Picentins: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
fusió amb picentes
ampliació
Línia 1:
[[Fitxer:Italie -800.JPG|thumb|Els pobles itàlics als inicis de l'[[edat del ferro]]
{{FR|data=abril de 2015}}
{{legend|#3C08F0|[[lígurs]]}}
{{legend|#808000|[[vènets]]}}
{{legend|#FF80FF|[[etruscs]]}}
{{legend|#80FFFF|'''picentins'''}}
{{legend|#80FF80|[[umbres]]}}
{{legend|#C0B000|[[llatins]]}}
{{legend|#008000|[[oscs]]}}
{{legend|#FF8040|[[messapis]]}}
{{legend|#FFFF80|[[Magna Grècia|grecs]]}}
{{legend|#C0C0C0|[[sículs]]}}]]
'''Picentins''' (en [[llatí]]: ''picentini'', en [[grec antic|grec]] Πίκεντες, ''pikentes'' ) foren un poble de la [[península Itàlica|Itàlia]] central entre la [[Campània]] i la [[Lucània]], que pel seu nom semblaven connectats estretament als habitants del [[Picenum]].
 
Se suposa que eren d'[[ètnia sabèl·lica]]. Encara que pel nom se'ls ha relacionat amb la divinitat itàlica [[Picus]], això és dubtós. [[Sili Itàlic]] diu que van conquerir la regió que antigament estava habitada per una tribu de [[pelasgs]]. [[Estrabó]] diu que havien estat establerts a la zona pels romans,eren una colònia d'exiliats grecs siracusans que es van establir a [[Ancona]], però no dóna cap referència de quan i perquè es va fer el trasllat. Cal suposar que el trasllat es va fer després de la conquesta del Picenum pels romans després del [[268 aC]].
 
Per la seval'amenaçant proximitat amb elsdels gals, a Roma, vaaquests van buscar l'aliança dels picens i la va obtenir el [[299 aC]] en un tractat que fou respectat escrupolosament pels picenspicentins. La llarga pau va fer esdevenir el ''Picenum'' un dels districtes més poblats d'Itàlia. El país fou ocupat militarment pels cònsols Sempronius[[Publi SophusSemproni iSop Appius Claudius en una(cònsol sola campanya el [[268 aC)|Semproni Sop]], sensei trobar[[Appi resistència;Claudi lesCras causes(cònsol de268 laaC)|Appi guerraClaudi]] sónen desconegudes.una Elssola picentinscampanya gairebéel mai[[268 van oferir resistència a RomaaC]].
 
AEls picentins gairebé mai van oferir resistència a Roma, però a la [[Segona Guerra Púnica]] es van declarar favorables a [[Anníbal Barca]], això va portar que al final de la guerra foren castigats severament: se'ls va prohibir servir a l'exèrcit i van haver de realitzar les pitjors feines. A més a més van haver d'abandonar la seva capital, ''Picentia'' i establir-se en llogarets reduïts; el [[194]] els romans van fundar al seu territori la colònia de ''[[Salernum]]''. Picèntia va subsistir i apareix com una de les ciutats destruïdes fins a la guerra social (vers el [[90 aC]]) però no prou per desaparèixer, ja que continua apareixent en les fonts literàries. Constava encara a la [[Taula de Peutinger]] i segurament correspon a la moderna vila de Vicenza a la vora del rierol Vicentino.
 
Encara que el nom de ''picentes'' es dóna a aquest poble i el de picens o picentins als habitants del Picenum, en el seu temps aquesta diferenciació no es va observar molt acuradament. Estrabó anomena picentins als habitants de [[Picenum]](nord) i ''picentes'' (pikentes) als de la Campània (sud). Pompeu i Tàcit anomenen també picentins als habitants del Picenum. ConvencionalmentEls historiadors moderns consideren que els escriptors antics van confondre diversos pobles. Actualment, i per convenció, es designa picentins als antics pobladors del ''Picenum'' i picens als habitants de l'actual [[província d'Ascoli Piceno|Picè]].
 
==Ètnia==
;Hipòtesi principal
El terme picentins era emprat tan en les fonts gregues antigues com en les llatines. Des del [[segle III aC]], després dels primers contactes amb els [[romans]], a les ètnies que habitaven el Picè se'ls aplicava l'adjectiu "picentins" (Picentes/Πίκεντες), emprat per exemple en els ''[[triomf|fasti triumphales]]''<ref>[[fasti|Fasti capitolins]], 268-267 aC</ref> i per [[Polibi]].<ref>[[Polibi]] "Històries", II 21,7; III 86, 8-10</ref>També se'ls va atribuir el significat d' «adoradors de [[Picus]]».{{sfn|Antonelli|2003|p=29}}{{sfn|Devoto|1951|p=124-125}}Dins l'àmbit literari el primer en esmentar els picentins fou [[Marc Porci Cató Censorí]] en la seva obra ''Origines'' (segle II aC).<ref>[[Marc Porci Cató Censorí]] ''Origines'' fragment 43</ref>
 
Emprat en el sentit d' «habitants del ''Picenum''» es va fer servir des del segle I aC, per exemple en el ''De bello civili'' escrit per [[Juli Cèsar]].<ref>[[Juli Cèsar]] ''De bello civili'' I, 15</ref> Generalment és una ètnia la qui dona nom al territori que ocupa, però alguns autors opinen que l'adjectiu es feia servir més per referir-se al territori ocupat que no en relació als seus habitants.{{sfn|Antonelli|2003|p=23}} Oswald Szemerényi, proposa un procediment invers, que el nom de l'ètnia "picentins" vingui derivat del "Picenum" a través d'una forma no atestada ''Picenetes''.{{sfn|Antonelli|2003|p=23}}<ref>Oswald Szemerényi, ''The name of Picentes'' en: "Sprache und Geschichte", ed.Festschrift für Harri Meier, Monaco, 1971, p. 531-544</ref> En la literatura historiogràfica contemporània és habitual utilitzar "picens" en lloc de "picentins", tot i que el mateix Giacomo Devoto va reservar el terme "picentins" a la civilització preindoeuropea arqueològicament provada que va haver al Picè (Estela de Novilara) i el de "picentes" o "picens" al poble itàlic esmentat en les fonts clàssiques.{{sfn|Devoto|1951|p=52-53}}
 
;Altres hipòtesis
En un [[glossari]], el geògraf [[Escílax de Carianda]] (s. IV-V aC) va esmentar Πευκετιεῖς (''peuketieis'', que es va traduir al llatí per ''picentes''), incloent-los entre els parlants de llengua [[ètnia sabèl·lica|samnita]] i donant per suposat que eren homòlegs dels [[peuquetis]], originaris de la [[Iapígia]] i establerts al sud de la península itàlica.<ref>[[Escílax de Carianda]] Περίπλους (''Periplos''), 5</ref>Aquesta confusió era accentuada per la presència d'un grup d'origen picè que es va traslladar per habitar a la [[Campània]] (sud de la península) l'any 268 aC, i se'ls coneixia com els "picentins del sud". Els peuquetis eren un grup [[Il·líria|il·líric]] establert a l'actual [[Pulla]], però en un context més ampli se'ls podia considerar amb arrels samnites i que es van estendre fins a la Campània, en el territori ocupat pels picentins del sud.{{sfn|Antonelli|2003|p=41}}
 
Entre els autors grecs del segle I aC, es van fer servir altres formes: la forma Πίκεντες (''pikentes'') i la derivada Πικεντῖνοι (''pikentinoi'') van ser emprades per [[Diodor de Sicília]],<ref>[[Diodor de Sicília]], ''Biblioteca'', XXXVII 2, 4</ref> mentre que l'arrel ''picen-'' es va transformar en l'etnònim Πικηνίς (''pikenis'') emprat per [[Plutarc]],<ref>[[Plutarc]], "Vides paral·leles: Pompeu", 6, 1</ref> [[Apià]] va fer servir la forma Πικηνίτις (''pikenitis'')<ref>[[Apià]] "Història de Roma: Guerres civils", 366</ref> i [[Esteve Bizantí]] emprava el terme Πικίαντες (''pikiantes'').<ref>[[Esteve Bizantí]] Ἐθνικά (Etnica)</ref>{{sfn|Antonelli|2003|p=29}} Una altra possible confusió, atribuïda a les fonts antigues, era amb els [[sènons|gals sènons]], que podria ser deguda a les analogies culturals entre gals i picens o al fet que aquests darrers, si més no a la zona septentrional, havien assimilat els caràcters d'escriptura [[celtes]].{{sfn|Braccesi|1999|p=31-33}}
 
L'etruscòleg Adriano La Regina ha formulat la hipòtesi que entre el [[segle V aC]] i el següent els picentins es referien a ells mateixos amb el terme ''pupun'', una paraula trobada en algunes inscripcions del dialecte picè.{{sfn|La Regina|1981|p=129-137}} Encara no tota la comunitat d'acadèmics és partidària d'aquesta proposta, ja que la forma ''pupun'' sembla incompatible amb l'arrel ''piko-/u'' que va donar origen a [[Picus]], en estreta relació amb l'etnònim llatí ''Picentes''.{{sfn|Antonelli|2003|p=29}}
 
==Orígens i història==
;Els historiadors antics
[[Fitxer:03 vgrue-10-11.jpg|thumb|200px|El [[Picot verd|pica-soques]] està relacionat, segons les fonts antigues, amb la migració de a què va néixer el poble dels picaentins.]]
L'etnogènesi tradicional fa referència a una civilització pre-romana establerta al centre de la costa itàlica de la mar [[Adriàtica]], però de procedència forana (procedents de l'[[Sabínia|alta Sabínia]]), arribats després d'una primavera sacra, un grup de joves es va adreçar primer cap a l'àrea d'[[Ascoli Piceno]] i després es va estendre per la rodalia.{{efn|« Picena regio, in qua est Asculum, dicta, quod Sabini cum Ausculum proficiscerentur, in vexillo eorum picus consederat »<ref>[[Sext Pompeu Fest]] ''De verborum significatu'', 235</ref>}}La tradició, que relaciona els orígens d'aquesta civilització amb una primavera sacra (''ver sacrum'') implica que els picentins són el fruit d'una migració ritual sabina. [[Verri Flac]] narra aquesta llegenda, presentant el [[Picot verd|pica-soques]] com a l'element primaveral que fa la crida per marxar.<ref name="Tagliammonte">Gianluca Tagliamonte, ''L'origine sabina dei Piceni'', p. 13</ref>En l'obra de [[Sext Pompeu Fest|Fest]] es basa l{{'}}''Excerpta ex libris Pompeii Festi de significatione verborum'' de [[Pau Diaca]] escrita al [[segle VIII]], que és el text més extens sobre la justificació dels orígens sabins dels picentins.<ref name="Tagliammonte"/> Una breu referència a aquest mite està present també en l'obra principal del mateix autor (''Historia Langobardorum'') sense esmentar el ''ver sacrum'' però sí el pica-soques.{{efn|« Huius habitatores cum a Sabinis illuc properarent, in eorum vexilio picus consedit, atque hac de causa Picenus nomen accepit »<ref>[[Pau Diaca]], ''Historia Langobardorum'', II, 19</ref>}} També [[Plini el Vell]], relata la mateixa història, probablement perquè havia llegit a Verri Flac.<ref name="PliniIII">[[Plini el Vell]], ''Naturalis historia'', III, 110</ref>
 
La història sobre els orígens dels picentins narrada pel geògraf grec [[Estrabó]] posa èmfasi en la procedència sabina i en la migració proposada pel pica-soques, aquest era l'ocell sagrat del déu [[Ares]] i com que aquest era un déu relacionat amb la guerra, alguns estudiosos creuen que la migració sabina tenia una caràcter purament militar.<ref name="Tagliammonte"/>{{efn|« Ὤρμηνται δ'εκ τῇς Σαβίνης οί Πικεντίνοι, δρρυοκουλάπτου τὴν ὀδὸν ηγησαμὲνου τοῖς ἀρχηγὲταις, ἁφ'οὗ και τοὔνομα πικον γαρ τὸν ὅρνιν τοῦτον ὀνομὰζουσι, και νομὶζουσιν Ἄρηως ἱερρόν. Οικοὒσι δ'απὸ τῶν ὀρῶν ἁρξάμενοι μὲχρι τῶν πεδίων και τῆς θαλὰττης... »<ref>[[Estrabó]], "Geografia" V, 4.2</ref>}}
 
;Els historiadors moderns
Tribus [[oscs|osco]]-[[umbres]] van penetrar a la península Itàlica durant la segona meitat del II mil·lenni aC, probablement al voltant del segle XII aC.{{sfn|Villar|2008|p= 478-482}} No es conegut el moment exacte en el què les tribus de parla osco-umbra es van establir a l'àrea del Picè. El grup que s'identifica amb els picentins van començar ocupant la conca del riu [[Nera]] i la vall del [[Tronto]]. Després es van escampar per una zona més ampla, que va rebre el nom de [[Picè]], van establir la capital a Ascoli i van erigir un important santuari a [[Cupra Marítima|Cupra]].{{sfn|Devoto|1951|p=124-125}}
 
Basat en el nexe establert per Estrabó entre el pica-soques i la migració de sabins, Gianluca Tagliamonte ha proposat que la zona d'origen d'aquests migrants fos Tiora Matiena , on hi havia un oracle freqüentat per un pica-soques, lloc esmentat per [[Dionís d'Halicarnàs]],<ref name="Tagliammonte"/> que segons Tagliamonte és un indret no gaire lluny de la ciutat d'[[Amiternum]]. En conseqüència el mateix Tagliamonte ha proposat el possible itinerari de la migració, que tindria la direcció [[Montereale]]-[[Amatrice]]-[[Ascoli Piceno]], un antiga ruta d'enllaç entre els territoris veïns de l'actual [[L'Aquila]] i les regions de la costa central adriàtica.<ref name="Tagliammonte"/>Aquesta hipòtesi és incompatible amb les troballes arqueològiques que es van obtenir al segle XVIII, les quals situaven l'oracle a prop de l'actual nucli habitat de [[Bororose|Santa Anatolia]] (província de Rieti). Allà hi va haver una ciuat dels [[eques]] el nom de la qual tenia les formes: Tyra, Thora, Tiora, Thiora i de vegades anava acompanyada de l'epítet "Matiena" o "Matiene". L'element decisiu per la localització de Tora a Santa Anatolia és la distància entre la ciutat antiga i [[Reate]]: 300 [[Estadi (mesura)|estadis]] (segons Dionís d'Halicarnàs<ref>[[Dionís d'Halicarnàs]], ''Rhōmaikē archaiologia'', 1, 14, 5</ref>), el mateix entre l'actual Santa Anatolia i la capital.<ref>Felice Martelli, ''Le antichità de' Sicoli'', 1830; "Bullettino dell'Istituto di Corrispondenza Archeologica", 1831; "Annali dell'Istituto di Corrispondenza Archeologica", 1832; Giuseppe Colucci, ''Gli Equi'', 1886; Enrico Abate, ''Guida dell'Abruzzo'', 1903; Domenico Lugini, ''Memorie storiche della regione Equicola, ora Cicolano'', 1907</ref>
 
Durant el segle XIX i primer decenni del XX, es van establir propostes, sobre la base dels coneixements llavors disponibles, i algunes insinuaven un origen de fora de la península Itàlica. Per Innocenzo Dall'Osso les ciutats picenes van néixer durant un flux d'immigrants [[aqueus]], els quals s'haurien integrat perfectament amb les poblacions indígenes. Anàlogament, Friedrich von Duhn va expressar la idea que els picentins fossin el fruit de la barreja entre els habitants originals del lloc i algunes tribus [[Balcans|balcàniques]].{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=119}} Després de les primeres excavacions realitzades seguint el mètode científic en la rodalia de Novilara, entre el [[1892]] i el [[1893]], van sorgir les propostes sobre un possible origen [[lígurs|lígur]].{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=119}} Ja als [[dècada del 1930|anys trenta]], Randall Mac Iver i Vladimir Dumitrescu van reduir els orígens dels picentins als pobles autòctons, tot i que el mateix Dumitrescu no exclou del tot una possible influència dels [[Il·líria|il·liris dels Balcans]], o potser dels [[sabins]].{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=119}} En canvi, altres estudiosos com Franz Messerschmidt o, més recentment, Mate Suič, Sime Batovic{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=120}} i Delia Lollini{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=121}} han emfatitzat en l'aportació il·lírica, fins al punt de considerar-la central en l'etnogènesi dels picentins.
 
==Territori==
[[Fitxer:Umbria et Picenum.JPG|thumb|200px|El territori habitat pels picentins, entre els rius [[Foglia]] i [[Aterno]], en època d'[[August]] fou repartit entre la ''Regio V Picenum'' i la ''Regio VI Umbria'' (''Umbria et ager gallicus picenus'')]]
Els picentins es van establir en un territori comprès entre els rius [[Foglia]] i [[Aterno]], delimitat a l'oest pels [[Apennins]] i a l'est per la costa adriàtica;{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=109}} en el que no estan d'acord els estudiosos és en dir quin era el límit al nord. Dall'Osso (1915) i Massimo Pallottino (1988) han posat el límit septentrional en el riu [[Esino]], però pocs han secundat aquesta idea.{{sfn|Naso|2000|p=18-19}} Sigui com sigui, el coneixement que es té de la franja costanera entre el Picè i l'àrea habitada en aquell temps pels [[vènets]] és encara insuficient, des del punt de vista de la composició ètnica i lingüística preromana;{{sfn|Villar|2008|p=478-482}} des del punt de vista arqueològic, en canvi, les troballes han mostrat una unitat cultural molt ben definida en tot el territori de la regió de les [[Marques]] i el nord dels [[Abruços]]. La unió cultural és tal que fa possible reconèixer un enclavament picentí tot just començar les excavacions arqueològiques, quan encara només s'han trobat uns pocs objectes.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=111-115}}
 
Els nuclis de població marítims distaven del mar una mitjana de 7–8 km, per estar protegits de les incursions de pirates i per estar apartats de les zones pantanoses. N'eren una excepció les ciutats d'Ancona i Numana, que estaven a resguard per estar dalt de penya-segats; a prop d'elles estaven: Novilara, Porto Sant'Elpidio i Cupramarittima{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=111-115}} que s'explica la seva situació per la possibilitat d'haver ports naturals resguardats i per l'absència de pantans. La necessitat de protegir-se de la [[malària]] devia ser el motiu pel qual, a més d'evitar pantans, va fer que evitessin assentaments a la vall i a prop de les desembocadures dels rius.{{sfn|Michetti|1980|p=19-20}}
 
Abans de la romanització de la regió no existia un centre habitat predominant entre els picentins, els quals no tenien una organització de tipus estatal i , per tant, no tenien necessitat d'una capital. L'equilibri va durar segles fins que van sofrir canvis dràstics després de l'ocupació pels gals [[sènnons]] al nord del riu Esino (s.IV aC). Un altre esdeveniment determinant va ser la [[batalla de Sentinum]], després de la qual va començar la romanització de la regió mitjançant l'establiment de colònies, fet que va portar els picentins a la revolta, encapçalada per la ciutat d'Ascoli.
 
En època d'[[August]], la zona nord era anomenada ''Ager gallicus picenus'' i fou assignada a la regió VI mentre que la zona restant va ser part de la regió V. En aquesta darrera, Ascoli va tenir el lloc capital.<ref name="Tagliammonte"/> Subjecte als picentins estava també, segons deia Plini el Vell,<ref name="PliniIII"/> el territori dels [[pretutis]] (''Ager Praetutianus''), un poble itàlic de modestes dimensions que tenia com a centre principal la ciutat que els romans anomenaven ''Interamnia Praetutiana'', l'actual [[Teramo]].{{sfn|Devoto|1951|p=124-125}}
 
==Períodes històrics dels picentins==
;Fase I (s.IX aC)
Es caracteritza per la transició de l'[[edat del bronze]] a l'[[edat del ferro]] i això es nota en els objectes trobats a les necròpolis. Mantenien relacions amb membres de la [[cultura apennínica]] i la [[cultura de Villanova|cultura vil·lanovana]]. Feien servir la inhumació, a diferència d'altres cultures contemporànies que practicaven la incineració dels seus morts. En aquesta fase la població estava concentrada a la costa. L'objecte típic de la fase I és el ''kothon'', una petita olla de fang normalment de forma globular aplanada, amb la boca estreta i un sol boc.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=122-160}}
;Fase II (s.VIII)
En aquesta fase es desplacen cap al nord (necròpoli de Novilara). Es caracteritza per un gran desenvolupament de la metal·lúrgia. Són objectes típics: les armilles fetes amb làmines de metall en espiral i els pectorals decorats amb elements simbòlics com la imatge de la barca solar i la figura d'un ànec al mascaró de popa i proa. Alguns objectes de metall són el testimoni de relacions comercials amb l'altra banda de l'Adriàtic: agulles de cosir, fíbules i diversos ornaments femenins.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=122-160}}
;Fase III (s.VII-580 aC)
S'han trobat objectes d'importació procedents d'Egipte, Síria, Àsia Menor. Són típiques d'aquesta fase les tombes en forma de túmul i les de forma circular, en elles enterraven el carro de combat del difunt (influència oriental). Mantenien relacions comercials amb els [[etruscs]]. L'objecte més notable és l'[[enòcoa]], feta amb un ou d'estruç. Les representacions de figures humanes i animals son gairebé abstractes. En una tomba s'han trobat proves de l'activitat pesquera.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=122-160}}
;Fase IV (580 aC- 470 aC)
La fase IV se subdivideix en: "Picè IV A" i "Picè IV B". Les característiques típiques del període són: les inscripcions en el seu idioma trobades al sud del seu territori, les escultures gegants de Numana i Capestrano, la gran varietat en elements d'ornamentació femenina, els enigmàtics anells de sis nusos. Un material típic d'aquesta fase és l'[[ambre]] procedent probablement del [[Ruta de l'ambre|Dnieper]]. L'afició dels picentins per l'ambre va fer que els anomenessin "el poble de l'ambre" i alguns han proposat que el seu nom en pugui derivar ja que en llatí la paraula ''pix'' vol dir «ambre», fonemes que també estan presents en la paraula ''pikentes''.
Les armes són ja totes de ferro, i presenten una gran varietat, cosa rara en els pobles itàlics del mateix període; entre les armes d'atac hi ha una la [[simitarra]] i entre les de defensa un [[elm]] amb relleu en forma de corona d'animal i altres elms de tipus greco-corinti. Continua la producció de pectorals, però en aquesta fase els ornaments són d'influència grega.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=122-160}}
;Fase V (470 aC - inicis del s.IV)
La característica dominant d'aquesta fase arqueològica és la importació massiva de [[ceràmica grega]] decorada que, a través del port d'Ancona Numana es va estendre després a tot el territori Picè. En particular, és excepcional la complexitat dels recipients trobats a Numana, amb rica decoració mitològica. Aquesta abundància d'objectes fa pensar que, després de la [[batalla d'Alalia]] (540 aC), tant els etruscs com els cartaginesos van deixar de ser una nosa per al comerç marítim.
Curiosament, una forma de ceràmica àtica era produïda pels grecs, especialment per als picentins, és l'anomenada "plat de peu alt", que alguns arqueòlegs pensen que es va utilitzar per servir olives en els banquets.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=122-160}}
;Fase VI (s.IV -inicis del s.III)
Aquesta fase dura fins a la [[batalla de Sentinum]] que, des del punt de vista arqueològic dóna per acabada la civilització pròpiament dels picentins. Un esdeveniment fonamental del període va ser l'arribada dels [[sènons|gals sènons]], que van ocupar la part nord del territori i els van influir. Un altre fet que va ajudar a canviar l'equilibri ètnic dels picentins va ser l'arribada dels grecs de [[Siracusa]], que va fundar una colònia a la vora d'Ancona,<ref>[[Plini el Vell]], ''Naturalis historia'', 3, 110-111</ref> la qual va absorbir l'anterior llogaret existent.<ref>Gabriele Gherardi, ''Il cassero sul mare in Tuttitalia, enciclopedia dell'Italia antica e moderna'', vol. "Marche", Florència,ed. De Agostini, p. 87</ref><ref>Rosario Pavia, Ercole Sori, "Ancona", Editrice Laterza, 1990, p. 3</ref>
 
Malgrat aquests factors, la cultura picentina d'aquest període produeix un tipus de recipients de gran originalitat, que és anomenat pels arqueòlegs "ceràmica de l'alt Adriàtic", caracteritzada per figures femenines estilitzades representades de perfil, que recorden algunes expressions d'art modern.
;Segle III aC
L'any [[299 aC]] els romans i els picentins fan una aliança contra els gals,<ref>[[Titus Livi]], ''Ab Urbe condita libri'', X, 10</ref> que havien arribat fins als dominis dels romans al nord del Tíber; aquesta aliança servia també als picentins per equiparar forces ja que els seus veïns els [[pretutis]] s'havien aliat amb els [[samnites]]. Anys mes tard els samnites van provar de trobar suport en els picentins en la seva lluita contra els romans, però els picetins es van mantenir fidels.{{sfn|Naso|2000|p=271}}<ref>[[Titus Livi]], ''Ab Urbe condita libri'', X, 11</ref> Després de la derrota dels samnites per part dels romans a la batalla del Sentinum, els romans van ocupar la costa adriàtica. En el mateix període es van agreujar les tensions entre romans i gals sènnons, conflicte en el què van trobar l'ajuda dels picentins. El domini romà s'estenia llavors al nord i al sud del Picè, els picentins van tenir por de ser absorbits i van trencar el pacte d'aliança. Els cònsols [[Appi Claudi Cras (cònsol 268 aC)|Appi Claudi]] i [[Publi Semproni Sop (cònsol 268 aC)|Semproni Sof]] foren enviats pel senat romà per a sotmetre'ls. Abans de començar la batalla es va produir un terratrèmol i els cònsols ho van interpretar com a un senyal favorable dels déus,<ref>[[Sext Juli Frontí]], ''Stratagemmata'', I</ref> per això en acabar van erigir un temple a [[Tellus]]<ref>[[Luci Anneu Flor]], ''Epitomae rerum Romanorum'', XVI</ref> i el senat va fer encunyar monedes recordant la victòria. Una part de la població picentina fou deportada: els habitants d'Ortona foren traslladats a prop del llac Fucino,{{sfn|Michetti|1980|p=35}} algunes colònies de ciutadans picentins van marxar a fundar la Marsica,{{sfn|Michetti|1980|p=36}} a la Campània, i molts ciutadans de Fermani van ser portats a Salerno;{{sfn|Naso|2000|p=272}}<ref>[[Estrabó]], "Geografia", 5, 4-12</ref> la resta dels picentins foren parcialment romanitzats, ja que les pròpies ciutats van ser considerades al començament ''civitas sine suffragio'' (268 a.C.), i més endavant ''civitas optimo iure'' ([[241 aC]]). Ascoli Piceno, a diferència de les altres ciutats fou considerada ''civitas foederata'', és a dir, aliada de Roma. No obstant això, per tal de controlar Ascoli, el [[264 aC]] la van vincular a Fermo una colònia de dret llatí.{{sfn|Naso|2000|p=272}}{{sfn|Devoto|1951|p=307}} Ancona, després de la repressió de l'aixecament, va mantenir l'estat de ''foederata civitas'' que ja gaudia.
;Segles II i I aC
Dins del context de la [[guerra social]] romana ([[91 aC]]), va haver una insurrecció a Ascoli que va causar la mort del procònsol Quint Servili i dels colons romans establerts a la ciutat.<ref>[[Titus Livi]], ''Ab Urbe condita'', LXXII</ref><ref>[[Gai Vel·lei Patercle]] "Història de Roma" II, 15</ref>Tot seguit els picentins, etruscs i úmbres es van aliar i van crear una capital: [[Corfinium]]. A la coalició també es van unir els [[marsis]] i els [[pelignes]].
 
Les etapes inicials del conflicte es va produir al territori Picè, entre [[Ascoli Piceno]] i [[Fermo]]; els picentins van derrotar l'exèrcit romà de [[Gneu Pompeu Estrabó]] a prop de Falerone ([[90 aC]]), fet que el va obligar a retirar-se i refugiar-se en la ciutat de Fermo, a la qual va posar en estat de setge.<ref name="Api">[[Apià]], "Història de Roma" I, 47-48</ref>Com el setge durava molt, l'estiu d'aquest mateix any, el comandant dels picentins Gai Vidacili{{sfn|Devoto|1951|p=338}} va decidir presentar batalla als pelignes i [[Publi Ventidi Bas]] va marxar en missió diplomàtica a negociar amb els etruscs i els umbres, per tal d'induir-los a donar suport a la causa itàlica;{{sfn|Diversos Autors|2008|p=152}} en paral·lel a això, Pompeu Estrabó va rebre el suport d'un contingent romà enviat a trencar el setge de Fermo. Finalment els romans se'n van sortir amb la seva i van dominar Fermo; en aquell conflicte va morir el dirigent marsi Titus Lafreni que havia estat al càrrec de la defensa d'Ascoli.<ref name="Api"/>{{sfn|Devoto|1951|p=338}}
 
L'any següent, el [[89 aC]], un exèrcit de marsis va provar de trencar el setge de la capital romana del Picenum,<ref>[[Ciceró]], "Filipiques", XII, 27</ref> la ciutat va caure finalment el 17 de novembre d'aquest any, va ser arrasada i els seus ciutadans privats de les seves propietats. La caiguda d'Ascoli va marcar la derrota final dels pobles itàlics a la guerra social.{{sfn|Devoto|1951|p=340-341}}{{sfn|Diversos Autors|2008|p=153}} L'any [[27 aC]] l'emperador [[August]] va decidir crear una colònia a Ascoli.{{sfn|Diversos Autors|2008|p=153}} El territori tradicionalment habitat pels picentins en l'època d'August es va dividir entre la Regió V (Picenum) i la Regio VI (Úmbria i ''ager gallicus Picenus''') i es va tornar a ajuntar en temps de [[Dioclecià]], en la regió ''Flaminia et Piceno''.
 
==Societat==
En època prehistòrica la societat dels picentins tenia una estructura de classes típicament preurbana, com la que es podria trobar en altres pobles de la mateixa època, per exemple a [[Micenes]].{{sfn|Bergonzi|1992|p=62}} Pel que fa a l'organització governativa hi havia un grup d'aristòcrates que prenien les decisions i escollien un cap,{{sfn|Capella|2001|p=27}} de fet encara no s'ha exclòs la hipòtesi que aquest cap fos un rei.{{efn|Aquesta hipòtesi està basada en el significat del terme RAKI inscrit en l'estàtua "El guerrer de Capestrano" i que vol dir «rei».{{sfn|Capella|2001|p=27}} }}Dumitrescu ha proposat que els picentins fossin políticament una confederació de tribus, cadascuna guiada per un cap i en cas de perill triaven un dirigent comú,{{sfn|Dumitrescu|1929|p=197}}segons l'esquema típicament indoeuropeu.
 
Entre les famílies aristocràtiques, formades a partir de guerrers destacats, es diferenciaven de la resta de la comunitat per la possessió d'objectes i per la diferent ubicació de les seves tombes;{{sfn|Bergonzi|1992|p=61}} aquest fenomen es fa més ferm a partir del [[segle VII aC]], quan es van produir les influències culturals orientalitzants, fet que ja s'havia produït entre els etruscs al [[segle VIII aC]] en l'àrea d'[[Etrúria]].{{sfn|Antonelli|2003|p=45-46}}Al [[segle VI]] van sorgir dues classes socials noves: la dels artesans i la dels comerciants i a partir del [[segle V aC]], es va començar a formar una estructura socio-política de tipus oligàrquic republicà.{{sfn|Percossi|2000|p=7}}Giovanna Bergonzi ha suggerit que, al mateix temps, l'aristocràcia picentina devia iniciar el procés de transmetre el seu estatus de forma hereditària, és a dir que s'era aristòcrata per haver nascut en aquesta classe social i no pels mèrits com a guerrer que era l'atribut necessari en temps antics.{{efn|Suposició basada en l'estudi dels sepulcres.{{sfn|Bergonzi|1992|p=62}}}}
 
Amb l'expansió dels romans, la societat picentina va iniciar un procés de canvis que implicava assumir com a seus els costums culturals romans, fet que va passar abans a les zones de muntanya que a les de la costa. Moltes ciutats es van fer dependents econòmicament de Roma fet que va accentuar la pèrdua de poder de la classe aristocràtica per l'exclusió dels drets relacionats amb el fet de tenir ciutadania romana. La diferència social entre els colons romans instal·lats en les ciutats picentines i els nadius es va escampar i el descontentament va desembocar en un conflicte armat (guerra social).{{sfn|Devoto|1951|p=335}} L'extensió a tots els pobles itàlics de la ciutadania, concedit en acabar la guerra, va accelerar el procés de romanització dels picentins, els quals foren ràpidament enquadrats en l'estructura política i cultural de Roma.{{sfn|Devoto|1951|p=344}}
 
==Religió==
La dimensió religiosa dels picentins encara no ha estat completament reconstruïda a causa de la manca d'informació aportada en les excavacions arqueològiques; no obstant això, s'ha pogut fer un esbos a partir de la seva relació amb la cultura dels umbres,{{sfn|Prosdocimi|Baldelli|1999|p=86}} els pobles del Danubi{{sfn|Dell'Orto|1999|p=91}} i la probable relació amb les deïtats gregues i etrusques.{{sfn|Colonna|1999|p=89}}S'ha suggerit que entre els picentins hi havia poca distinció entre la dimensió religiosa i el profà, i que només al final de la seva història, potser a causa de la contaminació amb altres cultures, van començar a discernir entre les dues àrees, especialment pel que fa als llocs destinats al culte i les seves manifestacions.{{sfn|Prosdocimi|Baldelli|1999|p=86}}
 
Entre els objectes dels aixovars funeraris que podrien tenir significat religiós, estan nombrosos objectes amb símbols apotropaics similars als trobats en altres sepulcres europeus de l'edat del bronze europea i també escultures en forma de petits ànecs estilitzats, que són una reminiscència de la tradició religiosa d'[[Anatòlia]] i de la riba del [[Danubi]].{{sfn|Dell'Orto|1999|p=91}} El significat de l'ànec podria ser una representació de l'ànima del difunt.{{sfn|Dell'Orto|1999|p=92}}L'única divinitat identificada com a picentina sense ambigüitat és la deessa Cupra, que tenia santuaris a diversos llocs. Les divinitats dels picentins es relacionen directament amb el món de la cria d'ovelles, animals de granja i la guerra.{{sfn|Naso|2000|p=240-242}}
 
Probablement en un començament les activitats religioses les devien fer a nivell comunitari amb ofrenes votives fetes en un entorn natural, cosa que va cohesionar la identitat política i ètnica. Amb l'augment de població, entre el segle VII aC i el VI aC , els valors fonamentals van canviar (la llar, la família) i també la religió. Els rituals religiosos es devien començar a celebrar en privat, relacionats amb els morts i el cap de família. Cap al segle V aC les ofrenes votives van canviar, havent més estàtues de bronze i recipients de ceràmica a les tombes, algunes d'importació [[escultura etrusca|etrusca]] ([[mitologia etrusca|Hercle, Menrva, Tínia, Laran]]).{{sfn|Colonna|1999|p=89}} En una tercera fase es van erigir els santuaris a Cupra i a [[Diomedes (fill de Tideu)|Diomedes]] (d'influència grega). A l'àrea els [[Abruços]] s'han trobat dos llocs de culte picentí: un al Mont Giove (Cermignano-Penna Sant'Andrea) i l'altre a la ''Grotta del Colle'' ([[Rapino]]). Atès que entre tots dos santuaris, situats en llocs d'alçada i de difícil accés, s'ha proposat que arribar-hi podia tenir un valor iniciàtic o que l'ascens físic implicava també una ascensió mística.{{sfn|Diversos Autors|1999|p=88}}
 
La posició, sempre igual, dels morts dins les tombes (cames doblegades i col·locats sobre el costat dret) podria tenir a veure amb el culte. Els sepulcres acostumaven a ser simples fosses en forma rectangular o oval, de 2m de llarg per 1m d'ample i 1m de fons. Juntament al cadàver hi havia objectes votius. Els còdols de platja es feien servir per reomplir els sepulcres.{{sfn|Landolfi|1999|p=74}}
 
==Economia==
[[File:Vie del commercio dei Piceni.svg|thumb|200px|Les principals rutes comercials passaven pel Picè:
{{legend|#ff6600|ruta dels il·liris}}
{{legend|#006600|ruta dels vènets}}
{{legend|#880000|ruta dels grecs}}
{{legend|#000088|ruta dels lucans}}
{{legend|#555555|ruta dels daunis}}
{{legend|#0088BB|umbres i etruscs}}]]
La ubicació dels assentaments picentins en fèrtils valls, el descobriment d'ossos de bestiar i de petites pales fetes de banya de cérvol indiquen un desenvolupament agrícola.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=166-167}}El [[raïm]] que conreaven{{efn|En conreaven dues varietats de raïm: el ''palmensis'' i l{{'}}''irziola''.<ref>[[Plini el Vell]], ''Naturalis historia'', 14. 4. 37; 15. 16. 55</ref>}} era especialment benvingut a la Gàl·lia i el seu ús en [[viticultura]] era conegut pels romans (Polibi<ref>[[Polibi]] "Històries" 3, 38,1</ref> i Cató.<ref>[[Marc Porci Cató Censorí]] ''Origines''</ref>els esmenten) A més de raïm, produïen fruita en general,<ref name="Est5">[[Estrabó]], "Geografia", 5. 4. 2</ref>, sobretot [[poma|pomes]]<ref>[[Horaci]] "Sàtires", 2. 3. 272; 2. 4. 70</ref><ref>[[Juvenal]] "Sàtires" 11. 74</ref>i [[pera|peres]].<ref>[[Plini el Vell]], "Naturalis historia", 15. 16. 55</ref>Les seves [[oliva|olives]] eren de les més valorades de tota la península Itàlica.<ref>[[Plini el Vell]], ''Naturalis historia'', 15. 4. 16</ref>També practicaven el conreu del [[blat]].<ref name="Est5"/> Hi havia un tipus de mesura per al gra propi dels picentins.<ref>[[Marc Terenci Varró]], ''De re rustica'', 1. 50. 2</ref>La farina picentina es feia servir per fer pa dolç.<ref>[[Plini el Vell]], ''Naturalis historia'', 18. 27. 106</ref>
 
Els picentins també practicaven la caça i la pesca.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=167}} Eren bons artesans, sobretot del metall i la [[ceràmica]].{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=167}} Produïen teixits emprant el [[fus (eina)|fus]] i rodets.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=167-168}} Intercanviaven els seus productes a canvi d'objectes fets amb materials que ells no tenien: [[ambre]], [[vori]] o que no dominaven com l'artesania de la pedra.{{sfn|Antonelli|2003|p=46}}Estaven al punt central on confluïen diverses rutes comercials peninsulars (nord-sud, oest){{sfn|Antonelli|2003|p=46}} i foranes (Grècia, Il·líria, Frígia).{{sfn|Naso|2000|p=88}}
 
==Idioma==
Els picentins parlaven una llengua itàlica{{sfn|Marinetti|199|p=136}} que pertanyia al grup dels dialectes sabèl·lics i per tant, estava estretament lligada a la llengua umbra.{{sfn|Devoto|151|p=13}}{{sfn|Villar|2008|p=848-845}} Hi ha 23 inscripcions que són la base per estudiar aquest idioma. La datació d'aquestes inscripcions se situa en un període entre el segle VI aC fins a l'inici del segle III aC. Convencionalment a aquesta llengua se li ha donat el nom de "sud-picè",{{sfn|Marinetti|199|p=136}} perquè totes les inscripcions han estat trobades a la part meridional del territori picentí, i concretament al sud del riu Chienti.
 
Els sons del seu alfabet han estat desxifrats gràcies a uns descobriments realitzats en les darreres dècades, que són:
* Un punt al centre representa el so de /o/
* Dos punts representen el so de /u/
* La grafia que en estudis anteriors s'havia interpretat com la corresponent a la lletra "s", en realitat correspon al so /v/
Empraven set vocals (ɑ, e, ɛ, i, o, ɔ, u) i podria ser que tinguessin una vocal neutra com en català, ja que tenien dos símbols diferents per escriure la "A", cosa que indica una preocupació per la transcripció acurada de les vocals, una particularitat que no es troba en altres llengües itàliques.{{sfn|Marinetti|1999|p=136}}Empraven tres punts verticals per separar paraules.
 
Les úniques inscripcions que es desvien de la norma són les trobades a la ciutat de [[Novara]], que a diferència de la resta, estan al nord del territori picentí. Alguns han proposat que potser no siguin escrits fets pels picentins sinó d'una altra tribu que estava de pas, es podria tractar d'una estela funerària d'alguna persona que va morir mentre feia un viatge.{{sfn|Villar|2008|p=492}}Altres han proposat que el que es parlava al nord del Picè no era una llengua indoeuropea ni itàlica. El contingut del text encara no s'ha pogut desxifrar. Una altra diferència entre les inscripcions del sud-picè i la de Novara és la data, les primeres de finals del segle VI i les de Novara de començaments del mateix segle.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=179}}
==Art==
;Sepulcres circulars amb fossa i túmul
Les més antigues daten del segle VIII aC, algunes eren individuals i altres eren un grup de tombes col·locades de forma circular al voltant d'una fossa central i recobertes de material fins a formar un [[túmul]]. Les més antigues han estat trobades a la zona de [[Matelica]].{{sfn|Landolfi|1999|p=74}} A partir del segle VII aC l'ús de sepulcres circulars amb fossa i túmul es concentra a l'àrea entre [[Numana]] i [[Sirolo]]; en aquesta zona els difunts eren sebollits en grups familiars d'almenys tres o quatre generacions. El diàmetre varia dels deu als vint metres, la llargada de les fosses és d'un metre i la fondària de dos metres. Els sepulcres trobats a la zona de Numana tenen la particularitat d'estar disposats en un ordre precís segons el qual al centre estava el capo de família i als costats estaven una o dues tombes de dona amb rics aixovars.{{sfn|Landolfi|1999|p=75}}
;Sepulcres amb túmul de pedra
Daten de la primera meitat del segle VII aC i s'han trobat a prop de Fabriano. Entre els sepulcres més importants d'aquesta mena hi ha la tomba d'un cap que probablement havia mort lluny de la seva família ja que al seu interior hi van soterrar un carro que no estava acompanyat del difunt, és per tant un [[cenotafi]].{{sfn|Landolfi|1999|p=75}}
;Sepulcres circulars de pedra
Tots datats entre el segle VII aC i el segle VI aC, trobades a la rodalia dels rius [[Chienti]] i [[Potenza]]. Es tracta de conjunts de dues o tres tombes delimitades per un cercle de pedres tallades, el diàmetre del conjunt pot anar dels cinc als nou metres; es tracta de sepulcres típiques de la Itàlia central de l'entorn dels Apennins i la seva forma era en origen semblant a les cledes fetes pels pastors de l'edat del bronze. De vegades presenten forma de túmul.{{sfn|Landolfi|1999|p=74}}
;Sepulcres esglaonats
Daten del segle V aC, tenen una pseudocambra sepulcral funerària a cel obert, sense passadís d'entrada però envoltat de murs de pedres col·locades formant tres pendents. Al fons de la cambra hi ha dues fosses: una per als objectes de major valor de l'aixovar, l'altra per la inhumació del difunt i uns pocs objectes d'ús personal.{{sfn|Landolfi|1999|p=76}}
;Escultures
[[File:Guerriero di Capestrano - Museo Archeologico Nazionale d'Abruzzo Villa Frigerj - Chieti - Italy - 6 Feb. 2013.jpg|thumb|Estàtua del guerrer de Capestrano, Museu Chieti.]]
Les escultures picentines són una de les majors produccions artístiques dels pobles itàlics. El "guerrer de Capestrano" és una estàtua monumental (2.10 m d'alçada) que representa un dirigent guerrer picentí amb el cap cobert per un elm ornat amb un disc a la seva base.{{sfn|Adorno|1992|p=288}}Aquesta obra presenta afinitats amb les nombroses estàtues trobades en territori alemany (Hirschlanden, Holzgerlingen, Glauberg).{{sfn|Sconocchia|2000|p=50}} A banda del "guerrer de Capestrano" i del "guerrer de Numana" i d'algunes esteles amb inscripcions,{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=182}} encara no s'han trobat altres produccions artístiques monuments.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=181}}
 
Els intercanvis entre els [[daunis]] i els picentins establerts als Abruços van influir en la producció estatuària picentina, sobretot en època arcaica.{{sfn|Colonna|199|p=106}}Això es pot veure, per exemple en l'analogia entre alguns dels trets distintius del "guerrer de Capestrano" i les troballes en excavacions dels daunis efectuades a la plana de Siponto.{{sfn|Nava|1999|p=267-268}}Entre el segle VII aC i el VI aC els intercanvis entre picentins i etruscs manifesten també influències observables en el fenomen de l'orientalització; alguns exemplars d'estàtues picentines presenten nombrosos trets d'analogia amb la producció de ceràmica etrusca,{{sfn|Colonna|199|p=97, 108, 112}} mentre que en les decoracions dels pectorals en forma de disc es troben figures d'inspiració orientalitzant, per exemple animals quadrúpedes en moviment.{{sfn|Colonna|199|p=102}}
 
Van produir, a més, una gran quantitat d'objectes d'argila, decorats amb incisions en forma solcs o afegits en forma de cordons; alguns són figures antropomòrfiques i animals estilitzats, datats al voltant del segle VI aC.{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=181}} Pel que fa a la producció d'obres de bronze, aquestes eren elaborades amb làmines subtils amb les què formaven cistelles o discs; de vegades feien estatuetes votives, les més famoses pertanyen a una sèrie que representen un equivalent al déu [[Mart (mitologia)|Mart]].{{sfn|Zuffa|Lollini|Cianfarani|1976|p=181}}
 
==Notes==
{{notes}}
==Referències==
{{referències|3}}
==Bibliografia==
*{{ref-llibre|cognom=Adorno|nom=Piero|títol="La civiltà italica in L'arte italiana ", vol. 1, tom I|lloc=Florència|editorial=Casa Editrice D'Anna|any=1992|isbn=978-88-8104-136-7}}
*{{ref-llibre|cognom=Antonelli|nom=Luca|títol="I Piceni: corpus delle fonti: la documentazione letteraria"|lloc=Roma|editorial=L'Erma di Bretschneider|any=2003|isbn=978-88-8265-242-5}}
*{{ref-llibre|cognom=Bergonzi|nom=Giovanna|títol="La civiltà picena nelle Marche, Etruria-Piceno-Caput Adriae: guerra e aristocrazia nell'età del ferro"|lloc=Ripatransone|editorial=G. Maroni|any=1992}}(Actes del Congrés sobre la civilització picena a les Marques. Ancona, 10-13 juliol 1988)
*{{ref-llibre|cognom=Braccesi|nom=Lorenzo|títol="Piceni popolo d'Europa"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}(Catàleg de la mostra itinerant)
*{{ref-llibre|cognom=Cappelli|nom=Carlo|títol="Askl. La prima Ascoli"|lloc=Ascoli Piceno|editorial=Lamusa|any=2001}}
*{{ref-llibre|cognom=Colonna|nom=G|títol="Piceni popolo d'Europa. Le forme della devozione"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Dell'Orto|nom=L Franchi|títol="Piceni popolo d'Europa. Le "anatrelle": sopravvivenza di una simbologia religiosa dell'età del Bronzo europea"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Devoto|nom=Giacomo|títol="Gli antichi Italici"|lloc=Florència|editorial=Vallecchi|any=1951}}
*{{ref-llibre|cognom=Diversos Autors|títol="Lapis lapidis: materiali e progetti per lo studio delle epigrafi romane di Ascoli Piceno"|lloc=Ascoli Piceno|editorial=Fast Edit|any=2008|isbn=978-88-87691-58-0}}
*{{ref-llibre|cognom=Dumitrescu|nom=Vladimir|títol="L'età del Ferro nel Piceno fino all'invasione dei Galli Senoni"|lloc=Bucarest|editorial=Universul|any=1929}}
*{{ref-llibre|cognom=Landolfi|nom=M|títol="Piceni popolo d'Europa. Forme ideologiche e costume funerario"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-publicació|cognom=La Regina|nom=Adriano|títol=Appunti su entità etniche e strutture istituzionali nel Sannio antico|publicació=Annali dell'Istituto Orientale di Napoli|data=1981|volum=III}}
*{{ref-llibre|cognom=Marinetti|nom=Anna|títol="Piceni popolo d'Europa. Le iscrizioni sudpicene"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Michetti|nom=Giuseppe|títol="Fermo nella storia. Fermo nella letteratura latina", volum I|lloc=Fermo|editorial=La rapida|any=1980}}
*{{ref-llibre|cognom=Naso|nom=Alessandro|títol="I Piceni. Storia e archeologia delle Marche in epoca preromana"|lloc=Milà|editorial=Longanesi|any=2000|isbn=978-88-304-1599-7}}
*{{ref-llibre|cognom=Nava|nom=Maria Luisa|títol="Piceni popolo d'Europa. Statuaria in pietra di ambiente adriatico"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Percossi|nom=Edwige|títol="La civiltà dei Piceni nei musei archeologici di Marche e Abruzzo"|lloc=Pescara|editorial=Carsa Editore|any=2000}}
*{{ref-llibre|cognom=Prosdocimi|nom=A.L.|cognom2=Baldelli|nom2=G|títol="Piceni popolo d'Europa:La religione"|lloc=Roma|editorial=De Luca|any=1999|isbn=978-88-8016-355-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Sconocchia|nom=Sergio|títol="Piceni e la loro riscoperta fra Settecento e Novecento"|lloc=Ancona,|editorial=QuattroVenti|any=2000|isbn=978-88-392-0835-4}}
*{{ref-llibre|cognom=Villar|nom=Francisco|títol="Gli indoeuropei e le origini dell'Europa: lingua e storia"|lloc=Bolònia|editorial=il Mulino|any=2008|isbn=978-88-15-12706-8}}
*{{ref-llibre|cognom=Zuffa|nom=Mario|cognom2=Lollini|nom2=Delia|cognom3=Cianfarani|nom3=Valerio|títol=La civiltà picena in Popoli e civiltà dell'Italia antica|lloc=Roma|editorial="Biblioteca di Storia Patria", volum V|any=1976}}
 
[[Categoria:Grups humans històrics]]