Diferència entre revisions de la pàgina «Església Ortodoxa Romanesa»

Correccions a nivell ortogràfic i gramatical
(Correccions a nivell ortogràfic i gramatical)
{{millorar ortografia|data=abril de 2013}}
[[Fitxer:Christogram with Jesus Prayer in Romanian.jpg|thumb|222px|Filocalia]]
L''''Església Ortodoxa Romanesa''' (''Biserica Ortodoxă Română'' en [[romanès]]) és una de les [[Església autocèfala|esglésies autocèfales]] integrades en la comunió ortodoxa. En formen part la majoria dels romanesos (el 86,8% de la població de [[Romania]], segons el cens de l'any [[2002]]). Pel nombre de fidels, és la segona de les esglésies ortodoxes autocèfales, només darrere de l'[[Església Ortodoxa Russa]]. Els fidels de l'Església Ortodoxa Romanesa sovint s'hi refereixen com a ''Dreapta credinţă'' («creença correcta, autèntica», nom semblant al grec Ορθος δοξος, «creença correcta, recta»). Els creients ortodoxos són coneguts, a vegades, com a ''dreptcredincioşi'' o ''dreptmăritori creştini''.
==== Ensenyament teològic preuniversitari ====
* 37 seminaris teològics (4 monacals)
* 8 escoles de postbatxillerpost batxiller teològiques sanitàries
* 11 escoles de cant eclesial
 
[[Fitxer:Romania 1600.png|thumb|Els tres principats romanesos]]
 
Arran de la reforma protestant propiciada pel sacerdot alemany [[Martí Luter]] el 1517, es va començar a difondre la reforma per tot el centre d'Europa. Així, el 1530 moltes de les poblacions saxones de Transsilvània es van convertir al [[luteranisme]], també molts hongaresos de la mateixa regió es van convertir al [[calvinisme]]. L'any 1556 la Dieta de Transsilvània va suprimir la seu Pontifícia i Romana d'Alba Iulia i tots els sacerdots catòlics van ser expulsats dels seus territoris. L'any següent es va proclamar la llibertat religiosa. Sota el mandat del príncep catòlic [[Esteve Bathory]], la Dieta de Transsilvània va reconèixer com a "legals" les religions catòlica, luterana, calvinista i [[uniatisme|uniata]]. D'altra banda, la religió ortodoxa va ser considerada com a "tolerada" i els romanesos de Transsilvània eren considerats ciutadans de segona, la presència dels protestants a Transsilvània seria molt important per entendre la configuració de la cultura romanesa.
 
Pel que fa Moldàvia, entre els anys 1530 i 1580 es va produir una disminució de les comunitats catòliques, ja que bona part d'aquests es van convertir al luteranisme i al calvinisme. Entre els anys [[1561]] i [[1563]] el príncep moldau [[Joan II Heracli]] –conegut també com a [[Despot Vodă]]– va intentar que el principat es convertís al luteranisme, motiu pel qual fou assassinat. A partir de [[1580]] els catòlics van reaccionar, sobretot a partir de l'arribada del religiós albanès [[Bartolomeus Brutti]] que va tenir molta influència entre els prínceps moldaus Iancu Sasul i Pere V, i va aconseguir que aquest darrer acceptés primer l'entrada dels jesuïtes als seus dominis i després establir contacte amb el llegat papal a [[Polònia]] amb la intenció de retre-li obediència, tal com va comunicar al papa l'any 1588. La feina de Brutti per augmentar el nombre de catòlics va donar el seu resultat amb la conversió de 20.000 moldaus protestants al catolicisme, però [[Pere V de Moldàvia]] va ser destronat en una conxorxa protagonitzada pels emissaris anglesos a Istanbul i el mateix Papa de Roma que van vendre el tro de Moldàvia a [[Aaron Emanoil]]. Aquest va decidir donar als hussites hongaresos les propietats que s'havien lliurat als jesuïtes en temps de Pere V.
L'octubre de [[1698]] uns trenta sacerdots ortodoxos de [[Transsilvània]] van signar un document on feien pública la seva intenció de fer-se membres de l'[[Església uniata]], tot i que desitjaven la voluntat de mantenir els costums romanesos. Al febrer de [[1699]] [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic]] va publicar el diploma pel qual s'establia l'Església uniata a Transsilvània sense haver de pagar impostos per les propietats adquirides per la nova Església i importants exempcions fiscals per als seus clergues (el nom oficial de la nova Església era el d'[[Església Romanesa Unida amb Roma]], però rebia la denominació popular d'Església grecocatòlica). L'any [[1701]] aquests privilegis es van ampliar als fidels de la nova Església. Com que la unió tenia poca acceptació Kollonitz, va cridar al metropolità Atanasi a Viena on va haver de comparèixer davant d'una comissió judicial. Se'l va obligar a signar un document on es comprometia a trencar qualsevol llaç amb el metropolità i el príncep de la Valàquia, a obligar als seus fidels a convertir-se a l'uniatisme i a rebre com a conseller un teòleg catòlic. El metropolità es va veure obligat a acceptar i seguidament el [[Cardenal Kollonitz]] va repetir la seva consagració sacerdotal ''sub conditione;'' a més es va oferir als seglars que acceptessin la seva conversió a l'uniatisme amb les mateixes condicions favorables que gaudien els catòlics a la regió. La seu metropolitana ortodoxa d'[[Alba Iulia]] es va transformar en un bisbat uniat i Transsilvània va perdre el títol de metropolità ortodox, situació que perdurà fins a l'any [[1864]]. Amb la pèrdua de la seu metropolitana els romanesos de Transsilvània van protestar enèrgicament. Atanasi fou excomunicat pels patriarques de [[Constantinoble]], de [[Jerusalem]], i pel metropolità de Valàquia.
 
Amb el traspàs d'Atanasi l'any [[1713]] i el nomenament de [[Joan Pataky]], que ja s'havia passat al [[ritu llatí]], com a bisbe uniat d'[[Alba Iulia]] es va consolidar la unió i es va traslladar la seu episcopal a [[Fagaras]]. L'any [[1727]] al traspàs de Pataky es va reunir el [[sínode]] de l'Església uniata per elegir el nou bisbe. Finalment es va triarescollir un estudiant de tercer de teologia, [[Inocenti Micu]], que no es va traslladar a la seva seu fins a l'any [[1732]]. Micu va ser un bisbe amb una actitud poc complaent envers [[Viena]], ja que va defensar els seus [[sacerdot]]s i fidels, va demanar que es complissin les promeses de la cort de Viena, i fins i tot va reclamar el reconeixement de nació per [[Transsilvània]]. L'any [[1744]] va reunir un sínode en què amenaçava de trencar amb la unió si no es complien les promeses de l'emperador. Aquest sínode va estar format per sacerdots, [[seglar]]s i fins i tot membres de l'Església ortodoxa, de manera que es pot afirmar que va ser més una reunió nacional que no pas religiosa ni uniata. Per aquest motiu va ser cridat a Viena on va haver de respondre a les imputacions fetes contra ell per una comissió judicial. Condemnat, va ser enviat a Roma on morí.
 
A Micu el va succeir [[Petru Pavel Aron]] que va fundar escoles a [[Blaj]], i va afavorir el desenvolupament de la cultura romanesa a [[Transsilvània]], de manera que va contribuir al desvetllament de la consciència nacional romanesa als altres principats romanesos. Al llarg del seu mandat es va encetar una forta campanya contra l'Església uniata sobretot per part de [[monjo]]s ortodoxos, fins a tal punt que el mateix bisbe va haver de fugir de la seu episcopal i refugiar-se a [[Sibiu]]. L'Església uniata va veure com el seu nombre de clergues disminuïa mentre que el nombre de clergues ortodoxos augmentava espectacularment (de 456 a 1380). Vista aquesta situació l'emperadriu [[Maria Teresa I d'Àustria]] va prendre la decisió de crear una [[milícia]] romanesa per defensar les fronteres de l'Imperi i així contenir el creixement de l'Església ortodoxa a Transsilvània. Els milicians enrolats es deslliuraven de tot vassallatge però s'havien de convertir en uniates. El nou bisbe uniat, [[Gregori Maior]] va defensar fermament aquesta mesura: uns anys després en el seu informe enviat a l'emperador [[Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep II]] recollia que la mesura havia fet efecte, ja que l'Església ortodoxa havia perdut unes 746 esglésies i uns 57.000 fidels. L'informe arribà tard a [[Viena]], ja que abans de llegir-lo, l'emperador ja havia signat l'edicte de tolerància que disposava que qualsevol Església que comptés amb més de cent famílies com a fidels podria construir les seves esglésies, hospitals i escoles. L'any següent es va permetre la separació de l'Església uniata, fet que va afavorir que molts romanesos tornessin a l'ortodòxia. Les reformes portades a terme per Josep II es van mantenir fins al traspàs d'aquest l'any [[1790]]. Tot i que les autoritats imperials posteriors feren alguns petits intents per reinstaurar la situació anterior, ja s'havien assentat les bases per al desenvolupament de l'Església Ortodoxa Romanesa, fet que afavorí el desenvolupament d'un sentiment nacional romanès al llarg de la segona meitat del [[segle XVIII]].
[[Fitxer:Church of the Patriarchy Bucharest.jpg|thumb|Catedral Patriarcal romanesa a [[Bucarest]].]]
 
L'any [[1920]] existien al territori romanès tres esglésies romaneses, la primera corresponia al PatriacatPatriarcat romanès, amb capital a [[Bucarest]]; la segona a Transsilvània, amb capital a [[Sibiu]], i la tercera a Bucovina (província de [[Moldàvia]] que s'havia integrat dins l'Imperi Rus i que en virtut dels tractats de pau que posaven fi a la Primera Guerra Mundial es va cedir de nou a Romania). El principal repte per l'estat romanès era el d'articular en una única Església ortodoxa nacional les tres Esglésies, fet que no era fàcil, ja que les tres havien tingut les seves pròpies estructures i dinàmiques diferenciades des de la seva creació i no estava tan clar que es volgués renunciar a aquest aspecte en benefici d'una Església unificada i nacional. Per Romania era del tot important procedir a aquesta unificació eclesiàstica si no es volien veure perillar les conquestes aconseguides arran de la fi del conflicte armat europeu. Van caldre uns quants anys de llargues converses i trobades per arribar finalment a la promulgació, el [[3 d'abril]] de [[1925]], de la llei per la qual es decretava la unificació de totes les Esglésies ortodoxes romaneses en una de sola, també es creava el Patriarcat de Romania i es designava com a tal el Patriarca de Bucarest, [[Miron Cristea]]. Aleshores es va demanar que el Patriarca de Constantinoble, Basili, ho sancionés. El dia 1 de novembre del mateix any el nou Patriarca era entronitzat com a tal en una cerimònia on varen assistir la resta dels patriarques ortodoxos. Així es culminava el procés encetat ja en els temps immemorables dels segles de l'edat mitjana, on els romanesos aspiraven a tenir un patriarca que representés llur nació.
 
Amb el traspàs del primer Patriarca de Romania l'any [[1939]] es va nomenar com a successor el bisbe [[Nicodemos]], que va haver de viure un dels períodes més convulsos de la història de Romania. El creixent avenç del [[feixisme]] a [[Europa]] i l'eminència de l'esclat d'un nou conflicte bèl·lic d'escala mundial, així com l'agitada vida política i social a Romania, en part causada per la violència que provocava la [[Guàrdia de Ferro]] ([[antisemita]] i feixista), va provocar que el rei [[Carles II de Romania]] abolís el sistema democràtic, instaurés la dictadura i s'erigís com a dictador. Però d'una banda la signatura del [[Pacte Molotov-Ribbentrop]], pel qual [[Romania]] va haver d'acceptar la cessió de [[Bessaràbia]] i [[Bucovina]] a l'[[URSS]], del sud de [[Dobrudja]] a [[Bulgària]], i la meitat nord-occidental de [[Transsilvània]] a [[Hongria]], de manera que es va liquidar la [[Gran Romania]]; i de l'altra, l'esclat de la [[Segona Guerra Mundial]] i la inestable situació social, van fer que al setembre de [[1940|1940 el general ]][[Ion Antonescu]] fos nomenat primer ministre i que Carles II abdiqués. Llavors el seu fill [[Miquel I de Romania]] va ser entronitzat.
 
=== Situació de l'ortodòxia romanesa durant i després del comunisme. De 1946 fins als nostres dies ===
El [[19 de novembre]] de [[1946]] es van celebrar les eleccions. Totes les estimacions donaven per guanyador al PNTCD per una àmplia majoria; el govern, que es presentava amb el bloc dels partits democràtics (on els comunistes eren la força més important), va adulterar el resultat dels comicis, ja que els resultats demostraven la seva derrota i va declarar-se guanyador per una majoria del 70 % dels vots emesos a favor de la coalició comunista. El 30 de juliol de 1947 el líder del PNTCD, Bratianu, va ser detingut i al novembre del mateix any va ser condemnat com a traïdor de la pàtria. Enmig d'aquest ambient d'instauració d'una dictadura comunista, Miquel I va fer una crida inútil als Estats Units i al Regne Unit perquè actuessin a fi evitar el que ja era una realitat. El 30 de desembre el president del govern [[Petru Groza]] va obligar Miquel I a signar la seva abdicació, i el va obligar a marxar a l'exili. Llavors es va instaurar la [[República Popular de Romania]].
 
Amb la instauració del nou règim comunista l'Església Ortodoxa Romanesa es va paralitzar. A més el nou règim va aplicar tot un seguit de normatives que li permetien destituir a aquells bisbes i sacerdots sospitosos de no ser lleials. Així van començar les detencions, deportacions a [[Sibèria]] i els empresonaments ja no tan sols a les presons, on els clergues eren posats amb els presos comuns, sinó fins i tot a alguns monestirs que es van reconvertir en presons. L'any [[1948]] Nicodemos va traspassar i el va succeir el metropolità de Iasi [[Justinian Marina]], que era un home d'un caràcter fort i amb grans dots d'organització. Aquest es va posar de seguida a organitzar l'Església Ortodoxa Romanesa i aconseguí que se li atorgués un nou estatut. Aquest fou presentat al govern el febrer de [[1949]] i aprovat de seguida per les autoritats comunistes, i es va estendre també a [[Església Romanesa Unida a Roma|les cinc diòcesis catòliques de ritu oriental]] que a l'octubre de 1948 el mateix govern havia suprimit i agregat a l'Església ortodoxa. L'èxit de la proposta del nou patriarca es deuria en part a la simpatia que tenia Marina envers les idees comunistes.
 
=== Presència de l'ortodòxia romanesa a la resta del món ===
Pel que fa als romanesos residents fora de Romania, ben bé no se sap amb exactitud quina és el seu nombre. Els que troben als [[Estats Units d'Amèrica]] estan organitzats en la l'Epàrquia Missional d'Amèrica. A més existeixen nombroses parròquies dependents del Patriarcat de Bucarest, les més destacades són les de [[Londres]], [[Viena]], [[Sofia]], [[Baden-Baden]] i [[Jerusalem]].
 
== Bibliografia ==
351

modificacions