Palau de Benicarló: diferència entre les revisions

El '''Palau de Benicarló''' (o '''''Palau dels Borja''''') és la seu oficial de les [[Corts Valencianes]], situat al nucli antic de la ciutat de [[València]]. Es tracta d'un edifici del [[arquitectura gòtica|gòtic]] civil, construït a finals del [[segle XV]] per a la residència de la família [[Borja]], ducs de [[Gandia]]. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'[[Escola d'Art i Gramàtica de València]] des dedel [[1408]].

El Palaupalau ha estat sempre vinculat amb la [[Ducat de Gandia|casa ducal de Gandia]] des de molt antic,; enel [[1321]], l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos béns de l'almirall [[Bernat de Sarrià]], entre els quals hi havia ''"la seua casa a la ciutat de València, a la parròquia de Sant Llorenç"''.<ref>segons Pere Maria Orts</ref> Aquesta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de [[Pere de Vilaragut]], que va ser adquirida (amb el seu pati i horts) pel Consell Municipal enel [[1411]], per instal·lar-hi les escoles de la ciutat. Aquesta propietat (una agrupació de petits habitatges entorn d'un pati) davant de l'[[Església de Sant Llorenç (València)|església de Sant Llorenç]] ocupava part del solar del que seria l'actual Palaupalau.

Des de la seua creació, el [[1399]], el [[Ducatducat de Gandia]] pertanyia a la casa reial, fins que, el [[1484]], [[Ferran el Catòlic]] el va vendre a [[Pere Lluís de Borja|Pere Lluís Borja]]. Aquesta venda incloïa el [[castell de Bairén]], la ciutat de [[Gandia]] i, és clar, la residència dels ducs a València, a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de [[Llombai]] i fill natural d'[[Alexandre VI]], va afegir, enel [[1484]] i [[1485]], a aquesta propietat altres cases per aconseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a [[Itàlia]], el [[1488]], més la del seu hereu i germà [[Joan Borja]], enel [[1497]], feuféu que el projecte de la construcció del palau recaiguera sobre [[Joan II Borja|Joan Borja i Enríquez]] (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.

L'any [[1494]], encara estava per acabar, segons el viatger alemany [[Hieronymus Münzer|Jeroni Münzer]] que, al seu pas per València, escrigué: ''"València té moltes altres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Alexandre VI, no acabada encara"''.

El Palaupalau no va quedar conclòs fins aal [[1520]], quan esse'n celebrà amb unala inauguració amb un gran banquet, amb un cost superior als 40.000 (segons [[Gaspar Escolano]]).

A finals del segle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'[[Oliva (Safor)|Oliva]],; al segle XVIII, extinta la línia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de [[Francesc Pimentel i Borja]] (XIII duc de Gandia). El [[1771]], amb el matrimoni de la duquessa hereva, va passar a la casa d'[[Osuna]]. Els seus propietaris van anar abandonant el palau, tenien major interés en altres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en aquesta època (1768-1774) quan el palau s'utilitza per a la representació d'[[òpera|òperes]] de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés [[Luigi Marescalchi]]) i també per a balls de gala. Per a aquestes funcions, es construí un teatre amb llotges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor [[Filippo Fontana]], autor també del [[Teatre Principal (València)|Teatre Principal]].

La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo enel [[1799]] per estabirestablir-hi la seu de Capitania General, però al final s'instal·laria al [[Palau del Real]].

Quasi mig segle després, el [[1846]], [[Mariano Téllez de Girón]], duc d'Osuna, ven el palau a l'industrial [[Francesc Pujals i Santaló]], provinent d'una família catalana establerta a [[València]] cap aal 1830, per 1100011.000 lliures valencianes. Davant la ruinaruïna de l'edifici, l'[[Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles|Acadèmia de Sant Carles]] aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte [[Salvador Monmeneu]] el [[1846]]), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.

Aquesta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la [[Indústria sedera de València|indústria sedera valenciana]],; és per això que implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'època. Per la seua envergadura, apareixerà a les guies de la ciutat de [[Vicent Boix]] (1862) i [[Constantí Llombart]] (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.

Pujals construirà una capella per a la residència familiar, a la zona que recau als jardins, allí es col·locaran dues làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856), els seus pares i la seua dona. El [[1859]] mor, i, en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci, ess'hi constituirà la firma ''Viuda de Pujals y Compañía'', gestionada per [[Joan Fontanals i Nascio]]. Aquest havia nascut a [[l'Havana]] i s'encarregava dels negocis dels Pujals,; enel 1860, es casà amb Assumpció Pujals i Perellada. A aquesta última, amb la mort de germans i parents, li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).

És l'època de la crisi definitiva del sector valencià de la seda,; per aquest motiu, es decideix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Aquesta remodelació<ref>segons Miguel Ángel Català</ref> va ser executada per [[Lluís Ferreres i Soler|Lluís Ferreres]] (1852-1926) o per [[Joaquín María Arnau Miramón|Joaquim Maria Arnau Miramón]].<ref> opinió de Trinitat Simó</ref> Aquesta reforma es realitzà a mitjans dels anys vuitanta, abans de la mort, el 1890, de Joan Fontanals.

El desig d'un títol nobiliari per part de la família es farà realitat amb el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals amb el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris,; no obstant això, no tindran descendència. L'altra filla, Emília, casada el [[1898]] amb l'enginyer Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.

Pocs anys després, el [[1905]], els arriba l'ennobliment a aquesta parella deamb la mà d'[[Alfons XIII]], en recompensa per la construcció del port de [[Benicarló]]; Joan Pérez de Sanmillán ara és ''Marqués de Benicarló'', nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit amb les visites reials d'[[Alfons XIII]],; l'una el [[1917]] per la concessió del títol de gentilhome al marqués, i un altrealtra el [[1923]] per la coronació de la [[Verge dels Desemparats]].

La [[guerra civil espanyola|guerraGuerra civilCivil]] afectà directament a la casa,; el marqués va morir tràgicament i, el [[1937]], allotjaria la seu del Govern de la [[II República Espanyola|República]].

Acabada la guerra, el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Aquest hi efectuà algunes reparacions, i hi va hostatjar alel dictador [[Franco]] durant les seus visites a [[València]].

L'any [[1973]], el palau va ser venut a l'Estatestat, que tenia la intenció d'instal·lar-hi la ''Jefatura Provincial del [[Movimiento Nacional]]''. Es preparà el projecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), però gairebé no s'hi va fer obres.

Amb l'arribada de la "Transiciótransició", s'obri un període d'incertesa sobre el destí de l'edifici. El [[1977]], es pensa a instal·lar els serveis tècnics del Govern Civil. Però amb l'arribada del [[Consell del País Valencià]], el govern per-autonòmic,preautonòmic sl'utiliztàutilitzà com a seu de la presidència, i més tard com a seu de diverses conselleries. Per fi, l'any [[1983]], es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per allotjar la futura seu de les [[Corts Valencianes]]. El mateix any s'inicien obres d'adapatcióadaptació dirigides per [[Carlos Salvadores]],; el [[1988]], se'ls encarregà als arquitectes [[Manuel Portaceli]] i [[Carles Salvadores]] la remodelació general de l'edifici, amb la construcció de l'hemicicle i altres dependències. El 29 de setembre dedel [[1990]], s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais annexos). Des dedel [[1992]] fins al 1994, s'efectuà la segona fase, que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del segle XIX).

Finalment, el conjunt d'edificis (entre els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les [[Corts Valencianes]], és inaugurat el 17 de novembre dedel [[1994]].

* [[Corts Valencianes]].

* [http://www.cortsvalencianes.es Web de les Corts Valencianes].

* [http://www.valencia.es/ayuntamiento/Infociudad_accesible.nsf/vDocumentosWebListadov/FD38245583E17008C12572C20024037F?OpenDocument&bdOrigen=&idapoyo=&nivel=3&lang=2 Pàgina de l'Ajuntament].

* [http://www.ctav.es/icaro/obras/obras.asp?id=20071015106966138857 Fitxa del Col·legi d'arquitectes].

* [http://www.cult.gva.es/dgpa/arqueologia/interven/cortes/index.html Intervenció arqueològica al Palau].

* [http://www.jdiezarnal.com/valenciapalaciodebenicarlo.html Pàgina amb informació i imatges].

* [http://www.lasprovincias.es/valencia/20090621/valencia/palau-dels-borja-20090621.html Article sobre el Palau].