Alquímia: diferència entre les revisions

Des d'un punt de vista actual, és una [[pseudociència]] sense base científica. En general, els alquimistes creien que tota la [[matèria]] estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. En el plànol espiritual, els alquimistes havien de transmutar la seva pròpia [[ànima]] abans de transmutar els [[metalls]], això vol dir que havien de purificar-se, preparar-se mitjançant l'[[pregària|oració]] i el [[dejuni]]. Incorporaven una bona part de [[màgia]] i [[misticisme]] en les seves creences i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta, apta només pelsper als iniciats ([[hermetisme]]).

Actualment és d'interès pelsper als [[història de la ciència|historiadors de la ciència]] i la [[història de la filosofia|filosofia]], així com pels seus aspectes místics, [[esoterisme|esotèrics]] i artístics. L'alquímia va ser una de les principals precursores de les [[ciència|ciències]] modernes, i moltes de les substàncies, eines i processos de l'antiga alquímia han servit com a pilars fonamentals de les modernes indústries química i metal·lúrgica.

Encara que l'alquímia adopta moltes formes, en la [[cultura popular]] és citada amb major freqüència en històries, pel·lícules, espectacles i jocs com el procés usat per transformar plom (o altres elements) en [[or]]. Una altra forma que adopta l'alquímia és la de la recerca de la [[pedra filosofal]], amb la qual aconseguir l'habilitat per a transmutar or o la vida eterna.

Per a molts alquimistes tota substància es componia de tres parts: [[Mercuri (element)|mercuri]], [[sofre]] i [[Sal comuna|sal]]<ref>René Guénon, ''[http://books.google.cat/books?id=5cEmbSU4YYwC&pg=PA103&dq=mercuri+sofre+sal+alquimia&hl=ca&ei=0un7TMmxF4qZOryb7NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CFoQ6AEwCQ#v=onepage&q&f=false La gran Tríada]'', p.103{{es}} </ref>, senti aquests eren els noms vulgars que comunament s'usaven també per designar l'[[esperit]], l'[[ànima]] i el [[cos]]; aquestes tres parts eren anomenades principis. Per manipulació de les substàncies i a través de diferents operacions, separaven cadascuna de les tres parts que després havien de ser purificades individualment, cadascuna d'acord al règim de foc que li és propícia: la sal amb foc de fusió, mentre que el mercuri i el sofre amb destil·lacions successives i suaus. Després de ser purificades les tres parts en una tasca que solia comportar molt de temps i que havien de fer-se tenint en compte la posició dels planetes, les tres parts havien d'unir-se per formar una altra vegada la substància inicial. Una vegada fet tot això la substància adquiria certs poders.

Els aprenents d'alquimistes, en general havien de començar treballant en el regne vegetal fins a dominar el règim del foc, les diverses operacions i el règim del temps. Al llarg de la història de la disciplina, es van esforçar per entendre la naturalesa d'aquests principis fins al punt que pensaven haver trobat algun ordre i sentit en els resultats dels seus experiments alquímics. Però aquests resultats es podien malinterpretar, per haver fet servir [[reactiu]]s impurs o malamentma caracteritzats, per la manca de mesures quantitatives o per la nomenclatura hermètica que feia confondre una substància peramb una altra. Això motivava que molts anys després d'intensos esforços acabessin arruïnats i maleint l'alquímia.

Els alquimistes, per diferenciar les substàncies vulgars d'aquelles fabricades per l'art alquímic, procedien a designar-les afegint l'apel·latiu «filosòfic» o «nostre» al mateix nom que feia referència a alguna de les seves propietats. Així, es parlava de «la nostra aigua» per diferenciar-la de l'aigua corrent, però al llarg dels texts alquímics s'assumeix que l'aprenent ja sap diferenciar una dl'una de l'altra i, de vegades, explícitament no s'usa, ja que d'acord a l'art hermètic «no s'hahan de donar perles als porcs», raó per la qual molts fracassaven en seguir al peu de la lletra les diferents receptes. La «[[wikt:il·luminació|il·luminació]]» només s'aconseguia després d'anys de rigorós estudi i experimentació. Una vegada que l'aprenent aconseguia controlar el foc, el temps dels processos i els processos mateixos en el regne vegetal, estava llest per accedir als [[arcans majors]], això és, els mateixos treballs en el regne animal i mineral. Sostenien que la potència dels [[teràpia|remeis]] era proporcional a cada naturalesa.

Totes elles eren el resultat de les mateixes operacions oni el que canviava eren la [[matèria primera]], la durada dels processos i la vigilància i força del [[foc]]. Una meta intermèdia era crear el que es coneixia com a "menstru", un dissolvent mineral fet de [[salnitre]] i [[vidriol]] purificat amb aigua pura,<ref>Elémire Zolla, ''[http://books.google.cat/books?id=YFkyeWqr21YC&pg=PA103&dq=menstruo+alquimia&hl=ca&ei=bez7TOezJ5HtOY6S-NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q=menstruo%20alquimia&f=false Una Introduccion a la Alquimia]'', p.103 {{es}} </ref>

i que oferia la multiplicació de si mateix per immersió d'altres substàncies semblants en fusió/dissolució (segons la seva naturalesa) amb aquestes. De manera que s'aconseguia tant la generació com la regeneració de les substàncies elementals. Aquests no eren els únics usos d'aquesta ciència, encara que sisí que eren els més coneguts i millor documentats. Des de l'e[[edat mitjana|dat mitjana]], els alquimistes europeus van invertir molt d'esforç i diners en la recerca de la [[pedra filosofal]].

Els alquimistes sostenien que la [[pedra filosofal]] amplificava místicament el coneixement d'alquímia de qui la usava tant com fos possible. Molts aprenents i falsos alquimistes, tinguts per autèntics alquimistes, van gaudir de prestigi i suport durant segles, encara que no per la seva recerca d'aquestes metes ni per l'especulació mística i filosòfica que es desprenia de la seva literatura, sinó per les seves contribucions mundanes a les indústries artesanals de l'època: l'obtenció de pólvora, l'anàlisi i refinament de minerals, la metal·lúrgia, la producció de tinta, tints, pintures i cosmètics, l'adobatadobament del cuir, la fabricació de ceràmica i cristall, la preparació d'extractes i licors, etcètera. La preparació de l{{'}}''[[etanol|aqua vitae]]'', l'«aigua de la vida», era un experiment bastant popular entre els alquimistes europeus.

Els alquimistes mai van tenir voluntat per separar els aspectes físics de les interpretacions metafísiques del seu art. La falta de vocabulari comú per a processos i conceptes químics, i també la necessitat de secretisme, portava alsels alquimistes a manllevar termes i símbols de la [[mitologia]] [[Bíblia|bíblica]] i [[Paganisme|pagana]], l'[[astrologia]], la [[càbala]] i altres camps místics i esotèrics, de manera que fins i tot la recepta química més simple acabava semblant un obtús conjur màgic. Més encara, els alquimistes van buscar en aquests camps els marcs de referència teòrics en els quals poder encaixar la seva creixent col·lecció de fets experimentals inconnexos.

A partir de l'e[[Edat Mitjana|dat mitjana]] alguns alquimistes van començar a veure els aspectes metafísics com els autèntics fonaments de l'alquímia i a les substàncies químiques, estats físics i processos materials com a meres metàfores d'entitats, estats i transformacions espirituals. Tant la transmutació de metalls corrents en or com la panacea universal simbolitzaven l'evolució des d'un estat imperfecte, malalt, corruptible i efímer cap a un estat perfecte, sa, incorruptible i etern; i la [[pedra filosofal]] representava llavors alguna clau mística que faria possible aquesta evolució possible. Aplicades al mateix alquimista, aquesta meta bessona simbolitzava la seva evolució des de la ignorància fins a la il·luminació i la pedra representava alguna veritat o poder espiritual ocult que portaria fins a aquesta meta. En els textos escrits segons aquest punt de vista, els críptics [[símbol alquímic|símbols alquímics]], diagrames i imatgeria textual de les obres alquímiques tardanes contenen típicament múltiples capes de significats, al·legories i referències a altres obres igualment críptiques; i han de ser laboriosament «descodificades» per poder descobrir el seu autèntic significat.

L'alquímia ena [[Occident]] i a altres llocs on va ser àmpliament practicada estava íntimament relacionada i entrellaçada amb l'[[astrologia occidental]]. En molts sentits van ser desenvolupades per complementar-se l'una a l'altra en la recerca del [[ocultisme|coneixement ocult]]. Tradicionalment, cadascun dels set [[cossos celestes]] del sistema solar que coneixien els antics estava associat, exercia el domini sobre, i ''governava'' un determinat [[metall]]. En l'[[hermetisme]] està relacionada tant amb l'astrologia com amb la [[wikt:teúrgia|teúrgia]].

De l'alquímia occidental sorgeix la ciència moderna. Els alquimistes van utilitzar moltes de les eines que s'usen avui, sovint fabricades per ells mateixos i que podien ser molt precises, especialment durant l'Altaalta Edatedat Mitjanamitjana. El naixement de la química moderna va sorgir amb els aprenents d'alquímia desencantats del seu nul progrés alquímic i amb els crítics ressentits de l'alquímia; tant els uns com els altres van aconseguir progressos en diversos àmbits de la naturalesa en el [[segle XVIII]], amb els quals van proporcionar un marc més precís i fiable per a les elaboracions industrials i la medicina, lliures de l'hermetisme propi de l'alquímia, i entrantvan entrar en un nou disseny general de coneixement basat en el [[Racionalisme (filosofia)|racionalisme]].

Molts intents de transmutació fallaven quan els aprenents d'alquímia elaboraven sense conèixer compostos inestables, la qual cosa es veia empitjorada per les precàries condicions de seguretat. La transmutació de la matèria, va gaudir d'un moment dolç en el [[segle XX]], quan els físics van aconseguir transformar [[àtoms]] de plom en àtoms d'or mitjançant [[transmutació nuclear|reaccions nuclears]]. No obstant això, els nous àtoms d'or, en ser [[isòtop]]s molt inestables, resistien menys de cinc segons abans de desintegrar-se. Més recentment, informes de transmutació d'elements pesatspesants mitjançant [[electròlisi]] o [[cavitació sònica]] van ser l'origen de la controvèrsia sobre [[Reactor nuclear de fusió|fusió freda]] el [[1989]]. Cap d'aquestes troballes no ha pogut ser encara reproduïdesreproduïda amb fiabilitat.

El simbolisme alquímic s'ha estat usat ocasionalment al segle XX per [[psicologia|psicòlegs]] i filòsofs. [[Carl Jung]] va revisar el simbolisme i teoria alquímics i va començar a concebre el significat profund del treball alquimista com a una drecera [[espiritualitat|espiritual]]. La filosofia, els símbols i els mètodes alquímics han gaudit d'un cert renaixement en contextos [[postmodernitat|postmoderns]] tals com el moviment [[Nova Era]].

La història de l'alquímia s'ha convertit en un vigorós camp acadèmic. A mesura que el fosc llenguatge hermètic dels alquimistes va sentser gradualment «desxifrat», els historiadors van fentfer-se més conscients de les connexions intel·lectuals entre aquesta disciplina i altres facetes de la història cultural occidental, tals com la sociologia i la psicologia de comunitats intel·lectuals, el [[cabalisme]], l'[[espiritualisme]], el [[rosacreuisme]] i altres moviments místics, la [[criptografia]], la [[bruixeria]], i l'evolució de la [[ciència]] i la [[filosofia]].

L'alquímia comprèn diverses tradicions filosòfiques abastantque abasten prop de quatre mil·lennis i tres continents. La general predilecció d'aquestes tradicions pel llenguatge críptic i simbòlic fa que resulti difícil traçar les seves mútues influències i relacions «genètiques».

Poden distingir-se almenys dues tendències principals, que semblensembla serque són àmpliament independents, almenys en les seves primeres etapes:

L'origen de l'alquímia occidental pot situar-se en l'a[[Antic Egipte|ntic Egipte]]. La [[metal·lúrgia]] i el [[misticisme]] estaven inexorablement unides alen el món antic. L'alquímia, la medicina i fins i tot la màgia eren aspectes de la religió en l'Antic Egipte i, per tant, del domini de la classe sacerdotal. Segons la tradició egípcia, el [[faraó]] [[Kheops]] va ser el més antic alquimista i l'autor del primer tractat d'alquímia.<ref>José Ignacio Velasco Montes, ''[http://www.institutoestudiosantiguoegipto.com/medicina5-1_velasco.htm Màgia, alquímia y medicina en el Antiguo Egipto]'' {{es}} </ref>

Altres proves indiquen clarament que els primitius alquimistes de l'Anticantic Egipte havien ideat pastes de [[guix]] ja en ell'any 4000 aC, els [[morter (construcció)|morters]] de ciment cap al 2500 aC i la [[vitrificació]] i la [[faiança]] el 1500 aC. La reacció química implicada en la producció de l'[[òxid de calci]] és una de les més antigues conegudes: CaCO₃ + calor? CaO + CO₂. En l'Anticantic Egipte es van produir [[cosmètic]]s, [[faiança|faiances]] i també [[brea]] per a la construcció naval. El [[papir]] també havia estat inventat cap al 3000 a. CaC.

La llegenda explica que el fundador de l'alquímia egípcia va ser el [[deïtat|déu]] [[Tot]], anomenat Hermes-Tot o [[Hermes Trismegist]] (Tres vegades gran) pels grecs. Segons la llegenda, va escriure els anomenats quaranta-dos Llibres del Saber, abastantque abastaven tots els camps del coneixement, alquímia inclosa. El símbol d'Hermes era el [[caduceu]] o vara amb serps, que va arribar a ser un dels símbols principals de l'alquímia. La [[Taula de Maragda]] o ''Hermètica'', coneguda només per traduccions gregues i àrabs, és normalment considerada<ref>Charles John Samuel Thompson, ''[http://books.google.cat/books?id=zaBAMNBJHIIC&pg=PA31&dq=Emerald+Tablet+alchemy&hl=ca&ei=sGwDTcOUKI_qOdC4gKcB&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCoQ6AEwAQ#v=onepage&q=Emerald%20Tablet%20alchemy&f=false Alchemy and Alchemists]'', p.32{{en}} </ref> la base de la filosofia i pràctiques alquímiques occidentals, anomenada [[hermetisme (ocultisme)|filosofia hermètica]] pels seus primers seguidors.

En el segle IV aC, el [[Regne de Macedònia]] va conquerir Egipte i vanva fundar la ciutat d'Alexandria el [[332]]. AixòAquest fet els va posar en contacte amb les idees egípcies.

Tot el [[pensament xinès]] tradicional, que parteix de les nocions exposades en el ''[[Yijing]]'', traduïble com el «Llibre dels canvis o de les transmutacions» i, es basa en la idea que la realitat és un "canvi permanent". Així, la majoria d'antigues teories i tècniques xineses tenen una relació o altra amb l'alquímia, en tant que mètodes que estudien i apliquen els mecanismes d'aquest canvi. Això ja és manifest amb els conceptes bàsics d'aquesta cultura: el [[Dao]], la relació entre [[Yin i Yang]], els [[cinc elements]], el [[qi]], etc.

Nogensmenys, una alquímia encom tant quea tal es va desenvolupar a partir de les idees [[taoistes]], en la seva vessant més popular (''dào jiào''). Però mentre l'alquímia occidental va acabar centrant-se en la transmutació de metalls corrents en [[Metall noble|nobles]], l'alquímia xinesa va tenir una connexió més òbvia amb la [[medicina tradicional xinesa|medicina]]. Al principi de la [[dinastia Song]] els alquimistes xinesos practicants del taoisme tenien com a objectiu final trobar el "gran elixir de la immortalitat física del cos" creienti creien que podien transmutar el cinabri altament tòxic (sulfur de mercuri o ocre vermell) en l'elixir de la immortalitat. L'ús de [[cinabri]] en l'alquímia taoista va sorgir de relacionar el vermell del cinabri amb el color de la sang, i la seva transformació en mercuri líquid, al qual anomenaven ''argent viu'' i relacionaven amb la vitalitat del semen humà, la font de vida nova.<ref>[http://www.jonathantan.org/essays/Chinese-NCE-Daoism.pdf Daoisme]</ref> Encara que tolerable en baixes dosis, aquest producte va causar nombroses defuncions, fet que va encoratjar la gent a evitar aquesta forma d'alquímia en favor de mètodes externs (com el [[tai-txi-txuan]], o el [[txi-kung]]).

Poc es coneix aA Occident sobre el caràcter i la història de l'alquímia [[índia]] són poc coneguts. L'alquímia índia, com tota la seva ciència, se centra en aconseguir el ''[[Mokxa (hinduisme)|mokxa]]'': la perfecció, la immortalitat, l'alliberament. Així, concentra els seus esforços a fer immortal el cos humà. Són moltes les històries tradicionals d'alquimistes encara vius des de temps immemorials gràcies als efectes dels seus experiments.

{{Cita|''[Els indis] tenen una ciència semblant a l'alquímia que és bastant característica d'ells, a la qual anomenen ''[[Rasayana]]''. Significa l'art d'obtenir i manipular Rasa (nèctar, [[mercuri (element)|mercuri]], suc). Aquest art està restringit a determinades operacions, obtenció de metalls, drogues, compostos i medicines, la majoria dels quals tenen mercuri com a ingredient principal. Els seus principis retornen la salut aals malalts terminals i la joventut als marcits ancians.|[[al-Biruní]]}}

Els textos de medicina i ciència [[ayurveda|ayurvèdica]] tenen aspectes relacionats amb l'alquímia, com tenir cures per a totes les malalties conegudes i mètodes per tractar alsels malalts mitjançant la unció d'olis. El millor exemple de text basat en aquesta ciència és el ''Vaisheshika Darshana'' de [[Kanada]] escrit al voltant del [[600 aC]], quique descrivia una teoria atòmica gairebé un segle abans que [[Demòcrit]].<ref>Lobsan Payat, ''[http://www.newsfinder.org/site/more/anu_and_parmanu_indian_ideas_about_atomic_physics/ Anu and Parmanu - Indian ideas about Atomic physics]'' {{en}} </ref>

La filosofia pitagòrica és, essencialment, la creença en quèque els nombres governen l'univers, sorgida de les observacions del so, els estels i formes geomètriques com els triangles o qualsevol de la qual pugui derivar-se una divisió.

El pensament jònic es basava en la creença en quèque l'univers podia ser explicat mitjançant l'observació dels [[fenomen|fenòmens]] naturals; es creu que aquesta filosofia va ser iniciada per [[Tales de Milet]] i el seu pupil [[Anaximandre de Milet]] i posteriorment desenvolupada per [[Plató]] i [[Aristòtil]], les obres del qual van arribar a ser una part integral de l'alquímia. Segons aquesta creença, l'univers pot ser descrit per unes poques lleis unificades que poden determinar-se només mitjançant acurades, minucioses i àrdues exploracions filosòfiques.

El tercer component introduït a la filosofia hermètica pels grecs va ser el [[gnosticisme]], una creença, estesa durant l'[[Imperi Romà]] cristià, que el món és imperfecte perquè va ser creat de manera imperfecta i que l'aprenentatge sobre la naturalesa de la substància espiritual portaria a la salvació. Fins i tot creien que [[Déu]] no «va crear» l'univers en el sentit clàssic, sinó que l'univers va ser creat «d'ell» però es va corrompre en el procés, en lloc de corrompre's per les transgressions d'Adam i Eva, el [[pecat original]]. Segons les creences gnòstiques, en adorar el cosmos, la naturalesa o les criatures del món, un adora alel Déu Veritable. Moltes sectes gnòstiques sostenien fins i tot que la deïtat bíblica seria dolenta i havia de ser una emanació caiguda de l'Elevat Déu a qui buscaven adorar i unir-se. No obstant això, l'aspecte del déu d'[[Abraham]] com a ser malvat no va tenir res a veure amb l'alquímia, però l'aspecte de l'ascens a l'Elevat Déu probablement va tenir molta influència. Les teories platòniques i neoplatòniques sobre els [[problema dels universals|universals]] i l'omnipotència de Déu també van ser absorbides (les seves principals creences veuen l'aspecte físic del món com a imperfecte i creuen en Déu com a una ment còsmica transcendent).

Els quatre elements dels grecs eren aspectes majoritàriament qualitatius de la matèria i no quantitatius com ho són els nostres [[Element químic|elements]] moderns, eren les qualitats primàries i més generals per mitjà de les quals la substància amorfa i purament quantitativa de tots els cossos es presentava en una forma diferenciada ([[arkhé]]).{{sfn|Hitchcock|1857|p=66}} Alquimistes posteriors van desenvolupar extensivament els aspectes místics d'aquest concepte.

Els [[Antiga Roma|romans]] van adoptar l'alquímia i la metafísica gregues, iguali comtambé van adoptar gran part del seu coneixement i filosofia. Al final de l'[[Imperi Romà]] la filosofia alquímica s'havia unit a les filosofies dels egipcis creanti van crear el culte de l'[[hermetisme]].{{sfn|Lindsay|1970|p=15}}