Països enllà del Mosa: diferència entre les revisions
Pàgina nova, amb el contingut: «Els '''Països enllà del Mosa''' o '''Overmaas''' {{nl}} o '''Pais d'Outre-Meuse''' {{fr}} és el nom d'uns territoris que fins al 1895 pertanyien al [[du...». |
(Cap diferència)
|
Revisió del 16:39, 27 oct 2007
Els Països enllà del Mosa o Overmaas (neerlandès) o Pais d'Outre-Meuse (francès) és el nom d'uns territoris que fins al 1895 pertanyien al ducat de Brabant situats al marge dret del Mosa.
Geografia
El nom Overmaas prové de l'unió política entre aquests territoris i el Brabant, amb el qual no hi havia cap continuitat geogràfica. Del punt de vist del centre del ducat, es trobaven de l'altre marge:
- el país de Valkenburg
- el país de 's-Hertogenrade (que signfica Rade del duc (=hertog) en contraste amb el poble veí Kerkrade o Rade de l'església).
- el país de Dalhem.
S'ha de distinguir els països enllà del Mosa del ducat de Limburg. Sovint hi ha confusió com que ambdós feien part d'una unió personal amb Brabant. També s'ha de distinguir d'Outre-Meuse, un barri històric de la ciutat de Lieja, situat enllà del riu Mosa i fora de les muralles.
Història
El Ducat de Brabant adquirí el comptat de Dalhem al 1244. Després de la seva victòria a la Batalla de Woeringen al 1288, s'afegi el ducat de Limburg i la senyoria de 's Hertogenrade i finalment i el País de Valkenburg al 1347.
Fins als segles XVII i XVIII, els tres països tenien els seus propis estats als negociacions amb Brusel·les: el tercer estat, la noblesa i el clerge (l'abat de Val-Dieu per a Dalhem i l'abat de Rolduc per a 's-Hertogenrade.
Els tres territoris van tenir un paper militar important, com quarter d'hivern, com zona d'allistament i com camp de batalla. Durant la guerra dels vuitanta anys, Espanya i la República sovint van s'afrontar-hi. Després de la pau de Munster al 1648, les hostilitats van continuar fins al Tractat de partició (partagetractaat) de 1661, quans es van dividir en una part espanyola i una part que esdevingué terra de la Generalitat o Staats-Overmaas. A varis nuclis de Staats-Overmaas, la república introduí el simultaneum, un decret que estipulava que els creients protestants i catòlics havien de compartir les mateixes esglésies.
Al 1785, Dalhem passà a la corona d'Àustria com part dels Països Baixos austríacs. De 1795 a 1815, França va annexar el territori i compartir-lo entre els departaments de l'Ourte i el del Mosa inferior sense cap relació amb les subdivisions del règim antic.
Els països enllà del Mosa avui
El 1815, el congrès de Viena atorgà 's-Hertogenrade o Herzogenrath i Eupen a Prússia i la resta al Regne Unit dels Països Baixos. Guillem I canvià el nom del departament de l'Ourte en província de Lieja i el Mosa inferior en província de Limburg, una denominació que no correspon gaire als territoris històrics (la part major del ducat de Limburg es va trobar a la província de Lieja).
Al 1839, el Tractat de Londres (1839) atorgà Overmaas als Països Baixos excepte una part del país de Dalhem i els nuclis Moelingen, 's-Gravenvoeren, Sint-Martens-Voeren, Sint-Pieters-Voeren del municipi de Voeren. Aleshores la província de Limburg es va escindir en les províncies de Limburg (Bèlgica) i Limburg (Països Baixos).
Les llengües als Països enllà del Mosa
De bell antuvi, la llengua administrativa n'era la variant brabanço del neerlandès. La gent parlava uns dialectes limburgueses excepte per la part meridional de Dalhem on es parlava való i francès. A poc a poc, la frontera lingüistica romano-germànica va pujar al nord. La llengua de l'administració de Warsage (Weerst) passà del neerlandès al francès al 1630, Bombaye (Bolbeek) i Saint-Jean-Sart (Sint-Jans-Rade) van passar al francès al segle XVII. Durant l'ocupació francesa, el francès va esdevenir obligatori per a tots. Desprès de 1839, el francès esdevingué obligatori a Bèlgica i el neerlandès als Països Baixos. Poc a poc, les parts de parla neerlandesa van adquirir drets nous fins a la demarcació de la frontera lingüística al 1963. El moviment de francització es va parar al segle XX. Només al municipi de Voeren subsisteix un conflicte quant a l’ús de les llengües.
