Història del vi: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 42:
Els romans van continuar amb la tradició egípcia d'emmagatzemar i transportar el vi en àmfores segellades, però no obstant això van començar igualment a emprar [[bóta|bótes]] de fusta (un invent procedent del nord d'Europa) i que posteriorment durant molts segles va arribar a ser un recipient estàndard per a emmagatzemar i transportar el vi.<ref name="McGee" /> El primer testimoniatge sobre la utilització del tonell data de l'any 51 a. C., als comentaris de Juli Cèsar sobre “la Guerra de les Galias”.<ref>Gautier J.F. (2000) rev. Fr. Oenol. 181, 33-35.</ref> Tenien l'avantatge de ser més lleugeres i menys fràgils, però no eren capaces de mantenir un vi de qualitat durant anys. Cada any feien la [[verema]] i en ella participaven els esclaus que es dedicaven a [[cup|trepitjar els penjolls]], mentre realitzaven aquesta operació pesava sobre ells la prohibició per a menjar i beure. El primer [[most]] obtingut es reservava i es barrejava amb [[mel]] per a realitzar el ''[[mulsum]]'', beguda que se servia al començament dels banquets.<ref name="Columela">{{ref-llibre| autor = Columela |enllaçautor= Columella|títol= La labranza |any= 2004 | editorial = Obra completa. Madrid: [[Editorial Gredos]] | id = ISBN 978-84-249-2742-4 }}</ref> La resta es deixava fermentar en grans [[tenalla|tenalles]] de fang que denominaven ''dolia''.<ref name="Llopis">{{ref-llibre|cognom= Martinez Llopis|nom= Manuel M. |editor= |altres= |títol= Historia de la gastronomía española |edició= primera |any= 1989 |editorial= Alianza editorial|lloc= Madrid |llengua= castellà |isbn= 84-206-0378-3}}</ref> El ''dolium'' era una gran tenalla enterrada fins al coll al sòl per a poder facilitar el control de la temperatura. Després del fermentat, el vi era tractat pel vinater, que li proporcionava aromes. Els romans preferien el vi blanc (en realitat d'un [[ambre|color ambre]]), raó per la qual els vins negres es blanquejaven, se'ls afegien productes per a clarificar el vi després de la fermentació: [[cua de peix]], pols de marbre, [[clara d'ou]], [[gelatina]] i en algunes ocasions fins a sang porc. Les àmfores es deixaven envellir, no en cellers com es fa en l'actualitat, sinó en habitacions altes de la casa (denominades ''apotheca'') generalment prop de les sortides de la xemeneia ,el que donava al vi una aroma de fumat que agradava molt.<ref name="Ilaria" /><ref name="Columela" /> En algunes ocasions es realitzaven maceracions amb [[herbes aromàtiques]], similars al procediment d'obtenció del [[vermut]]. Algun d'aquests vins aromatitzats (''vinum conditum'') són el ''nectaulis'' (que posseïa [[herba de l'ala|ènula]]), el ''murtidanum'' (saboritzat amb [[murta]]), el ''vinum absinthiatum'' aromatitzat amb [[donzell]] (''Artemisia absinthium''). El gust dels romans feia que alguns dels vins, després de la fermentació, es posessin a madurar en àmfores entre 15 i 25 anys. Era conegut entre els legionaris una beguda barreja d'aigua i [[vinagre]] denominada ''[[posca]]''.
L'ús d'ampolles de [[vidre]] no va començar fins al [[segle I]], la indústria [[vidre romà]] era una mica primitiva i els recipients eren irregulars, en alguna ocasió s'empraven ampolles i les seves boques es tancaven amb [[guix]] o escaiola. Els [[Patrici (classe romana) |patricis]] bevien en copes de cristall com indicatiu de luxe, la [[cristall|cristalleria]] era per aquella època indicatiu de riquesa i poder. La fragilitat del vidre el feia poc útil per a la majoria dels romans, és per aquesta raó que la majoria de les vegades el vi es transportava en [[càntir]]s, gots de fusta o de metall. Malgrat tot, amb l'ús de l'ampolla va venir l'ús del [[tap de suro]] que s'emprava juntament amb el guix. Els autors antics com [[Marc Porci Cató Censorí|Cató]] o [[Plini el Vell|Plini]] recomanen emmagatzemar les àmfores directament al sol, uns altres com [[Luci Juni Moderat Columel·la|Columel·la]] prop de les xemeneies perquè adquireixi un sabor fumat.<ref name="Columela" />
A causa de la densitat dels vins romans, aquests s'aigualien igual que anteriorment feien els grecs, en una proporció de dues terceres parts d'aigua i una de vi.<ref name="Ilaria" /> Per regla general la barreja (''Menstruum'') la preparava una persona denominada ''cellarius'' i ho feia mitjançant un recipient denominat ''authepsa'' (una espècie de [[samovar]]), de vegades el cellarius li afegia llavors de [[fonoll]] per a donar un caràcter final al vi servit. Era molt habitual coure el vi per a obtenir tres varietats: el ''sapa'' que es reduïa a dos terços del seu volum, el ''[[defrutum]]'' que es reduïa a la meitat, i el ''carenum'' reduït a un terç.<ref name="penin">{{ref-llibre|cognom= Peñín |nom= José |títol= Historia del vino |edició=1a ed.|any= 2008 |editorial= Espasa |lloc= Madrid |llengua= castella |isbn= 978-84-670-2924-6 }}</ref>
| |||