Constantí: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
Cap resum de modificació |
||
Línia 45:
Durant el segle XV, tindrà lloc un conflicte entre el rei Joan II i la Diputació General i els remences pel tal d’obtenir el control polític de Catalunya. És el que s’ha vingut a anomenar com a Guerra Civil Catalana (1462-1472). S’ha constatat que Constantí va prendre part a la mateixa en contra de Joan II, fet que portà a una reducció de la dependència del poder senyorial (l’Arquebisbe Pere d’Urrea). Ara bé, la situació tingué una curta durada ja que, amb la caiguda de Tarragona sota les tropes aragoneses, el poble va haver de tornar a sotmetre’s a la influència del eclesiàstic.
=== Època Moderna ===
En plena Època Moderna, Constantí va anar augmentant la seva municipalitat, reduint la subordinació als Arquebisbes de Tarragona<ref>{{ref-llibre|cognom=CORTIELLA|nom=Francesc|títol=Història de Constantí|pàgines=49-64|lloc=Constantí|editorial=Sindicat Agrícola de Constantí|any=1981}}</ref>. Tot i això, l’autoritat senyorial sempre va mantenir vestigis de l’Edat Mitjana. Durant el segle XVI, els historiadors han destacat diverses dificultats: els contagis de Pesta, malaltia que havia tingut el primer gran brot a partir de 1348; l’arribada de contingents de pirates barbarescos del nord d’Àfrica a les costes tarragonines a la recerca de botins (Constantí contribuí a la fortificació del Port de Salou); els continus atacs dels francesos que comportaven la crida a files d’homes o una demanda de finançament econòmic; o els inicis del fenomen del bandolerisme.
La comunitat presbiteral de Constantí fou l’encarregada d’organitzar els establiments de finques i el cobrament de taxes, esdevenint el primer terratinent del municipi. Cal fer menció que els Arquebisbes de Tarragona seguiren tenint predilecció per la vil·la. Almenys tres d’ells hi residiren per llargues temporades. A més, era tradició que, abans de la solemne entrada a la capital, els prelats fessin estada a Constantí durant uns dies. Alguns cops, el període s’allargava per uns mesos a causa de les disputes amb el capítol catedralici o per afirmar el poder senyorial. El poble, doncs, d’es d’antic fou un dret directe de l’Arquebisbe i el seu castell s’utilitzà també com a lloc de refugi i descans i, fins i tot, com a capella funerària temporal.
La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) fou un conflicte que, inicialment, tingué unes connotacions religioses i que acabà convertint-se en una disputa per l’hegemonia europea. El fet que els soldats hispànics s’allotgessin a les cases de camperols catalans, agreujant la seva situació de penúria, va conduir a la Guerra dels Segadors (1640-1652).
L’avenç de les tropes felipistes, amb la conquesta de Tortosa, va portar a què les vil·les del Camp, entre les quals hi hagué Constantí, sol·licitessin a Barcelona diners, tropes i munició. L’ajuda arribà tard ja que el 22 de desembre de 1640 el poble va rendir-se davant els castellans. Aquests utilitzaren el castell per tancar-hi 300 presoners catalans, alliberats el gener de 1641 gràcies als Miquelets i per iniciativa de Josep Margarit. L’acció de Margarit fou un cop important, però la vil·la continuà sota poder reialista fins que va ser alliberada pel general francès La Mothe, que havia entrat al Camp l’abril de 1641. Constantí s’ha de comptar entre els municipis més resistents a les tropes dirigides pel general Garay l’any 1649. Els francesos havien bastit correctament la plaça per la seva proximitat amb Tarragona. Malgrat tot, el municipi es rendí després de dos dies d’atac, quan gairebé ja no quedaven defenses. Després de la rendició, el 1650, s’enderrocà el Castell, fortificació que tenia més de quatre-cents anys d’història.
El decurs de la guerra va ser bastant perjudicial per a Constantí. Ja des de 1642, el poble havia quedat despoblat i en ruïnes. El 1645, els francesos tornaren a construir el Castell però l’any 1650 va ser era novament destruït. Els historiadors han valorat la dècada de 1640 com la pitjor viscuda per la vil·la. A la penúria de la guerra cal afegir-hi la fam i la Pesta. Fins i tot, les aigües del Francolí van ser embargades per les necessitats de Felip IV.
Tanmateix, les contrades van viure durant l’Època Moderna un nou conflicte militar. La Guerra de Successió Espanyola (1701-1714) fou la primera guerra europea moderna, produïda a causa de la mort sense descendència del rei Carles II (1700). Els dos principals candidats a succeir-lo van ser l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó, designat oficialment per Carles. La decisió testamentaria podia posar en perill el concepte anglès d’equilibri i portarà a què la guerra tingués un abast europeu.
Constantí, en els primers moments de la disputa, com la resta de pobles del Camp, es va col·locà a favor dels Borbons. Ara bé, a partir de 1705 es situà sota l’autoritat de l’arxiduc Carles, fet celebrat amb grans festes populars. La guerra va provocar lleves de soldats, allotjament de tropes i la instal·lació d’un campament militar per llarg temps. Després de set anys de guerra, França es trobava esgotada. Felip aconseguirà les definitives victòries de Brihuega i Villaviciosa (1710). A això s’hi afegeix un viratge polític amb el començament de l’era tory a Anglaterra, la mort de l’Emperador Josep I d’Àustria i l’aliança de les potències marítimes amb França. Així doncs, la Pau d’Utrecht posà fi definitivament al conflicte. Constantí va oferir obediència al Borbó l’any 1713, no obstant, això no va aturar al rei en les fortes represàlies que va imposar sobre el poble. Destaca la supressió de les institucions municipals pròpies i la consegüent pèrdua dels drets que suposava.
El resultat del conflicte va portar, entre d’altres coses, a què Constantí deixés de ser residència dels Arquebisbes, ja no hi anaren més a preparar l’entrada a la capital, tampoc es celebrà cap reunió més de la Comuna i desaparegué el Consell i l’elecció de jurats. Segons s’ha pogut constatar, l’esforç més gran del poble durant el segle XVIII fou la construcció de l’actual església parroquial.
=== Bibliografia ===
| |||