Monisme: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m Disambiguated: MarxKarl Marx using Dab solver
Cap resum de modificació
Línia 1:
El ''monisme'' considera l'homela persona com un ésser unitari, format per una única realitat i substància.
 
Reben el nom de '''monisme''' totes aquelles postures [[filosofia|filosòfiques]] que sostenen que l'[[univers]] està constituït per unaun solasol [[arkhé|''arkhé'']] o substància primària. Així, segons els monismes [[materialisme|materialistes]], tot es redueix, aen última instància, a matèria, mentre que per als espiritualistes o per a l'[[idealisme]] (especialment, el l'[[Hegel|idealisme hegelià]]), aquest principi únic seria l'esperit.
 
Una de les contribucions monistes més conegudes a la [[metafísica]] va ser elaborada per [[Leibniz]] i és la seva teoria de les "mònades", tal comocom la va exposar aen la ''[[Monadologia|Monadologie]]''. Les mònades són aen l'àmbit metafísic el que els àtoms són aen l'àmbit físic/fenomènic; les mònades són els elements últims conformadors de l'[[univers]]. Són "formes substancials de l'ésser", amb les següents propietats següents: són eternes, indescomponibles, individuals, subjectes a les seves pròpies lleis, no- interactives, i cada una és un reflex de tot l'univers en la seva harmonia preestablerta.
 
A tall d'exemple de la teoria monista, citem també els antics filòsofs [[Índia|hindús]],; per a ells, l'observat pels sentits i les relacions de causalitat quotidianes són una il·lusió, de manera que només hi ha una realitat: [[braman]].<ref>La doctrina [[vèdica]] que el món és "del material de l'art" (''[[maya]]'') no és una doctrina de la "il·lusió", sinó que distingeix tan sols entre la realitat relativa de l'artefacte i la realitat major de l'Artífex en què subsisteix el paradigma.</ref> Assimilat a Occident al concepte de "[[Déu]]", aquest és la causa primera que explica la resta de l'univers. Per als filòsofs monistes materialistes contemporanis, la matèria formada en el [[Big Bang|big bang]] va donar lloc a l'univers i només aquesta matèria explica la realitat.
 
Alguns monistes són:
Línia 22:
 
== Explicacions monistes ==
Els plantejaments monistes sorgeixen en un conjunt de [[filòsof]]s [[Grècia antiga|grecs]] anteriors als [[filòsofs pluralistes]] que, a diferència d'aquests, creuen que hi ha un sol element inicial a partir del qual es crea tot (''[[arkhé]]''). Consideren que l'ésser humà és una única realitat, que és unitari, neganti neguen d'aquesta manera l'existència de la ment com a realitat distinta al cervell.
 
'''El monisme materialista'''
 
Defensa que l'homela persona és un ésser físic i material. [[Demòcrit]] (el qualqui defensava que el principi constitutiu de l'univers, o ''arkhé'', era l'[[àtom]]) sostenia que tota realitat és un compost material fruïtfruit de la unió d'àtoms. Per això, l'ésser humà és pura matèria, i per tant no existeix immortalitat de l'ànima. El materialisme de Demòcrit es va enfortint al llarg dels segles XVII al XIX i XX, a través deamb filòsofs com [[Paul Henri Dietrich|D'Holbach]], [[Diderot]] i [[Julien Offray de La Mettrie|La Mettrie]], que va escriure l'''Home Màquinamàquina''. Per a aquest, l'ànima és una part material del cos identificada amb el cervell. Així, som màquines molt complexes que no necessitem d'una direcció externa (ànima) per a realitzar les nostres funcions. El materialisme mecanicista de La Mettrie va ser substituït en el segle XIX pels de [[Karl Marx|Marx]] i [[Charles Robert Darwin|Darwin]]. Dins del monisme materialista, es distingeixen diverses posicions com el [[conductisme]] i el [[reduccionisme fisicalista]]. La posició materialista que més importància ha tingut és el [[reduccionisme fiscalista]], que explica alsels estats mentals com a estats neurofisiològics del cervell. És a dir, la relació entre ment i cos no és una problemàtica, perquè els estats mentals passen a formar, amb aquesta teoria a, l'àmbit físic.
 
'''El monisme espiritualista'''
 
Oposat a l'anterior, defensa que l'homeésser humà és solament esperit,; afirma que tot loallò real és mental, és a dir, que tot el que existeix és la percepció de la teva ment. No existeix matèria, sinó que tot és fruïtfruit de la imaginació. L'ésser humà és concebut com una ment que es percep a si mateixa i a la dels altres. En paraules de [[Berkeley]], “esse est percipi” ('ser és ser percebut'), és a dir, la realitat consisteix a percebre o ser percebut. Només existeix una única realitat espiritual. Així que no té sentit afirmar la independència del cos o la matèria, ja que només són fruïtfruit de la nostra percepció.
 
Com a exemple particular d'aquestaaquest corrent espiritualista, ens podem fixar en el monisme idealista [[Hegel|Hegeliàhegelià]] que, partint de la historicitat de l'ésser, se sosté en el fer que l'ésser de la realitat objectiva és el no-ésser: només existeix de manera ideal (en el sentit que només existeix en la idea) i aquesta és la realitat. Alhora, la tensió permanent entre l'ésser i el no-ésser (en aquest cas, entre loallò ideal i loallò real) és el que dóna peu al desenvolupament dialèctic de l'esperit humà (en el sentit alemany del concepte).
 
Una aplicació concreta de l'anàlisi de la [[dialèctica]] idealista és el cas del desenvolupament històric del llenguatge, com a unitat de la llengua i de la parla. Aquí s'observa que la llengua és ideal i general, mentre que la parla, aen la seva pràctica, és completament particular; és més: la parla és un conjunt de realitzacions concretes de la seva idealitat. De tota manera, la tensió entre la llengua i la parla, com a exemple de l'ésser i el no-ésser, porta al seu desenvolupament històric i transformació tant de la idealitat de la llengua com de la pràctica de la parla. És seguint aquest patró que podem entendre la transformació del [[llatí]] aen cada una de les [[llengües romàniques]].
 
'''El monisme intermedi'''
 
[[Spinoza]] (1632-1677) hi proposa una solució neutral. Spinoza no admet el [[dualisme]] [[cartesianisme|cartesià]] de les dues substàncies (material i espiritual). Per a ell, estem compostos per una sola substància, que és [[Déu]], de la qual només coneixem dos atributs, l'extensió i el pensament. Són dos atributs de la mateixa realitat, de manera que el monisme intermedi considera que hi ha una única substància de la qual només en coneixem aquests dos atributs esmentats, de manera que, cos i ment són dos aspectes d'una mateixa cosa, i per això, ja no és necessari plantejar el problema de la seva interacció.
 
En l'actualitat, una versió d'aquesta teoria ha estat desenvolupada pel filòsof americà [[Donald Davidson]].
 
==Vegeu també==
*[[Pla d'immanència]].
 
== Notes ==