Usuari:Mcapdevila/Mira Norden: diferència entre les revisions

El sistema Norden consistia en dues parts principals, el l''' estabilitzador '' i el '' capçal de punteria ''. El L'estabilitzador era una plataforma que anivellava mitjançant un [[giroscopi]], de manera que proporcionava al capçal de punteria una base estable des de la qual actuar. El L'estabilitzador solia estar unit al [[pilot automàtic]] de l'avió, el que permetia que aquest corregís el seu curs fins que arribés el mateix punt que el capçal de punteria. Aquest havia de ser acuradament alineat amb l'estabilitzador per assegurar que apuntava en la mateixa direcció que l'avió.

El capçal de punteria contenia els principals components de la mira. Aquesta consistia principalment de tres parts, un ordinador mecànic analògic que calculava el punt d'impacte de les bombes en un angle amb relació a la posició de l'avió, un petit telescopi usat com mira primària, i un conjunt de motors elèctrics i giroscopis que movien el telescopi, fent que un únic punt del sòl quedi fix en la mira. Els primers models de la Mira Norden van ser equipadesequipats amb un dispositiu giroscòpic d'anivellament automàtica per mantenir estabilitzat el capçal de punteria, però es va comprovar que era difícil de mantenir i es va retirar de la majoria dels models, canviant-lo per una simple [[Nivell ( instrument)|bombolla]].

El sistema funcionava apuntant el telescopi des de la part frontal de l'avió, per tal de poder localitzar el blanc mentre s'aproximava a aquest. Moltes Mires Norden van ser equipades amb una mira reflectora per ajudar durant aquesta etapa. Després d'encendre, els motors del capçal de punteria de la mira tractarien de mantenir el telescopi apuntant directament al blanc seleccionat, girant lentament el telescopi cap a la seva vertical mentre l'avió s'acosta al blanc. Ja que el canvi en la taxa d'angle depèn de la distància de l'avió respecte a aquest i la velocitat d'aproximació, el bombarder introduïa a l'ordinador mecànic estimacions de la velocitat aèria i l'altitud, les quals podien llegir-se amb precisió des delde l'instrumental de l'avió.

El fet de proporcionar la velocitat terrestre amb precisió, va ser una de les fonts de lamés majorgran exactitud de la Mira Norden en comparació amb altres instruments contemporanis. La velocitat terrestre no podia ser mesurada directament des de l'avió, si més no fins a la introducció de diferents aparells de [[radar]], de manera que havia de ser calculada mitjançant el mesurament de la velocitat aèria coneguda i una velocitat del vent calculada. La Norden va ser utilitzada per fer aquests mesuraments. Durant l'aproximació final al blanc, el bombarder podia seleccionar un blanc de prova fàcilment visible i encendre la mira amb els seus paràmetres per defecte. Ja que l'avió no tenia informació sobre la velocitat del vent, el blanc de prova es mouria a la deriva en l'ocular mentre l'avió s'allunyava d'aquest. Llavors el bombarder ajustava la mira emprant un joc separat de dials per ajustos fins que podien girar al tacte mentre es mirava a través de l'ocular, per ajustar les taxes de deriva fins que el blanc de prova deixi de moure en l'ocular. Els dials donaven un mesurament precís de la velocitat del vent, la qual podia emprar durant la missió de bombardeig. Aquesta mesura era molt més precisa que la que ofereix el telescopi de deriva del navegant o el [[dead Reckoning]].

Quan la mira estava preparada i l'avió es trobava en el tram final dedel acercamientrorecorregut, el sistema era encesaences i prenia control del [[pilot automàtic]] de l'avió. A partir d'allí, la mira literalment pilotava l'avió i tractava de mantenir-lo en el curs fixat, acceptant ajustaments d'últim moment del bombarder. En el moment adequat, deixaria anar automàticament les bombes, l'avió es movia a més de 30 metres per segon (100 peus per segon), fent que fins a les més petites interrupcions en la sincronització afectin dramàticament la punteria (un problema comú dins del [[Comandament de Bombardeig|Bomber Command]]).

Els avions havien demostrat la seva viabilitat com a arma anti-vaixell, però atacar un vaixell en moviment era una operació difícil. La major part de les forces armades d'aquell llavors havien invertit grans sumes en [[Bombarder en picat|bombarders en picat]] i [[Avió torpediner|torpederostorpeders]], però aquests tenien un abast limitat i només eren aptes, estratègicament parlant, per emprar a bord d'de [[Portaavions|portaavions]]. En canvi, l'Exèrcit Nord-americà invirtóva invertir en la combinació de la Mira Norden i el [[Boeing B-17 Flying Fortress|B-17]], que es creia capaç de tenir la suficient precisió com per a permetre a les formacions de bombarders B- 17 atacar vaixells en alta mar des de les bases terrestres de la USAAF. En emprar la Mira Norden, els bombarders en teoria podien llançar les seves bombes dins d'un cercle de 30 metres (100 peus) d'una alçada de més de 7 quilòmetres (20.000 peus). La gran altitud els permetia als avions trajectes de llarg abast i els mantenia allunyats de l'abast de la majoria de canons antiaeris embarcats, donant a la bomba llançada una gran probabilitat d'impactar en el blanc. La Mira Norden va ser promocionada com "l'eina per guanyar la guerra", sovint es deia que la mira podia llançar bombes dins de barrils.

A la pràctica, la Mira Norden mai va arribar a obenerobtenir impactes necessaris, com aquells de la qual era teòricament capaç. La [[Royal Air Force|RAF]] va ser la primera a emprar el B-17 en combat, reportant resultats summament pobres i eventualment convertint els seus avions per a altres missions. Les operacions antibuque de la USAAF a l'Extrem Orient van ser en general infructuoses, i, tot i encara que vahi van haver nombroses afirmacions d'enfonsaments, l'única missió reeixida confirmada va tenir lloc durant la Batalla de les Filipines (1941-1942) quan els B-17 van danyar a dos vaixells de càrrega japonesos, al creuer '' Naka '' i al destructor '' Murasame '', a més d'enfonsar un barreminas. Encara que aquests èxits van ser una excepció ade la regla, les operacions durant la [[Batalla del Mar del Coral]] o la [[Batalla de Midway]], per exemple, van ser completament infructuoses. La USAAF va reemplaçar tots els seus B-17 amb altres avions, a més de començar a emprar la tècnica del "bombardeig de rebot".

Diversos factors han estat esmentats per explicar el pobre acompliment de la Mira Norden. Sobre Europa, la coberta de núvols era una explicació corrent, tot i que el desenvolupament no millorava fins i tot en condicions favorables. La precisió va millorar amb la introducció de la idea del "bombarder líder", en la qual només un avió utilitzaria la Mira Norden mentre que els altres deixarien anar les seves bombes a l'ordre d'aquest. Això suggereix que la major part del problema és atribuïble al bombarder. Sobre el [[Japó]], les tripulacions dels bombarders ràpidament van descobrir forts vents a gran altitud, els anomenats [[Corrent en doll|jet streams]], però la Mira Norden funcionava només amb velocitats de vent que tinguessin una variació mínima. Addicionalment, l'altitud de bombardeig sobre el Japó arribava a més de 9 quilòmetres (30.000 peus) i la major part de les proves havien estat efectuades molt per sota de 7 quilòmetres (20.000 peus). Un altre factor addicional era que la forma i fins i tot la pintura de la carcassa de la bomba modificaven enormement les propietats aerodinàmiques de l'arma, i per aquell temps, ningú sabia com calcular la trajectòria de bombes que assolien velocitats supersòniques durant la seva caiguda.

Com aparell mecànic, la Mira Norden emprava una maquinària complexa que consistia en diversos [[Engranatge|engranatges]] i [[rodament]] <nowiki/>s, els quals eren proclius a causar imprecisions si no rebien un manteniment adequat. De fet, diverses mires van ser enviades al capdavant sense haver estat provades amb anterioritat. I moltes vegades, el bombarder havia oliar ide reparar errors pel seu compte. Per un bon temps després de l'inici de la guerra, simplement no es disposava d'un bon nombre d'equips de tècnics qualificats i dotats amb les eines necessàries (vegeu a sota).

Ja que la Mira Norden era considerada un vital instrument de guerra, els bombarders havien de fer un jurament durant el seu entrenament, en el qual afirmaven defensar el secret d'aquesta fins i tot amb la seva pròpia vida. En cas que l'avió hagués de fer un aterratge d'emergència en territori enemic, el bombarder havia de disparar amb la seva [[M1911|pistola]] a les parts vitals de la Mira Norden per inutilitzar. Però com aquest mètode deixaria l'enemic un instrument gairebé intacte, es va instal·lar una granada de [[Tèrmit (barreja reactant)|thermita]], la calor de la reacció química fondria la Mira Norden fins a transformar-la en un terròs de metall.

Després de cada missió complerta, els tripulants del bombarder sortien de l'avió portant una bossa que dipositaven en una caixa forta (la "Volta de Bombes"). Aquesta oficina segura (el "Taller de la AFCE i de Miras de Bombardeig") es trobava habitualment dins d'una barraca Nissen (barraca Quonset) de la base. El Taller de Miras de Bombardeig era operat per recultasreclutats del Grup de Servei dels Magatzems de Pertrechos adjunt a cada grup de bombardeig de la USAAF. Aquests tallers no només guardaven les mires, sinó que també s'ocupaven del vital manteniment de la Mira Norden i els seus equips de control adjunts. Aquest era probablement el treball que requeria la major qualificació tècnica dins dels equips del personal terrestre, així com el més secret de tots els treballs efectuats pel personal del Grup de Servei dels Magatzems de Pertrechos. El [[suboficial|sostoficial]] a càrrec i el seu equip havien de tenir una gran capacitat per comprendre i treballar amb aparells mecànics.

Va ser emprada per última vegada en combat pel Naval Air Observation Squadron Sixty-Seven (VO-67), durant la [[Guerra del Vietnam]]. Les mires van ser emprades en l'[[Operació Igloo White]] per implantar Detectors d'intrusió SeismícosSeismícs Aero-Transportats (DISAT) al llarg de la [[Ruta Ho Chi Minh]].

[[fitxer: Fbi herman w lang.jpg|thumb|Foto de registre delde l'[[FBI]].]]

Herman W. Lang havia estat un empleat de la Carl L. Norden Company. Durant una visita a [[Alemanya nazi|Alemanya]] el 1938, es va reunir amb les autoritats militars i reconstruir de memòria plànols de materials confidencials. El 1941, Lang va ser arrestat pelper l'[[FBI]] juntament amb altres 32 espies alemanys que formaven part de la Xarxa Duquesne, en la major condemna permés gran d'espionatge de la història dels Estats Units. Va ser sentenciat a 18 anys de presó sota càrrecs d'espionatge i 2 anys de presó sota l'Acta de Registre d'Agents Estrangers.