Translatio imperii: diferència entre les revisions

La teoria de ''translatio imperii'' assenta les seves bases en l'[[eurocentrisme]], concepte que postula una suposada superioritat europea occidental envers les altres cultures.<ref name = jc/> Segons l'historiador medieval [[Otó de Freising]] (c. 1110- c. 1158) el poder va passar de Roma als grecs (bizantins), seguidament dels grecs als francs, dels francs als llombards i d'aquests últims als germànics. Pels historiadors francesos, en canvi, l'imperi final que assoliria aquesta transferència de poder seria el franc mentre que pels anglesos, seria el dels britons.<ref>{{Ref-llibre |cognom= |nom= |enllaçautor=|títol=Literatura europea dels orígens: introducció a la literatura romànica medieval |volum=Volum 198 de ''Manuals Humanitats'' |editorial= Universitat Oberta de Catalunya | data=2006 |pàgina=16 | isbn= 9788497884914 }}</ref>

 

 

L'equivalent cultural del ''translatio imperii'' és el ''[[translatio studii]],'' encunyat per [[Chrétien de Troyes]].

La Cristiandat medieval es va fer coextensiva ideològicament i territorialment de l'Imperi romà en assumir el seu llegat universalista. Al segle V, el papa [[Papa Lleó I|Lleó el Gran]] va transformar l'''orbis terrarum ''o univers romà, que projectava territorialment la ''urbs ''o ''cives'' particular, Roma, en ''orbis christianus'' i després en ''Imperium christianus''. En tant que Roma es considerava portadora d'una missió civilitzatòria universal, l'Occident medieval cristià s'hi va identificar. El sentiment que per ser “humà” s'havia de ser “civil” o ciutadà romà, en sentit anàleg al ciutadà de la polis grega, es va transformar en l'Edat mitjana en la idea que, a més, s'havia de ser cristià. El mecanisme ideològic de la ''translatio'' va reforçar així la base eurocèntrica de la idea d'imperi (per bé que l'etnocentrisme, com va demostrar Lévy-Strauss, és comú a totes les cultures): el “bàrbar” o "l'estranei" dels grecs i els romans, el que vivia fora dels límits de la polis o l'urbs, era transformat en el "pagà" o "l'infidel" i l'Església i l'Imperi medieval cristià assumien la missió de convertir-lo a la religió “veritable”.<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo. Ideologías del Imperio en España, Iglaterra y Francia (en los siglos XVI, XVII y XVIII)''. Barcelona: Península, 1997, pàgs. 38-39 i 45</ref> La coronació de [[Carlemany]] pel papa el nadal de l'any 800 com a primer emperador romà germànic va materialitzar la fusió entre l'universalisme romà i cristià. Altrament, i com destaquen historiadors com A. Pagden, la ideologia de la ''translatio'' es va prolongar en els grans imperis transoceànics de la modernitat (espanyol, francès i britànic).

 

 

L'absorció de la teoria clàssica de l'imperi a l'Occident medieval cristià per mitjà de la ''translatio'' va ser facilitada perquè la cultura política romana es basava en el sentiment de ''pietas'' o pràctica de la ''virtus ''–cristianitzat com a ''virtut'' - amb el seu arquetip en l’''Eneida'' de Virgili. La pietas es concretava en valors com la lleialtat a la família i a la comunitat política i la defensa de la religió. A ''De civitate Dei'', Agustí havia considerat que Déu va confiar als romans la unificació del món abans de la vinguda de Crist per les seves virtuts. L'ètica de la virtus prescrivia la recerca de l'''utilitas publica ''(el bé de la comunitat) per sobre de la ''utilitas singulorum'' (el bé propi), el que implicava en últim terme estar disposat a morir per defensar-la.<ref>PAGDEN, A. (1995). ''Señores de todo el mundo...'' pàgs. 45-46</ref> Aquests valors són definitoris de la cavalleria medieval i, readaptats pel cristianisme, van contribuir a legitimar les [[croades]].