Diferència entre revisions de la pàgina «Llengua minoritzada»

Es desfà la revisió 15433112 de 217.126.124.81 (Discussió)
(Es desfà la revisió 15433112 de 217.126.124.81 (Discussió))
[[Fitxer:Nova planta Catalunya 1.jpg|thumb|El [[Decret de Nova Planta]], [[Persecució del català|prohibí l'ús de la llengua catalana]] a l'administració de justícia i de govern de Catalunya]]
plenguaLlengua minoritzada és un terme creat per la [[sociolingüística]], aplicable a tot codi lingüístic que no gaudeix d’un ple reconeixement legal i/o ús social, ni és d’obligat coneixement en el seu territori històric, per raó de la imposició d’una llengua originàriament exògena.
 
Aquest terme s’ha anat imposant dins el món científic, considerant que reflecteix de forma més exacta la situació social i legal que pateixen els parlants d’una llengua que ha sofert un procés de minorització, per damunt d’altres expressions menys exactes, o fins errònies.
==Procés de minorització==
 
Les llengües minoritzades es caracteritzen per haver patit la imposició legal o fàctica d’una altra llengua, legitimada gràcies al suport explícit d’un poder polític. Així, els xxsosprocessos de minorització van partir de situacions de pràctic [[monolingüisme]] on, en un determinat territori, la major part de la seva població només dominava una llengua, la qual ocupava gairebé tots els àmbits socials i privats d’ús. Històricament, aquestes situacions eren força perdurables, ja que les possibilitats dels òrgans de poder d’intervenir en l’àmbit dels usos lingüístics, durant l’Edat Mitjana o Moderna, eren pràcticament nul·les. Tanmateix, ja en aquesta època es poden trobar disposicions legals sobre usos lingüístics, com ara l’Ordenança de Villers-Cotterêts, dictada en 1539 pel Rei de França Francesc I, que imposava l’ús del francès en l’administració i la justícia.
 
La cristal·lització del concepte i la realitat de l’[[Estat nació]], cap a finals del segle XVIII, va portar a la creació, al nostre continent, d’unes estructures polítiques més evolucionades, les quals van tenir cada cop major poder i capacitat d’influència sobre els seus administrats. Aquesta evolució va anar parella a un ànim d’uniformitzar tots els diferents pobles i llengües que hi havia dins les fronteres polítiques, ben evidentment, assimilant-los a la cultura i identitat del poder polític estatal. En el cas espanyol, un exemple clar són els [[Decrets de Nova Planta]], dictats entre 1707 i 1716, que imposaven l’ús oficial de la llengua castellana en tots els seus territoris de parla catalana.
{{cita|A mesura que els governs estatals han anat bastint una xarxa de poder polític i administratiu, amb estructures arreu del territori (...) ha augmentat la seva capacitat d’influir realment en la configuració social i personal de la població (...) En molts casos (...) ha inclòs la formulació d’una política lingüística, que de vegades ha estat molt explícita i fruit d’un procés de planificació, i de vegades ha quedat com a implícita, en el marc de la ideologia nacional(ista) dels dirigents de l’estat en qüestió.|<ref>[STRUBELL, Miquel “Polítiques lingüístiques i canvi sociolingüístic a Europa” (pàgs. 9-10) dins de Polítiques lingüístiques a països plurilingües Barcelona: Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1999.]</ref>}}
 
Aquells xxsosprocessos d’extensió de la llengua del poder van comportar la progressiva bilingüització forçada de les poblacions que no eren parlants de la [[llengua oficial]]. El coneixement imposat d’aquell codi lingüístic ha estat defensat pels ideòlegs de l’estat, com a necessari per a facilitar el funcionament de l’estat i la comunicació entre els seus administrats. En tot cas, exemples com ara Suïssa demostren que el respecte per la diversitat lingüística pròpia no està renyida amb l’eficiència administrativa.
 
{{cita|Sota el pretext de comoditat en les relacions, es tractava d'imposar un model únic d'expressió, d'esborrar qualsevol persistència d'una personalitat regional ètnica diferent de l'arquetip nacional.|<ref>[BRETON, Roland Geografía de las lenguas (pàg. 88) Barcelona: Oikos-tau, 1979.]</ref>}}
==Els parlants de llengua minoritzada==
 
La realitat europea actual ens mostra que en la pràctica majoria dels estats, on s’ha optat per la imposició d’un sol codi lingüístic com a efectiva llengua oficial estatal, aquella [[política lingüística]] ha comportat la minorització progressiva de tota la resta de llengües autòctones. És a dir, la bilingüització forçada de les minories lingüístiques estatals, juntament amb altres fenòmens, com ara els xxsosprocessos migratoris interns, els matrimonis mixtes o la penetració dels mitjans audiovisuals en llengua estatal, han fet que la minorització hagi donat pas a xxsosprocessos d’hibridació, interrupció de la transmissió, [[substitució lingüística]] i, en última instància, mort de la llengua. I és que si només existeix una llengua legalment reconeguda i vàlida, resten pocs al·licients per continuar transmetent l’altra, deixant de banda el fet que el seu ús ja no és necessari, un cop que tota la societat de llengua minoritzada ja ha estat bilingüitzada.
 
{{cita|El bilingüisme desapareix habitualment quan el nucli de monolingües que feia necessària la seva existència s’ha desfet.|<ref>[HAUGEN, Einar The Norwegian language in America. A study in bilingual behaviour (pàg. 7) Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1953.]</ref>}}
==Situació legal a Europa==
 
La minorització continuada de les minories lingüístiques europees va portar a les llengües víctimes d’aquells xxsosprocessos a una greu crisi, que amenaçava la diversitat lingüística del continent. És amb l’objectiu de dotar a aquelles llengües i els seus parlants de progressius drets lingüístics que es va adoptar, el 5 de novembre de 1992, la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]], que ja ha estat signada i ratificada per la majoria dels membres del [[Consell d’Europa]]. Cal remarcar que la denominació emprada no és la sancionada per la comunitat científica (llengua minoritzada), i que és una carta redactada pels mateixos poders polítics que han provocat la minorització a escala continental.
 
{{cita|En referència a la Carta Europea de Llengües Minoritàries, les resolucions del Consell de la Unió Europea i altres textos d'aquest gènere. Cal no oblidar que molt sovint es tracta de documents i disposicions redactades «des de dalt», i no precisament pels qui sofreixen la minorització com a problema. Són concessions institucionals que en cap cas preveuen la cessió de poder real a les comunitats afectades. Aquestes lleis i projectes no estableixen obligacions reals, no augmenten la capacitat de legislar, ordenar i sancionar en relació a l'ús lingüístic. Es mouen entre el món de les bones intencions (amb mala consciència) i el de la retòrica oportunista legitimadora de l{{'}}''statu quo''. Aquest discurs de la bona voluntat neix d'una acceptació de les asimetries i de les relacions de dominació, i no del desig d'impugnar-les i superar-les.|<ref>[http://www.uv.es/calaforr/CursColonia.pdf Guillem Calaforra. Lengua y poder en las situaciones de minorización lingüística. Setembre 2003. Pág 7.]</ref>}}
3.434

modificacions