Peó (mètrica): diferència entre les revisions

El peó es va veure afavorit pels antics escriptors en prosa ja que a diferència del dàctil, espondeu, troqueu i iambe, no es va associar amb una mètrica poètica particular, com l’[[hexàmetre]] o el tetràmetre, produint així un so no massa poètic ni familiar.<ref>{{Ref-llibre|cognom = Strachan|nom = John|títol = Poetry: an Introduction|url = |edició = |llengua = |data = Jener 1, 2001|editorial = |lloc = |pàgines = |isbn = ISBN 978-0-8147-9797-6}}</ref> Referent a l'ús de la peó en prosa, [[Aristòtil]] escriu:<blockquote>''“Tots els altres peus han de ser ignorats per les raons exposades; però el peó s'ha de mantenir, ja que és l'únic dels ritmes esmentats que no està adaptat a un sistema mètric, de manera que és més probable que es produeixi sense ser detectat.”''<ref>{{Ref-llibre|cognom = Squire|nom = Irving|títol = Musical Dictionary|url = |edició = |llengua = |data = Octubre 30, 2001|editorial = Adamant Media Corporation|lloc = |pàgines = |isbn = ISBN 978-0-543-90764-6}}</ref></blockquote>Aquesta eratenia una d'especial importància per als oradors (i en particular, els oradors forenses), on, d'una banda, l'ús d'elements rítmics es creucreia que produeixproduia un discurs memorable i, en moviment, es va pensarpensava que l'ús del ritme peònic ajudava a que semblés menys artificiós i per tant més sincer, el que fa el seu discurs més eficaç. Segons el [[Retòrica|retòric]] romà [[Quintilià]]:<blockquote>''“Sobretot, cal amagar lael curatreball utilitzadautilitzat en ellael peó perquè els nostres ritmes semblin posseir un flux espontani, que no ha estat el resultat de la recerca elaborada o la compulsió.”''</blockquote>Segons Quintilià, el primer peó es va considerar particularment adequat al començament d'una frase, i el quart a l'extrem.