|
| signatura =
}}
'''Naguib Mahfuz''' (en [[llengua àrab|àrab]], '''نجيب محفوظ''', ''Najīb Maḥfūẓ''), de vegades transcrit '''''Naguib Mahfouz''''' segons l'ús [[francès]] ([[El Caire]], [[Egipte]], [[11 de desembre]] dedel [[1911]] - [[30 d'agost]] dedel [[2006]]), fou un [[escriptor]] egipci guardonat el [[1988]] amb el [[Premi Nobel de Literatura]];<ref name=GEC>{{GEC|0240616|Naguib Mahfuz}}</ref> fins ara, ha estat l'únic escriptor [[Països àrabs|àrab]] que l'ha guanyat. També rebé l'any 1995 l'[[Ordeorde de les Arts i les Lletres]] atorgat pel govern francès.<ref name=GEC/>
Considerat el més gran novel·lista egipci modern i un dels grans innovadors de la [[novel·la]] escrita en [[llengua àrab]], juntament amb [[Tawfiq al-Hakim]]. La seva producció gira al voltant de la impossibilitat de l'homeésser humà de defugir el destí i les convencions socials, i explora temes de d'[[existencialisme]].<ref>{{ref-web|autor=Haim Gordon | títol =Naguib Mahfouz's Egypt: Existential Themes in His Writings |url=http://doi.contentdirections.com/mr/greenwood.jsp?doi=10.1336/0313268762 |consultat=2007 abril 26}}</ref> Fruit del seu compromís polític en la defensa de les cultures [[cristianisme|cristiana]] i [[islam|musulmana]], va estar en el punt de mira de grups extremistes.
{{Nobel|Literatura|1988}}
== Biografia ==
Mahfuz va néixer l'[[11 de desembre]] dedel [[1911]] al barri vell de Gamaleyya, a la ciutat del [[El Caire|Caire]], en el si d'una família de classe mitjana, de la qual fou l'últim dels set fills i rebé el seu nom en homenatge al [[ginecòleg]] [[coptes|copte]] [[Naguib Pasha Mahfouz]] (1882-1974), que atengué el seu naixement.<ref name=ressenya>{{ref-web|cognom=Pipes|nom=Daniel|url=http://www.danielpipes.org/794/najib-mahfuz-the-novelist-philosopher-of-cairo|consulta=24 maig 2013|títol=Ressenya de ''Najib Mahfuz: The Novelist-Philosopher of Cairo''}}</ref>
Fill petit d'una família amb uns quants germans i germanes més grans, desenvolupa un interès marcat per a les relacions familiars i sobretot una forta atenció forta en les relacions imbricades del teixit social. Paral·lelament, és molt aviat atret pels llibres,; la seva curiositat natural l'empeny a llegir tot el que li cau -, obres literàries, filosòfiques, científiques, rebenti rep la influència d'autors com Hafiz Najib, [[Taha Hussein]] o [[Salama Moussa]].<ref name="paris">{{ref-publicació|url=http://www.theparisreview.org/interviews/2062/the-art-of-fiction-no-129-naguib-mahfouz|obra=The Paris Review|títol=Naguib Mahfouz, The Art of Fiction No. 129|data=Summer 1992|autor=Charlotte El Shabrawy|consulta= 25 setembre 2012}}</ref>
A més, la seva mare el va portar sovint als museus d'història d'Egipte, que més tard —junt amb els barris on visqué aquesta etapa de la seva vida, el-Gamaleyya i el-Abbaseyya— es convertirien en un tema important en molts dels seus llibres.<ref name="El-Enany7">{{ref-llibre|autor = Rasheed El-Enany.|títol = Naguib Mahfouz: The Pursuit of Meaning|editorial = Routledge|any = 1992|isbn = 0-415-07395-2|url =http://books.google.co.in/books?id=Hit7oPTOKf0C&printsec=frontcover&dq=Naguib+Mahfouz&sig=lWc194X3CH6fAraPjmP0ZoIEkD8#PPA7,M1|pàgines = p. 7|llengua = anglès}}</ref>
La família Mahfuz observava l'[[Islamislam]], i l'escriptor va rebre una educació estricta en el marc d'aquesta religió. En una entrevista, va explicar el clima altament religiós que es vivia a casa seva durant la seva infantesa, i va manifestar que "mai hauria pensat que d'aquella família en sortiria un artista."<ref name="El-Enany7" />
El 1919, assisteix a l'aixecament popular de la multitud contra els anglesos i a la seva severa repressió, escena que marcarà de manera durable el seu esperit i onen què s'estrena el seu interès per la política.
El 1924, ell i la seva família deixen Gamaleyya per instal·lar-se a Abbasseyya, un barri més residencial. Continuarà estant, no obstant això, lligat al barri del seu naixement, el de la mesquita al-Husayn, dels cafès populars i dels carrerons, i dels seus personatges, en qui pouarà la majoria dels seus herois.
Així, doncs, interessat des de jove per les lletres, Mahfuz va entrar a la Universitat [[Fuad I]] (actual Universitat d'El Caire), on va finalitzar la carrera de filosofia l'any 1934 i va començar a escriure articles en revistes com ''er-Risala'', ''el-Hilal'' o [[Al-Ahram|''Al-Ahram'']], decidinti decideix dedicar-se professionalment a l'escriptura l'any 1936. Així mateix, s'interessà per les llengües estrangeres, sobretot l'[[anglès]], per la qual cosa es va proposar la tasca de traduir obres literàries en àrab, de la qual la més coneguda va ser una de James Baikie sobre l'antic Egipte ([[1932]]). En aquesta època, [[Salama Moussa]], un intel·lectual de la [[societat fabiana]], fou una de les majors influències en el pensament científic i social de Mahfuz.
Temps després, Mahfuz va abandonar el món acadèmic per esdevenir funcionari públic, tasca que exercí fins a l'any 1972. Va treballar al ministeri egipci d'herències i donacions <!-- Mortmain Endowments, no se m'acut res millor-->,; també fou director de [[censura]] i director de la fundació d'ajuda al cinema del departament d'art i, finalment, va servir com a consultor al ministeri de cultura.<ref name="nobel">{{ref-llibre|autor1=Tore Frängsmyr|autor2=Sture Allén|títol=Nobel Lectures: Literature, 1981-1990|url=http://books.google.com/books?id=LrSuBE6OckgC&pg=PA121|consulta=26 setembre 2012|any=1993|editorial=World Scientific|isbn=978-981-02-1177-6|pàgina=121}}</ref>
Durant els seus estudis universitaris, publica les seves primeres novel·les alsen els diaris i s'apassiona per a l'escriptura de novel·les històriques, començament d'una obra prolífica que seguirà amb la seva carrera de funcionari, amb un estil de vida i una disciplina rigoroses. La seva obra és marcada per una gran diversitat que reflecteix la varietat dels seus centres d'interès i la riquesa dels éssers humans que constitueixen la seva principal font d'inspiració. Són, amb el seu fort lligam a la ciutat del Caire, el caràcter dominant de la seva obra, amb la classificació habitual en períodes (faraònic, realista, filosòfic, estètic), dictats per l'evolució de les seves preocupacions i dels seus estats d'ànim.
Avançant amb obstinació pels diferents solcs que ha decidit traçar, té períodes d'indecisió - per exemple, entre les seves passions rivals, filosofia i literatura - o de dubte - el silenci de set anys abans de la publicació de la ''Trilogia ''- o pel buit després del xoc de la derrota dedel 1967.
Alhora, participa activament en la vida literària egípcia animant salons literaris i prodigant el seu encoratjament a tota una generació de joves escriptors. Sempre ha continuat sent fidel al cercle dels seus amics (anomenats els ''Harafich''), que continuava delectant pel seu esperit incisiu i el seu sentit de l'humor. Col·labora igualment en l'observació de la vida social i política publicant regularment cròniques alen el gran diari ''al-Ahram'', onen què ha conservat sempre un despatx.
El 1988, obté el premi Nobel de literatura, consagrantque consagra una obra rica i variada. És la primera vegada que aquest premi tria un autor àrab.
La salut de l'escriptor va començar a deteriorar-se després de ser atacat l'any [[1994]] per uns extremistes islàmics, que li van infligir una greu ferida al coll amb una arma blanca en considerar la seva obra com una blasfèmia contra la [[islam|religió musulmana]]. Al març dedel [[1995]], Mohamed Nafi Mustafà i Mohamed al-Mahlaui, presumptes autors materials de l'atemptat, van ser penjats en una presó del Caire. El [[1996]], va ser catalogat per grups radicals islàmics com a «heretge» i sentenciat a mort. Des de llavors, es va mantenir pràcticament reclòs a casa seva, amb sortides esporàdiques i sota protecció policial. No obstant això, va mantenir, dins de les seves possibilitats, una vida literària activa, durant la qual participava en reunions en centres literaris del Caire i publicava cada dijous una columna en forma d'entrevista alen el setmanari ''Al-Ahram Weekly'', onen què solia abordar assumptes d'actualitat política i social.
El [[19 de juliol]] dedel [[2006]] fou hospitalitzat d'urgències en caure al carrer mentre passejava pel Caire. Després d'operar-lo d'urgències, morí el [[29 d'agost]] del mateix any a conseqüència d'una [[úlcera]] sagnant.
== Obra literària ==
Als inicis de la seva carrera literària, es va dedicar a compondre obres de ficció i va publicar una mica més de 80 relats una vegada va haver acabat els seus estudis mitjans. La [[dècada del 1940]] és considerada una de les més completes pel que fa a les obres de Mahfuz, en la qual surten a la llum obres com ''La maledicció de Ra'' ([[1939]]), ''Radubis'' ([[1943]]) i ''La batallaBatalla de Tebes'' ([[1944]]). Posteriorment, l'escriptor s'interessa per la novel·lística social i fa les seves primeres incursions com a guionista cinematogràfic.
Entre [[1956]] i [[1957]], la seva «Trilogia del Caire» (formada per ''Bayn al-qasrayn'' بين القصرين, «''Entre dos palaus»'', [[1956]]; ''Qasr al-shawq'' قصر الشوق, «''El palau del desig»'', [[1957]], i ''Al-sukariya'' السكرية, «''El carrer del sucre»'', 1957) obté un èxit remarcable aen l'època de grans canvis socials i polítics que se succeïren a [[Egipte]] després de la caiguda de la monarquia, l'any [[1952]]. Una de les seves obres més reconegudes per la crítica, i alhora més polèmiques, és ''Awlad haratina'' (أولاد حارتنا, «''Els nois del'' ''carreró»'', [[1959]]), que fou prohibida a Egipte perquè es considerava que menystenia [[Mahoma]]. Aquesta novel·la va ser el desencadenant perquè el líder islamista [[Omar Abdel-Rahman]], un dels implicats en els atemptats contra el [[World Trade Center]] de [[Nova York]] dedel [[1993]], el condemnés a mort.
El [[1988]], fou guardonat amb el [[Premi Nobel de Literatura]] l'autor «que, a través delsamb treballs rics en matisos –d'una visió clara i realista alhora que evocadorament ambigua–, ha format un art narratiu àrab que s'aplica a tota la humanitat».
L'agressió de [[1994]] li va deixar greus seqüeles que li van delmar la seva salut, ja que van provocar-li danys a la vista i a les orelles, així com una paràlisi del braç dret, cosa que li va impedir seguir escrivint amb normalitat. A pesar d'això, després de sotmetre's a un llarg procés de fisioteràpia, Mahfuz va aconseguir escriure una sèrie de relats molt breus, a l'estil dels ''[[haiku]]s'' japonesos, alguns dels quals han estat publicats aen la revista egípcia ''Nisf al-Duniya'' («'La meitat del món»') sota el títol d'''Al-halam fatra al-lunqaha'' (أحلام فترة النقاهة, «''Somnis de convalescència»'', 2004).
=== Evolució artística ===
Es poden considerar diverses fases o etapes en l'evolució artística de Mahfuz:
* La primera etapa abasta des del començament de la carrera literària de Mahfuz fins al [[1944]], en la quequal l'autor publica fonamentalment novel·les històriques ambientades en l'[[Antic Egipte|Egipte faraònic]], així com articles [[filosofia|filosòfics]] i [[literatura|literaris]].
* La següent fase següent s'inicia a partir dedel [[1945]], amb la publicació de la novel·la gener''Jan al-Jalili'' (خان الخليلي), fins al [[1957]]. Abandonant el tema [[història|històric]], l'autor se centra en la realitat contemporània. Són novel·les amb noms de carrers i barris del Caire i presenten alsels habitants de la ciutat, des de les classes més populars fins a la petita [[burgesia]]. L'obra més destacada d'aquesta època és ''El carreró dels miracles'' (زقق المدق), publicada el 1947. Són aquestes novel·les les que consagraren alel seu autor com el millor novel·lista àrab.
* Una nova etapa comprèn la producció de la ''[[Trilogia del Caire]]'' integrada pels títols ''Entre dos palaus'' (بين القصرين), ''Palau del desig'' (قصر الشوق) i ''La sucrera'' (السكرية), publicats entre 1956 i 1957. ''Fills del nostre barri'' (أولاد حرتنا), encara que va ser publicada el 1959, anuncia ja la següent fase en la producció de Mahfuz. La novel·la també està ambientada al Caire, encara que fora de la pentalogia realista, ja que és molt més [[espiritual]] i [[religió|religiosa]].
* La fase següent abasta des dedel [[1961]] fins aal [[1967]], que s'obre amb ''El lladre i els gossos'' (اللص والكلاب), i en la quequal la [[revolució]] va perdent progressivament les seves metes i els herois esdevenen antiherois solitaris i incompresos.
* Posteriorment, entra en el corrent de l'[[absurd]] i abasta des dedel [[1968]] fins aal [[1972]]. En aquesta etapa, només escriurà contes surrealistes i onírics. La narració desapareixerà per a donar pas al diàleg com a mitjà de comunicació. En aquesta etapa, els personatges expressen l'ambient de [[pessimisme]] general que es viu després de la [[gran derrota àrab]] dedel [[1967]] davant [[Israel]]. Una obra d'aquesta etapa és ''La taverna del gat negre'' (خمارة القط الأسود).
* Des del [[1972]] fins al [[1998]], Naguib Mahfuz crearà dinsamb un estil en què les seves obres seran fruit de la utilització de tots els corrents literaris que havia exposat fins al moment.
== Naguib Mahfuz i el desenvolupament del cinema egipci ==
Una de les facetes fonamentals de l'obra de Mahfuz és la variada relació amb el cinema egipci al llarg d'un quart de segle. De fet, Mahfuz és, tot i no tractar-se d'un cineasta en sentit estricte, un dels grans artífexs indirectes del renaixement de la cinematografia egípcia en els [[anys 1950 |anys cinquanta]] i [[anys 1960| seixanta]], amb l'estil poc conreat fins aleshores del realisme social. El precedent és la famosa ''La voluntat'' (1939),<ref>http://www.elcinema.com/work/wk1006604/ </ref> de [[Kamal Selim]], autèntic gir en la trajectòria del cinema egipci per la descripció realista de la vida als barris populars del Caire. Tanmateix, l'herència d'aquest film no arribaria sinó a mitjà termini, ja que des dels Estudis Misr o Gizah realitzadors com [[Fatin Abdel Wahab]], [[Ahmed Badrakhan]] o [[Henry Barakat]] van continuar inundant el mercat interior (i, de fet, el de tot el món àrab) amb pel·lícules de ficció, desenvolupant un cinema inspirat en el que es feia a Hollywood. La irrupció de Salah Abu Seif, Yussef Chahine i [[Tewfiq Saleh]]<ref>http://www.imdb.com/name/nm0757976/?ref_=tt_ov_dr </ref> en el panorama dels anys cinquanta va modificar significativament l'esmentat panorama, dotant el seu país d'un cinema madur i rigorós, i sobretot compromès socialment, i pròxim a una realitat tradicionalment negada a la pantalla.<ref>THORAVAL, Y.; Regards sur le cinéma égyptien (1895-1975), Editions L'Harmattan, París, 1988.</ref>
===Adaptació de les seves novel·les===
Naguib Mahfuz va estar directament vinculat a aquesta important inflexió, sobretot per l'adaptació d'algunes de les seves novel·les al cinema. És difícil precisar el nombre exacte d'obres de Mahfuz adaptades al cinema (o a la televisió), però probablement ronda la dotzena i mitja, tractant-sei es tracta invariablement de produccions egípcies. De tota manera, les seves principals obres, ''El carreró dels miracles'' (1947) i la trilogia cairota -''Entre dos palaus'' (1956), ''El palau de les passions'' (1957) i ''La sucrera'' (1957)- van ser portades al cinema amb més pena que glòria per [[Hassan al-Iman]]. Igual sort van tenir ''La guatlla i la tardor'' (1962), ''[[Al Tariq|El camí]]'' (1965) i ''El captaire'' (1965), de Hussam al-Din Mustafa, o d{{'}}''El miratge'' (1948), portada al cinema per Anwar en-Shinawi.
La creació d'ambients va ser més aconseguida en les adaptacions cinematogràfiques de ''Khan al-Khalili'' (1946) o ''Cafè Karnak'' (1974), obra d'Atif Selim i del jove Ali Badrakhan, respectivament, però tampoc no pot parlar-se de pel·lícules memorables. Per la seva part, ''Amor sota la pluja'' (1973) va ser portada a la pantalla per Hussein Kemal,<ref>,Thartharah fawq al-Nil http://www.imdb.com/title/tt0356117/</ref> amb la col·laboració del mateix Mahfuz en el guió del film. Amb l'excepció d'Abu Seif, només Kemal al-Skeikh sembla haver aconseguit reflectir adequadament aen la pantalla el món del novel·lista, per la seva adaptació d{{'}}''El lladre i els gossos'' (1961) i sobretot per ''Miramar'' (1967), a costa de privar-la de la riquesa de perspectives de l'original literari, en introduir una narració lineal i suavitzar l'amargor del text de Mahfuz. Es pot, dir, doncs, que per al desenvolupament de la cinematografia egípcia les adaptacions de les novel·les de Mahfuz -amb independència del seu èxit popular- han exercit un paper més aviat anecdòtic i són lluny d'haver marcat noves orientacions o tendències.
===Mahfuz com a guionista===
La col·laboració de Mahfuz amb diferents directors egipcis és desigual, destacanti destaca la seva influència en Atef Salem, que havia comptat ja amb Mahfuz com a guionista en els seus films ''Han fet de mi un criminal'' (1954) i, ''L' ingrat'' (1956), i ''Nosaltres, els estudiants'' (1959), un treball en el guió delen el qual va col·laborar amb el seu col·lega Mohamed Abu Iussef, a partir d'un argument original de Tewfiq Saleh, per oferir una recreació de les mobilitzacions universitàries de finals de la dècada dels cinquanta. L'aposta pel realisme social, característic del cinema egipci d'aquells anys, amb l'aguda observació de la vida cairota, es va plasmar en l'''opera prima'' de [[Tewfiq Saleh]], ''El carreró dels necis'' (1955), una pel·lícula molt diferent de les que ulteriorment realitzaria.
====Amb Iussef Chahine====
L'autèntica importància de Mahfuz per al cinema egipci rau, no obstant això, en la seva col·laboració amb els dos mestres indiscutibles, [[Iussef Chahine]] i [[Salah Abu Seif]]. PelPer al primer, va escriure el guió de tres pel·lícules, molt diferents entre si, que no són el millor de l'autor, però que són, en canvi, enormement significatives des del punt de vista del desenvolupament del modern cinema egipci i constitueixen testimonis excepcionals de l'actitud dels seus artistes i intel·lectuals davant de la història recent del país. La primera de les esmentades col·laboracions va ser ''Jamila'' (1958),<ref> Djamilah http://www.imdb.com/title/tt0051539/</ref> una exaltació del procés d'independència [[Algèria|algerià]] a través demitjançant la figura de la resistent Jamila Bouhired. Film combatiu, dotat d'un vigorós alè èpic, ''Jamila'' no aconsegueix elevar-se per sobre de les seves propostes, presa potser de les exigències que la urgència del tema imposava, però representa un cert esperit progressista que seria característic del cinema àrab dels anys seixanta (en molt bona mesura, per efecte de la pròpia revolució algeriana).<ref> SHOCHAT, E.: «Egypt: Cinema and Revolution», en Critical Arts, vol. 2, núm. 2, 1983, págs. 22-32.</ref>
La segona col·laboració amb Chahine és una pel·lícula històrica, ''Saladí, el victoriós'' (1963),<ref>El Naser Salad el Din http://www.imdb.com/title/tt0057357/ </ref> una recreació de les gestes del gran cabdill àrab, així com una temptativa de reescriure la història de les [[Croadescroades]] des del punt de vista oriental. Però, significativament, Mahfuz i Chahine (cristià) subratllen molt més el component àrab-nacionalistaarabonacionalista que el pròpiament religiós, i d'aquesta manera el film esdevé amb prou feines una velada exaltació del nou gran líder del món àrab, [[Gamal Abdel Nasser]]. De fet, poques dificultats podia trobar el molt sensibilitzat públic egipci (l'exhibició de ''Samsó i Dalila'', de [[Cecil B. DeMille | DeMille]], havia estat prohibida pel fet de mostrar a un jueu vencedor de qualsevol enemic) per desxifrar el missatge, i així ''Saladí'', que passa per ser el millor film històric realitzat alen el món àrab, pot ser llegit com una mirada sobre l'Egipte -i el món àrab- de començaments dels anys seixanta i com una decidida aposta pronasserista.
La perspectiva va canviar completament aen ''L'elecció'' (1970),<ref>Al ikhtiyar http://www.imdb.com/title/tt0065879/ </ref> una pel·lícula realitzada després de la derrota dedel 1967, en ella qual Mahfuz i Chahine ofereixen - sota l'aparença d'un ''thriller ''- una paràbola bastant críptica sobre l'ambigu paper dels intel·lectuals en la societat egípcia. D'aquesta manera, i malgrat les seves imperfeccions, ''L' elecció'' inaugura una més profunda reflexió sobre el tema en el cinema de Chahine, mentre que el desencant i l'amargor que irradia tampoc no estan absents de l'obra de Mahfuz en aquell moment (''Miramar'' o ''Amor sota la pluja'' o, fins i tot, molts dels contes del període 1968-1973).
====Amb Salah Abu Seif====
Però, en el món del cinema, l'[[àlter ego]] de Mahfuz no podia ser cap altre que [[Salah Abu Seif]], amb qui va col·laborar en una desena de films. La llegenda diu que Seif va ensenyar al Premi Nobel a escriure guions a finals dels anys quaranta; si és certa, el deixeble va aprendre bé les seves lliçons i va enriquir el mestre amb les seves profundes i lúcides cròniques de la moderna societat egipcia i les seves desencantades mirades sobre la condició humana.
Nascuts ambdós als barris populars del Caire (Mahfuz a Gamalia; Abu Seif a Bulaq), pràcticament de la mateixa edat (el novel·lista és tres anys més gran que el cineasta), simpatitzants l'un i l'altre de l'esquerra egípcia (Mahfuz, aleshores socialista; Abu Seif, del partit comunista), van començar el 1948 amb ''Les aventures d'Antar i Abla''<ref>coneguda també com Mughamarat Antar wa Abla http://www.imdb.com/title/tt0040617/ </ref> (un film impersonal sobre els amors llegendaris d'un esclau i la filla d'un senyor a l'Aràbia preislàmica, que va tenir, no obstant això, un èxit espectacular). Mahfuz acabava d'abandonar el seu cicle de novel·les faraòniques per iniciar-se en la literatura realista, en tant que Abu Seif (un muntador experimentat que havia rebut una formació addicional a Itàlia en plena febre neorealista) comptava només amb dues pel·lícules en el seu historial, una d'ellesaquestes una nova versió d'''El pont de Waterloo'', de [[Mervyn LeRoy]]. Ambdós es trobaven en un període de maduració i, sens dubte, l'estreta col·laboració que van entaular va resultar fecunda per a l'un i l'altre.
Després d'aquesta primera experiència cinematogràfica de Mahfuz, els següents lliuraments del tàndem van ser ''Arribarà el teu dia'' (1952), una adaptació cairota de Thérèse Raquin, de [[Zola]] (al qual Abu Seif tornaria a recórrer, ja sense Mahfuz, el 1960 amb ''L'esplendor de l'amor'', títol darrere del qual s'amaga ''La Béte humaine'', també de Zola) i ''Raya i Sakina''<ref>http://www.imdb.com/title/tt0316472/</ref> (1953), inspirat en el cas real de dues assassines de dames riques a l'Alexandria dels anys vint. Després d'aquest aprenentatge, la col·laboració passarà a donar els seus millors fruits, senti foren els màxims exponents del realisme dels anys cinquanta, clara influència de Mahfuz, amb títols com ''El monstre''<ref>El wahsh http://www.imdb.com/title/tt0318821/</ref> (1954), una sòrdida història ambientada en els baixos fons d'un llogarret del Nil durant l'ocupació britànica, ''Joventut de dona'' (1956), un intens i tenebrós drama passional ambientat en ambients rurals, ''El pinxo'' (1957), una història passional alen el tèrbol món dels majoristes de fruites del Caire, ''Lladre de vacances'' (1958), ''Via sense sortida'' (1958), ''Sóc lliure'' (1958), ''Entre el cel i la terra'' (1959) - malgrat ser un dels films preferits del realitzador- un insòlit ''a porta tancada'' amb catorze variats personatges atrapats en un ascensor, que s'allunya del to habitual de la producció d'Abu Seif en aquells anys. Es tracta de films formalment molt elaborats, a mig camí entre l'herència del neorealisme italià i del realisme poètic francès, amb diàlegs molt ben construïts i, no menys important, excel·lentment interpretats per alguns dels millors actors i actrius egipcis (com ara, les interpretacions de la famosa ballarina Tahia Carioca aen ''Joventut de dona'' i ''El pinxo'').
Però l'obra mestra d'Abu Seif (i probablement de tot el cinema egipci, juntament amb ''Estació Central'', de Chahine), és ''Principi i fi'' (1960), inspirada en la novel·la homònima de Mahfuz (publicada el 1949). Adaptada pel mateix novel·lista, ''Principi i fi'' disseccionadisseca implacablement el món de la petita burgesia cairota a través deamb la història d'un ambiciós arribista que aconsegueix fer carrera aen l'exèrcit gràcies als «sacrificis» dels seus germans: l'un, subsistint humilment com a mestre de províncies; un altre, submergint-se en el món de l'hampa, i finalment la seva germana, prostituint-se en secret per poder pagar-li els estudis. El tràgic desenllaç posa la cirereta a un melodrama desaforat en el paper, però prodigiosament equilibrat en la seva plasmació cinematogràfica (amb notables interpretacions d'Omar Sharif, Sanaa Gamil i Farid Chawki). Aquesta pel·lícula, amb l'estructura tradicional del melodrama, retrata tota una societat (el barri en el qual viu la família fa de microcosmos privilegiat davant de l'escalpel de Mahfuz i Abu Seif) i una època (els últims anys de l'ocupació britànica), així com el seu ajustat reflex de les passions i misèries de l'ésser humà.
== Llegat ==
=== Medalla Naguib Mahfuz de Literatura ===
Des dedel 1996 i anualment, s'atorga cada 11 de desembre, efemèride de la naixença del literat, la Medalla Naguib Mahfuz de Literatura.<ref name=home>[http://www.aucpress.com/t-nmmdescription.aspx?template=template_naguibmahfouz Naguib Mahfouz Medal for Literature], official website.</ref> És un certamen literari de [[literatura àrab]] a la millor novel·la contemporània escrita en àrab i que no disposa encara d'una traducció a l'anglès.<ref name=home/> El llibre guanyador és traduït a l'anglès i publicat per la l'[[American University in Cairo Press]].<ref name=home/>
L'any 2011, va ser un any excepcional per al certamen a causa de la revolució egípcia dedel 2011. El campus de la Universitat Americana del Caire es va veure afectat operativament i en lloc de la presentació de l'adjudicació, l'AUCP va donar el premi a "la creativitat revolucionària del poble egipci durant l'aixecament popular que es va iniciar el 25 de gener dedel 2011."<ref name=qualey>[http://www.almasryalyoum.com/en/node/544571 "This year’s Naguib Mahfouz Medal award goes to … you"], M. Lynx Qualey, ''Almasry Alyoum'', 12 desembre 2011</ref>
== Títols traduïts al català ==
* [[1939]]: عبث الأقدا ''Abath al-aqdar'' (''La maledicció de Ra'', [[Edicions Bromera]], 2002)
* [[1943]]: رادوبيس ''Radubis'' (''Radubis, una cortesana en l'Egipte dels faraons'', Edicions Bromera, 2006)
* [[1944]]: كفاح طيبة ''Kifah Tiba'' (''La batallaBatalla de Tebes'', Edicions Bromera, 2008)
* [[1947]]: زقاق المدق ''Zuqaq al-Midaq'' (''El carreró dels miracles'', Edicions Bromera, 2007)
* [[1950]]: بداية ونهاية ''Bidaya wa nihaya'' (''Principi i fi'', [[Edicions 62]], 1989)
{{commonscat}}
* [http://nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/1988/index.html Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1988] (en anglès).
* [http://www.theparisreview.org/viewinterview.php/prmMID/2062 Entrevista de Naguib Mahfuz a ''The Paris Review''] (en anglès).
* [http://aucpress.com/t-aboutnm.aspx?template=template_naguibmahfouz Perfil de Naguib Mahfuz al lloc web de la seva editorial en anglès] (en anglès).
* [http://sinera.diba.cat/search~S10*cat/?searchtype=a&searcharg=Mahfuz%2C+Najib&searchscope=10&sortdropdown=-&SORT=R&extended=0&SUBMIT=Cerca&searchlimits=&searchorigarg=aMaalouf%2C+Amin Llibres de l'autor a les Biblioteques de Barcelona].
{{Autoritat}}
|
