Diferència entre revisions de la pàgina «Mineria»

15 octets eliminats ,  fa 5 anys
cap resum d'edició
m (→‎Tipus de mineria: Petit canvi ortogràfic)
{{Millorar ortografia|data=gener de 2015}}
[[Fitxer:Chino copper mine.jpg|thumb|dreta|250px|[[Mina (enginyeria)|Mina]] de [[coure]] a cel obert "El Chino" a prop [[Silver City (Nou Mèxic)]].]]
La '''mineria''' és el procés d'extracció de [[mineral]]s d'interès industrial del subsòl. El lloc on es produeix l'extracció s'anomena [[Mina (enginyeria)|mina]].
 
== Història ==
Des de fa 2,5 milions d’anys fins al 8000 aC.
 
Les primeres evidències es troben a la Conca del riu Omo, a Etiòpia (2,4 milions d’anys) i a Tanzània (2 milions d’anys). Trobem la presència d’eines formades per nuclis de basalt, sílice i quars a les quals se’ls donava forma a base de cops, per tal de produir despreniments de llesques, i així, obtenir eines que tallaven. Es comença a descobrir que certes roques tenen característiques adients per a ser modificades.
 
Les primeres eines fetes de roca amb una forma preestablerta són de fa  1.5 milions d’anys, i tenien una certa simetria i estaven treballades per les dues cares, la qual cosa exigia materials de molt bona qualitat. Entre les roques més comunes consten les quarsites i obsidianes (vidre volcànic) i el sílex.
 
Fa 200.000 anys a Europa, al pròxim orient i a ÁfricaÀfrica es comencen a descobrir dissenys d’eines més refinades, de millor qualitat, i més productives. S’obtenen fulles molt afilades fetes de sílex principalment. Aquesta millora a les eines dóna peu al fet que els homínids comencin a establir-se a  certs territoris, donant lloc a una forma de vida més sedentària.
 
Es dóna una dualitat entre el sedentarisme i l’obtenció de materials de bona qualitat, no tots els materials són iguals i no sempre es troben a la vora; comença una intensa recerca de materials.
 
A causa del pes de les roques, no sempre era possible transportar-les i comencen a treballar amb les eines al lloc d’obtenció. Com més eines feien falta més costava trobar bons materials a la superfície terrestre i d’aquesta manera, es comencen a extreure blocs de sílex de la terra, i així comença la '''mineria'''. Aquestes primeres manifestacions es donen a llocs com França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica, Holanda i Espanya. Les mines més importants de sílex a Espanya es troben a Madrid, les quals tenen forma de pou amb una profunditat de fins a 7,35 m i un diàmetre d'1,4 a 2,1 m i es poden observar petites restes d’excavacions laterals.
 
==== Neolític ====
Els grecs van tenir la necessitat de trobar plata principalment per fer monedes, i van fer grans avanços tecnològics.
 
L’imperi romà avançà molt en la mineria, amb les millores tecnològiques gregues i la creació d’una indústria ben organitzada. La novetat més gran és la mecanització, s’introdueixen innovacions hidràuliques de procedència grega, així es pot extreure l’aigua de les galeries mitjançant sínies i el caragol d’Arquímedes, la qual cosa era un dels problemes més greus que tenien. D’aquesta manera poden aprofundir fins alals 100 metres, mentre que les civilitzacions anteriors no havien sobrepassat els 30 metres; també construeixen aqüeductes per tal de poder transportar l’aigua a les mines, tant per rentar materials com per ajudar en l’extracció de terra.
 
Hi ha problemes de subministrament d’estany, la qual cosa fa que quedi desplaçat pel ferro, això és possible gràcies a l’evolució dels forns ( s’assoleixen majors temperatures, 1530 °C, una temperatura inferior a la de fusió del metall. S’aconsegueix reduir el metall amb carbó vegetal ). Amb aquests processos el ferro que s’obté conté grans quantitats d’impureses.
 
L’expansió de l’imperi romà popularitza el ferro i veu la necessitat d’obtenir altres metalls per forjar monedes, la mineria a península ibèrica era una de les més avançades (or de Córdoba, Lleó i Astúries, Plata de Sierra Morena i Cartagena, coures d’Almeria).
 
==== Edat mitjana i moderna ====
El franquisme va néixer de la Guerra Civil que es va iniciar el 18 de juliol de 1936 i va acabar el 1939.
 
La postguerra va estar sempre acompanyada de misèria i fam entre àmplies capes de la població, a causa del mateix desgast de la guerra, a la successió d’anys de males collites i a l’obligada política econòmica coneguda com a autarquisme, causada per la completa soledat i aïllament econòmic i tecnològic al qual el mateix franquisme havia portat a l’estat espanyol.
 
És en aquesta època, per l'obligada necessitat de supervivència econòmica es va recórrer exclusivament als recursos minerals propis, el que el règim franquista va voler vendre com gran virtut, tot i el retard tecnològic, comercial, empresarial i econòmic que suposava. Si no es podia importar res per la falta de liquiditat econòmica, l’estat es va declarar autàrquic, o autosuficient gràcies a una falsa idea que no era necessari importar cap producte, ja que tot es podia substituir amb la producció pròpia. La mineria va gaudir d’una falsa conjuntura excepcional davant la falta de competidors externs i de la necessària competitivitat que va suposar una generació i acumulació continuada de dèficit molt difícil de superar posteriorment.
La sortida de l’autarquia va suposar per la mineria catalana un repte que no va saber superar.
 
La mineria estava ferida de mort i va ser l’Estat qui va haver de fer front a la situació, passant als comptes d’aquest les despeses i pèrdues de bona part de les explotacions, en un intent d’esmorteir la crisi que acabarà arribant a partir de la dècada del 1970, on es van tancar múltiples explotacions mineres, amb l’excepció del sector potàssic.
 
== Situació actual del paisatge i el patrimoni miner industrial ==
* Les salines de muntanya de Gerri de la Sal (Lleida).
* Les mines de talc de la Vajol (Empordà).
* Els més de 60 forns de calç de la Ruta de ladel Calç de Tarrés (Garrigues).
 
Per una D'altra banda, actualment s’està treballant en la recuperació de patrimoni miner tant en mines, en itineraris miners, en la restauració de forns de guix com en la creació de museus amb les magnífiques col·leccions de minerals i roques.
 
A més d’algun projecte d’escala local, podemes pot destacar 4 projectes d’especial incidència territorial en el conjunt de Catalunya en format de patrimonialització clàssica:
* Mines de Bellmunt del Priorat.
* Parc de la Sal de Cardona.
 
Catalunya produeix cada any més de 40 milions de tones d’àrids, és el primer productor d’aigua mineral envasada de l’Estat i l’únic productor de sal potàssica.
 
 
 
Actualment algunes de les mines més utilitzades són:
 
===== Sondatge =====
Aquest mètode explota principalment les sals sòdiques al Vinalopó, on es bomba aigua calenta per tal de dissoldre les sals que després s’extreuen i es deixa evaporar el disolventdissolvent.
 
Principals mineralitzacions, encara que no prou abundants per a ser productives:
 
==== Recursos descoberts ====
Recursos dels quals o bé se’n coneix o es pot estimar – a–a partir d’evidències geològiques específiques - la localització, el grau, la quantitat i la qualitat. Inclouen les subcategories de recursos econòmics, marginalment econòmics i subeconòmics.
 
===== Reserva =====
 
=== Localització de mineria en el món per regions, 1850 fins al present ===
[[File:Mineria grafic 1850 cat.png|thumb|GraficGràfic de mineria al món, des del 1850]]
Mineria mundial mesurada com al valor total d'extracció de tots els metalls produïts en tots els països.
 
És el mètode contrari al que és la mineria subterrània, sent aquesta molt més convenient en molts aspectes, com ara, els factors psicològics dels treballadors, els costos d'operació, les maquinàries usades, entre d'altres.
 
La mineria en superfície s'usa en jaciments mineralògics prop de la superfície i en els casos en què el mineral és de bona llei, també es pot usar quan es necessita eliminar massa ''overburden''.
 
La mineria de superfície es fa traient vegetació de la superfície, brutícia i, si cal, les capes de roca de fons per tal d'arribar als dipòsits de mineral enterrats. Les tècniques de mineria de superfície inclouen: 
La majoria (però no tots) els dipòsits de plaer, per la seva naturalesa superficialment enterrats, s'extreuen per mètodes superficials.
 
Finalment, la mineria d'abocador implica llocs on els abocadors es van excavar i van ser processats.
 
==== Mineria subterrània ====
 
Les mines subterrànies es poden dividir en dos grans tipus, segons la posició de les mateixes pel que fa al nivell del fons de la vall:
* Les que es troben per sobre, s'anomenen '''mines de muntanya'''. En elles l'accés és més fàcil, ja que pot realitzar-se mitjançant galeries horitzontals excavades en els vessants de la vall. Així mateix, el desguàs de les mateixes es realitza per gravetat, a través de les tasques d'accés. 
* A les mines que es troben per '''sota del nivell''' del fons '''de la vall''' és necessari excavar pous (verticals o inclinats), tasques d'accés que baixin al nivell del jaciment. En aquest cas el desguàs ha de realitzar-se mitjançant bombes que impulsin l'aigua des de l'interior de la mina a la superfície. Algunes d'aquestes mines, es troben sota el mar, com és el cas de la Mina del Carbó de Lota a Xile, lloc on es va gravar la pel·lícula ''SubterraSubtierra'' (''Soterra'')
Però també hi ha un risc important d'ensorrament, per això s’utilitza la maquinària adient i una bona comunicació. 
 
Per arrencada s'entén el conjunt d'operacions necessàries per separar la roca del massís rocós on es troba. En la majoria de les ocasions és necessari, a més, trencar la roca en trossos prou petits per facilitar els processos posteriors (càrrega i transport).
 
L'arrencada es realitza de tres maneres: amb eines, amb màquines i amb explosius. Els dos primers mètodes només són empleats quan les roques a explotar són relativament toves, com ara el carbó o els fosfats. Quan les roques són dures és necessari utilitzar explosius. En el cas de les roques ornamentals (marbre, granits, pissarres ...) emprades en arquitectura i construcció s'utilitzen eines de tall de diamant i voladures molt acurades amb molt poca quantitat d'explosiu.
 
L'arrencada amb eines és el més antic i el menys eficient, econòmicament parlant. A les mines de coure de Texeo (Riosa, Astúries, Espanya), de fa aproximadament 4.500 anys, els 'miners' utilitzaven com a eina, banyes de cabra per arrencar el mineral. Actualment s'empra el martell (hidràulic o pneumàtic) i el “zapapico” com a eines manuals. 
===== Obtenció de l’alúmina =====
[[File:Alumina.png|thumb|Gràfic sobre el procés de transformació de Bauxita a Alúmina.]]
L’alúmina se separa de la bauxita utilitzant una solució calenta d’hidròxid de sodi (sosa càustica) i òxid de calci (cal).  La barreja es bombeja cap a l’interior dels recipients a alta pressió i s’escalfa. La sosa dissol l’alúmina, la solució se satura i precipita. L’alúmina es pot rentar i escalfar per eliminar l’aigua. El material que ha precipitat es filtra i neteja per poder recuperar la solució d’hidròxid de sodi. La resta s’elimina per filtració i l’alúmina s'as secaasseca fins que s’aconsegueix una pols blanca. 
 
La major part de les refineries d’alúmina estan localitzades a les proximitats de les mines de bauxita, o propera a un port, on es pot transportar l’alúmina fàcilment fins a les fàbriques que produeixen l’alumini.
* ''{{subratllat|Ús d'explosius}}'': Utilitzats com a detonants i només poden ser controlats per treballadors experimentats i preparats en el tema, per si sorgeixen problemes durant l'explosió. Poden existir greus riscos, quan l'explosió no és completa i si la revisió es fa massa ràpid, pot causar la mort en molts casos, dels treballadors que s'apropen a la zona. Per aquesta raó un cop feta l'explosió, es deixen unes hores abans de continuar amb la inspecció de la zona.
 
* ''{{subratllat|DerrucionsEnsulsiades}}'': Les galeries mineres tenen un gran risc de derruirsed'esfondrar-se pel gran pes que suporten,i de la gran diferència de qualitat de les roques, que com que no tenen les mateixes propietats poden caure o bé, no suportar el pes correctament.
Aquests són els tres tipus d'accidents greus, que més requereixen que l'empresa minera tingui un pla de control i treballadors ben preparats, a més a més, d'equips de seguretat, com també material per poder transportar als ferits, tractar-los i realitzar-los primers auxilis... Però aquestes mesures no són obligatòries, a l'igual que les contínues revisions als treballadors per avaluar els seus estats físics i mentals. Només es troben a disposició d'empreses que ho volen i que els seus recursos econòmics els hi permeten, per això molts accidents podrien ser evitats però la manca de prevenció inhabilita la possibilitat d'acabar amb els accidents més
Aquests són els tres tipus d'accidents greus, que més requereixen que
l'empresa minera tingui un pla de control i treballadors ben preparats, a més a més, d'equips de seguretat, com també material per poder transportar als ferits, tractar-los i realitzar-los
primers auxilis... Però aquestes mesures no són obligatòries, a l'igual que les contínues revisions als treballadors per avaluar els seus estats físics i mentals. Només es troben a disposició d'empreses que ho volen i que els seus recursos econòmics els hi permeten, per això molts accidents podrien ser evitats però la manca de prevenció inhabilita la possibilitat d'acabar amb els accidents més
greus.
 
R=PxS (pèrdua per unitat de temps a l'activitat)
 
D'altres métodesmètodes d'analisisanàlisis molt utilitzats a la indústria de la mineria per la gestió del risc són:
 
-Mètode ''Hazop'' (Es fa una anàlisi conjunta en comptes d'un individual).
-''Even Tree Analysis ''(ETA).
 
-Factor humáhumà i errors de l'operador.
 
L'aceptacióacceptació del risc es fa amb el model conceptual HSE i amb l'analisisanàlisis Cost-Benefici (CBA).
 
== Impacte Ambiental ==
Durant l'activitat minera, es generen molts líquids que depenent el que arrosseguen poden arribar a provocar diferents efectes.
Una de les principals causes de contaminació és l{{'}}'''acidificació del medi'''. Els metalls extrets, es troben en forma de [[menes]] (combinació entre metalls i sulfurs). Per tal de separar el metall del sulfur, durant el procés metal·lúrgic les menes es tracten amb àcids concentrats que aconsegueixen dissoldre els sulfurs i separar una gran part del metall. Les restes d'aquest àcid van a parar a les aigües subterrànies, rius i terres del voltant. És el que es coneix com [[drenatge àcid]]. Aquest despreniment de sulfurs, a més a més de provocar una acidificació del medi arrossega restes dels [[metalls pesants]]. Les aigües contaminades són molt àcides, poden arribar a valors de 2 o 3 i aquests canvis, respecte a pH lleugerament àcids provoquen la desaparició d'espècies com per exemple les algues, evitant també el possible creixement de nova vegetació amb arrels. Aquestes espècies creixen en funció de la quantitat de fòsfor present a les aigües, de manera que en reduir quantitativament el nivell d'algues, el nivell de fòsfor queda reduït i amb això, el nombre de [[nutrients]]. De manera que es passa d'una situació [[eutròfica]] a [[oligotròfica]], i obtenim unes aigües ben oxigenades (favorables per a espècies com les truites). També s'arrosseguen restes de metalls pesants que poden arribar a ser letals per alguns éssers vius, pel fet que bloquegen l'activitat biològica. Però perquè això es pugui donar, cal que el metall sigui [[biodisponible]].
[[File:Iron Mountain Mine red.jpg|thumb|Contaminació per formació d'hidròxids de Ferro i drentagedrenatge àcid de les aigües, en zones properes a l'activitat minera.]]
 
Aquest concepte es troba relacionat amb les '''condicions químiques''' de l'ambient i són les que determinen, l'[[especiació]] i la concentració lliure i làbil del metall. Els [[mètodes electroquímics]] com la voltamperometria cíclica, s'utilitzen per determinar la biodisponibilitat d'un metall. Tot i que existeixen metalls essencials (presents com a [[cofactors]]), aquells que no ho són, en arribar a l'interior de l'organisme per vies tant orals com respiratòries, són tòxics, pel fet que competeixen amb els metalls essencials pel sistema de transport i arriben a alterar el seu funcionament, poden activar els receptors de membrana i reaccionen amb grups funcionals de biomolècules, alterant el seu funcionament. Per tant, els metalls poden provocar '''efectes sobre les mebranesmembranes cel·lulars''' o bé, '''efectes intracel·lulars'''. En els éssers vius, es transporten mitjançant la [[sang]] i es poden arribar a acumular al teixit ossi, o bé, excretar a partir de l'orina o els fems. L'absorció d'aquests metalls en concentracions mitjanes i elevades, provoca en la gran majoria de casos, irritació en la via d'entrada, i una greu activitat tòxica sobre les funcions renals, teixits pulmonars... augmentant també, el risc de càncer de pròstata, ronyó i pulmó. No tots els contaminants no són per efectes químics. Actualment la imatge tradicional de mineria, on hi havia un treballador qui era el que picava i excavava els minerals en les grans profunditats, comença a estar desactualitzada en molts casos. La mineria moderna a cel obert utilitza grans màquines excavadores, aquestes durant la seva activitat provoquen l'<nowiki/>'''alliberació de polsim''' que conté metalls pesants i que mitjançant l'aire es transporta fàcilment per l'[[atmosfera]], arribant als sistemes respiratoris dels éssers vius i provocant malalties. Durant l'extracció es remouen les terres que queden compactades, disminuint la grandària dels porus de manera que tant oxigen com aigua tenen un menor espai per desplaçar-se. En aquella zona de treball, serà impossible que tornin a existir espècies. L''''acumulació d'aigua en una mateixa''' zona, provoca el seu estancament i contaminació més fàcilment, per la qual cosa la contaminació sobre les espècies del voltant és més efectiva. Existeix un '''perill de desestabilització del sòl''', pel repartiment desigual de la terra acumulada durant l'excavació, que produeix una alteració del [[nivell freàtic]]. Una conseqüència d'aquestes pertorbacions és el '''canvi estructural en les terres''' i la variació de les propietats físiques i químiques. Aquestes últimes generen una acidificació dels sòls per l'acumulació i oxidació dels sulfurs transportats per les aigües, addicionant sulfats al sòl.
contaminació sobre les espècies del voltant és més efectiva. Existeix un '''perill de desestabilització del sòl''', pel repartiment desigual de la terra acumulada durant l'excavació, que produeix una alteració del [[nivell freàtic]].Una conseqüència d'aquestes pertorbacions és el '''canvi estructural en les terres''' i la variació de les propietats físiques i químiques. Aquestes últimes generen una acidificació dels sòls per l'acumulació i oxidació dels sulfurs transportats per les aigües, addicionant sulfats al sòl.
 
=== Detecció de metalls pesants a l'ecosistema ===
La detecció de metalls és complexa, cal observar evidències on ha decaigut la [[salut]] de les espècies afectades, i si la causa és la presència d'agents contaminants propers. A partir d'aquest moment s'ha de seguir un protocol on en primer lloc s'ha d'establir la presència del contaminant i el rang de concentracions a la que es troba. En segon lloc, s'ha de determinar si la variació en el gradient de concentració coincideix amb els danys causats. En tercer lloc s'han d'utilitzar [[bioindicadors]] o [[bioacumuladors]] que ens indiquin la relació entre una determinada variable i el contaminant, com per exemple els gradients de concentració, la presència de determinats elements... i és en aquest moment en què si es demostra l'existència de relació, podem afirmar que es té una evidència de què el contaminant, està provocant un efecte negatiu. El mètode experimental pretén aïllar la substància que es vol avaluar de tal manera que es pugui registrar la resposta d'una determinada població d'espècies en un rang de concentracions. Distingim primer les característiques amb què ens els trobarem. Els metalls pesants són estables a pH àcids, i es troben en les capes més superficials de la terra i en contacte amb la matèria orgànica reaccionen formant [[quelats]] molt estables. En solució són transferits cap a l'ecosistema més fàcilment. De manera que quan s'està analitzant un sòl cal fer-ho en dissolució aquosa i lleugerament àcida, aquest un mètode simple on només es distingeix si el metall és residual o es troba en aigua, per tant cal un procés químic d'extracció que ens determini la “[[especiació]]” on es pot valorar el grau d'[[oxidació]] del metall, la forma molecular, la coordinació o si es troba en forma de complex. Si l'anàlisi es fa sobre les aigües, el tractament de la mostra és el mateix incloent a més a més un estudi per [[espectroscòpia]] IR, i d'absorció atòmica. Finalment es pot donar un tercer control de la contaminació dels metalls, el qual es realitza ja directament sobre les espècies vives. Aquests mètodes ja són més coneguts com les anàlisis de sang, anàlisis del cabell, estudi mineral i funcionament del sistema hormonal.
 
=== Emissions mineres a l'atmosfera ===
 
L’emissió de totes aquestes partícules sòlides, a part de produir un enfosquiment de l'atmosfera, poden tenir efectes notables sobre la salut dels que ho inhalen. Hi ha dos paràmetres especialment rellevants en aquest sentit:
* {{subratllat|El mida de partícula:}} Pot ser molt variable, tot depèn de l’energia que les sosté (generalment vent). Les partícules més petites tenen temps de retenció a l’atmosfera més grans. Quant a problemes de salut cal dir que les partícules amb mides inferiors a 10µm poden entrar al tracte respiratori i arribar a les zones més profundes (alvèols) sense ser captades per les mucoses i poden causar danys als teixits. Un índex molt utilitzat és el PM10, que s’expressa en unitats de µg/m3 i ens indica la quantitat de partícules de mida petitpetita (<10µm) que hi ha en l’atmosfera. La directiva 1999/30/CE del Consell del 22/04/1999 relativa als valors límits de SOx, NOx, partícules i plom en l’aire és aplicable des de l’1 de gener de 2010 i posa uns límits al valor del PM10, que no pot ser superior a 50µg/m3 en un dia concret, ni la mitjana anual superior a 20µg/m3, que són els valors límits per a la salut humana.
* {{subratllat|Composició:}} També té una gran importància, ja que algunes partícules poden produir efectes molt nocius. Per exemple, determinats metalls pesants són susceptibles de produir malalties molt concretes; com ara el plom que produeix el saturnisme o plombèmia, que és una malaltia que genera anèmia perquè bloqueja la síntesi d’hemoglobina i altera el transport d’oxigen a la sang.
 
==== Emissions gasoses ====
Les emissions de gasos a l’atmosfera degudes a la mineria poden ser de diferents tipus:
* {{subratllat|Gasos de combustió de la maquinària implicada en el procés miner.}}  Són els gasos habituals lligats a la combustió d’hidrocarburs (Essencialment CO2 i en menor part CO) però com que es treballa amb maquinària pesadapesant, el volum d’aquests és força elevat.
* {{subratllat|Gasos alliberats durant el procés d’extracció.}} Bàsicament alliberats en l’explotació del carbó. Aquests gasos són, principalment, CO2, CO i grisú (una mescla molt explosiva de metà i aire). El més problemàtic d’aquestes mines són els incendis que es poden produir, ja que poden passar mesos fins que s’extingeixin.
* {{subratllat|Gasos implicats en les voladures.}} Són conseqüència de la deflagració de l’explosiu, tot i que el seu volum no sol ser tan important com per produir efectes de consideració. Tot i així, si l’explosiu no és preparat en les condicions adients, es poden generar gasos tòxics. Un explosiu molt utilitzat esés l’ANFO (Nitrat d’Amoni – Oli de Fuel), que en condicions normals no genera gasos perillosos, ja que els productes de la seva reacció són H2O, CO2 i N2, però en canvi, si la proporció d'Oli de Fuel és incorrecta o s’introdueix aigua en l’explosiu la detonació no s’aconsegueix i es poden formar gasos com el CO i NOx .
* {{subratllat|Gasos implicats en processos directament relacionats amb l’activitat metal·lúrgica}}. Els metalls de base com ara el Cu, Pb o Zn es troben en la natura principalment com a sulfurs. El procediment estàndard per a l'extracció d’aquests metalls passa por la trituració de la roca mineralitzada i la fosa (pirometal·lúrgia). És precisament en aquest últim pas on es produeixen els principals efectes ambientals. El resultat final de la combustió dels sulfurs metàl·lics és el diòxid de sofre, precursor de la pluja àcida.
A més, per extreure el metall, el mineral es col·loca en una fosa a altes temperatures per tal de fondre’l i separar-lo dels altres components del mineral. Depenent del metall que es fon, també s’alliberen diverses quantitats de perfluorocarbons (PFCs) que són potents gasos d’efecte hivernacle. Aquestes altes temperatures provoquen l’emissió d’alguns metalls pesants com ara arsènic, plom, zinc, cadmi, urani o mercuri. El mercuri, per exemple, es troba en alguns metalls d’or i és alliberat a l’atmosfera durant l’etapa d’escalfament de l’extracció del metall preciós. Aquest mercuri atmosfèric pot viatjar llargues distàncies i acabar dipositant-se en llacs i rius.
==== Efectes de les emissions produïdes en l’atmosfera i en la salut humana. ====
Encara que sembli obvi, l’aspecte més important de l’atmosfera és que aquesta és vital per la respiració dels éssers vius. Una baixa qualitat d’aquesta, o el que és el mateix, el fet que la seva composició s’allunyi d’uns determinats estàndards pot provocar malalties. Hem vist que la mineria produeix una sèrie d’emissions gasoses i ara veurem com afecten aquests gasos  tant al medi ambient com a la salut humana.
* {{subratllat|Diòxid de carboni (CO2):}} És un gas comú en l’atmosfera, però en excessiva abundància pot ser letal, ja que pot bloquejar les funcions respiratòries induint la mort per asfíxia. Això últim pot produir-se localment per acumulació de CO2 en zones tancades, sobretot si hi ha algun focus local d’emissió. És especialment perillós en les mines subterrànies. Un altre efecte important d’aquest gas és l’anomenat efecte hivernacle. El diòxid  permet l’entrada de la radiació solar però no la sortida de la calor emèsemesa pel terreny amb aquesta radiació, de manera que es va produint un escalfament global. És la principal emissió gasosa resultant de la mineria, ja que és el resultat de les combustions. A més de les emissions directes de CO2 durant el procés de mineria, cal afegir que un dels productes més importants és el carbó, que posteriorment serà usat en altres combustions, de manera que indirectament encara es generarà més diòxid.
 
* {{subratllat|Monòxid de carboni (CO):}} És un gas molt poc comú a l’atmosfera, ja que és molt més letal que el diòxid de carboni. Concentracions de 50ppm de CO en l’aire ja deixen sentir els seus efectes tòxics. Fins i tot por arribar a causar la mort per enverinament, ja que substitueix a l’oxigen en l’hemoglobina de la sang (té una afinitat 220 vegades major que l’oxigen). La carboxihemoglobina no pot transportar oxigen produint asfíxia. Es forma principalment com a conseqüència de combustions incompletes.
* Augment del nivell de sedimentació i erosió a causa d'excavacions, dics, etc.
* Augment de la perillositat deguda a inundacions.
* Incorporació de partícules sòlides en el corrent, augmenta la càrrega de fons i la càrrega de suspensió. Les partícules en suspensió constitueixen un problema pelper quequè respecta a la qualitat de l’aigua, no solament de cara al seu aspecte sinó perquè sovint a aquestes partícules sòlides s’hi adhereixen una elevada quantitat de contaminants (metalls pesants com el plom o el mercuri, bacteris, etc.).          
* Pèrdua de masses d'aigua (llacs, embassaments, glaciars...)
* Contaminació d’aigües deguda a la naturalesa dels materials explotats metalls (com Cu, Zn-(Cd), Hg, etc.) i anions associats (Sulfats, Carbonats, etc.).
* Contaminació d’aigües deguda a l’ús de la tècnica de lixiviació en pila per extreure minerals, on l’agent lixiviant pot ser àcid sulfúric (pel coure) o cianur de sodi (per l’or).
* Contaminació d’aigües deguda a la seva utilització en processos post-miners (rentat per [[flotació]]).
'''Drenatge Àcid de Mina:''' 
 
<nowiki> </nowiki>Aquest és sens dubte el major problema més gran que representa la mineria pel que fa a les aigües, el drenatge àcid de mina (AMD “acid mine drainage”) consisteix en la formació d’aigües amb un elevat grau d’acidesa i per regla general riques en sulfats i amb continguts variables de metalls pesants.
 
Les mines subterrànies normalment es troben per sota del nivell de l’aigua, per tant aquesta ha de ser constantment bombejada fora de la mina per tal d’evitar inundacions. Quan una mina és abandonada el bombeig d’aigua s’atura i per tant la mina s’acaba inundant. La introducció d’aquesta aigua és el primer pas en la majoria de casos de drenatge àcid de mina. Les muntanyes de residus derivats de la mineria un cop una mina és abandonada, també són una font important de drenatge àcid de mina.
 
AEn l'estar exposats a l'aire i l’aigua, l’oxidació de sulfurs dels metalls (normalment pirita, un sulfur de ferro) juntament amb la de les roques dels voltants i els residus restants es genera acidesa. Colònies de bacteris acceleren notablement la descomposició dels ions dels metalls tot i ser reaccions que tenen lloc en un ambient abiòtic. Aquests bacteris s’anomenen extremophiles per la seva habilitat per sobreviure en condicions extremes, les reaccions solen tenir lloc sobre les roques, però a causa de la quantitat limitada d’aigua i oxigen normalment el nombre de bacteris no és massa nombrós.
 
Les mines que poden generar elevades quantitats de drenatge àcidsónàcid són en les que el metall es troba en forma de sulfur o associat amb pirita. En aquests casos l’ió predominant en el metall sol ser zinc, coure o níquel. El tipus de mineral més comú en aquest tipus de mina és la calcopirita, la qual és un sulfur de coure i ferro, per tant les mines de coure són un dels focus on es produeix un major drenatge àcid de mina.
 
Química del drenatge àcid de mina:
Tractament a realitzar en aigües superficials:
 
El vessament d’aigües residuals procedents de l’activitat minera en altres caudalscabals es soluciona mitjançant la purificació d’aquests segons. Es pot dur a terme de diferents formes:
* Neutralització:Es solen utilitzar carbonats, el CaCO<sub>3</sub> és el més comú degut a la seva reactivitat, no s’ha d’oblidar però la formació de CO<sub>2</sub> per la qual cosa les reaccions s’han de dur sempre en un ambient obert per evitar possibles intoxicacions.
* Eliminació de metalls pesants: L’eliminació de metalls pesants és un problema d’importància cabdal, aquests es troben normalment en forma de sals solubles en l’aigua per la qual cosa es poden eliminar mitjançant mètodes químics.
Tractament a realitzar en aigües subterrànies:
 
El tractament en aquestes aigües és d’una dificultat superior al de les superficials, ja que l’accés a elles és més complicat per la profunditat a la quequal es troben. El tractament que es du a terme és el següent:
* Tractament extern: És necessari que lael corrent d’aigua subterrània constitueixi un aqüífer en un únic sentit. El que es fa és extreure un volum d’aigua d’aquest aqüífer mitjançant bombeig, aquest bombeig ha de ser capaç d’extreure la contaminació juntament amb l’aigua al bombejar-la per tal de poder-la tractar. S’han de tenir en compte a més dos factors.
# Naturalesa de la contaminació: És evident que les condicions més favorables venen determinades quan la contaminació és de tipus salina en dissolució, per contra aquest pot ser molt desfavorable si el residu a tractar és un hidrocarbur o per regla general qualsevol que sigui immiscible amb l’aigua propiciant així la formació de dues fases diferenciades que faran que en el bombeig s’obtingui una fase amb preferència sobre l’altra.
# Possibilitat de re-injectar les aigües tractades: Un cop dut a terme el tractament esés possible tornar a injectar l’aigua tractada en l’aqüífer. Cal recordar que aquest tractament no te intenció d’eliminar el problema de la contaminació al 100% sinó de reduir el nivell d’aquesta a uns límits raonables (reduir el pH de l’aigua, eliminar una part dels metalls pesants en dissolució, etc.)
 
== Recuperació mediambiental de mines en desús ==
 
=== SubsolSubsòl ===
Els processos d'extracció, sobretot en mineria del carbó i ferro, deriven en l'acumulació de muntanyes de materials descartats rics en metalls pesants. El carbó de baixa qualitat que pot cremar amb l'acció del vent i els metalls formen en hidratar-se òxids àcids que es deixen en extenses zones d'infertilitat al voltant de la planta durant anys que han de ser tractades i evitades la recuperació de les quals s'hauria d'incentivar. És el cas, per exemple, de l'Alumini i el Manganès, molt tòxics per a les plantes.
 
Les piles de residus típics en una explotació minera del carbó són un 90% de silicats i aluminosilicats, 5% de carbonats de Fe, Ca, Mg, Mn i pirita ( FeS2 ) aquesta última de les més problemàtiques, donat l'alt grau d'acidesa que provoca durant anys, 2% de sulfats de Ca, K i Fe i, 2% de SiO2, Al (OH) 3 i Fe (OH) 3 amorfs.
 
La capacitat d'autoregeneració de la flora depèn més del PH de la terra que del temps que passa, és a dir, sobretot de la quantitat de carbonats i FeS2. Encara que també s'observen altres problemes derivats de les propietats físiques del sòl, com la captació provocada per l'avocamentabocament i els incendis pel carbó rebutjat, així com altres causats per l'absència de matèria orgànica al sòl, per la manca de K, N i P, per la manca d'humitat que genera capes impermeables o terres fosques que augmenten la temperatura. No obstant, això, en aquest cas la salinitat no sol donar problemes gràcies a la ràpida lixiviació per acció de la pluja.
 
Degut que la major contaminació es produeix en el primer metre de profunditat, aquesta es pot revocar tractant la terra amb carbonats que corregeixin l'acidesa i fertilitzant amb N, P i K. Així, es multiplica per entre 5 i 10 la quantitat de vegetació, que solen ser molts tipus d'herbes i gramínies com Agrustis tenusis o Dactylis glomerata i, en menor mesura, algunes lleguminoses i arbustos i arbres com Crataegus monogyma, Quercus robur, Betula pendula o Salix cinerea .
 
Un correcte tractament a llarg termini d'aquests residus comença per un mostreig minuciós de la zona per a un posterior anàlisi, un tractament amb calç de fins a 50 tones per hectàrea i una posterior escarificació dels primers 20-50cm per al correcte tractament de la primera capa de terra que eviti la compactació i aconsegueixi bons nivells d'humitat. Posteriorment cal un tractament amb fosforfòsfor, nitrogen i Potasi, així com tractaments específics segons els residus que mostrin les anàlisis preliminars. A la vegada éses fa  una sembra de llavors específiques pel clima de la regió i que siguin resistents a l'àcid i requereixin pocs nutrients com ara la Deschampsia flexurosa o el Lolium perenne. A vegadasvegades calen també posteriors adobaments del sólsòl. ÉsEs planten tambiétambé lleguminoses que ajuden a produir nitrogen al sól que serveixi com a nutrient, com Lotus corniculatus o Coronilla varia .
 
Posteriorment es planten arbres com el Bedull, Vern, Robínia, Roure, Alber blanc, Moixera, Auró, o el Pi de Còrsega. S'ha comprovat que un alt nivell d'herba alenteix el seu creixement, pel que de vegades és millor adobar transcorregut un temps des de la sembra .
 
És necessari analitzar les fulles dels arbres per a un correcte adobament posterior, sobretot per falta de Nitrogen. El més econòmicament viable és l'ús de gramínies que el produeixin.
 
==== Mineria d’or ====
Les piles de terra i llims generats per la mineria d'Or sobretot en Sud-Àfricaàfrica generen gran quantitat de residus perquè noméssnomés s'obtenen alguns grams d'aquest metall per tona de terra extreta. Per sort aquests residus són poc contaminants i prou mòlts poden formar una coberta vegetal : contenen un 95% de sílicasílice, una mica de cianur que desapareix alsal cap de dos mesos i entre 1,5% i 3,5% de pirita, que és el que produeix el principal problema : l'acidesa .
 
El tractament comença afegint calç per neutralitzar la pirita, rentant per aspersió durant diversos mesos i plantant Phragmites austalis per al seu ús com a tallavents que eviti l'erosió. Posteriorment es planten gramínies de climes temperats, com Ehrharta calycina o Eragrotis curvula i lleguminoses com l'alfals, i s'abonaadoba la terra amb fertilitzants .
 
==== Metalls pesants ====
A les zones afectades per la mineria d'extracció de metalls pesants es produeix sobretot coure, zinc i plom i, alhora, greus problemes ecològics que s'han de tractar .
 
Els residus es poden reduir destinant roques, graves i sorres per a l'ús com a àrids i similars. Els tractaments químics són només temporals, no produeixen una capa de vegetació i no es tenen problemes d'acidesa. Els que ofereixen millors resultats són l'ús de fertilitzants rics en fosfats i la posterior sembra per produir la capa vegetal ajudant, si es pot, amb matèria orgànica rica en fosfats i gramínies per a la fixació de nitrogen. En el cas que les terres continguin massa metalls i siguin tòxiques per a la vegetació, no quedarà més remei que cobrir-les amb material inert, roques i terra i plantar a sobre.
 
==== Shale oil ====
L'extracció de " shale oil " es va descobrir al s . XIV, es va popularitzar al s. XIX i es va modernitzar amb la revolució industrial. Posteriorment els grans descobriments de petroli de fàcil extracció en l'orient mitjà van provocar la seva decadència però va tornar a ser impulsada a causa de l' alt preu artificial del cru després de la crisi financera de 2008 gràcies alals dinerdiners baratbarats de la Reserva Federal dels EUA i a la falta d'altres inversions rendibles en el mercat. Actualment sembla que està patint una fallida general per la decisió d'Aràbia Saudita ( país amb gran extracció de petroli barat ) d'augmentar en comptes de reduir la seva producció, el que està fent caure els preus a nivells no vistos en anys. Aquest tipus d'hidrocarburs es produeix per hidrogenació pirolítica de les roques d'esquist que contenen els hidrocarburs i produeix fins a un 90% de residus respecte al que s'extreu, el que provoca greus danys mediambientals.
 
La recuperació d'aquestes terres afectades té dos grans dificultats : l'alt PH i l'elevada salinitat. Per salvar-los, depenent de les característiques específiques de la zona, es pot deixar lixiviar per la pluja o tractar amb aigua abans del seu abocament, aplicar CAS, fertilitzant NPK o cobrir amb terra nou. Després, en ambdós casos, plantar gramínies i arbres com coníferes o deixar-los per a cultius .
 
=== Mines del cel obert ===
A les mines de cel obert el restabliment vegetal necessita una bona planificació en la qual les capes no utilitzades es reemplazenreemplacen amb cura evitant crear grans pendents. És important el control de l'erosió i de l'aigua àcida del drenatge, un tractament de l'acidesa amb calç, sembrar i adobar com en la mineria amb gramínies, lleguminoses i arbustos, i fertilitzants de N i muloh .
 
En el cas de la mineria del ferro, s'ha demostrat que el millor és una correcta planificació. Abans de la segona guerra mundial es retirava la primera capa de terra, s'extreia el mineral i es reposava la primera deixant camps de conreu productius. Durant i després de la guerra s'extreia sense control i no es recuperaven les terres per l'alt cost. Avui dia, gràcies a la legislació, es recuperen les terres i se'ls dóna tractament amb adobs i llavors ( cratagus monogyna, Salix caprea ... ) i gramínies .
 
==== Bauxita ====
Els jaciments de bauxita tenen la peculiaritat de ser molt poc profunds. Primer es retira el mig metre de terra inicial, s'extreuen els aproximadament 5cm5 cm de Bauxita i s'estén la terra extreta. La reforestació és fàcil : s'estenen fosfats i de vegades K i N i es planten llavors autòctones i Chloris gayana. També es poden destinar al pasturatge o plantar Khaya senegalensis, Swietenia macrophylla, Pinus caribea ... segonsSegons la regió i poden arribar a mantenir a 0,3 vaques per ha. EnDe ocasionsvegades s'han aconseguit cultius productius de cafè, pebre o alvocat. El greu problema que representen aquests jaciments és la gran extensió que utilitzen. I que els fangs vermells que es creen són molt difícils de reforestar pel que normalment s'opta per deixar-los o per cobrir amb altres materials i reforestar a sobre.
 
==== Pedreres ====
Per a la restauració de les pedreres de guix s'ha d'estudiar cada cas en particular. Cal parar atenció al manteniment de la biodiversitat i l'aspecte previ de l'inici de l'activitat extractiva. Una ajuda per escollir el tipus de vegetació arriba de l'estudi de pedreres antigues no restaurades, que poden donar una idea de la vegetació fàcilment adaptable al medi. És una acció considerada com a prioritària per la Unió Europea en el disseny de la futura Xarxa Natura 2000 .
 
A Almeria, per exemple, es va utilitzar flora gipsíscolagipsícola rica en tàxons endèmics i / o rars, espècies característiques dels aljezares i gipsófilos i gipsóvagos i la preservació dels individus de major edat per a recuperar-los després .
 
En el cas de les pedreres trobem 3 tipus. Les de sorra i grava que presenten una colonització natural considerable i en les que el millor és conservar la primera capa abans de l'extracció que es pot recuperar després com a zona de cultiu o recuperar el paisatge ; les de roques àcides, que presenten els mateixos problemes i, finalment, les de roques calcàries formades principalment per CaCO3 que, encara que es regeneren soles i bastant bé, ho fan de manera lenta, per la qual cosa és adequat realitzar tractaments amb adobs com ensen els sòls àcids o recobrir amb matèria orgànica procedent dels residus sòlids urbans juntament amb llavors. De vegades és adequat també triturar roques per reduir el pendent del vessant, el que permet augmentar la humitat del sòl i els nutrients accelerant el creixement de la vegetació .
 
== Minerals més comuns ==
492

modificacions