Diferència entre revisions de la pàgina «Georg Wilhelm Friedrich Hegel»

cap resum d'edició
m (Afegida Categoria:Filòsofs del dret usant HotCat)
| influencia = [[Theodor W. Adorno|Adorno]], [[Mikhail Bakunin|Bakunin]], [[Karl Barth|Barth]], [[Georges Bataille|Bataille]], [[Bruno Bauer|Bauer]], [[Murray Bookchin|Bookchin]], [[F. H. Bradley|Bradley]], [[Robert Brandom|Brandom]], [[André Breton|Breton]], [[Judith Butler|Butler]],<ref>Butler, Judith, ''Subjects of desire: Hegelian reflections in twentieth-century France'' (New York: Columbia University Press, 1987)</ref> [[Albert Camus|Camus]], [[Benedetto Croce|Croce]], [[Arthur C. Danto|Danto]], [[Gilles Deleuze|Deleuze]], [[Jacques Derrida|Derrida]], [[John Dewey|Dewey]], [[Wilhelm Dilthey|Dilthey]], [[Ralph Waldo Emerson|Emerson]], [[Friedrich Engels|Engels]], [[Frantz Fanon|Fanon]], [[Ludwig Feuerbach|Feuerbach]], [[Francis Fukuyama|Fukuyama]], [[Hans-Georg Gadamer|Gadamer]], [[Giovanni Gentile|Gentile]], [[Thomas Hill Green|Green]], [[Jürgen Habermas|Habermas]], [[Martin Heidegger|Heidegger]], [[Max Horkheimer|Horkheimer]], [[Evald Ilyenkov|Ilyenkov]], [[Karl Jaspers|Jaspers]], [[Søren Kierkegaard|Kierkegaard]], [[Alexandre Kojève|Kojève]], [[Alexandre Koyré|Koyré]], [[Hans Küng|Küng]], [[Jacques Lacan|Lacan]], [[Vladímir Lenin|Lenin]], [[Lévi-Strauss]], [[Hermann Lotze|Lotze]], [[György Lukács|Lukács]], [[Herbert Marcuse|Marcuse]], [[Karl Marx|Marx]], [[Jürgen Moltmann|Moltmann]], [[Friedrich Wilhelm Nietzsche|Nietzsche]], [[John O'Donoghue (poeta)|O'Donoghue]], [[Wolfhart Pannenberg|Pannenberg]], [[Jean-Paul Sartre|Sartre]], [[Peter Singer|Singer]], [[Max Stirner|Stirner]], [[David Strauss|Strauss, David]], [[Leo Strauss|Strauss, Leo]], [[Charles Taylor (filòsof)|Charles Taylor]], [[Walt Whitman|Whitman]], [[Slavoj Žižek|Žižek]]
}}
'''Georg Wilhelm Friedrich Hegel''' ([[Stuttgart]], [[Württemberg]], [[27 d'agost]] dedel [[1770]] - [[Berlín]], [[Prússia]], [[14 de novembre]] dedel [[1831]]) va ser un [[filòsof]] [[alemanys|alemany]] depertanyent a l'[[idealisme]].
 
Va rebre la seva formació en el [[Tübinger Stift]] (seminari [[Luteranisme|luterà]] adscrit a la [[Universitat de Tübingen]]), on va fer amistat amb el futur filòsof [[Friedrich Schelling]] i el poeta [[Friedrich Hölderlin]]. Posteriorment, va treballar com a [[professor]] aen diverses universitats del món alemany, com ara les de [[Universitat Friedrich Schiller de Jena|Jena]], [[Universitat de Heidelberg|Heidelberg]] o [[Universitat Humboldt de Berlín|Berlín]].
 
El van fascinar les obres de [[Baruch Spinoza|Spinoza]], [[Immanuel Kant|Kant]] i [[Jean-Jacques Rousseau|Rousseau]], així com la [[Revolució Francesa]], la qual va acabar rebutjant quan va caure en mans del terror jacobí. Se'l considera l'últim dels ''Mésmés Gransgrans metafísics''. Va morir víctima d'una epidèmia de còlera, que va fer estralls durant l'estiu i la tardor dedel [[1831]].
 
Considerat per la Històriahistòria Clàssicaclàssica de la Filosofiafilosofia com el representant de ''la cimera del moviment [[segle XIX|decimonònic]] alemany delde l'[[idealisme]] filosòfic'' i com un revolucionari de la [[Dialècticadialèctica]], hauria de tenir un impacte profund en el [[materialisme històric]] de [[Karl Marx]]. Hegel és cèlebre com a ''un filòsof molt fosc, però molt original, transcendent per a la història de la filosofia i que sorprèn a cada nova generació''. La prova està en quèque ''la profunditat del seu pensament va generar una sèrie de reaccions i revolucions que van inaugurar tota una nova visió de fer filosofia'';, que comprèn l'explicació del materialisme marxista, el pre-existencialismepreexistencialisme de [[Søren Kierkegaard]], la fuita de la Metafísicametafísica de [[Friedrich Nietzsche]], la crítica a l'[[Ontologiaontologia]] de [[Martin Heidegger]], la filosofia de [[Jean Paul Sartre]], el pensament nietzscheà de [[Georges Bataille]] i la teoria de la [[desconstrucció]] de [[Jacques Derrida]], entre d'altres. Des dels seus principis fins als nostres dies, els seus escrits segueixencontinuen tenint gran repercussió, en part donada a les múltiples interpretacions possibles que tenen els seus textos.
 
== Formació ==
 
Hegel va assistir al seminari de Tubinga, amb el [[poeta]] èpic [[Friedrich Hölderlin]] i l'idealista objectiu [[Friedrich Schelling|Schelling]]. Els tres van estar atents al desenvolupament de la Revolució Francesa i van col·laborar en una [[crítica]] de les filosofies idealistes d'[[Immanuel Kant]] i el seu seguidor, [[Johann Gottlieb Fichte|Fichte]].
 
== Pensament ==
 
Intentarà crear una ciència filosòfica construint el darrer dels grans sistemes filosòfics creats per un sol individu (possiblement el més complex de tots). La raó és essencialment acció, i, per això, la Filosofiafilosofia no consistirà en res més que no sigui qüestionar-se per la raó. La raó s'ha convertit així en l'objecte d'estudi (a més a més de subjecte que coneix). L'ésser té un procés d'evolució constant, seguint el mètode dialèctic, essenti és aquesta evolució la Històriahistòria de l'Absolutabsolut. La Filosofiafilosofia és el darrer estadi de l'evolució. És la raó que es comprèn a si mateixa.
En ellaaquesta troba l'autoconsciència, la racionalitat i el coneixement en plenitud. Les diverses filosofies són fases de la filosofia fins a arribar al seu moment culminant: Lala Filosofiafilosofia de Hegel.
 
Després de Hegel, la [[Filosofiafilosofia]] perdrà la seva raó de ser i el Filòsoffilòsof es convertirà en Historiadorhistoriador de la Filosofiafilosofia. Hegel és el darrer dels filòsofs sistemàtics, esdeveninti esdevingué certa, en part, la seva darrera afirmació: <<''I després de mi..., el caos''>>.
 
A partir del seu pensament, es van crear dues escoles diferenciades: Lala Dretadreta Hegelianahegeliana (poc important i gens innovadora) i l'Esquerraesquerra Hegelianahegeliana, crítica amb l'obra de Hegel, però inspirada en ellaaquesta, amb [[Feuerbach]] i [[Karl Marx]] com a màxims exponents.
 
== Obra ==
 
Se sol considerar com a primera obra realment important de Hegel la seva ''[[Fenomenologia de l'Esperit|Fenomenologia de l'esperit]]'' ([[1807]]), si bé prèviament va publicar algunes altres obres, com ''[[La Constitució d'Alemanya]]'' ([[1802]]), onen què reflecteix el trist estat germànic-romàgermanicoromà d'aquella època. El sistema que proposa per a Alemanya i el ressentiment que aquí expressa pels altres països d'Europa, amb excepció d'Itàlia que, segons Hegel, comparteix el destí d'Alemanya, fa d'aquesta obra un estrany presagi de la Segona Guerra Mundialmundial.
 
Actualment, la ''Fenomenologia de l'Esperitesperit'' és considerada la més important obra de Hegel. Mentre vivia, va publicar també la ''[[Ciència de la Lògica|Ciència de la lògica]]'' ([[1812]] - [[1816]]), l'''[[Enciclopèdia de les ciències filosòfiques]]'' ([[1817]], amb diverses reedicions posteriors) i la ''Filosofia del dret'' ([[1821]]). Diverses altres obres sobre la filosofia de la història, religió, estètica i la història de la filosofia es van recopilar a partir dels apunts dels seus estudiants i es van publicar pòstumament, ''Lliçons sobre Filosofiafilosofia de la Històriahistòria universal'' i ''Proves de l'existència de Déu'', entre ellesaquestes.
 
== Teoria ==
 
Les obres de Hegel tenen fama de difícils per l'amplitud dels temes que pretenen abastar. Hegel va introduir un sistema per a entendre la [[història]] de la [[filosofia]] i el món mateix, anomenat sovint "[[dialèctica|''dialèctica'']]": una progressió en la qual cada moviment endavant sorgeix com a solució de les contradiccions inherents al moviment anterior. Per exemple, la Revolució Francesa constitueix per a Hegel la introducció de la veritable [[llibertat]] aen les [[Occident|societats occidentals]] per primera vegada en la història escrita.
 
Tanmateix, precisament per la seva novetat absoluta, és també absolutament radical: d'una banda, l'augment abrupte de violència que va fercaldre faltaper pera fer la revolució no pot deixar de ser el que és, i per altra banda, ja ha consumit el seu oponent. La revolució, per tant, ja no té cap on tornar-se més que al seu propi resultat: la llibertat conquerida amb tantes penúries és consumida per un brutal [[Regnat del Terror|regnat del terror]]. La història, això no obstant, progressa aprenent dels seus propis errors: només després d'aquesta experiència, i precisament per ellaaquesta, pot postular l'existència d'un Estatestat constitucional de ciutadans lliures, que consagra tant el poder organitzador benèvol (suposadament) del [[govern]] racional i els ideals revolucionaris de la llibertat i la igualtat. "En el pensament és on resideix la llibertat".
 
En les explicacions contemporànies del hegelianisme, per a les classes preuniversitàries, per exemple, la dialèctica de Hegel sovint apareix fragmentada, per comoditat, en tres moments anomenats "''tesi"'' (en el nostre exemple, la revolució), "''antítesi"'' (el terror subsegüent) i "''síntesi"'' (l'estat constitucional de ciutadansciutadania lliureslliure). No obstant això, Hegel no va utilitzar personalment aquesta classificació en absolut; va ser creada anteriorment per [[Fichte]] en la seva explicació més o menys anàloga de la relació entre l'individu i el món. Els estudiosos seriosos de Hegel no reconeixen, en general, la validesa d'aquesta classificació, encara que probablement tingui algun valor pedagògic, com en la ''tríada dialèctica'', onque s'utilitza per a fer referència a la materialització ontològica de la dialèctica en forma d'una concepció de la realitat com a procés circular,<ref> La imatge del cercle és emprada pel propi Hegel: en tant que l'infinit és una Totalitat, tot està relacionat en oposició, per la qual cosa el Tot es troba en moviment i devenir. </ref> procés desenvolupat en tres moments i mogut pel principi de la contradicció.
 
Hegel es va valer d'aquest sistema, la dialèctica, per a explicar tota la història de la filosofia, de la [[ciència]], delde l'[[art]], de la [[política]] i de la [[religió]], però molts crítics moderns assenyalen que Hegel, sovint, sembla passar per alt les realitats de la història per tal de fer encaixar el seu motlle dialèctic. [[Karl Popper]], crític de Hegel aen ''[[La societat oberta i els seus enemics]] '', opina que el sistema de Hegel constitueix una justificació tènuement vetllada del govern de [[Frederic Guillem III de Prússia]] i que la idea hegeliana quede l'objectiu ulterior de la història és arribar a un Estatestat que s'aproxima al de la Prússia del decenni dedel 1831. Aquesta visió de Hegel com apologista del poder estatal i precursor del [[totalitarisme]] del [[segle XX]] va ser criticada minuciosament per [[Herbert Marcuse]] en ''Raó i revolució: Hegel i el sorgiment de la teoria social'', argüint que Hegel no va ser apologista de cap Estatestat ni forma d'autoritat senzillament perquè aquests existissin; per a Hegel, l'Estatestat ha de ser sempre racional. [[Arthur Schopenhauer]] menyspreà Hegel per l'[[historicisme]] d'aquest i va qualificar l'obra de Hegel de ''[[pseudofilosofía|pseudofilosofia]] ''.
 
La filosofia de la història de Hegel està també marcada pels conceptes de les "astúcies de la raó" i la "burla de la història"; la història condueix alsels homeshumans que creuen conduir-se a si mateixos, com a individus i com a societats, i castiga les seves pretensions de manera que la història-món es burla d'ells produint resultats exactament contraris, paradoxals, als pretesos pels seus autors, encara que finalment la història es reordena, i en un bucle fantàstic retrocedeix sobre ellasi mateixa i amb la seva burla i paradoxa sarcàstica, convertida en mecanisme de xifrat, crea també ella mateixa sense voler-ho, realitats i símbols ocults al món i accessibles només als cognoscitius, és a dir, a aquells que volen conèixer.
 
== Lògica ==
L'acte mateix del coneixement és la introducció de la '''contradicció'''. El principi del ''tercer exclòs'', alguna cosa o és A o no és A, és la proposició que vol rebutjar la contradicció i, en fer-ho, incorre precisament en contradicció: A ha de ser + A óo -A, amb la qual cosa ja queda introduït el tercer terme, A que no és ni + ni - i pel mateix és + A i -A. Una cosa és ella mateixa i no és ella, perquè en realitat tota cosa canvia i es transforma ella mateixa en una altra cosa. Això significa la superació de la [[lògica formal]] i l'establiment de la '''''lògica [[dialèctica]]'''''.
 
Totes les coses són contradictòries en si mateixes i això és profund i plenament essencial. La identitat és la determinació del simple immediat i estàtic, mentre que la contradicció és l'arrel de tot moviment i vitalitat, el principi de tot automoviment, i, només allò que tanca una contradicció es mou.
 
La imaginació corrent capta la identitat, la diferència i la contradicció, però no la '''transició''' de l'un a l'altre, que és el més important, com una cosa es converteix en l'altra.
 
Causa i efecte són moments de la dependència recíproca universal, de la connexió i concatenació recíproca dels esdeveniments, baules aen la cadena del desenvolupament de la matèria i la societat: la mateixa cosa es presenta primer com a causa i després com a efecte.
 
Cal fer consciència de la intercausalidadintercausalitat, de les lleis de connexió universal objectiva, de la lluita i la unitat dels contraris i de les transicions i les transformacions de la natura i la societat. La totalitat de tots els aspectes del fenomen, de la realitat i de les seves relacions recíproques, d'això està composta la veritat.
 
La realitat és la unitat de l'essència i l'existència. L'essència no està darrere o més enllà del fenomen, sinó que pel mateix que l'essència existeix, l'essència es concreta en el fenomen. L'existència és la unitat immediata de l'ésser i la reflexió: Possibilitatpossibilitat i accidentalitat són moments de la realitat que constitueixen l'exterioritat del real i, per tant, són qüestió que afecta el contingut, perquè en la realitat es reuneix aquesta exterioritat, amb la interioritat, en un moviment únic i es converteix en necessitat, de manera que el necessari és mitjançat per un cúmul de circumstàncies o condicions.
 
La quantitat es transforma en qualitat i els canvis s'interconnecten i provoquen els uns amb els altres. Les matemàtiques no han aconseguit justificar aquestes operacions que es basen en la transició, perquè la transició no és de naturalesa matemàtica o formal, sinó dialèctica.
 
Les determinacions lògiques anteriorment exposades, les determinacions de l'ésser i l'essència, no són meres determinacions del pensament. La lògica del concepte s'entén ordinàriament com a ciència només formal, però si les formes lògiques del concepte fossin recipients morts, passius, de meres representacions i pensaments, el seu coneixement seria superflu; però, en realitat, són com formes del concepte, l'esperit viu d'allò real i, per tant, es requereix indagar la veritat d'aquestes formes i la seva connexió necessària.
 
El mètode del coneixement no és una forma merament exterior, sinó que és ànima i concepte del contingut. Pel que fa a la naturalesa del concepte, l'anàlisi és la primera, perquè ha d'elevar la matèria donada a la forma d'abstraccions universals, les quals, després, mitjançant el mètode sintètic són posades com a definicions. L'anàlisi resol la dada concretconcreta, aïlla les seves diferències i els dóna forma d'universalitat, o, deixa el concret com a fonament i per mitjà de l'abstracció de les particularitats que aparenten ser inessencials, posa deen relleu un universal concret, o sigui, la força de llei general. Aquesta universalitat és, després, també determinada mitjançant la síntesi del concepte en les seves formes, en definicions.
 
L'activitat humana uneix el subjectiu amb l'objectiu. El fi subjectiu es vincula amb l'objectivitat exterior a ellaquest, aper través d'un mitjà que és la unitat de tots dos, això és l'activitat conforme a la ment. Així, amb les seves eines, l'homeésser humà té poder sobre la naturalesanatura exterior, encara que pel que fa a les seves finalitats es troba amb freqüència sotmès a ellaaquesta.
 
== Estètica ==
 
Hegel estudia l'[[art]] com a mode d'aparèixer ella bellbellesa en la idea. En les seves lliçons sobre [[estètica]], va definir primer el camp en què aquesta ciència ha de treballar.
 
Va realitzar una distinció entre allò bell natural i allò bell artístic. El que és bell artístic ho considerà superior al bell natural perquè en el primer està present l'esperit, la llibertat, que és l'únic veritable. El que és bell en l'art serà bellesa generada per l'esperit, per tant partícip d'aquest, a diferència del bell natural que no és digne d'una investigació estètica precisament per no ser partícip d'aquest esperit, que és el fi últim de coneixement.
 
Abans d'analitzar allò Bellbell artístic, Hegel va refutar algunes objeccions que cataloguen l'art com a indigne de tractament científic (amb tractament científic, Hegel es refereix a tractament filosòfic i no a la ciència com s'entén avui).
 
Com a primer punt a refutar, va parlar de l'afirmació que torna a l'art indigne d'investigació científica per contribuir a la relaxació de l'esperit, mancant així de naturalesa seriosa. L'art ha de ser pres com un joc. L'art utilitza la il·lusió com a mitjà per a laal sevaseu fi, atèsja que el medimitjà ha de correspondre's sempre aamb la dignitat de ladel fi, la veritat mai no pot sorgir de l'aparença.
 
També Hegel, en aquest punt, va fer una crítica a [[Kant]]. Aquest ve a dir que l'art sí que és digne d'una investigació científica alen assignar-li el paper de mediador entre raó i sensibilitat. Però Hegel no noméssols no ho creu possible (ja que ni la raó ni la sensibilitat es prestarien a aquesta mediació i reclamarien la seva puresa) sinó que, a més, aclareix que sent mediador l'art no guanyaria més serietatseriositat, ja que no seria una finalitat en si mateix i seguiria estant subordinat a fins més seriosos, superiors.
 
Dins del camp de l'estètica o filosofia de l'art, Hegel va distingir entre ''art lliure'' i ''art servil'', tenint aquest últim finalitats alienes a ellaquest, com per exemple el decorar. És art lliure el que pot ser objecte d'estudi, ja que té fins propis,; és lliure i veritable perquè és una manera d'expressar allò diví de manera sensible. D'aquesta manera, l'art s'aproxima a les formes de manifestació de la natura, que és necessària, seriosa i segueix les seves pròpies lleis.
 
En la seva qualitat d'il·lusió, l'art no pot separar-se de tota la realitat. L'aparença li és essencial a l'esperit, de manera que tot allò real serà aparença per a aquest. Existeix una diferència entre l'aparença en la realitat i l'aparença en l'art. La primera, gràcies a la immediatesa del sensible, es presenta com a veritable, se'ns apareix com el real. En canvi, l'aparença en l'art es presenta com a il·lusió,; li treu a l'objecte la pretensió de veritat que té en la realitat i li atorga una realitat superior, filla de l'esperit. De manera que, encara que la idea es trobi tant en el real com en l'art, és en aquest últim on resulta més fàcil penetrar en ellaaquesta.
 
En tenir l'art com a essència l'esperit, es dedueix que la seva naturalesa és el pensar, de manera que, elsals productes de l'art bell, més enllà de la llibertat i l'arbitri que puguin tenir, l'esperit els fixa límits, punts de suport. Tenen consciència, es pensen sobre ellssi mateixos. El contingut determina una forma.
 
AlEn ser-li, a l'art, essencial la forma, com a tal serà limitat. Hi haurà un moment en què l'art satisfaci les necessitats de l'esperit, però gràcies al seu caràcter limitat això deixarà de ser així. Una vegada que deixa de satisfer aquestes necessitats, l'obra d'art generarà en nosaltres, a més del gaudi immediat, el pensament i la reflexió. Ara l'art genera en nosaltres parer, aquest que va tenir com a objectiu conèixer l'art, l'esperit que s'hi apareix, el seu ésser aquí. És per això que la filosofia de l'art és encara més necessària avui que en el passat.
 
Aleshores, els productes de l'art bell seran una alienació de l'esperit en el sensible. La veritable tasca de l'art és dur a la consciència els veritables interessos de l'esperit i és per això que, en ser pensat per la ciència, l'art compleix la seva finalitat.
 
Dins l'art, Hegel ve a distingir tres formes artístiques, Lala ''forma artística Simbòlicasimbòlica'', la ''forma artística Clàssicaclàssica'' i la ''forma artística Romànticaromàntica''. Aquestes marquen el camí de la idea en l'art,; són diferents relacions entre el contingut i la forma.
 
La ''forma artística Simbòlicasimbòlica'' ha de ser un mer buscar la forma per a un contingut que encara és indeterminat. La figura serà deficient, no ve a expressar la idea. L'homeésser humà, a partir del material sensible de la natura, hi construirà una forma a la qual li adjudica un significat. Es dóna la utilització del símbol,; aquest, en el seu caràcter d'ambigu, omple de misteri tot l'art simbòlic. La forma serà més gran que el contingut. Hegel ve a relacionar aquesta forma artística amb l'art de l'arquitectura,; aquesta, no va a mostrarmostra el diví sinó el seu exterior, el seu lloc de residència. Amb l'arquitectura, vaes referir-sereferirà a l'arquitectura de culte, més específicament a l'egípcia, l'índia i l'hebrea.
 
La ''forma artística Clàssicaclàssica'' va a aconseguiraconsegueix l'equilibri entre forma i contingut. La idea no noméssols és determinada, sinó que s'esgota en la seva manifestació. L'art grec, l'escultura, és l'art de la forma artística clàssica. Les escultures gregues no eren, per als grecs, representacions del déu, sinó que eren el déu mateix. L'homeEls grecgrecs vavan ser capaçcapaços d'expressar el seu esperit absolut, la seva religió, en l'art. A això vaes a referirreferia Hegel quan parlaparlava del caràcter passat de l'art. L'art, en la seva essència, pertany al passat sempre, perquè és en ellaquest on la compleix, és en l'art grec on l'Artart aconsegueix lael sevaseu fi últim, la representació total de la idea.
 
Però, precisament pel caràcter limitat de l'art, aquest equilibri s'ha de trencar. És aquí on es dóna el pas a la ''forma artística Romànticaromàntica''. Una vegada més, hi ha una desigualtat entre forma i contingut, deixen de encastatd'encastar de manera perfecta, però ara és la forma la qualque no és capaç de representar l'esperit. El contingut ultrapassa la forma.
 
Les arts d'aquesta forma artística són la pintura, la música i la poesia. La idea va anar d'allò més material, la pintura, almenys material, passant per la música, que té com a matèria el so, arribararribant a la poesia, que és l'art universal de l'esperit, ja que té com a material la bella fantasia. La poesia va a travessar totes les altres arts.
 
Molts filòsofs van a reprendre el tema de l'art en Hegel,. [[Hans-Georg Gadamer]], per exemple, van ava parlar de «Lala mort de l'Artart» referint-se a l'estètica hegeliana. Hegel mai va parlar d'una mort de l'art, sinó que li va atorgar a aquest el caràcter de passat, passat no entès com quelcom que ja no existeix, el «caràcter passat de l'art» està íntimament vinculat amb la finalitat de la filosofia hegeliana, conèixer a l'esperit, que aquest sigui lliure. Dins d'aquest fi, l'art va complir la seva tasca en el passat, en l'època clàssica, per després ser superat per la religió i, en última instància, aquesta per la filosofia.
 
== Eurocentrisme ==
 
Hegel va ser un dels promotors més notables de la superioritat europea, més exactament del nord d'[[Europa]], sobre les altres cultures del món. Per a ell, la [[Història Universal|història universal]] neix a Àsia, i culmina a Europa. La manifestació més alta del pensament humà, que apareix amb la modernitat, per a ell, amb la [[Reforma Protestant|reforma protestant]] a [[Alemanya]], la [[Revolució Francesa]] i la [[Il·lustració]], també de «collita» germànica, són els punts de referència onen què la subjectivitat es reconeix a si mateixa. Hegel recorda que [[Anglaterra]] es va atorgar a si mateixa la «missió» d'expandir la [[civilització]] per la resta del món.
 
Va ser un defensor irrestricteirrestringible delde l'«Esperitesperit germànic», que, acompanyat del [[cristianisme]], seria el més avançat de la humanitat:
 
{{Cita|L'Esperitesperit germànic (''Germanisches Geist'') és l'Esperitesperit del Nou Món (''neuen Welt''), la finalitat del qual és la realització de la veritat absoluta, com autodeterminació infinita de la llibertat, que té per contingut la seva pròpia forma absoluta. El principi de l'imperi germànic ha de ser ajustat a la religió cristiana. El destí dels pobles germànics és el de subministrar els portadors del Principiprincipi cristià.|(Hegel,''Vorlesungen über die Philosophie der Geschichte'', a''Werke'', Suhrkamp, Frankfurt Main, t. 12, p. 413; ed. espanyola, t. II, p. 258.)}}
 
== Hegelianisme ==
 
La filosofia de l'Estatestat de Hegel, la seva teoria de la història, i la seva consideració de la ment absoluta són les parts més interessants de la seva filosofia i unes de les més fàcils per d'entendre. L'Estatestat, diu, representa la ment objectiva. L'esperit individual, que, per raó de les seves passions, prejudicis, i cecs impulsos, és només en part lliure, subjecte del jou de la necessitat, l'oposat a la llibertat,; només pot assolir la seva plena realització per mitjà de la llibertat del ciutadà. Aquest jou de la necessitat s'expressa primer com a reconeixement dels drets dels altres, després com a moralitat, i finalment com a moral social, en la qual la primera institució és la família. La suma de famílies forma la societat civil, que, tanmateix, malgrat la seva forma imperfecta d'organització es compara amb l'Estatestat. L'Estatestat és el cos social perfecte de la Ideaidea, i en aquest moment del procés és Déu mateix. L'Estatestat, estudiat en si mateix, posa a la nostra consideració la llei constitucional. En relació amb altres estats, desenvolupa la llei internacional, i en el seu curs general a través de les vicissituds de la història passa a través delpel que Hegel anomena "Dialècticadialèctica de la Històriahistòria". Hegel ensenya que la Constitució és l'esperit col·lectiu de la nació i que el govern és el cos de tal esperit. Cada nació té el seu propi esperit individual, i el més gran dels crims és l'acte pel qual el tirà o el conqueridor apaguen l'esperit de la nació. La Guerraguerra, ensenya, és un mitjà indispensable de progrés polític. Ella ésÉs una crisi en el desenvolupament de la idea que pren cos en els diferents Estatsestats, i surt victoriós d'aquesta crisi, certament, el millor dels Estatsestats. La "base" del desenvolupament històric és, llavors, racional, ja que l'Estatestat és el cos de la raó com a esperit. Tots els aparentment contingents esdeveniments de la història són, en realitat, passos lògics en el desenvolupament de la raó sobirana que és corporificada per l'Estatestat. Passions, impulsos, interessos, caràcter, personalitat, tots ellsaquests són l'expressió de la raó o instruments que la raó forma per al seu propi ús. Nosaltres, per tant, per entendre els esdeveniments històrics, hem de veure'ls com el dur, desagradable treball de la raó cap a la plena realització de si mateixa en perfecta llibertat. En conseqüència, podem interpretar aen purs termes racionals, i disposar en categories lògiques la successió dels esdeveniments històrics. D'aquesta manera, una àmplia visió de la història revela tres importants passos de desenvolupament. La monarquia Orientaloriental (el pas de la unitat, de la supressió de la llibertat), la democràcia Gregagrega (el pas de l'expansió, en què la llibertat estava perduda en una demagògia inestable) i la monarquia constitucional Cristianacristiana (que representa la reintegració de la llibertat en el govern constitucional).
 
=== Seguidors ===
 
Després de la mort de Hegel, els seus seguidors es van dividir en dos camps principals i contraris. Els [[hegelià de dreta|hegelians de dreta]], deixebles directes de Hegel a la [[Universitat de Berlín]], van defensar l'ortodòxia evangèlica i el conservadorisme polític del període posterior a la restauració [[Napoleònicanapoleònica]].
 
Els d'esquerra van ser anomenats ''joves hegelians'' i van interpretar a Hegel en un sentit revolucionari, elcosa que els va portar a atenir-se ala l'[[ateisme]] en la religió i a la [[democràcia liberal]] en la política. Entre els hegelians d'esquerra, es compte acompten [[Bruno Bauer]], [[Ludwig Feuerbach]], [[David Friedrich Strauss]], [[Max Stirner]] i, el més famós, [[Karl Marx]]. Els múltiples cismes en aquesta facció portaren, finalment, a la varietat [[anarquisme|anarquista]] delde l'[[egoisme]] de Stirner i a la versió marxista del [[comunisme]].
 
Al [[segle XX]], la filosofia de Hegel va tenir un gran renaixement: Aixòaixò es va deure en part a que va ser redescobert i reavaluat com a progenitor filosòfic del [[marxisme]] per marxistes d'orientació filosòfica, en part a un ressorgiment de la perspectiva històrica que Hegel va aportar a tot, i en part al creixent reconeixement de la importància del seu mètode dialèctic. Algunes figures que es relacionen amb aquest renaixement són [[Herbert Marcuse]], [[Theodor Adorno]], [[Ernst Bloch]], [[Alexandre Kojève]] i [[Gotthard Günther]]. El renaixement de Hegel també va posar en relleu la importància de les seves primeres obres, és a dir, les publicades abans de la ''[[Fenomenologia de l'esperit]]''.
 
A [[Dinamarca]], el hegelinisme va ser representat per [[Johan Ludvig Heiberg]] i [[Hans Lassen Martens]] des dels anys [[1820]] al [[1850]].
 
A [[Amèrica del Nord]], és representat per [[Thomas Watson]] i [[William T. Harris]]. En ella seuseva manera més recent manera, sembla prendre la seva inspiració deen [[Thomas Hill Green]], i sigui quina sigui la influència que exerceix, és oposada a la tendència pragmàtica prevalent.
 
A [[Itàlia]], el moviment hegelià va tenir molts adherents distingits, el més notable entre ells és [[Benedetto Croce]] que, qui com a exponent del hegelià, ocupa en el seu país la posició ocupada a [[França]] per [[Vicherot]] cap al final del segle dinou. Entre els filòsofs catòlics que van ser influenciats per Hegel, elels més prominent éssón [[Georg Hermes]] i [[Antón Gunter]]. El hegelinisme també inspirà a la filosofia de [[Giovanni Gentile]] delde l'[[idealisme]] actual i el [[feixisme]], un concepte que la gent associa amb les idees i el canvi social produït pels seus líders.
 
== Crítica literària ==
Hegel va aplicar la dialèctica a la teoria dels gèneres literaris, establint-nei n'establí una divisió molt completa que tenia en compte l'evolució històrica dels gèneres. Segueix la divisió tripartita de [[Plató]] d'èpica, [[lírica]] i drama, que identifica amb la tesi, antítesi i síntesi de l'expressió literària.
 
== Obres principals ==
 
== Vegeu també==
*[[Catherine Malabou]].
* [[Gonçal Mayos]].
 
== Referències ==
20.618

modificacions