Obre el menú principal

Canvis

cap resum d'edició
| ocupació =
}}
'''Johann Christoph Friedrich von Schiller''' ([[Marbach am Neckar]], [[10 de novembre]] dedel [[1759]] - [[Weimar]], [[9 de maig]] dedel [[1805]]) va ser un [[poeta]], [[escriptor]], [[filòsof]], [[historiador]] i [[professor]] [[Alemanya|alemany]].
 
== Biografia ==
=== Origen, formació i primers èxits ===
Friedrich Schiller era fill de l'oficial Johann Caspar Schiller i d'Elisabeth Dorothea Schiller, nascuda Kodweiß. Ja que el pare va obtenir una plaça d'oficial de reclutament, la família s'instal·là el [[1763]] a [[Lorch]], prop de [[Marbach]]. Poc després del naixement de la seva germana Luise, la família es traslladà a [[Ludwigsburg]]. Aquell mateix any, Schiller comença l'escola. Amb tretze anys, va compondre les obres de teatre ''Absalon'' i ''Die Christen'' (''Els cristians''), obres no conservades.
 
Per ordre del duc de Württemberg i contra la voluntat dels seus pares, va ingressar el [[1773]] a l'acadèmia militar Hohe Karlsschule, situada al palau ''Schloss Solitude'', prop de [[Stuttgart]], on començà a estudiar-hi dret. Els alumnes eren tractats de forma brutal i havien de realitzar molts exercicis militars.
 
Amb el trasllat de l'acadèmia des de ''Schloss Solitude'' al centre de Stuttgart, Schiller canvia els seus estudis i comença medecina. Durant aquesta època, llegeix intensament els poetes del ''[[Sturm und Drang]]'' i també s'entreté amb els poemes del crític literari [[Klopstock]]. Aquell mateix any, compon el drama ''Der Student von Nassau'' (''L'estudiant de Nassau''), que no s'ha conservat. El [[1776]], apareix el seu primer poema publicat: ''Der Abend'' (''El vespre''). Estudià les obres de [[Plutarc]], [[William Shakespeare]], [[Voltaire]], [[Jean-Jacques Rousseau]], [[Immanuel Kant]] i [[Goethe]]. També el [[1776]], començà a treballar en l'obra de teatre ''Die Räuber'' (''Els bandits''). El [[1779]], aprovà el primer examen final i sol·licità la llicència. Només després de la lectura de la tesi doctoral, li fou permès abandonar l'acadèmia militar com a metge militar el [[1780]].
 
El [[1781]], Schiller acabà l'obra ''Die Räuber'', que es publicà de formamanera anònima el mateix any. A la presó- fortalesa d'Hohenasperg, es troba per primer cop amb [[Christian Schubart]], que hi era empresonat. El 13 de gener del [[1782]], s'estrenà amb èxit ''Die Räuber'' al Teatre Nacional de [[Mannheim]]. Schiller, tot i la prohibició del duc, havia anat a veure l'obra amb el seu amic [[Andreas Streicher]], i, com a conseqüència, el duc Karl Eugen el tancà catorze dies i li prohibiíprohibí, fins a nova ordre, escriure comèdies o altres peces teatrals.
 
Fou destinat a Stuttgart a servir-hi com a metge militar del regiment de pitjor fama dels quals disposava el duc. El sou assignat no era pas gaire alt, li fou denegat el permís d'exercir la medecina a malalts no militars,; a més a més, l'ambient cultural era força pobre a la ciutat en aquella època.
 
La nit del 22 al 23 de setembre, Schiller fuig de Stuttgart juntament amb Andreas Streicher, qui disposava dels mitjans econòmics per al viatge, i arriba de nou a Mannheim, on llegeix el drama ''Fiesco''. A finals [[1782]], va aparèixer l'''Anthologie auf das Jahr 1782'' (''Antologia de l'any 1782'') amb 83 poemes, gairebé tots de Schiller. La fugida de Stuttgart fou descrita per l'amic Streicher alen el llibre ''Schillers Flucht von Stuttgart und Aufenthalt in Mannheim von 1782 bis 1785'' (''La fugida de Schiller de Stuttgart i la seva estada a Mannheim del 1782 al 1785'').
 
=== Els anys insegurs ===
Durant la seva estànciaestada el [[1783]] a [[Bauerbach]], a Turíngia, va forjar una amistat amb el bilbiotecari Reinwald de Meiningen. Hi treballà de bibliotecari, amb Reinwald, qui es casà amb la seva germana: Christophine. Fou aquí on va acabar la seva l'obra ''Kabale und Liebe'' (''Intriga i amor'') i començà ''Don Carles''. Després de la seva tornada a Mannheim, va caure malalt el setembre del [[1783]] de malària, que aen l'època encara s'estenia pels aiguamolls de la zona. A Mannheim, hi treballà fins al [[1785]] com a dramaturg de la casa alen el teatre i durant aquells anys conegué [[Charlotte von Kalb]]. El [[1784]], [[August Wilhelm Iffland]] renomenàreanomenà l'obra ''Luis Millerin'' com ''Kabale und Liebe''. En aquell mateix any, també s'estrenà el seu drama ''Fiesco''. L'intendent del teatre, Wolfgang Heribert von Dalberg, no renovà el contracte de Schiller i ell acabà endeutant-se tant que gairebé va acabar a presó.
 
Schiller començà a enviar-se cartes amb [[Christian Gottfried Körner]], amb qui acabaria fent-se força amic. Körner editarà del [[1812]] al [[1816]] les seves obres completes. El duc Karl August li concedeix el títol de Consellerconseller de [[Weimar]] després d'haver escoltat una lectura del primer esbós de ''Don Carles''. L'abril del [[1785]], viatja a [[Leipzig]] per veure Körner, qui l'ajuda a sortir dels problemes econòmics. Aquell mateix estiu, sorgeix al poble proper de Gohlis (actualment, un barri de Leipzig) l'''Ode an die Freude'' (''Oda a l'alegria''), a la tardor seguiria a Körner fins a [[Loschwitz]] (actualment, part de [[Dresde]]). Durant la seva estànciaestada a Loschwitz, Schiller coneix en una tabernataverna (actualment, anomenada ''Schillergarten'': jardí'Jardí de Schiller') de l'aldea de [[Basewitz]], a la vora de l'[[Elba (riu)|Elba]], la filla del tabernertaverner, Justine Segedin, qui més endavant immortalitzaria com a Gustel el [[1787]] aen la seva obra ''Wallensteins Lager'' (''El campament de Wallenstein'').
 
El [[1786]], aparegué en el segon número de la revista ''Thalia'' la narració ''Verbrecher aus Infamie. Eine wahre Geschichte'' (''Criminal per infàmia. Una història real''), que, més endavant, es publicaria sotaamb el títol ''Der Verbrecher aus verlorener Ehre'' (''El criminal per l'honor perdut'').
 
El 21 de juliol del [[1787]], Schiller viatjà a Weimar i allà hi conegué [[Johann Gottfried von Herder]] i [[Christoph Martin Wieland]]. Durant un viatge per [[Rudolstadt]], coneix Charlotte von Lengefeld i la seva germana Caroline, qui més endavant seria coneguda pel seu nom de casada Charlotte von Wolzogen. Caroline von Wolzogen publicà, inicialment de formamanera anònima, la novel·la ''Agnes von Lilien'' en la revista de Schiller ''Die Horen'', novel·la que fou atribuïda durant un temps a Schiller.
 
''Don Carles'' es publicà per primera vegada i s'estrenaestrenà aquell mateix any. Després de la tornada, el [[1788]], de [[Goethe]] del seu viatjaviatge a [[Itàlia]], [[Goethe]] i Schiller es coneixen a [[Rudolstadt]], tot i que no va sorgir-hi cap amistat. Schiller acaba el treball per al primer i únic volum de ''Geschichte des Abfalls der Vereinigten Niderlande von der spanischen Regierung'' (''Història de la separació de les Províncies Unides dels Països Baixos del govern espanyol'') i a les dotze cartes sobre [[Carles d'Habsburg (Príncep d'Astúries)|Carles d'Habsburg]]: ''Briefen über „Don"Don Carlos“''.
 
=== Seguretat financera ===
El [[1789]], Schiller aconseguí una càtedra a [[Jena]], però sense sou. Allà hi ensenyà història, tot i ser catedràtic de filosofia. La plaça, l'havia guanyada sobretot amb la seva ''Geschichte des Abfalls der Vereinigten Niederlande''. Admirat per la seva obra ''Die Räuber'', la notícia que estava ensenyant a Jena produí entusiasme. La seva primera classe magistral (''Què significa i aamb quina finalitat s'estudia història universal?'') va omplir tota l'aula ja des d'undel origenprincipi, i per això va caldre canviar-la per una altra de més gran. La ciutat estudiantil estava expectant davant d'allò que els havia d'ensenyar el nou i famós professor. Fou especialment sorprenent quan parlà, citant viatgers, de la cultura pràcticament nul·la (idioma pobre, falta d'escriptors, editors, lectors, desconeixements agrícoles, medecinalsmedicinals, etc.) dels indígenes dels països que havien visitat, per dir a continuació que era exactament així com a ells, els alemanys, els havien trobat els romans feia 1.800 anys.
 
Aquell mateix any aparegué la primera edició en forma de llibre de la novel·la ''Der Geisterseher'' (''Aquell que veu fantasmes''). També va forjar una amistat amb [[Wilhelm von Humboldt]]. El 22 de febrer del [[1790]], Schiller es casà amb Charlotte von Langefeld. Els casà el seu amic i professor de filosofia Carl Christian Erhard Schmid.
 
Ja el [[1791]], però, Schiller va caure malalt amb perill de mort. El 3 de gener va patir un col·lapse, amb tos convulsiva i pèrdua de coneixement. Dues setmanes després, va tenir altres atacs, que continuaren fins a maig. És probable que Schiller emmalaltís de [[tuberculosi]], de la qual ja no es curaria completament. El desembre del [[1791]], [[Ernst Heinrich]], duc de Schimmelmann i Friedrich Christian von Augustenburg ofereixen a Schiller una pensió anual de 1.000 tàlers, que li foren pagats durant cinc anys per aliviaralleujar-li els seus problemes econòmics durant la malaltia.
 
El [[1792]], Schiller fou nomenat Ciutadà d'Honor de la República Francesa per ''Die Räuber'', juntament amb [[Friedrich Gottlieb Klopstock]], [[Johann Heinrich Pestalozzi]]], [[George Washington]] i [[Tadeusz Kościuszko]]. El motiu era més aviat la fama d'escriptor de Schiller que les seves accions. Tot i que, en un principi, va estar a favor de la [[Revolució Francesa]], temia que els partidaris de la llibertat es convertissin en partidaris de la tirania. Efectivament, el rei de [[França]] fou guillotinat més endavant pels lluitadors de la llibertat. Schiller va condemnar aquest fet.
 
Acabà la ''Geschichte des Dreißigjährigen Krieges'' (''Història de la Guerra dels Trenta Anys''), obra que el convertí en l'historiògraf més important que havia, fins llavors, tingut [[Alemanya]]; també li editaren les obres ''Neue Thalia'' (''Nova ThàliaTalia'') i ''Über die tragische Kunst'' (''Sobre l'art tràgic'').
 
El [[1793]], aparegué ''Über Anmut und Würde'' i visità els seus pares a Ludwigsburg. El 14 de setembre, nasqué el seu primer fill: Karl Friedrich Ludwig Schiller.
 
El [[1794]], Schiller coneix l'editor [[Friedrich Cotta]], que està disposat a editar la revista mensual ''Die Horen'' i el ''Mausenalmanach''.
 
[[Fitxer:Schiller Urkunde.jpg|thumb|left||Carta d'acompanyament aal l'entregalliurament del títol de Ciutadà Honorari de la República Francesa (1792).]]
 
Schiller aconsegueix que Goethe accepti participar en la revista ''Die Horen'' i es desenvolupa un intercanvi amistós de cartes entre tots dos. El setembre del [[1794]], Schiller passa dues setmanes a la casa de Goethe. Durant l'estànciaestada, mantingué el seu ritme habitual de treball, és a dir, dormir fins al migdia i treballar per lade nit. Sabent que Schiller era molt tradicionalista, Goethe i la seva amant Christiane Vulpius li amagaren llur relació. Christiane Vulpius i el seu fill de cinc anys, August Goethe, van mantenir-se invisibles aen llur pròpia casa. Schiller qualificà la relació de Goethe amb Mademoiselle Vulpius com «''l'única vergonya''» de Goethe i el criticà en una carta per tenir una idea falsa de la felicitat conjugal. El liberal Goethe parlava simplement de «''matrimoni sense cerimònia''». A Goethe, tanmateix, li molestava la passió de Schiller pel joc de cartes, a més que pogués ser mordaç amb els seus amics (l'anècdota que Schiller només podia escriure amb la pudor de pomes podrides, té el seu origen en Goethe).
 
El [[1795]], aparegué la revista mensual ''Die Horen'' per primera vegada; hi col·laboraren els autors més famosos, com [[Johann Gottfried Herder]], [[Johann Gottlieb Fichte]], [[August Wilhelm Schlegel]], [[Wilhelm von Humboldt]], [[Alexander von Humboldt]], [[Johann Heinrich Voß]] i [[Friedrich Hölderlin]].
 
A més a més, Schiller acabà aquell any el tractat ''Über naive und sentimentalische Dichtung'' (''Sobre la poesia ingènua i sentimental'').<ref>Cfr. Augusto, Roberto, «[http://www.robertoaugusto.com/articulos/La_poesia_Roberto_Augusto.pdf Filosofia i Poesia en F. Schiller: poesia ingènua i sentimental]», a: ''Col·loquis de Vic VII. La Poesia'', Universitat de Barcelona, Barcelona, 2003, pp. 55-58.</ref> El 1796, moriren la seva germana Nanette i el seu pare. També nasqué el seu segon fill: Ernst Friedrich Wilhelm Schiller.
 
Del 1796 al [[1800]], Schiller edita la revista literària ''Mausenalmanach'' (''L'almanac de les muses''), en la qual col·laborarien autors com [[Goethe|Johann Wolfgang Goethe]], [[Johann Gottfried Herder]], [[Ludwig Tieck]], [[Friedrich Hölderlin]] i [[August Wilhelm Schlegel]].
 
El [[1797]], apareix al ''Mausenalmanach für das Jahr 1797'' (''L'almanac de les muses per a l'any 1797''), les ''Xenien'', en les quals Schiller i Goethe es burlaven plegats de les desgràcies literàries. El 1797, també sol ser anomenat ''l'any de les balades'', ja que Schiller acaba aquest any ''Der Taucher'' (''El bussejador''), ''Der Handschuh'' (''El guant''), ''Der Ring des Polykrates'' (''L'anell de Polícrates''), ''Der Gang nach dem Eisenhammer'' (''La marxa del martell de ferro'') i ''Die Kraniche des Ibykus'' (''La grulla de l'hibisc''). El [[1798]], aparegueren les balades ''Die Bürgschaft'' (''L'aval'') i ''Der Kampf mit dem Drachen'' (''La lluita contra el drac''). Aquell any, li arriba el document que el declara Ciutadà d'Honor de la RepúblicRepública Francesafrancesa.
 
=== Els anys de Weimar ===
[[Fitxer:Schiller, Friedrich (Weitsch).jpg|thumb|F. G. Weitsch: Schiller (1804).]]
El [[1799]], Schiller acaba el drama ''Wallenstein'', el ''Das Lied von der Glocke'' (''La cançó de la campana''), a la que hiqual posà música per a cor i orquestra [[Andreas Jakob Romberg]], i l'11 d'octubre nasqué la seva filla Caroline Henriette Luise Schiller. El 3 de desembre, es trasllada amb la seva família a [[Weimar]].
 
El [[1800]], acaba l'obra ''Maria Stuart''. El [[1801]], acaba ''Die Jungfrau von Orléans'' (''La verge d'Orleans'', un drama sobre Joana d'Arc) i s'edità el poema ''Der Antritt des neuen Jahrhunderts'' (''L'entrada del nou segle'').
 
El 16 de novembre del [[1802]], li van concedir un títol de noblesa i li van permetre de dir-se a partir d'aquell moment ''Friedrich'' ''von Schiller''. Aquell any morí la seva mare. El [[1803]], acaba l'obra ''Die Braut von Messina'' (''La núvia de Messina''). El 18 de febrer del [[1804]], acaba el seu ''Wilhelm Tell'' (''Guillem Tell'') i començà l'obra ''Demetrius''. Schiller emmalalteix cada vegada més sovint durant aquesta època. El 25 de juliol del 1804, nasqué la seva filla Emilie Friederike Henriette Schiller.
 
=== Mort ===
El febrer del [[1805]], Schiller emmalalteix greument i l'1 de maig es troba per última vegada de camí al teatre amb [[Goethe]].
Friedrich Schiller morí el 9 de maig a [[Weimar]] d'una pulmonia, probablement causada per la tuberculosi. L'autòpsia revelà que el pulmó esquerre estava completament destrossat. També els altres òrgans interns estaven molt damnatsdanyats. La [[melsa]] i la [[bil·lis]] esavenestaven molt inflamatsinflamades i els [[ronyó|ronyons]] havien desaparegut gairebé completament. El cor, sa, d'altra banda, no resistí l'esforç.
 
A la tardor del [[1826]], Goethe va prendre el crani de Schiller de la Biblioteca Anna Amàlia. Només l'hi revelà al seu amic Wilhelm von Humboldt, qui, tanmateix, no va saber mantenir el secret. Goethe va guardar el crani per a estudis propis. Els ossos de Schiller es conservaren inicialment a l'ossari del Jacobsfriedhof, a Weimar. El 16 de desembre del [[1827]], es traslladaren al nou cementiri de Weimar, on més endavant s'enterraria Goethe al seu costat per petició pròpia. Una teoria formulada actualment proposa que els cranis situats a la tomba de Schiller (dos: l'un identificat per la seva família i l'altre per Goethe) no corresponen amb el seu ADN.
 
== Importància literària de la seva obra ==
[[Fitxer:Dannecker Schiller Nürnberg.jpg|thumb|left||Bust de Schiller de Theodor Wagner (segons Johann Heinrich Dannecker).]]
Schiller va viure durant la transició de l'absolutisme a la burgesia, l'època de la [[Revolució Francesa]]. Atès que la burgesia no podia articular-se políticament dins de l'absolutisme dels petits estats que formaven [[Alemanya]], la literatura es convertí a partir de la segona meitat del [[segle XVIII]] en el seu principal mitjà d'expressió. El [[pathos]] i la sensibilitat en les obres de Schiller fins al [[1785]] són una expressió del desenvolupament de l'humà, un principi que s'oposa a l'afanafany de dominació aristocràtic. La tragèdia burgesa com a format principal, a més de la contraposició humanitat/dominació en els primers drames fins ''Kabale und Liebe'', reflectien aquest pensament.
 
Després d'un període entre el [[1785]] i el [[1795]] amb obres com ''Don Carles'' i profunds tractats de teoria literària com ''Über die ästhetische Erziehung des Menschen'' (''Sobre l'educació estètica de lhumana)'home'') i ''Über naive und sentimentalische Dichtung'' (''Sobre la poesia ingènua i sentimental''), entre el 1795 i el [[1805]], sorgeixen sobretot drames, que es poden adscriure al classicisme de Weimar. En aquestes obres, Schiller programa l'educació estètica de l'homehumana, l'equilibri entre la raó i el sentiment. S'havia proposat formar l'homela persona esteta a través demitjançant l'alternança entre obres dramàtiques i idíl·liques, com a mitjà per atènyer una transició pacífica envers una forma d'estat raonable i com a contraprograma a la [[Revolució Francesa]] i a la política contemporània, en la qual només veia l'actuació de la força bruta.
 
Schiller no és només autor de drames intensos de llenguatge i imatges potents (''Die Räuber'', ''Don Carles'', ''Die Jungfrau von Orléans'' o ''Wilhelm Tell''), a més apropà als lectors en llengua alemanya els ideals del segle XVIII de raó, humanitasthumanitat i llibertat. Com afirma el propimateix Schiller en la seva segona carta de ''Sobre l'educació estètica de l'homehumana'': «''La construcció de l'autèntica llibertat política... és la més completa de totes les obres d'art''».
 
== Recepció ==
[[Fitxer:Bild Weimar.jpg|thumb|Monument a Goethe i Schiller a Weimar.]]
L'obra de Schiller no noméssols fou acollida amb entusiasme a [[Alemanya]], sinó també a altres països [[Europa|europeus]], com per exemple en l'encara no unificada [[Itàlia]] (vegeu [[Giuseppe Verdi]]), així com a la [[Rússia]] [[tsar]]ista. Per a uns, Schiller era el poeta de la llibertat, per a d'altres, el defensor de la mesura burgesa. El centenari del seu naixement se celebrà el [[1859]] aen tot Europa. L'editor Cotta havia venut, fins al [[1867]], 2,4 milions d'exemplars de les seves obres, en total.
 
La classe social alemanya que representa els que podien pagar-se una bona educació al [[segle XIX]] i principis del [[segle XX|XX]] fa una «''cosificació''» de l'obra de Schiller. Aprenien de memòria les seves obres, com les d'altres autors, més per aconseguir un avantatge social i menys per conèixer-lo com a artista i pensador. Fou molt estimat alpel moviment obrer i aen les associacions per a l'educació d'obrers.
 
També a la [[República Democràtica d'Alemanya]] es realitzaren esforços per integrar ideològicament Schiller i el van convertir en un pioner del [[comunisme]]. El 200 aniversari del seu naixement, el [[1959]], es realitzaren grans festes. No obstant això, no tota l'obra de Schiller era estimada pel règim. L'obra ''Don Carles'' («''Sire, Geben Sie Gedankenfreiheit''», «''Senyor, doni llibertat de pensament''») ja no es representava cap a finals del règim.
 
Encara el maig del [[1955]], el 150 aniversari de la mort de Schiller, l'escriptor [[Thomas Mann]] apel·là, a [[Stuttgart]] i [[Weimar]], a una Alemanya millor i més humana amb el discurs ''Assaig sobre Schiller - Pel 150 aniversari de la seva mort''.
 
A partir dels anys [[1970]], en part com a conseqüència del [[maig francès]], Schiller desaparegué pràcticament del cànon d'ensenyament, juntament aamb tots els altres grans escriptors des de l'''[[Sturm und Drang]]'' al [[Congrés de Viena]]. Després de la desaparició de l'Institut ''clàssic'', les obres de Schiller són més aviat evitades. Els alumnes tracten Thomas Mann, [[Gerhart Hauptmann]] i, com a màxim, [[Theodor Fontane]] o [[Heinrich Heine]].
 
L'any de Schiller 2005 quedà clar que tampoc no comptava amb el suport del públic de l'Alemanya reunificada. La literatura sobre Schiller es veié impulsada, però els mitjans de comunicació es limitaren més a la biografia de l'autor. Eugen Rosenstock-Huessy ha assenyalat que, després dels canvis socials de segle i mig, parts completes de l'inventari cultural queden obsoletes i poden desaparèixer de la memòria col·lectiva de les noves generacions. Tot i això, els seus texts estan presents alsen els intel·lectuals alemanys, als menysalmenys més que la literatura barroca alsdels contemporanis de Schiller. No obstant això, actualment, el coneixement d'aquest no representa el que fou als [[segle XIX|segles XIX]] i principis del [[segle XX|XX]].
 
== Traduccions al català ==
{{Viquitexts|Autor:Friedrich von Schiller}}
{{Commonscat|Statues of Schiller}}
* {{Almirall|autor:136}}.
 
{{ORDENA:Schiller, Friedrich Von}}