Miguel de Unamuno y Jugo: diferència entre les revisions

En aquest punt, el general [[José Millán-Astray]] (el qual sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció), va començar a cridar: «''Puc parlar? Puc parlar ?''». El seu escorta va presentar armes i algú del públic va cridar: «''Visca la mort!''» (lema de la Legió). Pel que, segons Ridruejo, va ser un exhibicionisme fredament calculat, Millán va parlar: «''Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!''». S'excità de tal manera fins al punt que no va poder seguir parlant. Rumiant, es va quadrar mentre se sentien crits de «''Viva España!''». Es va produir un silenci mortal i unes mirades angoixades es van tornar cap a Unamuno, que va dir: «''Acabo de sentir el crit necròfil i insensat de «Visca la mort!». Això em sona el mateix que «Mori la vida!». I jo, que he passat tota la vida creant paradoxes que van provocar l'enuig dels que no les van comprendre, he de dir-vos, amb autoritat en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repelent. Com que ha estat proclamada en homenatge a l'últim orador, entenc que va dirigida a ell, si bé d'una forma excessiva i tortuosa, com a testimoni de que ell mateix és un símbol de la mort. I una altra cosa! El general Millán Astray és un invàlid. No cal dir-ho en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament, hi ha avui en dia massa invàlids. I aviat n'hi haurà més si Déu no ens ajuda. Em fa mal pensar que el general Millán Astray pugui dictar les normes de psicologia de les masses. Un invàlid que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, que era un home, no un superhome, viril i complet malgrat les seves mutilacions, un invàlid, com he dit, que no tingui aquesta superioritat d'esperit és d'esperar que se senti terriblement alleujat veient com augmenta el nombre de mutilats al seu voltant. (...) El general Millán Astray desitja crear una Espanya nova, creació negativa sens dubte, segons la seva pròpia imatge. I per això voldria una Espanya mutilada ...''»

* ''Amor y pedagogía'' (1902), que uneix allòel còmic i allòel tràgic en una reducció a l'absurd de la sociologia positivista;

* L'última narració extensa és ''[[La tía Tula]]'' (1921), on sees presenta l'anhel de maternitat ja definit a ''Amor y pedagogía'' i a ''Dos madres''.

Per a ell la mort és quelcom de definitiu; la vida s'acaba. No obstant això, pensava que la creença que la nostra ment sobreviu a la mort és necessària per a poder viure. És considerat com un dels predecessors de l'escola [[existencialista]] que -algunes—algunes dècades més tard-tard— trobaria la seva esplendor en el pensament europeu.

Durant la guerra i a partir d'agost del 1936, Unamuno començà a prendre apunts per a un llibre que no arribaria a escriure i en el qual hi plasmà el seu testament polític: ''El resentimiento trágico de la vida. Notas sobre la revolución y la guerra civil españolas''.

Sempre el va atraure la [[mètrica (poesia)|mètrica]] tradicional; malgrat que en les seves primeres composicions procura eliminar la [[rima]], més tard la usarà.

# És esquemàtic, està despullat de tot artifici i només hi tenen cabuda els conflictes i passions que afecten els personatges. Aquesta austeritat és un influxeinflux de la [[tragèdia]] grega clàssica.

# El que realment li importa és presentar el drama que transcorre a l'interior dels personatges i -també-—també— el seu interior.