Theodor Adorno: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot fa desambiguació assistida de Racionalisme |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
[[Fitxer:AdornoHorkheimerHabermasbyJeremyJShapiro2.png|thumbnail|'''Theodor Adorno''' (a la dreta) estreny la mà a [[Max Horkheimer]] a l'abril
'''Theodor Wiesengrund Adorno''' ([[Frankfurt del Main|Frankfurt]], [[11 de setembre]]
Estudià filosofia amb [[Hans Cornelius|Cornelius]] i [[Siegfried Kracauer|Kracauer]], música amb [[Arnold Schönberg|Schönberg]] i [[Alban Berg|Berg]], i desenvolupà la [[sociologia]] crítica amb [[Max Horkheimer|Horkheimer]] i altres membres de l'[[Escola de Frankfurt]].
== Biografia ==
Adorno era fill únic d'una família burgesa acomodada de Frankfurt. El seu pare (Oscar Alexander Wiesengrund) era comerciant de vins i la seva mare (Maria Calvelli-Adorno) era cantant. Aquesta última i la seva germana Agatha (que era una talentosa pianista) es feren càrrec de la formació musical de Theodor durant la seva infantesa. Assistí al ''Kaiser Wilhelm Gymnasium'', on destacà com a excel·lent estudiant. Durant la seva joventut, conegué [[Sigfried Kracauer]], amb qui mantingué una estreta amistat, malgrat que aquest era catorze anys més gran. Junts llegiren la ''Crítica de la raó pura'' de [[Kant]], experiència que marcà Adorno en la seva formació intel·lectual.
Després de graduar-se amb mèrits al ''Gymnasium'', Adorno entrà a la Universitat de Frankfurt del Meno, on estudià [[filosofia]], [[sociologia]], [[psicologia]] i [[música]]. El [[1924]], obtingué el títol amb una dissertació sobre [[Edmund Husserl]]. Mentrestant, escrigué diversos assajos de crítica musical. Durant un temps, el jove Adorno considerà la possibilitat de dedicar-se a la música com a compositor i crític. El [[1925]], viatjà a Viena, on estudià composició amb [[Alban Berg]], i freqüentà uns altres compositors importants de la [[Segona Escola de Viena]], com [[Anton Webern]] i [[Arnold Schönberg]]. Les teories d'aquest últim sobre
A Viena, Adorno també conegué uns altres intel·lectuals amb interessos no necessàriament lligats als cercles musicals. Assistí a les xerrades de [[Karl Kraus]], el famós satirista vienès, i conegué [[Georg Lukács]], la ''Teoria de la novel·la'' del qual havia impactat Adorno a la universitat. De tornada a Frankfurt, treballà en la seva tesi doctoral sota la direcció de [[Hans Cornelius]]. Finalment, el [[1931]], obtingué la ''venia legendi'' (el diploma que l'acreditava com a professor) amb el treball ''Kierkegaard: Konstruktion des Ästhetischen''.
El [[1933]], s'incorporà a l'[[Institut für Sozialforschung]] (Institut per a la Investigació Social), adscrit a la Universitat de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]], d'inspiració [[marxista]], encara que aviat hagué d'abandonar el país, fugint del [[nazisme]]. Després de residir en diverses ciutats, s'establí finalment a [[Nova York]], on continuà treballant en col·laboració amb un altre membre de l'Institut, [[Max Horkheimer]]. El resultat d'aquesta col·laboració, ''Dialèctica de la il·lustració'' ([[1944]] - [[1947]]), sembla que reflecteix el cop moral que suposà la guerra, ja que posa en dubte la viabilitat de qualsevol projecte [[emancipació|emancipador]], com el que propugnava l'Institut,
L'any [[2005]], es va realitzar un Congrés Adorno a [[Palma de Mallorca]], organitzat per la Universitat de les [[Illes Balears]].
Adorno fou amic de [[Walter Benjamin]], les obres del qual edità amb G. Scholem.
Línia 19:
== Obres ==
Entre les seves contribucions més destacades a la filosofia, hom pot asssenyalar la ja mencionada [[Dialèctica|''Dialèctica'']] ''de la [[Il·lustració]]'', en col·laboració amb Horkheimer, obra el nucli fonamental de la qual és la crítica al projecte [[Racionalisme (filosofia) |racionalista]] portat fins a l'extrem. D'acord amb aquesta tesi, els excessos del racionalisme a ultrança, quadriculat i tancat, han acabat conduint a una deïficació de la «raó instrumental», és a dir, a una raó que s'aplica als mitjans (la tecnologia, l'entramat industrial, la societat administrada -''verwaltete Welt''-, etc.), però que ha perdut completament de vista els fins essencials que ha de perseguir l'ésser humà i als quals hauria de restar subordinada.
Una altra de les obres fonamentals d'Adorno és la ''Dialèctica negativa'', que pot considerar-se el vaixell insígnia de tot el seu sistema filosòfic. El que ell proposa com a dialèctica negativa és una forma de [[dialèctica]] que tracta de sortir-se'n de l'esquema [[hegel]]ià clàssic, l'esquema de [[diàleg]] entre [[oposats]] en peu d'igualtat, per subratllar-ne aquells aspectes negatius, els elements no resolts de la història, allò que no té nom, els desafavorits... Així, ja no estem enfront d'una dialèctica tradicional i fins a un cert punt [[neutra]], sinó que s'apunta clarament a una banda determinada de la balança; sobretot, pretén desmarcar-se dels plantejaments tancats de la [[tesi]] i l'[[Antítesi (filosofia)|antítesi]], amb la qual cosa -molt en la via ja iniciada pel seu col·lega i mestre [[Walter Benjamin]]- s'apel·la a un cert nivell de [[Transcendència (filosofia)|transcendència]], que se situa al marge de la cadena [[lògica]] de la dialèctica tradicionalment considerada.
Les seves obres més importants són:
* ''La dialèctica de la Il·lustració''.
* ''Mínima moràlia''.
* ''Dialèctica negativa''.
Les seves obres han estat editades per l'editorial Suhrkamp de Frankfurt (''Gesammelte Schriften'', 20 vols.) -en procés de traducció al castellà en editorial Akal-. També Suhrkamp està editant una sèrie d'obres pòstumes (correspondència, lliçons a Frankfurt, etc.)
En català han estat traduïdes molt poques obres:
Línia 42:
== Bibliografia ==
* ''Theodor W. Adorno, Obra Completa'' (20 vols), Akal, Tres Cantos (edició començada el 2003).
* Mateu Cabot, ''El penós camí de la raó. Theodor W. Adorno i la crítica de la Modernitat'', UIB, Palma 1997.
* Vicente Gómez, ''El pensamiento estético de Theodor W. Adorno'', Cátedra, Madrid 1998.
* Max Horkheimer. ''Teoría crítica''. Madrid, Amorrortu. 2003.
* Jüngen Habermas. ''Teoría de la acción comunicativa''. Barcelona, Taurus. 2002.
* Christian Retamal. ''Crisis de la interpretación de la modernidad en la teoría crítica. Consideraciones desde la ontología de la fluidez social. Rev. Política y sociedad'', Vol 43. nº 2.[http://christian-retamal.blogspot.com/].
* Gustavo Leyva (Ed.) "''La teoría crítica y las tareas actuales de la crítica''." Barcelona, Anthropos, 2005.
* Stefan Müller-Doohm, ''En tierra de nadie. Theodor W. Adorno, una biografía intelectual'', Herder, Barcelona 2003.
|