Diferència entre revisions de la pàgina «Concili de Calcedònia»

cap resum d'edició
m (Robot: Reemplaçament automàtic de text (-hl=es +hl=ca, -hl=de +hl=ca, -hl=en +hl=ca, -hl=fr +hl=ca, -hl=it +hl=ca))
El '''Concili de Calcedònia''' va ser un [[concili]] de l'església dut a terme del [[8 d'octubre]] a l'1 de novembre del [[451]], a [[Calcedònia]] (una ciutat de [[Bitínia]] a [[Àsia Menor]]), al costat asiàtic del Bòsfor. El Concili va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics que van portar a la separació de l'Església de l'[[Imperi Romà d'Orient]] al [[segle V]].<ref>''The acts of the Council of Chalcedon'' by Council of Chalcedon, Richard Price, Michael Gaddis 2006 ISBN 0853230390 pages 1–5 {{ref-web|url= http://books.google.cat/books?id=6IUaOOT1G3UC&pg=PA94&dq=Chalcedon+catholic+anglican+eastern&hl=ca&ei=ql_gTMj_Lon5sgafnez6Cw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CFUQ6AEwCA#v=onepage&q&f=false |títol=Enllaç<!--Títol generat per bot--> }}</ref> És l'últim Concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.<ref name="Armentrout">''An Episcopal dictionary of the church'' by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 ISBN 0898692113 page 81 {{ref-web|url= http://books.google.cat/books?id=y_RpbmWNfHcC&pg=PA81&dq=Chalcedon+catholic+anglican+eastern&hl=ca&ei=ql_gTMj_Lon5sgafnez6Cw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q=Chalcedon%20catholic%20anglican%20eastern&f=false |títol=Enllaç<!--Títol generat per bot--> }}</ref>
{{millorar ortografia|data=abril de 2013}}
 
El '''Concili de Calcedònia''' va ser un [[concili]] de l'església dut a terme del [[8 d'octubre]] a l'1 de novembre del [[451]], a [[Calcedònia]] (una ciutat de [[Bitínia]] a [[Àsia Menor]]), al costat asiàtic del Bòsfor. El Concili va marcar un punt d'inflexió important als debats cristològics que van portar a la separació de l'Església de l'[[Imperi Romà d'Orient]] al [[segle V]].<ref>''The acts of the Council of Chalcedon'' by Council of Chalcedon, Richard Price, Michael Gaddis 2006 ISBN 0853230390 pages 1–5 {{ref-web|url=http://books.google.cat/books?id=6IUaOOT1G3UC&pg=PA94&dq=Chalcedon+catholic+anglican+eastern&hl=ca&ei=ql_gTMj_Lon5sgafnez6Cw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CFUQ6AEwCA#v=onepage&q&f=false|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}</ref>
És l'últim Concili que molts anglicans i la majoria de protestants consideren ecumènic.<ref name=Armentrout>''An Episcopal dictionary of the church'' by Donald S. Armentrout, Robert Boak Slocum 2005 ISBN 0898692113 page 81 {{ref-web|url=http://books.google.cat/books?id=y_RpbmWNfHcC&pg=PA81&dq=Chalcedon+catholic+anglican+eastern&hl=ca&ei=ql_gTMj_Lon5sgafnez6Cw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q=Chalcedon%20catholic%20anglican%20eastern&f=false|títol=Enllaç<!--Títol generat per bot-->}}</ref>
 
El Concili de Calcedònia va ser convocat per l'emperador [[Marcià]], amb l'aprovació de mala gana del Papa [[Lleó el Gran]] per deixar de banda el [[concili d'Efes]] del 449. El Concili de Calcedònia va emetre el "''Credo de Calcedònia''", que va repudiar la idea d'una sola naturalesa de [[Crist]], definint que Crist tenia dues naturaleses en una persona i [[hipòstasi (catolicisme)|hipòstasi]], i va insistir en la integritat de les seves dues naturaleses, la divina i humana. El concili també va emetre 27 cànons disciplinaris que regirien l'administració de l'església i l'autoritat. En un decret posterior, més tard conegut com el cànon 28, els bisbes buscava elevar el rang del [[Patriarcat de Constantinoble]], al·legant que Constantinoble gaudia d'un honor i autoritat comparable a la de Roma.
 
El concili és considerat el quart [[Concili Ecumènic]] pels [[catòlics romans]], les [[Esglésies Catòliques Orientals]], l'[[Església Ortodoxa]], els [[Església Catòlica Antiga|antics catòlics]], i diversos altres grups cristians occidentals. Com a tal, és reconegut com a infal·lible en les seves definicions dogmàtiques de l'Església Catòlica Romana i les Esglésies orientals ortodoxes (en aquest llavors una església). La majoria dels protestants també respecten els conceptes de la [[Santíssima Trinitat]] i l'Encarnació tal com es defineixen a Nicea ([[325]]) i Calcedònia com la doctrina ortodoxa a la qual s'adhereixen. No obstant això, el concili no és acceptat per diverses de les [[antigues esglésies orientals]], incloent-hi els ortodoxos orientals d'[[església Ortodoxa Egípcia|Egipte]], [[església Ortodoxa Siríaca|Síria]] i [[església Armènia|Armènia]], i l'[[Església Assíria Oriental]]. Les esglésies ortodoxes orientals ensenyen una sola naturalesa en Crist, composta tant de divinitat com d'humanitat. En les confessions que accepten el credo de Calcedònia aquestes visions de la naturalesa de Crist són titllades d'[[heretgia]] amb els noms de [[monofisisme]] i [[miafisisme]].
 
== Rerefons històric ==
Ciril ensenyava que "no és només un ''physis'', ja que és l'Encarnació, del Déu de la Paraula.", entenent que la paraula grega ''physis'' significa aproximadament el que la paraula llatina ''persona'', mentre que la majoria dels teòlegs grecs ho interpretaven en el sentit de la paraula ''natura''. Per tant, molts entenien que Eutiques defensava el [[docetisme]], una mena de contraposició teològica de l'[[arrianisme]], doncs [[Arri]] havia negat la divinitat consubstancial de Jesús. L'ortodòxia de Ciril no va ser posada en dubte, ja que la Unió de 433 havia parlat explícitament de dos ''physeis'' en aquest context, [es va parlar d'una "unió de dues naturaleses", però això no va fer clar que calia parlar de dues naturaleses després de la unió].
 
Lleó I va escriure que l'error d'Eutiques que semblava ser més d'una falta d'habilitat que malícia. A més a més, el seu bàndol en la controvèrsia no entrava en discussions amb els seus oponents, el que va impedir que el malentès fou descobert. No obstant això, degut a l'alta estima què els creients tenien en Eutiques, només superada pel Patriarca de Constantinoble a l'Est, els seus ensenyaments es van estendre ràpidament per l'est.
 
Al novembre del 448, durant un sínode local a Constantinoble, Eutiques va ser denunciat com heretge pel bisbe [[Eusebi de Dorilea]], que va exigir que fos destituït del seu càrrec. El Patriarca Flavià de Constantinoble va preferir no pressionar degut a una gran popularitat d'Eutiques però finalment va cedir, i Eutiques fou condemnat com heretge pel sínode. No obstant això, l'emperador Teodosi II i el Patriarca d'Alexandria, Diòscor, van rebutjar aquesta decisió aparentment, ja que Eutiques s'havia penedit i confessat la seva ortodòxia [ningú va dir que Eutiques s'havia 'penedit']. Diòscor a continuació va celebrar el seu sínode que va restablir Eutiques. Les demandes entre els patriarques de Constantinoble i Alexandria van portar a l'emperador a convocar un concili que es va celebrar a Efes a 449, al que va convidar el [[papa Lleó I]] per presidir-lo,<ref>{{ref-llibre |cognom=Hughes |nom = Philip |títol=A Popular History of the Catholic Church |editorial=Image Books (Doubleday) |any=1954 |lloc=Garden City, New York |pàgines=p.37 |llengua=anglès |isbn = }}</ref> però es va negar a assistir a causa de la invasió d'Itàlia per [[Àtila]], rei dels [[huns]], i va enviar quatre delegats perquè el representessin, un dels quals van morir en el camí, amb una carta adreçada a Flavià de Constantinoble explicant la posició de Roma a la controvèrsia. La Carta de Lleó afirmava que Crist tenia dues naturaleses, però que no venia de les dues naturaleses.<ref name="Leo">[http://www.ccel.org/ccel/schaff/npnf214.xi.vii.html Leo's Tome]</ref>
 
Tot i queaixò, es pot conciliar amb la fórmula de Ciril de la Reunió, que no era compatible, en la redacció amb el Dotze anatemes de Ciril. En particular, l'anatema tercer diu: "''Si algú es divideix en l'únic Crist les hipòstasihipòstasis després de la unió, unint-se a ells només per una conjunció de la dignitat o autoritat o el poder, i no més aviat per un acostament a una unió per la naturalesa, el que sigui [[anatema]].'' ". Aquest semblava a alguns que és incompatible amb la definició de Leo de dues naturaleses unides hipostàticament. No obstant això, el concili ha de determinar (amb l'excepció de 13 bisbes egipcis) que això era una qüestió de redacció i no de la doctrina, un comitè de bisbes nomenats per estudiar l'ortodòxia del Sant amb lletres de Ciril, -que incloïa als dotze anatemes- com seus criteris determinar per unanimitat que sigui ortodox, i el concili, amb poques excepcions, va recolzardonar suport a aquest.
 
== Latrocinis d'Efes ==
El 8 d'agost del 449, el [[Lladrocini d'Efes|segon Concili d'Efes]] va començar la seva primera sessió amb [[Diòscor d'Alexandria]] presidint per ordre de l'emperador, i va començar el concili prohibint la presència de tots els membres del sínode que novembre 447 havia deposat a Eutiques, i a continuació va presentar Eutiques que públicament professava que, si bé Crist tenia dues naturaleses abans de l'encarnació, les dues naturaleses es van fusionar per formar una sola naturalesa després de l'encarnació. Dels 130 bisbes reunits, 111 van votar a favor de la rehabilitació d'Eutiques. Al llarg d'aquest procés, [[llegat romà]] Hilari demanat en repetides ocasions la lectura del tom de Lleó [no de la carta de Lleó al concili], però va ser ignorat. Diòscor després va proposar deposar a Flavià i Eusebi de Dorilea amb l'argument que van ensenyar que la Paraula s'havia fet carn, i no assumien la carn de la Verge i que Crist tingués dues naturaleses. Quan Flavi i Horaci es va oposar, Diòscor fer que una torba pro-monofisita entrés a l'església i ataqués Flavi, que va ser ferit de mort mentre s'aferrava a l'altar. Diòscor va fer arrestar Eusebi de Dorilea i va exigir als bisbes reunits que aprovessin les seves accions, i davant la por de la multitud, tots ho van fer.
 
Els llegats papals es va negar a assistir a la segona sessió en què diversos bisbes més ortodoxos van ser deposats, incloent-hi Anaves d'Edesa, Ireneu de Tir (un amic personal proper de Nestori), Domnus d'Antioquia i Teodoret. Diòscor continuació, prem el seu avantatge en tenir Ciril d'Alexandria Dotze anatemes pòstum declarar ortodoxa<ref>[[Frend, W. H. C.]], ''The Rise of the Monophysite Movement'', Cambridge University Press, 1972, pps. 41–43</ref> amb la intenció de condemnar qualsevol confessió que no sigui una sola naturalesa en Crist. Hilary llegat romà, que com a Papa va dedicar un oratori a la Basílica del Laterà, en agraïment per la seva vida,<ref>[http://www.cfpeople.org/Books/Pope/POPEp46.htm Life of St. Hilary]</ref> les va arreglar per escapar de Constantinoble, i va portar la notícia que el concili de Lió, que immediatament va anomenar un "''sínode dels lladres''" -Latrocinium- i es va negar a acceptar els pronunciaments. Les decisions d'aquest Concili amenaçaven un cisma entre Orient i Occident.
les va arreglar per escapar de Constantinoble, i va portar la notícia que el concili de Lió, que immediatament va anomenar un "''sínode dels lladres''" - Latrocinium - i es va negar a acceptar els pronunciaments. Les decisions d'aquest Concili amenaçaven un cisma entre Orient i Occident.
 
La situació va continuar deteriorant-se, amb Lleó exigint la convocatòria d'un nou Concili i l'emperador [[Teodosi II]] es negava a cedir. Tot això va canviar dramàticament amb la mort de l'emperador i l'elevació de Marcià, un cristià ortodox, al tron ​​imperial. Per resoldre les tensions latents, Marcià va anunciar la seva intenció de celebrar un nou concili. Lleó havia pressionat perquè es durà a terme a Itàlia, però l'Emperador Marcià va demanar que en lloc de convocar a Nicea. Les invasions dels huns va obligar a desplaçar-se en l'últim moment de Calcedònia, on el Concili es va inaugurar el [[8 d'octubre]] del [[451]]. Marcià havia els bisbes deposats per Diòscor va tornar a la seva diòcesi, i tenia el cos de Flavi va portar a la capital per ser sepultat honorablement.
L'assistència a aquest Concili era molt alta, amb prop de 370 bisbes (o preveres representen als bisbes) que assisteixen.<ref name="Price">Price and Gaddis. The Acts of the Council of Chalcedon Liverpool, 2005. Vol. 3, 193–6</ref> Pascasi es va negar a donar Diòscor (que havia excomunicat a Lleó que condueix al Concili) un seient en el Concili. Com a resultat d'això, va ser traslladat a la nau de l'església. Pascasi més va ordenar el reintegrament de Teodoret i que se li ha donat un lloc, però aquesta mesura va causar tal enrenou entre els pares conciliars, que [[Teodoret]] també es va asseure a la nau, encara que se li va donar un vot en el procés, que va començar amb un judici de Diòscor.
 
Marcià desitjava interposar un recurs que es posi fifinalitzés ràpidament, i va demanar al Concili que es pronunciepronunciés sobre la doctrina de l'Encarnació abans de continuar el judici. Els pares conciliars, però, va considerar que cap credo era necessària una nova, i que la doctrina havia estat establert amb claredat en el Tom de Lió.<ref name="Leo"/> També eren reticents a escriure un nou credo en el Concili d'Efes, ja que havia prohibit la composició o l'ús de qualsevol nou credo. La segona sessió del Concili va acabar amb els crits dels bisbes, "''És Pere qui diu això a través de Lleó. Això és el que tots nosaltres creiem. Aquesta és la fe dels Apòstols. Lleó i Ciril ensenyen el mateix.''". Encara que durant la lectura del Sant de Lleó, tres passatges van ser impugnades per ser potencialment nestoriana, i la seva ortodòxia va ser defensada mitjançant l'ús dels escrits de Ciril.<ref name="romanity.org">Fr. John Romanides, ST. CYRIL'S "ONE PHYSIS OR HYPOSTASIS OF GOD THE LOGOS INCARNATE" AND CHALCEDON, Greek Orthodox Theological Review, vol. X, 2 Winter 1964–65, online at http://www.romanity.org/htm/rom.08.en.st._cyrils_one_physis_or_hypostasis_of_god_the_log.htm</ref>
 
El Comitè va decidir per unanimitat a favor de l'ortodòxia de Lleó; van determinar que el que va dir era compatible amb l'ensenyament de Ciril. Un nombre d'altres bisbes també van entrar en declaracions en el sentit que ells creien que Tomé de Lleó no estava en contradicció amb els ensenyaments de Ciril.<ref name="romanity.org"/><ref name="Price"/>
# Col·loca els hospicis sota la jurisdicció del bisbe.
# Limita la capacitat d'acusar un bisbe de mal procedir.
# Evita el clergat pertanyentspertanyent a diverses esglésies.
# Considera que les cartes de viatge per als pobres.
# Prohibeix a les províncies de ser dividida als fins de la creació d'una altra església.
# Requereix als bisbes a dur a terme un sínode dues vegades l'any.
# Llistes d'exempcions per a aquells que han estat portats a una altra ciutat.
# Estats acusadoracusadors d'un bisbe hahan de ser sospitóssospitosos davant el bisbe.
# Prohibeix apoderar-se dels béns d'un bisbe mort.
# Permet l'expulsió dels estrangers que causen problemes a Constantinoble.
Amb tota probabilitat, un registre oficial de les actes es realitza durant el mateix Concili o poc després. Els bisbes reunits van informar al Papa que una còpia de tot el "Acta" se li va transmetre, al març del 453, el Papa Lleó va encarregar a Julià de Cos, i després a Constantinoble, per crear una recopilació de tots els actes i traduir al llatí. [aclariment requerida] La majoria dels documents, principalment les actes de les sessions, van ser escrits en grec, mentre que altres, per exemple, les cartes imperials, van ser publicades en els dos idiomes, mentre que altres, de nou, per exemple, les cartes papals, van ser escrits en llatí. Finalment, gairebé totes elles van ser traduïdes a tots dos idiomes.
 
El Concili de Calcedònia també és elevada la Seu de Constantinoble a una posició: "en segon lloc en l'eminència i el poder per elpel Bisbe de Roma".<ref name="Bokenkotter84">{{ref-llibre |títol=A Concise History of the Catholic Church |cognom=Bokenkotter |nom=Thomas |any=2004|pàgina=84 |editorial=Doubleday|isbn=0385505841}}</ref><ref name="Noble214">{{ref-llibre | cognom = Noble| nom = Thomas| coautors = Strauss, Barry |títol=Western Civilization | any=2005|pàgina=214| editorial = Houghton Mifflin Company|isbn=0618432779}}</ref>
 
El Concili de Nicea -al 325- havia pres nota de la primacia de la Seu de Roma, seguit per les seus d'Alexandria i Antioquía. En aquest moment, la seu de Constantinoble era encara de cap preeminència eclesiàstica, però la seva proximitat a la cort imperial, va donar lloc a la seva importància. El Concili de Constantinoble al 381 modificat una mica la situació mitjançant la col·locació de segona Constantinoble en honor, per sobre d'Alexandria i Antioquía, indicant en el Cànon III, que "''el bisbe de Constantinoble [...] tindrà la prerrogativa d'honor després que el bisbe de Roma, perquè Constantinoble és la Nova Roma''". Al segle cinquè, aquesta situació va ser qüestionada pels bisbes d'Alexandria, però el Concili de Calcedònia va confirmar el Cànon XXVIII.
 
I els cent cinquanta bisbes més religiosos, impulsats per la mateixa consideració, van donar els mateixos privilegis (ἴσα πρεσβεῖα) al tron ​​més sagrat de la Nova Roma, justament per considerar que la ciutat que s'honra amb la sobirania i el Senat, i gaudeix dels mateixos privilegis amb l'antiga Roma imperial, que en els assumptes eclesiàstics, també es augmentens'augmenta a mesura que ella és, i classificares classifica a la pròxima després d'ella.<ref>[http://www.ccel.org/ccel/schaff/npnf214.xi.xviii.xxviii.html Canon IX, Council of Chalcedon Seven Ecumenical Councils, Christian Classics Ethereal Library]</ref>
 
En fer el cas, els pares del concili vavan sostenir que la tradició havia concedit el "honor" a la Seu de la Roma Antiga, ja que va ser la primera ciutat imperial. En conseqüència, "''mogut pels mateixos fins''" els pares van "''repartir prerrogatives iguals a la més santa seu de la nova Roma''", perquè "''la ciutat que s'honra amb el poder imperial i el Senat i gaudint dels privilegis que equivalen més la Roma imperial també ha de ser elevada al seu nivell en els assumptes eclesiàstics i ocupen el segon lloc després d'ella ''".<ref>''Decrees of the Ecumenical Councils'', ed. Norman P. Tanner, SJ, 99–100.</ref> El marc per a l'assignació de l'autoritat eclesiàstica propugnada pels Pares del Concili reflecteix l'assignació de l'autoritat imperial a l'últim període de l'Imperi Romà. La posició de l'Est podria ser caracteritzat com de naturalesa política, a diferència d'un punt de vista doctrinal. A la pràctica, tots els cristians de l'Est i l'Oest es vavan dirigir al papat com a la Seu de Pere i Pau, o a la Seu Apostòlica, en lloc de la seu de la capital imperial. Roma entén això per indicar que la seva prioritat sempre ha vingut del seu llinatge directe dels apòstols Pere i Pau en comptes de la seva associació amb l'autoritat imperial. [Clarifiqui]
 
Després de l'aprovació del Cànon 28, Roma va presentar una protesta contra la reducció de la distinció que s'atorga a Antioquia i Alexandria. No obstant això, per por que denegar l'aprovació de Roma, seria interpretat com un rebuig de tot el concili, l'any 453 el Papa va confirmar canonges del Concili amb una protesta contra el 28.
El bisbe metropolità de Jerusalem fou elevat a l'estatus de "[[patriarca de Jerusalem|patriarca]]", elevant a cinc el nombre de patriarcats.<ref>http://www.christian-history.org/orthodox-church.html</ref>
 
Els bisbes que estaven incòmodes amb el llenguatge del Papa Lleó repudiaren el concili, dient que l'acceptació de dos fisis era equivalent a nestorianisme. Diòscor, el patriarca d'Alexandria, defensava el miaphysitism i havia dominat el Concili d'Efes.<ref>"Latrocinium." Cross, F. L., ed. The Oxford Dictionary of the Christian Church. New York: Oxford University Press. 2005</ref> Hi ha esglésies que van rebutjar Calcedònia a favor d'Efes i es van separar de la resta de les esglésies en un cisma; la més important entre elles era l'Església d'Alexandria, avui coneguda com l'[[Església Ortodoxa Copta]] d'Alexandria.<ref name="georgetown2">{{ref-web|url= http://berkleycenter.georgetown.edu/resources/countries/egypt |títol=Egypt |editor=[[Berkley Center for Religion, Peace, and World Affairs]] |data= |consulta= }} See drop-down essay on "Islamic Conquest and the Ottoman Empire"</ref>
Iglesias que van rebutjar Calcedònia a favor d'Efes es va separar de la resta de l'Església en un cisma, el més important entre elles, l'Església d'Alexandria, avui coneguda com l'[[Església Ortodoxa Copta]] d'Alexandria.<ref name="georgetown2">{{ref-web|url= http://berkleycenter.georgetown.edu/resources/countries/egypt |títol=Egypt |editor=[[Berkley Center for Religion, Peace, and World Affairs]] |data= |consulta= }} See drop-down essay on "Islamic Conquest and the Ottoman Empire"</ref>
 
Justinià I va intentar portar els monjos que encara rebutgen la decisió del Concili de Calcedònia en comunió amb l'església major. El temps exacte d'aquest esdeveniment és desconeguda, però es creu que ha estat entre 535 i 548. [[Sant Abraham]] de Farshut va ser cridat a Constantinoble, i ell va triar per comportar quatre monjos. En arribar, Justinià els va cridar i els va informar que, o bé acceptaven la decisió del Concili o perdrien les seves posicions. Abraham es va negar a considerar la idea. Teodora va tractar de persuadir Justinià a canviar d'opinió, pel que sembla sense cap resultat. Abraham es va manifestar en una carta als seus monjos, que va preferir romandre a l'exili en lloc de subscriure a un contrari, la fe a la d'Atanasi. [Clarifiqui] No estaven sols, i les esglésies no-Calcedònia componen l'ortodòxia oriental, amb l'Església d'Alexandria com el seu líder espiritual. Només en els últims anys s'ha vist un grau d'acostament entre els cristians de Calcedònia i l'Ortodoxa Oriental ha vist.
 
== Notes ==
492

modificacions