Ironia: diferència entre les revisions

N'hi ha quan, pel context, l'entonació o el llenguatge corporal (fent l'ullet, alçant i baixant els dits del mig i l'índex d'ambdues mans sobre el cap, col·locant el polze sobre els altres dos dits abaixats mentre es diu la ironia) es dóna a entendre el contrari del que s'està dient. La intenció que generalment ha de tenir una perspectiva canvia sobre la base d'accions o efectes de la qual s'allunya per possibilitats externes. Quan la ironia té una intenció molt agressiva, es denomina [[sarcasme|''sarcasme'']]. En el llenguatge escrit, la intenció irònica pot explicitar-se amb un signe d'exclamació tancat entre parèntesis, mitjançant cometes, amb una emoticona, etc.; encara que també existeix un signe d'ironia pròpiament, aquest (؟), proposat en el s. XIX pel poeta francès Alcanter de Brahms, que no obstant això no va assolir estendre'n el seu l'ús.

El terme grec del qual procedeix la ironia, εἰρωνείa (eironeia), significa «'simulació»'. El picar o simulador (eiron) fingeix ignorar aquell que coneix. A l'[[Antigaantiga Grècia]], el filosoffilòsof [[Sòcrates]] va fer un ús hàbil de la ironia per desemmascarar els [[sofista|sofistes]]: s'acostava a ells com un humil alumne i els interrogava sobre qüestions que, en teoria, dominaven. A poc a poc, amb preguntes hàbils posava de manifest la ignorància dels presumptes savis.

La [[novel·la]] de [[Jane Austen]] [[Orgull i prejudici|''Orgull i prejudici'']] (''Pride and Prejudice'') comença amb la frase: ''És una veritat universalment acceptada que a un home solter en possessió d'una bona fortuna li fa falta una esposa'' (''It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife''). Tot seguit, a la novel·la queda clar que el que vol dir l'autora és just el contrari: que les dones (o les seves mares) estan sempre buscant un bon partit, un home ric per fer-ne un marit.