Desfranquització: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m actualització |
|||
Línia 3:
== A Espanya ==
A Alemanya, la desnazificació va començar a penes unes setmanes després de la caiguda de la dictadura.
Segons perits en la matèria de reconciliació, el procés de desfranquització no serà gaire fàcil ni ràpid.<ref> [[Francesc-Marc Álvaro i Vidal]], [http://www.francescmarcalvaro.cat/ca/2013/11/21/elles-no-podien-votar/ «Elles no podien votar»], ''La Vanguardia'', {{data inici|2013|11|21}}</ref> Als primers anys de la [[transició democràtica espanyola|transició democràtica]], la por d'una nova guerra civil era «incompatible amb qualsevol procés explícit de desfranquització».<ref>Francesc-Marc Àlvaro, [http://www.jordipujol.cat/files/articles/fmalvaro54.pdf «El prestigi d’una idea»], ''[[La Vanguardia]],'' 9 de maig de 2013</ref> El 2006, José Antonio Martín Pallín, magistrat del [[Tribunal Suprem]] va preconitzar que la desfranquització és un deure cap a les persones que van defensar la [[segona república espanyola|república]] i cerca «vies inobjectables de tal manera que ningú al sistema jurídic pugui posar traves» al procés.<ref>José Antonino Martín Pallín, [http://noushoritzons.cat/protected_media/documents/38/Les_lleis_durant_la_II_Rep_blica_i_el_franquisme_com_a_r_gim_d_il_legalitats.pdf «Les lleis durant la II República i el franquisme com a règim d’il·legalitats»], Barcelona, Fundació Nous Horitzons, 25 abril de 2006, pàgina 4</ref> Cilly Kugelmann, directora del [[Museu Jueu de Berlín]] opina que l'Estat espanyol necessita distància per poder reconciliar-se amb el seu passat, perquè «la generació que va formar part del [[franquisme]], que ara es considera criminal» encara viu i «mai no farà autocrítica». «És qüestió de temps, la segona o tercera generacions posteriors als testimonis han d'interpretar la història amb llibertat, de manera diferent», mentre que els que van viure el franquisme «no el criticaran perquè es criticarien a ells mateixos». Kugelmann recomana la creació de «museus d'història contemporània sobre el franquisme i què va significar per a la gent que el va patir, quins crims es van cometre i com ho porta la societat postfranquista».<ref>ACN, [http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/647705-comparar-nazis-i-catalanistes-es-estupid-i-infantil.html ««Comparar nazis i catalanistes és estúpid i infantil«»], ''[[El Punt Avui]],'' 22 de maig del 2013</ref> L'absència desfranquització sistemàtica a partir de 1976 és vista com una de les raons de la feble i tova cultura política i democràtica a Espanya.<ref>[[Francesc-Marc Álvaro i Vidal|Francesc-Marc Àlvaro]], [http://www20.gencat.cat/docs/memorialdemocratic/08_Memoria_escrita/11_revista_temps%20i%20espais%20de%20mem%C3%B2ria/numero_01/02_la_mirada/PassPres_FMAlvaro.pdf «Una faula menys feliç»], ''Temps i espais de memòria,'' Núm 1 (Desembre 2012), pàgina 47, ISSN: 2339-806X</ref> La coexistència del passat franquista i del present, és una temàtica recurrent en les pel·lícules de [[Ventura Pons|Ventura Pons i Sala]].<ref>{{ref-publicació |cognom= Rams |nom= Maribel |enllaçautor= |article= La projecció de la ciutat al cinema de Ventura Pons|url= http://www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/27/07_Rams.pdf|format= pdf |consulta= 6 de novembre del 2014|publicació= Zeitschrift für Katalanistik|data= 2014 |pàgina= 64|citació= Pons emfatitza la coexistència del passat franquista i el present, assenyalant la carència d’un procés real de “desfranquització” a Catalunya, on a la transició prevalgué la restauració de les institucions locals de govern, les autonomies i els pactes de l’oblit, a la vegada que la identitat cultural de base local, lligada al temps i l’espai històricament construïts, van essent substituïts per una xarxa de fluxos informatius.|issn= 0932-2221|ref= }}</ref>
|