Mitjà]], el [[Magrib]] i la [[península Ibèrica]] va trencar els vincles socials i econòmics que, fins aleshores, havien mantingut unida la Mediterrània; aïllada del comerç, l'Europa occidental va patir un estancament que va abocar-la a esdevenir una societat agrària de subsistència sense gairebé cap intercanvi amb l'exterior. En conseqüència, l'expansió de l'Islamislam fou un fet molt més important que la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]] al [[segle V]].

Tal com ho explica [[Eusebi de Cesarea]] ([[264]]-[[339]]), una fita molt important en la cristianització de l'Imperiimperi fou la conversió de l'emperador Constantí, la primera manifestació de la qual fou l'[[Edicte de Milà]] del [[313]], pel qual es reconeixia el cristianisme com una religió legal, cosa que significava prometre que ja no seria objecte de més persecucions, com ho havia estat en temps de [[Deci (emperador romà)|Deci]] o de Dioclecià. Aquest procés de cristianització va culminar a finals del [[segle IV]], quan l'emperador [[Teodosi I el Gran]] va instaurar el cristianisme com a religió oficial de l'Imperiimperi; aquesta mesura va portar a l'inici de la persecució dels antics cultes pagans.

L'emperador Constantí és també una figura important en la història del cristianisme també perquè va convocar el primer concili ecumènic de bisbes, que va celebrar-se a [[Primer Concili de Nicea|Nicea]] el [[325]], com també perquè va subvencionar la construcció d'esglésies i santuaris, com ara la [[Basílica del Sant Sepulcre]] a [[Jerusalem]] i perquè va implicar-se en debats doctrinals [[cristologia|cristològiquescristològics]].<ref>[[Eusebi de Cesarea]], Vita Constantini 3.5-6, 4.47</ref>

Una altra important transformació del cristianisme durant l'antiguitat tardana fou el naixement del [[monaquisme]] als deserts d'[[Egipte]] durant el [[segle III]]; en un principi, aquest moviment va desenvolupar-se fora de l'abast de l'autoritat dels bisbes, però, cap al [[segle VIII]], ja estava del tot integrat dins de l'estructura de l'Església; un fenomen del primer monaquisme fou el dels [[estilita|estilites]].

Sembla que fou a partir del [[segle IV]] que va desenvolupar-se la idea del [[celibat]] dels clergues; vers el [[406]], [[Jeroni d'Estridó|Santsant Jeroni]] va escriure el polèmic tractat contra Vigilanci, per tal d'afirmar el més gran valor espiritual del celibat sobre el [[matrimoni]]; d'aquesta manera, els clergues es presentaven com a aliens a les tradicionals motivacions romanes d'orgull, ambició i solidaritat familiar.

L'aparició de l'[[Islamislam]] al [[segle VII]] va dur els pobles àrabs a envair una gran part de l'[[Imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]], i a ocupar Pèrsia, cosa que va provocar la fi de l'[[Imperi Sassànida|Imperi sassànida]], així com a conquerir el Magrib, el [[regne visigot]], i a intentar continuar l'expansió per la [[Gàl·lia]].

[[Fitxer:John William Waterhouse - The Favorites of the Emperor Honorius - 1883.jpg|thumb|left|340px|'' Les favorites de l'emperador [[Flavi Honori |Honori]]'', [[1883]]: [[John William Waterhouse]] expressa la imatge de decadència moral que, al [[segle XIX]], es tenia sobre la societat romana dels darrers temps de l'Imperiimperi.]]

Durant l'antiguitat tardana, va viure's una completa transformació de les bases polítiques i socials de l'Imperi Romàromà.

L'elit ciutadana dels segles [[segle II|II]] i [[segle III|III]] va arribar a la conclusió que només podia prosperar conservant el poder als seus pobles i entrant al servei de la cort imperial; d'ençà que Constantí va centralitzar l'administració imperial a Constantinoble, les classes dirigents van dividir-se entre els que tenien accés als alts càrrecs de la burocràcia cortesana i els que no; aleshores, el sol fet de ser elegit pel [[Senat romà|Senatsenat]] per a l'exercici de les tradiconalstradicionals magistratures ja no era un camí cap a l'èxit; és per això, que les senzilles togues que identificaven els membres de la classe senatorial foren substituïdes pels vestits de seda i les joies dels alts funcionaris de la cort.

L'[[Antiguitatantiguitat clàssica]] pot definir-se com una època de ciutats, configurades segons el model de la [[polis]] grega o del [[municipium]] romà, les quals sempre disposaven d'òrgans d'autogovern regulats per constitucions escrites. Després de la [[crisi del segle III]], però, les exigències militars, polítiques i econòmiques de l'autoritat imperial anihilaren l'esperit cívic del món clàssic, tot i que, fins al moment de les invasions bàrbares, les ciutats van poder continuar beneficiant-se de la distrubiciódistribució subvencionada de gra i d'oli.

Sota la pressió del fisc i del cost ruïnós d'organitzar espectacles i jocs públics per a participar en el tradicional ''[[cursus honorum]]'', el servei en el govern municipal va veure's com una càrrega onerosa, sovint imposat com a càstig; per això, moltes persones vinculades a les oligarquies urbanes van marxar de les ciutats per establir-se a les seves [[Vil·la|''villae'']], grans mansions rurals que tendien a funcionar com a centres de producció orientats cap a l'autoconsum, on també s'instal·laven persones de classe popular per, així, evitar càrregues com ara els impostos i el servei militar. Així doncs, sobretot a les regions occidentals, ciutats que, arran d'invasions o de guerres civils, van ser destruïdes durant el [[segle III]], després no es reconstruïren. D'altra banda, les epidèmies, com ara, al [[segle VI]], la [[Pestapesta de Justinià]], també contribuïren a l'abandó de les ciutats.

Dos senyals simptomàtics del declivi —o, com alguns historiadors s'ho estimen més, de la transformació— de les ciutats són la subdivisió d'espais, tant a la ''[[domus]]'' privada com a la [[basilica|basílica]] pública, i la invasió dels antics espais públics per activitats artesanalsartesanes, cosa que va donar origen al [[soc (mercat)|soc]].<ref>'The changing city' a "Urban changes and the end of Antiquity", Averil Cameron, ''The Mediterranean World in Late Antiquity, AD 395-600'', 1993:159ff, amb notes; Hugh Kennnedy, "From Polis to Madina: urban change in late Antique and early Islamic Syria", ''Past and Present'' '''106''' (1985:3-27).</ref> Així, un molí d'oli, probablement del [[segle VII]], està situat al centre de l'antic carrer principal de

[[Sbeitla|Sbeitla, TunisiaTunísia]].<ref>Il·lustrat a Cameron 1993:161 plate 10.</ref> Els enterraments dins dels recintes urbans marquen una altra fase en la dissolució de la tradicional disciplina urbana, superada per l'atracció envers els altars i les relíquies. A la [[Britània]] dels segles [[segle IV|IV]] i [[segle V|V]], el nivell de terra negra que es troba a les ciutats sembla ser el resultat de la plantació d'horts en antics espais urbans.<ref>[[H. R. Loyn]], ''Anglo-Saxon England and the Norman Conquest'' (1962) 1991:.</ref>

Roma va passar d'una població de 800.000 habitants en temps de Dioclecià a una població de 30.000 habitants al [[segle VI]], sobretot després de la destrucció dels [[aqüeducte]]s durant la [[Guerra gòtica d'Itàlia]] ([[535]]-[[554]]). Un descens de població semblant, tot i que no tant marcat, va esdevenir-se també a Constantinoble, arran de l'epidèmia del [[541]]. A Europa en general, va donar-se una minva de la població urbana, acompanyat del retrocèsretrocés cap a una economia de subsistència. El comerç a llarga distància va desaparèixer, i es va tenirtendir sempre cap a l'autoconsum local.<ref>See [[Bryan Ward-Perkins]], ''The Fall of Rome and the End of Civilization'', OUP 2005</ref>

[[Fitxer:Ephesus Curetes street.jpg|thumb|Vista occidental del Carrercarrer del Port vers la Biblioteca de Cels a [[Efes]]. Les columnes del costat esquerre del carrer formaven part d'una columnata pròpia de les ciutats de l'antiguitat tardana a l'[[Àsia Menor]].]]

La continuïtat de l'Imperi Romàromà d'Orient va significar que, als Balcans, elal Magrib, Egipte i l'[[Àsia Menor]], la ruptura amb la tradició urbana antiga no va donar-s'hi fins al [[segle VII]]. A la Mediterrània oriental, hi destaca la continuïtat de la vida urbana a Constantinoble, mentre que [[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]] va patir el saqueig dels perses el [[540]], seguit de pesta i d'un terratrèmol, i [[Alexandria]] va conservar la seva importància després de la invasió àrab, tot i que, durant l'Edatedat Mitjanamitjana, va perdre pes enfront del [[El Caire|Caire]]. D'altra banda, a finals del [[segle VI]], encara es construïen carrers a [[Caesarea Maritima]] ([[Palestina]]),<ref>Robert L. Vann, "Byzantine street construction at Caesarea Maritima", in R.L. Hohlfelder, ed. ''City, Town and Countryside in the Early Byzantine Ear'' 1982:167-70.</ref> i, els anys [[540]] i [[544]], [[Edessa]] va poder evitar l'atac del rei [[Imperi Sassànida|persa]] [[Cosroes I]] pagant-li un elevat tribut en or; precisament, aquesta ciutat [[Mesopotàmia|mesopotàmica]] va ser destruïda l'any [[609]] en un nou atac persa, dirigit per [[Cosroes II]].<ref>M. Whittow, "Ruling the late Roman and early Byzantine city: a continuous history", ''Past and Present'' '''129''' (1990:3-29).</ref>

A [[Grècia]], els habitants d'[[Esparta]], [[Argos (Argòlida)|Argos]] i [[Corint]] abandonaren les ciutats per traslladar-se a cims elevats; les acròpolis fortificades són l'element urbà característic de l'època bizantina a Grècia; a [[Itàlia]], les poblacions tendiren a allunyar-se de les antigues vies romanes, per traslladar-se a llocs aïllats de difícil accés i fàcil defensa.<ref>Cameron 1993:159.</ref>

Les ciutats [[Gàl·lia|gal·les]] van reorganitzadesreorganitzar-se al voltant de les muralles defensives de les ciutadelles; antics centres urbans de relleu com ara [[Colònia (Alemanya)|Colònia]] o [[Trèveris]], que foren capitals provincials del regne dels [[Regne franc|francs]], van minvar força durant el [[segle VI]], mentre que a [[Britània]], entre finals del [[segle V]] i principis del [[segle VI|VI]], foren molt poques les ciutats, com ara [[York]] i [[Londres]] i, potser, [[Canterbury]], que no quedaren deshabitades arran de les invasions [[Anglosaxons|anglosaxones]]. El col·lapse de la vida urbana hi fou tan ràpid i general que hom pot preguntar-se fins a quin punt la Britània romana va estar de debò urbanitzada; d'altra banda, les [[Vil·la|''villae'']] tampoc no hi van sobreviure.

Malgrat tot, durant els darrers temps de l'[[Baix Imperi Romà|Imperi Romàromà]] i els primers segles de l'[[Alta Edat Mitjana|alta edat mitjana]], es van construir noves ciutats a Europa.

[[Justinià I|Justinià]] va reconvertir el seu poble natal, situat a [[Il·líria (província romana)|Il·líria]], en una ciutat a la qual va donar el nom de ''Justiniana Prima''; tanmateix, es va tractar més d'una decisió política que no pas d'una acció urbanística; d'altra banda, l'historiador bizantí [[Procopi (historiador)|Procopi]] atribueix a Justinià la fundació d'una altra ciutat, emplaçada, precisament, en l'indret de l'Àfrica del Nord on el general [[Belisari]] va desembarcar durant la [[Guerra dels vàndals]], en el qualquè, segons la tradició, hi va sorgir, miraculosament, una font on Belisari va poder abeurar les seves tropes.

Durant el [[regne visigot|període visigot]], van construir-se a [[Hispània]] cinc ciutats:<ref>According to E. A Thompson, "The Barbarian Kingdoms in Gaul and Spain", ''Nottingham Mediaeval Studies'', '''7'''(1963:4n11).</ref>

*Recòpolis,<ref>"Arte Visigótico: Recópolis"</ref> construïda pel rei [[Leovigild]] el [[578]], les restes de la qual es troben al poble de [[Zorita de los Canes]] ([[Província de Guadalajara|Guadalajara]]).

*Victoriacum, és a dir, l'actual [[Vitòria]].

*''Lugo id est Luceo'', mencionada pel bisbe [[Isidor de Sevilla]], situada en terres dels [[asturs]].

*''Ologicus'' (postser ''Ologitis''), l'actual [[Olite]] ([[Navarra]]), erigida el [[621]] pel rei [[Suintila]] com a fortificació contra els bascos.

En origen, la [[basílica]] era un edifici civil que l'administració imperial usava com a seu de tribunals de justícia o per a usos cerimonials; a partir del [[segle IV]], apareixen les basíliques cristianes on el bisbe situa la seva cadira a l'absis, és a dir, en elal mateix lloc on, en les basíliques civils, hi seia el magistrat o l'emperador mateix; les basíliques [[Roma|romanes]] de [[Basílica de Sant Joan del Laterà|Sant Joan del Laterà]] i de [[Antiga basílica de Sant Pere|Sant Pere]], exemples de la fastuositat dels bisbes, representants de l'autoritat de Crist a la terra, quedaren àmpliament superades per la basílica que, a [[Constantinoble]], Justinià va erigir en honor de [[Santa Sofia (Istanbul)|la Divina Saviesa]], un bon exemple del gust arquitectònic de l'època.

[[Fitxer:Venice – The Tetrarchs 03.jpg|thumb|left|[[Els tetrarques de Venècia|''Els tetrarques'']], grup escultòric de [[pòrfir]], que es troba a la [[Plaça de Sant Marc]] de [[Venècia]] després que, el [[1204]], els [[República de Venècia|venecians]] saquegessin Constantinoble.]]

L'art de l'antiguitat tardana representa un moment de transició entre l'[[art romà]] i l'[[art medieval]], onen què es comença a passar del realisme idealitzat propi de l'[[Art de l'antiga Grècia|antiga Grècia]] cap a una plàstica més icònica i estilitzada, precursora de les formes medievals.<ref>Kitzinger, 2-21</ref>

A diferència de l'art clàssic, l'estil de l'antiguitat tardana no busca pas destacar la bellesa i el moviment del cos, sinó que intenta transmetre la realitat espiritual que hi ha darrere de les formes; a més, la pintura i l'escultura exemptes comencen a ser substituïdes pel mosaic, el relleu i l'escultura adosadaadossada.

En la [[Els tetrarques de Venècia|representació escultòrica]] dels membres de la [[Tetrarquia]], hi podem apreciar el total abandó de l'individualisme, del naturalisme i del realisme del retrat romà propi de l'estil clàssic, i l'aparició de figures estàtiques, rígides i en actitud hieràtica.;<ref>Kitzinger, 9, 12-13</ref> d'altra banda, en l'[[Arc de Constantí]], on es van reutilitzar anteriors relleus d'estil clàssic juntament amb d'altres de nous fets en l'estil tardà, s'hi pot veure clarament el contrast.<ref>Kitzinger, 7-8 (i vegi's índex)</ref>

En els [[sarcòfag]]s, l'escultura en relleu va esdevenir-hi cada cop més elaborada mostrant-hii mostrava sèries d'escenes diferents en comptes d'una imatge de conjunt, com havia estat la norma anteriorment; evidentment, en aquesta època, podem trobar sarcòfags on els motius i escenes representats són de tema cristià, un senyal de la difusió del [[cristianisme]] entre les elits.

Totes les convencions de l'estil d'aquesta època poden apreciar-se alsen els mosaics, els quals van evolucionar de ser un objecte decoratiu usat a terra i ena les parets, pera convertir-se en vehicle de la doctrina cristiana a les parets de les esglésies; evidentment, s'hi troba un simbolisme del tot contrari al realisme clàssic.

Entre els [[manuscrit]]s en [[pergamí]] il·luminats al [[segle V]], a part d'uns quants que siguin exemplars de la literatura clàssica, com ara el [[Vergilius Vaticanus|''Vergilius Vaticanus'']] i el [[Vergilius Romanus|''Vergilius Romanus'']], que contenen textos de [[Virgili]], la majoria són obres cristianes; d'entre aquests manuscrits, el [[Quedlinburg Itala fragment|''Quedlinburg Itala fragment'']] ([[420]]-[[430]]), una traducció de la [[Bíblia]] al [[llatí]], és el més antic dels que es conserva.

El [[Díptic Symmachi–Nicomachi|''Díptic Symmachi–Nicomachi'']], obra esculpida en ivori de finals del [[segle IV]] o, potser, de principis del [[segle V]], pot entendre's com una mostra de l'actitud de les elits paganes d'usar aquesta elaborada forma artística com a vehicle per a expressar la seva fidelitat als cultes tradicionals i el seu rebuig al cristianisme, tot i que de díptics en ivori, o de d'altra mena d'objectes de luxe, també se'n troben de decorats amb motius cristians.

[[Fitxer:ViennaDioscoridesPlant.jpg|thumb|El [[Codex Vindobonensis o Dioscòrides de Viena|''Codex Vindobonensis'' o ''Dioscòrides de Viena'']], un [[manuscrit il·luminat]] de principis del [[segle VI]] de ''De [[Materia Medica]],'' obra de [[Dioscòrides Pedaci]], escrita en [[grec antic|grec]].]]

Durant l'antiguitat tardana, s'observa una represa de l'ús literari del [[siríac]], l'[[armeni]], l'[[àrab]] i el [[Idioma copte|copte]], com també en alguns textos es pot veure la divergència entre el [[llatí clàssic]] i el [[llatí vulgar]]; d'altra banda, predominen les obres enciclopèdiques que pretenen recollir i conservar el saber clàssic, així com els resums d'obres antigues, sovint revestides d'un llenguatge al·legòric com ara ''De Nuptiis Mercuri et Philologiae'', obra en nou llibres escrita per [[Marcià Mineu Fèlix Capel·la]], sobre les set [[arts liberals]], o bé ''De Arithmetica'', ''De Musica'', i ''[[Consolació de la filosofia|Consolatio Philosophiae]]'' de [[Boeci]], obres totes aquestes que gaudiren de força difusió durant l'Edatedat Mitjanamitjana, mentre que [[Ammià Marcel·lí]] i [[Procopi de Cesarea]] foren exemples del conreu de la historiografia.

*escriptors en grec: [[Eusebi de Cesarea]], [[Basili de Cesarea]], [[Gregori Nazianzè]], [[Joan Crisòstom]].

*escriptors en llatí: [[Ambròs de Milà]], [[Jeroni d'Estridó|Santsant Jeroni]], [[Agustí d'Hipona|Santsant Agustí]].

*en grec: [[Quint Esmirneu]], [[Nonnos de Panopolis]], [[Romà el Melode]] o [[Pau Silenciari]].

*en llatí: [[Paulí de Nola]], [[Claudi Claudià]], [[Rutili Claudi Namacià]], [[Sidoni Apol·linar]], [[Flavius Cresconius Corippus]] i [[Arator]].

* [[Baix Imperi Romà]].

* [[Imperi Bizantí]].

* [[Caiguda de l'Imperi Romà]].

* [[Alta Edat Mitjana]].

* [[Invasions bàrbares]].

* [[Guerres romano-sassànides]].

* [[Les relacions entre Roma i Pèrsia]].