Catedral de Palerm: diferència entre les revisions

Amb la [[conquesta musulmana de Sicília|invasió sarraïna]], els musulmans imposaren les seves lleis religioses i civils, i reconegueren el paper religiós i civil del bisbe com a cap de la comunitat dels seus fidels, amb la condició que havia de residir en la mateixa comunitat que ells, que havien estat expulsats fora de la ciutat. D'aquesta manera, els bisbes continuaren amb la seva comesa de cuidar els seus fidels, una societat disminuïda, empobrida i humiliada que aleshores residia en una localitat que s'anomenà, dos segles més tard, ''[[Monreale|]]''Monreale'']]. Allà, el paper de la nova catedral de Palerm li fou donat a una modesta església, l{{'}}''Aghia Kiriaki'', també anomenada la ''[[Santa Ciríaca|]]''Santa Ciríaca'']] o la ''[[Santa Domenica|]]''Santa Domenica'']], un temple on els cristians celebraven el diumenge litúrgicament. L'antiga seu de la ciutat fou transformada en mesquita per al culte [[islàmic]], com havien fet en totes les esglésies de la ciutat. A la catedral, li donaren el nom de ''mesquita del divendres'', pel fet que era un espai sagrat on tenia lloc l'oració dels divendres, el dia de festa dels musulmans.

Els Hauteville conqueriren Sicília i la Itàlia meridional sota el comandament dels papes de Roma, els quals, sobre la base on hi havia escrita la famosa [[Donació de Constantí]], preveien estendre la seva autoritat moral i política de la part occidental del que havia estat l'[[Imperi Romà|Imperi romà]]. Tanmateix, no van tenir l'èxit que esperaven, de manera que procediren a la conquesta d'[[Albània]], l'[[Illa de Corfú]] i del nord d'Àfrica central (''[[Ifriqiya|]]''Ifriqiya'']]). Així doncs, crearen un vast regne de característiques imperials. Ensems, Roger I, el Gran Comte, demanà al Papa que li reconegués la dignitat imperial. Aquesta prerrogativa l'aconseguí el seu fill, [[Roger II de Sicília|Roger II]], el qual, després d'assolir l'ascens a Roma, es féu coronar primer rei de Sicília, precisament, a la catedral de Palerm. La ciutat es va convertir en la capital del nou [[estat]]: el [[regne de Sicília]]. Allà es construí el ''[[Palazzopalazzo dei Normanni|]]''palazzo dei Normanni'']], a pocs passos de la seu que, alhora, esdevingué l'església més important del regne, per bé que el seu bisbe fou l'encarregat de cenyir la corona sobre la testa del rei.

Com ja s'ha dit, el santuari requeria una cúpula allà on es troben els quatre pilars centrals. Però aquesta no fou mai realitzada; els plomalls angulars que havien de sostenir el tambor de base de la cúpula restaren visibles. Dos dels motius que s'han atribuït a la no-construcció de la cúpula són, d'una banda, les raons econòmiques, i de l'altra, la mort del bisbe. El santuari, doncs, fou cobert amb un sistema de teulades de dues aigües: els tres absis eren coberts amb semicúpules de mitja taronja -com era habitual- i el cos de les tres naus amb una teulada de dues aigües sostinguda per cintres a la nau major, i amb teulades d'un sol vessant sostingudes per semicintres a les naus menors. Se sap, a més, que els sistemes de suport estructural dels grans arcs de les naus i de la teulada del santuari es basaven en pilars formats per grups de quatre columnes de granit cadascun. Aquest sistema era típic de les grans catedrals llatines del nord d'[[Europa]]. La presència de la lògia superior del [[claristori]] també recorda les catedrals normandes de [[França]] i [[Anglaterra]] del mateix segle. El càlcul estructural i els enllaços verticals i horitzontals (dalt) es deuen segurament a projectistes i directors de treball de la cultura monàstica nord-europea, per exemple: hi ha la possibilitat que fossin monjos calabresos que provenien de la França normanda o d'Anglaterra. En resum, aquest és el concepte estructural i espacial del [[Duomo|''[[duomo'']]''' gualterià que, com s'ha vist, enllaça amb una doble tradició: d'una banda, la de l'església bizantina i, de l'altra, la de l'església llatina, que es fusionen i, juntes, formen un complex harmònic.

Aquell mateix any, doncs, s'acabà la dinastia Hauteville i s'inicià la dels [[Hohenstaufen]] (els ''[[suaus|]]''suaus'']]). Aleshores, Enric VI va entrar a Palerm, quan la seva esposa Constança -d'uns quaranta anys- donà a llum [[Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic|Frederic I]]. El pare, Enric VI, morí el 1197. El dia de [[Pentecosta]] del [[1198]], Constança féu coronar el petit Frederic –a la catedral— rei de Sicília. Ella volia que el seu fill fos el pupil del Papa, qui seria l'últim a confirmar oficialment la dependència feudal de la corona de Sicília. Assolida la majoria d'edat, Frederic pogué casar-se amb [[Constança d'Aragó i de Navarra|Constança d'Aragó]]. Després, partí cap a Roma per ser nomenat emperador pel Papa. Tornarà a Palerm després de molts anys i d'aleshores ençà hi anava durant breus períodes de temps. Constança, després d'haver regnat sola durant molt de temps, morí el [[1222]]. Fou soterrada en un baix relleu, dins un sarcòfag que fou col·locat al cementiri dels Reis de la catedral, al costat del gran rei Roger II Hauteville.

Però s'ha d'anar amb ordre. Durant aquest temps, s'havia intentat col·locar les distintes parts en les quals havia estat desmuntada la tribuna de Gagini. Algunes estàtues s'havien col·locat a les parets de l'absis principal, del bema i del creuer. Altres estàtues, tanmateix, foren col·locades a l'exterior, a la façana meridional del ''duomo'', algunes intercalades als [[merlet]]s de coronació, d'altres als pilars laterals del tripòrtic del segle XV i part al seu interior. Però aquesta col·locació exterior semblà, des de llavors, una ubicació incongruent per a escultures que havien estat pensades i realitzades per a una determinada construcció interna. Diversos fragments, que formaven part de la tribuna, després foren col·locats dintre del Palau Arquebisbal. Acabades les obres, l'interior de l'església apareixia estèticament gèlid, malgrat la nova i sumptuosa forma arquitectònica, quasi totalment despullada d'adorns. Els recursos econòmics emprats en la construcció s'havien acabat. S'havia procedit a muntar de bell nou els decorats de les grans capelles, bé en aquelles vers les quals s'havia dirigit el culte tradicional dels palermitans (les patrones, el crucifix ''chiaramontano'', la ''Madonna Libera Inferni'', etc.), bé en les noves (el Santíssim Sagrament). S'havia procedit a sepultar les capelles dels bisbes de l'[[Edat Moderna|edat moderna]]. També s'havia començat a pintar al fresc les voltes, però la volta de mitja taronja de l'absis i la volta del bema en foren la primera i l'última. Les grans voltes del creuer i de la nau central van romandre amb el seu pàl·lid enlluït blanc. Moltes capelles no es tornaren a muntar amb els seus precedents adorns decoratius de marbre, estuc, escultures i retaules. El [[1785]], tots els adorns arquitectònics i decoratius de la capella de la [[Verge de Laurana]] foren venuts als monjos [[caputxins]] del convent de [[Gibilmanna]], els quals les col·locaren a la seva església, on es poden veure avui dia. La penúria de la cúria i la situació econòmica del rei Ferran de Borbó obligaren a un comportament d'urgència. Tractaven de contrarestar aquesta òbvia imperfecció de l'inacabat els grans decorats de les festes litúrgiques, que restituïen als ciutadans l'alegria de les tradicions religioses que continuaven, mentre que Itàlia i Europa eren escenari de les massacres i els saquejos de les [[guerres napoleòniques]] i de la nova ideologia amb què les noves doctrines polítiques tractaven de substituir la vella cultura catòlica. Aquests ''vents de guerra'' acabarien per arribar, malgrat que amb retard, també al ''duomo''. La seu també es veié implicada en la fase més aguda que caracteritzà la [[batalla de Palerm]], el maig de [[1860]], entre els soldats reials que defensaven la ciutat i els rebels i els garibaldins, que els atacaven. Aviat els garibaldins aconseguiren penetrar al barri que envoltava la plaça de la catedral, s'enfortiren al convent dels Set Àngels i rodejaren el ''duomo'', on, enfilant-se per les torres escalonades de l'oest, feren foc sobre els soldats que sortien del camp atrinxerat del [[Palau Reial (Palerm)|Palau Reial]]. Els soldats reials es van veure obligats a iniciar un foc intens de fuselleria contra els que es refugiaven a la torre del sud-oest (encara es poden veure els orificis dels projectils), però aquests, ben amagats, resistien. Llavors, es decidí bombardejar l'entrada occidental de la [[via Toledo]], per desallotjar els tiradors que s'havien atrinxerat al convent dels Set Àngels i als edificis del voltant. Una sola [[Bomba (arma)|bomba]] caigué a la capella medieval de l'Incoronata i provocà l'incendi que destruí tot l'arxiu de la [[Maramma|''[[maramma'']]''', destruint així la documentació de segles d'història.

El tron reial de marbre que es pot veure actualment és una reconstrucció del segle XIX. Al respatller, hi ha gravada la frase que recorda el primat de Palerm com a capital d'un gran [[estat]] mediterrani, que agrupava la Itàlia meridional, [[Albània]] i la ''[[Ifriquiya|]]''Ifriquiya'']]:{{Cita|PRIMA SEDES CORONA REGIS ET REGNI CAPUT (primera seu de la corona del rei i capital del regne).}}A les parets del cor i de l'absis, hi ha col·locades deu estàtues d'Antonello Gagini, provinents, com sempre, de la famosa tribuna del segle XVI. Cinc, en resten col·locades al cantó de l'Evangeli ([[sant Pere]], [[Santiago el Major]], [[Felip apòstol|sant Felip]], [[Sant Mateu Evangelista|sant Mateu]] i [[Santiago el Menor]]) i altres tantes al cantó de l'[[Epístola]] ([[Andreu apòstol|sant Andreu]], [[Sant Joan Evangelista]], [[Sant Bartomeu apòstol|sant Bartomeu]], [[Sant Tomàs apòstol|sant Tomàs]] i [[Sant Simó apòstol|sant Simó]]). Sobre aquestes estàtues, hi ha medallons amb mitges figures d'àngels i, a sota, resten incrustats al mur els requadres amb les refinades ''històries'' que adornen el primer ordre d'estàtues de la tribuna. La volta de l'absis fou pintada al fresc pel pintor [[Mariano Rossi]], i representa [[Robert Guiscard]] i el gran comte Roger d'Hauteville, amb les insígnies de la Legació Apostòlica, en l'acte d'oferir al bisbe [[Nicodemo]] la poltrona episcopal de l'antiga catedral que, transformada en mesquita pels musulmans, fou restituïda al culte cristià.