Takla Makan: diferència entre les revisions

El [[desert]] de '''Takla Makan''' o '''Taklamakan''' és un gran desert de l'[[Àsia Central|Àsia central]], a la regió autònoma de [[Xinjiang]] de la [[República Popular de la Xina|República popular de la Xina]]. Es coneix com el desert sorrenc més gran del món. "Takla" té el significat de «'retorn»' o «'roda»' en les [[llengües turqueses]]; "ma" és un sufix de negació; i finalment "kan" és un sufix de gerundi; conjuntament, obtenim l'expressió que s'entendria en les llengües turqueses com «a 'lloc sense retorn»'. Però, segons l'arqueòleg [[uigur]] [[Dolkun Kamberi]], és una antiga paraula amb el significat de «'vinya»'. De fet, les parts irrigades d'aquesta regió són propícies al conreu de la [[vinya]].

Es tracta d'un desert movedís,; els vents dominants bufen des del nord-est i els sediments s'acumulen sobre el marge sud-est. Ocupa una gran part de la [[conca del Tarim]]. Limita al sud amb la la falla de l'[[Altin Tagh]], dins la serralada de [[Kunlun]], i al nord amb la de [[Tian Shan]] i amb el [[riu Tarim]]. Molt àrid (menys de 50 mm anuals de pluges) i fred, és una gran extensió de sorra on es perden nombrosos torrents.

De forma ovoide, amb 337.000 km² de sorra, 1.000 km d'oest a est i 500 km de nord a sud, és el tercer desert més gran del món després del [[Sàhara]] i el [[Kalahari]]. Les seves dunes poden atènyer 40 m d'alçada. Haurien acabat la seva formació fa 70.000 anys. S'hi troben també planures argiloses i graves. De l'hivern a l'estiu, les temperatures varien des de -40 °C fins a +50 °C,; aquests extrems priven a les dunes de tota vida animal: ni tan sols hi ha sargantanes o escorpins.

L'estudi geològic dels sediments d'una espessor aen certs indrets de 1.626 m, feta per un equip de l'Acadèmia de les ciències de Pequín, ha permès determinar que aquest desert ja existia fa 5,3 milions d'anys al començament del [[Pliocèpliocè]].

Aquest desert hauria estat, de fet, creat des del [[Miocèmiocè]] tardà en el moment de la retirada dels mars i de l'aïllament del [[Mediterrani]],; després, l'elevació de l'altiplà tibetà hauria comportat modificacions majors de la circulació atmosfèrica aportant del nord l'aridesa.

Aquest desert és en pendent descendent d'oest a est, de tal manera que és recorregut per un llarg riu de 2.000 km, el [[riu Tarim|Tarim]], que flueix en aquesta mateixa direcció. Aquest curs d'aigua es perd en el [[Lop Nor]] (''llac Lop'' en [[mongol]]), immens aiguamoll salat situat al sud de [[Turfan]], la superfície del qual disminueix al fil dels segles. És on la Xina ha efectuat la majoria de les seves proves nuclears. Mentre que la ciutat de [[Kashgar]], a l'oest del Takla Makan, és a una altitud de 1.300 m, el Lop Nor es troba a 780 m. Un lent aixecament tectònic de la regió dels [[Pamir]]s, a l'oest, ha augmentat aquesta diferència d'altitud entre l'oest i l'est durant els últims mil·lennis.

Altres cursos d'aigua, com el [[Keriya]], baixen de la serralada del Pamir, a l'oest, o del [[Kunlun]], al sud-oest. Fa 15.000 anys, al final de l'última glaciació, el Keriya travessava el desert fins al nord. Aquesta fase d'escolament s'ha produït fins al 4.0004000 aC,; després, el cabal va anar disminuint i les seves aigües s'han perdut per les sorres. Els antics cursos són assenyalats pels troncs d'arbres morts escampats entre les dunes. Els exploradors hi han trobat antigues ciutats, com la que ha estat anomenada ''Jumbulak Kum'' ('Les Sorressorres Rodonesrodones'), sobre un antic curs del Keriya. Datada de l'any 500 aC, estava situada molt a l'interior del desert. Avui, només el [[riu Khotan]], situat més a l'oest, aconsegueix travessar el desert.

El desert del Takla Makan està vorejat al nord i al sud per una sèrie de ciutats- oasi que constituïen les branques nord i sud de la [[Rutaruta de la Seda]] entre les cadenes muntanyoses properes i el [[Corredorcorredor de l'Hexi]], a l'est. L'activitat de l'homehumana té tendència a reduir el seu territori, per l'explotació dels boscos o de males pràctiques d'irrigació: s'estima que el desert ha guanyat 28.000 km² des del començament de la nostra era, dels quals 9.000 km² en el transcurs del segle XX. La superfície dels boscos de pollancres hauria passat de 5.800 km² el [[1958]] a 2.800 km² el [[1979]].