Can Mir (Palma): diferència entre les revisions

La presó de Can Mir va ser inaugurada el setembre de [[1936]], amb un contingent de detinguts procedents del [[vaixell-presó Jaume I]]. S'hi arribaren a allotjar prop d'un milenar de persones. Al llarg de la durada d'aquest centre de reclusió, els presoners oscil·laren entre 700 i 1000.

El gener de 1941 la presó va ser clausurada i la majoria dels presos passaren a la Presó Provincial de Palma. L'any 1948 s'hi va instal·lar el cinema Sala Augusta (que en l'actualitat encara hi roman)<ref>{{GEM|11|30|Mir, Can}}</ref>.

El magatzem tenia l'entrada per allà on ara hi ha el cinema Augusta. Els detengutsdetinguts estaven acaramullats a la nau central i per arribar-hi s'havia de passar per un pati. En aquest espai hi havia una cuina improvisada i dues habitacions: la cel·la de càstig i una petita cambra on de matinada els presos entraven ''en capella'', és a dir: eren tancats allà les darreres hores de vida, a l'espera de ser afusellats.

En el pati hi havia una petita canal que era emprada com dutxa, a més de quatre clots que es feien servir com a excusats. La nau central tenia el sòtil sostengutsostingut per columnes i el trispol era de terra. Només hi havia dos passadissos de ciment que els presos anomenaven ''es born''. En els moments de més tensió les persones retengudesretingudes es passejaven per aquest espai per tranquil·litzar-se.

La vida penitenciària no difereiadiferia massa de la de qualsevol centre de reclusió. A les vuit del matí despertaven els detinguts, tocant un xiulet. Com a berenar es repartíarepartia una cullaradacullerada de xocolata, juntament amb un bocí de pa, o bé llet aigualida. A les dotze de migdia es dinava. Per a dinar menjaven generalment, moniatos bullits, cuinat de llegums, patates, etc.

A les set del capvespre sees sopava, també d'algun moniato bollit, i en aquesta hora era freqüent que es procedís a un recompte. Devers les nou del vespre el presos acabaven la jornada, i havien de dormir, a terra, amb una màrfega. La nau era deixada en penombra, per tal que els vigilants poguessin controlar els moviments dels detinguts.

Les condicions higièniques eren dolentes. Eren freqüents les xinxes, polls, puces, i altres paràsits. A la presó hi havia un metge però els seus serveis no eren massa sol·licitats per mor dels pocs mitjans que disposava. Els presoners no realitzaven, de forma obligatòria, cap treball. La major part d'ells passava el dia entretenint-se fent senalles o treballant la fusta, a més de dibuixar o pintar targetes, que servíenservien per a obsequiar els amics o familiars que anaven a visitar-los. De manera voluntaria podien pelar patates o ajudar en algunes tasques.

Els guàrdies falangistes, vestits amb camisa blava i gorra de plat, estaven a les ordres d'un oficial de presons, director del centre. Els directors varen ser, de manera successiva, Antoni Canyelles i Simó Fullana. Diferents fonts indiquen que el tracte donat als presoners, dins la duresa penitenciària, no era massa dolent. A més dels guardians, també s'encarregaven de la vigilància soldats que patrullaven pel pati. Aquests soldats -la majoria de reemplaçament- no podien tenir cap relació amb els reclusos. Quan un pres cometíacometia una falta o les autoritats del centre consideraven que la seva conducta no era disciplinada, se'l conduïa a la cel·la de càstig, que era una petita cambra de set o vuit metres quadrats, i on restaven a règim de pa i aigua durant deu o dotze dies.

En els primers mesos la disciplina era més dura. El Nadal de 1936, per primera vegada donaren arròs per dinar, i sembla que també, a partir de primers de gener, autoritzaren visistesvisites de familiars. Les visites tenien lloc, a la part posterior de l'edifici. ExistíaExistia un passadís, de setanta centimetres d'amplària, amb reixes a cada costat. A una banda es col·locava el pres i a l'altra la familia. Un guàrdia passejava pel mig, escoltant les converses.