Normands: diferència entre les revisions

Els '''normands''' (literalment, "homes'humans del nord",'; àrab: '''majus''') van ser un poble que emergí durant la primera meitat del [[segle X]] a la zona de la [[Normandia]], fruit de la unió entre conqueridors d'origen [[víking]] (principalment danesos) amb la població local (tant [[francs|franca]] com [[Gàl·lia|gal·loromana]]). Estaven organitzats en tribus i tenien una [[agricultura]] i una [[ramaderia]] molt primitives, però eren experts navegants, construinti construïen vaixells lleugers i resistents vaixells.

En els seus orígens van adoptar el [[cristianisme]] i la [[llengua d'oïl]] (el [[dialecte]] [[normand]] de la llengua d'oïl, que és un dialecte diferent al dialecte [[francès]], un altre dialecte també de la llengua d'oïl que aleshores es parlava a l'actual [[illa de França]]), i van crear una identitat cultural diferent dels seus avantpassats escandinaus al nord o dels francesos al sud. L'any [[911]], establiren el [[Ducatducat de Normandia]] amitjançant través d'un tractat amb la corona francesa pel quequal juraven lleialtat a [[Carles III de França|Carles III]].

La seva expansió més enllà de la [[Normandia]] els va portar a jugar un paper important aen l'[[Europa]] [[medieval]]: un grup d'aventurers normands es va establir per conquesta al [[Regne de Sicília]], al sud d'[[Itàlia]], i una expedició orquestrada pel duc va portar a la [[conquesta normanda d'Anglaterra]]. A partir d'aquests dos nous centres de poder, la influència normanda es va estendre a la totalitat de les [[Illes Britàniques]] i als estats [[croats]] de l'[[Orient Mitjà]].

Les causes de les seves [[migració|migracions]] van ser múltiples: recerca de llocs millors, fugida o expulsió de tribus vençudes en lluites internes, afanys comercials, esperit d'aventura, afany de conquesta, entre d'altres.

[[Fitxer:Normans possessions 12century es.png|thumb|300px|Territoris en possessió dels normands al [[segle XII]].]]

[[Guillem el Conqueridor]] va regnarprevaler al [[Regne d'Anglaterra]] entre el [[1066]] i el [[1087]]. Els normands eren poc nombrosos i van haver de fer front a revoltes entre 1067-1070, a una invasió danesa i a un atac dels escocesos. El [[1069]], els normands van assassinar els [[barons]] locals, van destruir les collites i van sacrificar el bestiar del nord. Per controlar a la població, van construir [[castell]]s, fins a arribar-ne als cinc-cents. Es van repartir la terra. Guillem va nomenar bisbes i abats normands. En la Cort es parlava francès, elcosa que influiria en el vocabulari i la sintaxi de l'anglès. VaHi va sobreviure el sistema administratiu anglosaxó i la riquesa urbana va romandre en mans nadiues. Amb els normands, el [[feudalisme]] va aconseguir-ne el seu màxim apogeu. Guillem va morir el [[1087]] durant la batalla contra [[Felip I de França]] per la conquesta de la ciutat de [[Nantes]].

A la mort de Guillem, els seus fills Robert i [[Guillem II el Roig]] van heretar [[Normandia]] i Anglaterra, respectivament. Entre [[1087]]-[[1096]], se succeeixen revoltes dels nobles, quique desitjaven unir ambdós regnes. El 1096, Robert va acudir a la crida d'[[Urbà II]] a la [[croada]], finançatfinançada per Guillem II amba Normandia.

A la mort de Guillem II, es va coronar rei el seu germà menor [[Enric I d'Anglaterra|Enric]], quique va haver de signar una «Carta» prometent respecte als béns dels nobles i l'església. Robert va tornar de les Croadescroades i va envair Anglaterra el [[1101]] reclamant-ne el regne. Els germans hi van arribar a un acord, però la inestabilitat hi va continuar fins que Enric I va vèncer en la batallaBatalla de [[Tinchebray]] ([[1106]]) i es va fer amb Normandia. Enric es va enfrontar amb el Papapapa [[Pasqual II]] i la [[reforma gregoriana]], que desitjava alliberar l'Església del control seglar. La defensa de Normandia va exigir una pujada d'impostos a Anglaterra i es va organitzar un sistema de control de la recaptació. L'única successió legítima d'Enric era la seva filla [[Emperadriu Matilde|Matilde]], a qui va casar amb [[Godofred V]] d'Anjou, fill del fins llavors enemic Fulc V d'Anjou.

A la mort d'Enric I, va ser coronat rei el seu nebot [[Esteve de Blois]]. Esteve va ser derrotat per gal·lesos i escocesos i va haver de fer front a lluites intestines que van arruïnar Anglaterra; entre ellesaquestes, un enfrontament amb els bisbes. MentreMentrestant, Godofred d'Anjou conqueria Normandia. El fill de Godofred, Enric, va controlar Normandia, [[Comtat d'Anjou|Anjou]], [[Maine]] i [[Turena]] i després del seu matrimoni el [[1152]] amb [[Leonor d'Aquitània]], [[Gascunya]] i [[Aquitània]]. El [[1153]], Esteve va acordar amb Enric que aquest li succeiria. Així doncs, [[Enric II el Jove]] va ser el primer monarca [[Angevíangeví]], [[Plantagenet]] o [[Casa d'Anjou|Anjou]].

El període medieval tardà a [[Irlanda]] va estar marcat per la invasió cambro-normandacambronormanda de l'illa el 1171. El país havia viscut prèviament en un estat de guerra intermitent entre regnes provincials que es disputaven el títol de Rei Suprem. Aquesta situació va ser transformada per la intervenció dels mercenaris normands i després pel rei d'Anglaterra. Després de conquerir [[Anglaterra]], els normands van dirigir la seva atenció cap a l'illa d'Irlanda, la qual van convertir en senyoriu propietat del rei d'Anglaterra, conquerint gran part de les seves terres. De qualsevol manera, amb el temps, el control anglès es va reduir a una petita zona dels voltants de [[Dublín]] anomenada "L'Estacada". Els Senyorssenyors hiberno-normandshibernonormands s'havien integrat completament en la societat gaèlica irlandesa.

Arribats des de Normandia com a mercenaris, els normands van combatre durant les guerres entre els prínceps llombards locals i els bizantins. Amb el temps, els feus que van rebre en pagament es van tornar més poderosos que la noblesa local, a la qual van acabar conquerint, amb la prèvia expulsió dels bizantins. A [[Sicília]], combatent en nom del catolicisme, van conquerir l'Emiratemirat [[aglàbida]] establert pels musulmans. Finalment, sota [[Roger II de Sicília]], els diversos estats normands del sud de la península Itàlica van quedar units al [[Regne de Sicília]].

== Els normands a Espanyala península Ibèrica ==

La incursió dels normands a Espanyala península Ibèrica va començar a mitjans del [[segle IX]] amb uns primers temptejos de correries i saquejos al llarg de la costa cantàbrica. La seva intenció era apoderar-se'n d'alguns ports que serien el punt de partida fàcil per a la conquesta de [[Galícia]], que al seu torn suposava per a ells una base avançada i imprescindible per a les seves futures operacions. A continuació, van avançar cap a [[Lisboa]] on els comandants d'Abderraman II no van poder impedir la incursió. Els musulmans no estaven preparats per a aquest tipus d'atacs marítims perquè, fins aquesta data, havien lluitat tan sols per la [[Mediterrània]]. No obstant això, els normands no eren bons combatents per terra i van ser derrotats per Abderraman II aen la batallaBatalla de Tablada, al sud de [[Sevilla]]. Van baixar amb els seus vaixells pel [[riu Guadalquivir]] fuginti fugiren de nou cap a Lisboa i fent incursions i pillatges al llarg de la costa atlàntica.

Els normands van conquerir nombrosos territoris del sud de la [[península Itàlica]] ([[Sicília]] i [[Calàbria]]), a més de gran part de [[Gran Bretanya]] i el centre-nord de l'actual [[França]] ([[Normandia]]). No obstant això, la seva cultura es va anar perdent com a fruit del mestissatge amb la població local, però encara ens queda el seu art, monuments, i a Normandia encara sobreviu part de la seva identitat cultural. A les illes del [[Canalcanal de la Mànega]], molts dels seus habitants es consideren normands tot i que moltes d'ellesen pertanyen al [[Regne Unit]], conserven la seva llengua normanda francesa i reclamen certa autonomia per la seva cultura similar en importància a la gal·lesa, anglesa, escocesa o irlandesa. Popularment, la reina del Regne Unit és encara coneguda com ''la duquessa'', en virtut del títol que els sobirans anglesos van ostentar antigament a Normandia.

== Els majus (els normands en relació alsamb els musulmans de l'Al-Àndalus) ==

'''''Majus''''' és la paraula àrab que designa alsels "'nòrdics"' i ella van donaraplicar principalment als normands que van atacar l'[[Àndalus|Al-Àndalus]].

El primer atac hi va tenir lloc el [[20 d'agost]] dedel [[844]], per mitjà de 54 grans vaixells (''gokstad'' noruecs de 28,8 metres de llarg i 5,10 d'ample, 16 rems i 70 tripulants) i altres 50 vaixells més petits; van entrar per l'estuari del [[Tajo]] i van lliurar batalla als defensors de la zona. Tretze dies després, van reembarcar cap al sud. El governador de [[Lisboa]], Wahb-Al·lah ibn Hazm, va alertar a l'emir omeia. Poc després, desembarcaven al districte de ''Siduna'' (Sidònia) i ocupaven [[Cadis]]. El gruix de la flota va remuntar el [[Guadalquivir]] i es va aturar aen una illa a uns 20 km d'[[Ixbiliya]] ([[Sevilla]]). Els normands van desembarcar a la ciutat, que no tenia defensa (i de la quequal els habitants ja havien fugit) i van matar alsels quequi hi quedaven (les dones i nen foren fets presoners); durant set dies fou saquejada Sevilla. [[Abd-ar-Rahman II]] va enviar tropes contra els atacants, que els van causar severes pèrdues i aen la batalla decisiva, l'[[11 de novembre]] del [[844]], al sud de la ciutat, més d'un miler de normandnormands van morir i 400 foren fets presoners (i després executats); la resta va reembarcar deixanti hi deixaren 30 vaixells, que foren cremats. Després de provar de desembarcar a [[Niebla]] i a l'[[Algarve]], van fer rumb al nord cap a [[Aquitània]]. Un grup en va desembarcar a [[Arzila]] ([[Asila]]), a 50 km darrerede [[Tànger]].

Una segona incursió esse'n va produir el [[858]] amb 62 vaixells. La flota de vigilància va capturar dos vaixells, però la resta va poder arribar al Guadalquivir; peròtanmateix, alen saber que s'hi acostava un exèrcit, van reembarcar cap a [[Algesires]], que van ocupar i van incendiar la gran mesquita de la qual van incendiar. Aviat es van haver de retirar i van seguir per la costa cap al sud-est de l'Al-Àndalus, a l'anomenat [[regne de Todmir|''Regne de Todmir'']] arribanti arribaren fins a [[Oriola]] (''Uriyula''), que fou atacada, i seguintseguiren després cap a França ([[Ifranj]]), on van passar l'hivern a la [[Camarga]]; mentre un altre grup de vaixells feia ruta cap al [[Marroc]], on van capturar [[Nakur]], que van saquejar durant 8 dies; tots els que eren a la ciutat foren fets presoners incloent-hi membres de la família de prínceps local, que després foren rescatats per l'emir de Còrdova. La data d'aquest atac és incerta, però seria entre [[859]] i [[862]]. La flota que tornava de la Camarga fou atacada pels cordovesos, que van capturar-ne dos vaixells; la resta es va unir a una flota normanda que havia atacat les [[Balears]]; no està clar si alguns vaixells petits van pujar per l'[[Ebre]] o bé foren un altres vaixells que van baixar pel [[Bidasoa]], però sisí que se sap que els normands van arribar a [[Pamplona]] el [[859]] i van fer presoner alel rei dels vascons Gharsiya ibn Wannako (conegut com a [[Garcia Iñíguez de Pamplona|''Garcia Ennec'']]), que va haver de pagar 70.000 peces d'or pel rescat.<ref> [[Claudio Sánchez Albornoz]], ''Los origenes del Reino de Pamplona y su relación con el Valle del Ebro'' </ref> Aquesta incursió hauria durat fins vers el [[861]]. Després, els normands no van tornar a atacar l'Al-Àndalus en un segle.

El [[23 de juny]] del [[966]], es va albirar una flota de 28 vaixells majus a [[Alcacer do Sal|Alcácer do Sal]] (''Al-Qasr Abi-Danis''), a 94 km al sud de [[Lisboa]]. vanVan desembarcar i van assolar la proximitatrodalia de Lisboa, però les tropes del califa els van atacar i derrotar. La flota de Sevilla va trobar alsels majus a l'embocadura de [[Silves]] i va inutilitzar alguns vaixells normands alliberantper aalliberar molts presoners musulmans. Finalment, van reembarcar; però el mateix any es van construir nous vaixells per si tornaven. A finals del [[971]], van fer un atac a la regió d'[[Almeria]], però van poder ser rebutjats per la flota cordovesa. El juny del [[974]], es va informar de moviments normands a les costes del Guadalquivir, però no hi va haver cap desembarcament. Aquestos normandnormands són esmentats com a ''al-majus al-urdumaniyyun'' (literalment, 'els nòrdics normands'), que serien normands vinguts de [[Normandia]], on s'havien establert després del [[911]] i s'havien fet cristians, però ontambé hi havien arribat normands pagans danesos el [[960]] per ajudar alel duc [[Ricard I de Normandia]] contra el comte [[Tibald]] de [[comtat de Chartres|Chartres]]; una vegada ajustada la pau entre el duc i el comte, aquestos normands eren molestos i potser se'ls va enviar al sud, a territori musulmà, abans de tornar al seu país; el [[970]], estaven a [[Galícia]], on van ocupar [[Sant Jaume de Compostela]], que van dominar un cert temps. ''Al-urdumaniyyun'' és el nom que dóna Ibn Idhari als normands que van participar en la conquesta de [[Barbastre]], que eren de Normandia. Un altre historiador, Ibn Abd-al-Mumin, utilitza la forma ''ar-Rudhamanun'' pelsper als normands del ducat.

Els cordovesos van anomenar també ''majus'' alsels vascons no cristians. Segon el ''Muktabis'' d'[[Ibn Hayyan]], en una expedició cordovesa contra Pamplona el [[816]], es va lliurar en una batalla que va durar 13 dies, i hi van morir molts enemics i entre ells Saltan, el millor cavaller dels majus, que serien els vascons pagans. Sánchez Albornoz diu que el nom correcte en seria ''Zaldún'', que és típicament basc. Els eslaus orientals, [[víkings]] o rusrussos, foren també anomenats ''majus'' o ''Rus al-Majus''. Els musulmans pensaven que els majus eren adoradors del focsfoc com els [[zoroastrians]] de Pèrsia, també anomenats ''majus''; aquesta idea segurament derivava dedel fet que cremaven alsels seus morts, cosa que els feia suposar que adoraven el foc amb què els cremaven.

*[[Hiberno-Normand|Hibernonormand]].

* Bates, David. ''Normandy before 1066'', London, 1982.

* Chalandon, Ferdinand. ''Histoire de la domination normande en Italie et en Sicilie''. Paris, 1907.

* Chibnall, Marjorie. ''The Normans, The Peoples of Europe'', Oxford, 2000.

* Crouch, David. ''The Normans: The History of a Dynasty''. Hambledon & London, 2003.

* Douglas, David. ''The Norman Achievement''. London, 1969.

* Douglas, David. ''The Norman Fate''. London, 1976.

* Flori, Jean (1999), ''Richard Coeur de Lion: le roi-chevalier'', Paris: Biographie Payot, ISBN 978-2-228-89272-8.

* Gillingham, John. ''The Angevin Empire'', end ed., London, 2001.

* Gravett, Christopher, and Nicolle, David. ''The Normans: Warrior Knights and their Castles''. Osprey Publishing: Oxford, 2006.

* Green, Judith A. ''The Aristocracy of Norman England''. Cambridge University Press, 1997.

* Gunn, Peter. ''Normandy: Landscape with Figures''. London: Victor Gollancz, Ltd., 1975.

* [http://www.norman-world.com/angleterre/index.htm The Normans, a European People] {{en}}{{fr}}{{it}}.

*[http://www.the-orb.net/orb_done/dudo/dudindex.html Dudo of St. Quentin's Gesta Normannorum, English translation].

*[http://www.norman-world.com/angleterre/index.htm The Normans, a European People], by the [[European Commission]].

*[http://www.storiaonline.org/normanni/breve.htm Breve Chronicon Northmannicum] (Latinllatí).

*[http://www.jerseyheritagetrust.org/edu/resources/pdf/normans.pdf The Normans] Jersey heritage trust.

*Patrick Kelly [http://www.albion-swords.com/articles/norman.htm The Normans: their history, arms and tactics].

*Regia Anglorum [http://www.regia.org/norm1.htm Who were the Normans?].