Obre el menú principal

Canvis

321 bytes afegits ,  fa 4 anys
cap resum d'edició
Fins al segle XIX, es distingia entre la manera de parlar de la Cort reial, o de la burgesia, de tota la resta de llengües i parles de França, que rebien el nom de ''patois''. Després el francès passà a ser "la llengua de França", les llengües estrangeres són les que es parlen a l'exterior i les que es parlen a França, fora del francès, no poden ser sinó humiliants residus de patuès. (Vegeu ''[[Vergonha]]'').
 
El terme ''patois'' és utilitzat especialment a [[França]] per a qualificar despectivament els "[[dialecte]]s" o "parles" "poc cultes" o "poc correctes" de parlar de les no considerades [[llengua|llengües]] parlades a l'Estat diferents del [[francès]], com ara el [[català]], el [[bretó]], el [[cors]] i l'[[occità]] o merament el francès parlat fora de la capital [[París]], on el concepte té marcades connotacions despectives (endarreriment, manca de rigor acadèmic, caràcter pagesívol, etc.). A França, el terme ''patois'' permet d'amagar la identitat dels diferents pobles, i més en particular l'occità, llevant-los el nom de la seva llengua i de la seva cultura, de manera que hom no en pugui parlar com a tals. Així, en una enquesta, un gran nombre de francesos no sabrà respondre, perquè no coneix el nom ni a què correspon, si parla ''provençal'', ''gascó'' ni ''occità''; ni moltsgaire d'ellsgent consideraranconsiderarà que allò que coneixen i parlen és una llengua, però en canvi si que estan segurs, totsi i que de vegades hi ha un cert pudor o vergonya ena admetre-ho, si ho fan, que parlen ''patois''.<ref>''Identité régionale, laquelle?'', de Robert Marti, [[1997]], publicat a ''Camins d'Occitània'', Éditorial L'Harmattan, ISBN 2-7384-6057-7</ref>
 
Al segle XXI lingüísticament no es pot negar la categoria de llengua al que abans s'havia anomenat ''patois''. A més, els diferents ''patois'', tenen noms: basc, bretó, occità (amb els seus dialectes: gascó, provençal, llenguadoc, etc.), cors, etc. Tanmateix, el terme ''patois'' roman plenament vigent, i és utlitzat, per exemple, pel [[Partit Socialista (França)|socialista]] [[Georges Frêche]],(ja és mort) per a referir-se al [[català]] i l'[[occità]], les llengües - a banda del [[francès]]- parlades a la regió que presideix. Una altra tendència a França, per a algunes persones, és la idea de la identificació de l'Estat amb una única llengua, definida com a tal per a aquest, i que la resta no poden ser sinó dialectes, sense atendre a criteris lingüístics sinó de poder. Això no és nou, ja el francès/occità [[Jean Jaurès]] constatava: "anomenem ''patuès'' la llengua d'un poble derrotat".<ref>''On appelle "patois" la langue d'un peuple vaincu.''</ref> Posteriorment, el llingüista polonès jueu Uriel Weinreich diria "una llengua és un dialecte recolzat per una armada i una marina", definició que distingeix avui la llengua del ''patois'' per a molts francesos.
 
Alguns francesos poden substituir avui el mot ''patois'' per altres expressions, com per exemple "llengua regional", "llengua minoritària", "llengua menor" o "llengua subordinada", a més dels respectius equivalents que substitueixen el mot ''llengua'' per ''dialecte''. A la parla de carrer és cada cop més habitual la substitució de ''patois'' per ''dialecte'', en frases com, per exemple, ''el meu pare parla en dialecte''. També actualment alguns corrents partisans (generalment jacobins) de l'statu quo parlen de '''langues de France''' desatenent la realitat del conflicte lingüístic i el fenomen de la [[diglòssia]], i evitant el terme de la Carta Europea de les llengües minoritzades que fa servir el mot-concepte de '''llengües minoritzades'''.
 
==Cas espanyol==
9.640

modificacions